EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

 

 

Curiosament sembla que tots dos tipus d’evolució ja van ser intuïts i formulats pel propi Darwin. Però, com que és manifest que va desenvolupar i destacar sobretot una, a aquesta per a simplificar l’anomenarem pel seu nom: evolució darwiniana. Es caracteritza per suposar i fomentar un molt important egoisme en els individus. Sovint això ha estat cruelment exagerat i ha dut a engendres perillosos com l’anomenat “Darwinisme social”.

Simplificat, el mecanisme bàsic de “l’evolució darwiniana” és que: davant la fortíssima competència entre espècies i dintre de la pròpia espècie, hom només pot reproduir-se i transmetre els propis gens, sent egoista i preferint la pròpia supervivència (i reproducció) a la de qualsevol altre. Aquesta necessitat s’imposa inevitablement a qualsevol altra consideració.

En l’evolució darwiniana hi ha un esquema similar a “l’estat de natura” de Hobbes: tothom competeix amb tothom, tothom pot ser amenaçat per tothom (inclús els més dèbils poden matar els més forts quan dormen o estan malalts). Tothom està amenaçat implícitament o explícita, de la mateixa manera que competeix amb tothom.

En d’altres termes: a la naturalesa no hi sobren ni els aliments, ni els bons aixoplucs, ni les parelles desitjables... Per això, si avui els cedeixes o regales, demà els trobaràs a faltar i -en qualsevol cas- no maximitzes les pròpies possibilitats de supervivència. Tot t'impulsa a l'egoisme de no regalar el que podries reservar per a un cas de necessitat; també impulsa a no perdre cap oportunitat de expandir els propis gens i garantir-te la descendència. 

En darrera instància l'evolució darwiniana pressuposa que no hi ha cap garantia que aquell mateix a qui avui regales menjar o el que sigui... no sigui qui et matarà o se’n riurà de tu quan li ho recordis.

Per això diem que l’evolució darwiniana ve a ser el que anomenem un “joc-de-suma-igual-a-zero”: el que hom perd ho guanya algú altri, i a l’inrevés. Si t’ho menges tu (o inclús si ho tires i ho fas malbé) ningú altre se’n podrà beneficiar ni enfortir-se en relació a tu. En canvi, si ho cedeixes, fas més fort el possible enemic (i qualsevol altri és potencialment un adversari).

Evidentment en un joc així i -també- en l’evolució darwiniana: qualsevol actitud altruista és molt difícil de justificar, ja que –encara que sembli paranoic- hi ha bons arguments per a considerar perillós qualsevol comportament que s’aparti de l’egoisme més absolut.

Cal recordar que en l’evolució darwiniana tothom actua sota la pressió imperativa que, el que no els fa més forts respecte la resta de competidors, els debilita davant d’aquests i els du a l’extinció com a individus i com a espècie. El que no ajuda a la pròpia supervivència i reproducció, en realitat facilita les d’altri (en detriment en darrer terme de les d’un mateix).

Per tant tothom actua (encara que sigui instintivament i irreflexiva) cercant només la pròpia supervivència i reproducció; sense preocupar-se ni tan sols per la dels parents o propers. Tothom està tan enfeinat per a intentar maximitzar les pròpies possibilitats de sobreviure i tenir descendència, ¿per què s'hauria de preocupar -a més- de que sobrevisqui o tingui descendència qualsevol altre? Màximament quan això el distreu, dispersa les seves forces i –per tant- augmenta el seu risc personal de morir o quedar-se sense descendència!

E.O Wilson

Com veiem, des del mecanisme de l’evolució darwiniana s’entén molt fàcilment l’egoisme i l’individualisme; mentre que resulten poc creïbles i –inclús- incomprensibles l’altruisme i la caritat vers altri. Per tant ofereix una visió descarnada de la vida humana que minimitza els riscs de la maldat i la crueltat.

Ara bé, només amb l’evolució darwiniana no en tenim prou per a comprendre la complexitat i contradiccions humanes. La humanitat no és només egoisme, individualisme, barbàrie, indiferència amb el proïsme, maldat i crueltat; també és sovint altruisme, cooperació, empatia, compassió, bondat i ajuda gratuïta.

Llavors però, apareix la pregunta: de quin mecanisme científicament constatable pot provenir totes aquestes altres facetes humanes? Certament són les facetes que normalment associem amb els qualificatius “humà”, “humanitari”, “humanisme”, “humanitat”... Ara bé, com ha pogut l’espècie humana arribar a ser (al menys en alguns moments) humanitària? Per què de vegades és civilitzada i no bàrbara; altruista i no egoista; cooperadora i no individualista; empàtica, cooperadora, compassiva... i no freda, indiferent i cruel?

Cal insistir que aquí no estem reclamant cap justificació metafísica, idealitzada, utòpica, religiosa, moralitzant... Volem una teoria científica falsable empíricament. Doncs bé, això és el que ens ofereix Wilson definint (a partir de molts estudis que es remunten al propi Darwin) un altre tipus d’evolució: “l’eusocialitat”.

