¿METARELATOS E IDEOLOGÍAS SUSTITUYEN DIOS?

La tercera gran tendencia moderna fue sustituir la religión por ideologías o “grandes relatos legitimadores” capaces también de movilizar las masas. De forma consciente o inconsciente, es un esfuerzo político, filosófico y social que está detrás de, por ejemplo, las modernas filosofías de la historia, la idea de “Progreso” y –especialmente- las grandes ideologías. Por ello, y reaccionando a esa tendencia tan importante en la modernidad, el literato y premio Nobel del 1948, T.S. Eliot, solía proclamar: “Si no quieres tener Dios (y él es un Dios ‘celoso’), tendrás que rendir homenaje a Hitler o Stalin”.

UNA ESPECIE, UNA GLOBALIZACIÓN

La globalización ha sido una realidad muy antigua para la humanidad. En cierto sentido y como veremos, la globalización forma parte de la misma condición humana, por la simple razón que sin ella no hablaríamos de humanidad en singular. La humanidad continúa siendo una única especie que, a pesar de pequeñas diferencias -que ha sido un terrible error histórico magnificar (racismo)- configura una unidad genética. El ADN y el genoma humano –cuya reciente decodificación así lo atestigua- mantienen una unidad que sólo ha sido posible gracias a una mínimamente constante globalización a lo largo de toda la historia humana.

ART RESSACRALITZADOR O CIÈNCIA DESSACRALITZADORA?

La novel.la Una història de dues ciutats (trad. G.M.) s’inicia amb les famoses frases: “Fou el millor dels temps, fou el pitjor dels temps, fou l’era de la saviesa, fou l’era de la follia, fou l’època de la creença, fou l'època de la incredulitat, fou l’estació de la llum, fou l’estació de la foscor, fou la primavera de l’esperança, fou l’hivern de la desesperació, tot ho teníem davant nostre, res no teníem davant nostre, tots caminàvem directes cap al cel, tots caminàvem directes cap al camí invers.”

Amb aquestes paraules Charles Dickens vol descriure els violents contrastos que van donar durant la revolució francesa. Moltes altres èpoques, però, han tingut similars contradiccions. També és molt contrastada l’època de finals del segle XIX i ho exemplifica perfectament el preciós llibre: Arts i naturalesa: Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900 (Capella Simó, Pere & Galmés Martí, Antoni (coords.) (2014), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona).

I ho fa amb plena consciència, ja que tota l’obra i el tram final del segle XIX són creuats pel xoc entre dos grans pols culturals que lluiten per l’hegemonia. D’una banda, és una època marcada per un molt fort positivisme que es vincula de diverses maneres i graus al cientificisme, el materialisme, el naturalisme i l’evolucionisme darwinià. D’altra banda però, precisament a mesura que perceben que és en joc l’hegemonia cultural i cosmovisional, reaccionen a aquests corrents positivistes-materialistes molts altres que –també de diversa manera i en complexos equilibris- lluiten per deixar espai a l’espiritualisme, al simbolisme, al mite, al misteri de la vida, a la relació entre l’humà i el diví, al noumènic, etc.

NATURA I ART

Les societats urbanes i avançades tendeixen a glorificar la naturalesa, suposo que per compensació. Aquesta dialèctica s’accentua encara més a mesura que avança la industrialització. Cal recordar que el modernisme -malgrat ser acusat sovint de retrògrad o poc menys- és un moviment artístic internacional que es desenvolupa sobretot en països europeus força modernitzats. També significativament tots el diversos estils associats al modernisme coincideixen emmirallar-se artísticament en la naturalesa, i recrear-la amb juganera devoció. Tots coincideixen amb una molt propera mirada artística sobre la natura.

Així i sense cap dubte, els artistes, els artesans, els literats, els humanistes i els filòsofs vinculats al modernisme tendeixen a construir una nova mirada simbòlica, onírica, poètica i inclús fantasiosa sobre l'existència i la naturalesa. Ara bé, sovint s'oblida que ho fan en contraposició (però influïda i bona coneixedora) a la rigorosa, metòdica, experimental, matematitzant i objectivitzadora anàlisi dels científics postdarwin. Significativament, aquests estaven fent coincidint amb el Modernisme un gran salt en la desacralització moderna i en el descentrament humà dins del cosmos (incloent la naturalesa física i biològica).

CLÀSSICS DE LA PARADOXA HUMANA

La contradictorietat paradoxal de la condició humana sempre  sorpren. Per això és una de les temàtiques més habituals i recurrents en els clàssics, filosòfics o no. 

Malgrat que històricament ha predominat el desig de pensar la condició humana com a coherent, unitària i lògica, la realitat ha estat tan evidentment contrària, que la major part dels clàssics s'han sentit fascinats (o revoltats) per la complexitat i dualitat de la condició humana.

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

RECONOCIMIENTO: CULTURA ES POLITICA

¿Por qué no reconocer lo cultural como digno de ser politizado? ¿Por qué resistirse a esa idea y a esa realidad, por otra parte tan obvias? 

La humanidad es definida unánimamente como ser cultural y como ser político. Pero, por contra, hay quien parece considerar lo cultural muy por debajo y menos digno que lo político. Lo cultural –piensan- no es suficientemente digno ni es cuestión primordial de la política, por tanto no debe ser politizado o –en todo caso- tal politización debe ser subordinada a otras cuestiones… más importantes, más dignas…

Es cierto que existen cuestiones muy imperiosas que son condición de posibilidad de la cultura: por ejemplo ¡la propia vida! Sin duda, para pensar, filosofar o tener cultura se tiene –como condición- que vivir. Primum vivere, deinde philosophari. Es cierto que hay necesidades básicas (comida, bebida, alojamiento…) sin las cuales no hay vida humana.

Pero también es verdad que sin la cultura no hay vida humana y que –además- nuestras necesidades de comer, beber, protegernos, la sexualidad… se satisfacen ¡culturalmente! Y no tan sólo biológicamente, como un instinto o una mera función corporal. La sociedad y el trabajo humano son cultura. La libertad, los derechos humanos, la solidaridad… son sin duda algo cultural, ¡no natural! Y la humanidad ha tenido que trabajar y evolucionar mucho para llegar mínimamente a ellos.