Aquest és un tipus de evolució no majoritari en la natura, però que sí té exemples notables en les formigues, abelles, vespes, termites (significativament l’especialitat científica inicial de Wilson), algunes espècies socials de talps i pugons i –més matisadament- en alguns tipus de mamífers també socials com el llop, els gossos salvatges australians, molts simis i els humans.

L’eusocialitat de formigues, abelles, vespes i termites és sens dubte la més forta i determinant, ja que venen a configurar una espècie de gran organisme on pròpiament no hi ha individus capaços de reproduir-se sense la permanent ajuda d’altres. Inclús és impossible la supervivència aïllada i a mig termini d’un sol membre.

En aquest tipus d’organisme no té sentit l’individualisme ni l’egoisme, ja que p.e. cap formiga obrera, soldat o –inclús- reina no pot reproduir-se sense la col·laboració de les altres. Per això inclús la jove reina (que algú podria considerar com un individu independent), just després del breu vol d’aparellament, s’afanya a engendrar les obreres que l’alimentaran, les soldats que la defensaran, etc. Com en les abelles, és el rusc o el niu sencer el que es reprodueix com un organisme conjunt, incloent a l’abella reina.

Si formes una unitat orgànica amb la resta de membres de la colònia i no pots ni sobreviure ni reproduir-te separat d’ella, té sentit sacrificar-te abnegadament per ella. Com que la pròpia i única estratègia de supervivència i reproducció passa per la colònia, hom només viu en i per la colònia. El membre i l’individu és impossible que s’oposi als interessos de la colònia, ja que aquests són alhora els seus, els de tots i cada un dels membres.

Ara bé, això no és exactament així en els humans que –amb dificultats- podem viure solitaris llargues temporades i reproduir-nos amb breus trobades sexuals. Però tot i així l’evolució eusocial és un joc de “suma-més-que-zero”: en un grup humà, si un membre millora en algun aspecte, no sempre aquesta millora és compensada totalment per algun empitjorament d’algun altre membre.

En un joc de “suma-igual-que-zero” (per exemple repartir-se un pastís entre dues persones), si un rep un tros més del pastís, l’altre n’ha de rebre un tros menys. Hom competeix pel mateix pastís i no pot guanyar per molt que col.labori o sigui altruista, perquè el pastís és el que és i no creixerà per molt que col.laborin.

Però en canvi en un joc de “suma-més-que-zero” (per exemple caçar cérvols) sí que resulten beneficiat els que són capaços de col.laborar i de ser mínimament altruistes: ja que caçar cérvols en grup és molt més fàcil i segur, que no caçar-los cadascun aïlladament. Per tant el grup que col.labora i és solidari entre els seus membres (fins i tot encara que no hagin estat els que finalment han matat el cérvol) té més probabilitats de caçar i menjar cérvols. 

 

Per tant, l'eusocialitat és un joc de “suma-més-que-zero” perquè tot el grup resulta beneficiat i els grups més col.laboratius i solidaris tenen avantatges adaptatius respecte els que són més egoistes i individualistes.

Un punt intermig interessant és el dels llops. Encara que en principi un llop saludable podria sobreviure sol llargues temporades i, amb la corresponent parella, tots estan capacitats per a reproduir-se (cosa que no passa amb formigues...); la realitat és que per mecanismes –diríem socials- només es reprodueix la parella alfa de tota la llopada. És dir en una manada estable de llops, tots els mascles són germans de pare i mare, i només la femella alfa podrà tenir i criar les seves camades.

Resulta admirable que tots els membres de la llopada cedeixin part del seu menjar a la lloba alfa quan aquesta no pot caçar. És a dir, no només cooperen en caçar en grup (molt més eficaç i segur), després es reparteixen l’obtingut, sinó que inclús els que no han participat reben la seva part: els ferits i la lloba alfa mentre no pot caçar per l’embaràs i l’alletament.

Com veiem doncs, en els llops tenim clars exemples d’altruisme i cooperació “eusocials” que els hauria de donar millor imatge de la que tenen entre nosaltres. La col.laboració en la caça i el repartiment solidari del botí col.lectivament obtingut, incloent els membres que no hi han pogut participar, només pot explica-se per l’evolució “eusocial”.

Apareix doncs una possibilitat no tan egoista com la que impulsa l’evolució darwiniana: no sempre es competeix amb tothom i sovint la maximització de la pròpia supervivència i, inclús reproducció, passa per cooperar i col·laborar amb altri. Lamentablement no qualsevol altri, no els “altres-que-jo”, però sí els “altres-com-jo”.

L’explicació del mecanisme de l’evolució eusocial a aquest nivell és ja molt establert: davant de les grans dificultats de supervivència i reproducció, molts individus d’una espècie “eusocial” poden maximitzar les seves possibilitats col.laborant amb “altres-com-ells”, ja sigui la família o un grup més ampli.

Això pot incloure inclús la reproducció, ja que hi poden haver caso on: hom no es reprodueix personalment, però maximitza la transmissió dels propis gens, ajudant a què es reprodueixi un germà, un parent proper o inclús algú del seu grup amb qui està llunyanament emparentat (al menys molt probablement). Segurament aquesta no seria la millor o més gratificant solució, però no deixa de ser el mal menor i “l’evolució eusocial” funcionaria fomentant les tendències exitoses en aquest sentit. Així apareixerien trets altruistes, colaboratius, cooperadors, comunitaris, compassius...

Ara bé, l’evolució eusocial és més complexa, especialment quan no estem parlant de supraorganismes (formigues, abelles, termites...) on tots els membres són fills d’una mateixa mare i no poden sobreviure ni reproduir-se aïllats. Es complica molt en casos intermigs com el dels llops o els humans.

En llops i humans, l’evolució eusocial, l’altruisme i la cooperació són totalment inseparables d’altres peculiars crueltats. Especialment per humans que –com hem vist abans- també estem configurats per l’evolució darwiniana i valorem molt l’individualisme, la gratificació personal i –d’alguna manera també- l’egoisme. Aquí inclús els mecanismes analitzats d’evolució eusocial semblen quedar en entredit, perquè són més complexs.

Analitzem un exemple paradigmàtic: els coneguts i ben datats casos de parelles de llops no-alfa (és a dir que no són la parella dominant en la llopada) que han intentat tenir la seva pròpia descendència.
 

Quan una parella no-alfa intenta tenir descendència i, per tant, la llopada s'ha d'enfrontar amb un embaràs fora de la parella alfa, llavors apareix un comportament sorprenent. Tots els membres de la llopada –com de mutu acord- s'oposen a deixar que visqui cap cria de la camada tinguda per la parella no-alfa. 

Això significa que, no només neguen el menjar a la lloba no-alfa embarassada i que no pot caçar; sinó que inclús abandonen la parella no-alfa i la seva camada, sabent que no podran sobreviure sols.

Això passa inclús quan no hi ha especials penúries alimentícies o d’altre ordre; fins i tot quan simplement si uns pocs membres de la llopada col.laboressin amb la parella no-alfa, aquesta ja podrien esquerar la seva camada. Però això senzillament no passa i la parella no-alfa acaba perdent tots els seus fills. 

I un aspecte interessant més! Hi ha casos ben demostrats en què la parella no-alfa retorna i és acceptada a la llopada original, però només després que han perdut tota la seva camada... I podem dir que “han après la cruel lliçó”.

Com veiem l’altruisme i la col.laboració en especies eusocials com els llops o els homes no són totalment gratuïts ni incondicionats. Al contrari sovint poden ser bastant cruels i en tenim duríssims exemples al llarg de la història humana. 

Tant en els llocs com en l’espècie humana hi podem veure la coexistència complexa (i de vegades perillosament paradoxal) del millor i del pitjor, de l’altruisme i l’egoisme, de la col.laboració i el rebuig, de la cooperació i l’exclusió, de l’amorosa acceptació de certs comportaments i el brutal rebuig d’altres, de la caritat empàtica i la freda crueltat.

Com podem explicar-ho? Només, en funció de l’evolució eusocial. El significatiu comportament dels llops en l’exemple de l’embaràs d’una femella no-alfa ens mostra: que els comportaments altruistes no son gratuïts, incondicionats ni completament “altruistes”. També tenen un component mínimament egoista (sovint inconscient).

G. Mayos, M. Doltra i M. Duarte

Segurament, la dura experiència dels llops patida com a espècie, tant davant l’evolució darwiniana com l’evolució eusocial, els ha “ensenyat” a oposar-se als perills per a la supervivència i l’equilibri de la llopada, quan aquests són amenaçats per una parella no-alfa que també vol tenir descendència.

La dura evolució ha fet que l’altruista col.laboració (aparentment gratuïta) que la femella alfa embarassada pot esperar del conjunt de la llopada, es converteixi en oberta exclusió i crueltat quan l’embarassada és qualsevol femella no-alfa. Cal notar aquí, que seria ingenu pensar que només en el segon cas hi ha egoisme, mentre que en el primer només hi hauria amor i altruisme

Científicament, tenim en la coexistència en la humanitat de l’evolució darwiniana i l’eusocial una de les millors explicacions de la paradoxal contradictorietat, escissió i duplicitat present en els humans. D'això en vam parlar a la sessió conjunta del Liceu Maragall i Cruïlla de Debats el 12-6-2013 a l'Hotel Rivoli.

 

Vam argumentar com l’evolució darwiniana i l’eusocial no sempre són harmòniques, sino que més aviat fomenten trets oposats i tendències diverses. Per això, els humans sovint semblem alhora àngels i dimonis. 

Si a més, li afegim la capacitat multiplicadora (però també amb impulsos i tendències específiques) de l’intel.lecte i la raó, es poden comprendre moltes de les grans paradoxes humanes al llarg de la història i en l’actualitat. Però aquest és tema per a un altre post.

Vegeu també: CLÀSSICS DE LA PARADOXA HUMANA