KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

Sembla que Kierkegaard no va donar massa oportunitats a Hegel, ja que tant aviat comença a aprofundir-hi el rebutja. És cert que acut a Berlín atret per la fama de la filosofia hegeliana, però immediatament hi veu reflectit el que més critica i refusa en el seu interior, a més formulat d’una forma quintaessenciada, àridament especulativa, amb una lògica quasimecànica que s’imposa al conflicte filosòfic de fons.

En definitiva, Kierkegaard veu l’encimbellat i força fred Hegel “panlògic” que afirma conèixer la lògica absoluta de l’esdevenir històric i epistèmic humà. Però no veu –en gran part perquè el propi Hegel ha optat per presentar-se d’aquella altra manera- el Hegel “panagonista i pantràgic” que pensa els conflictes vitals que marquen els homes, amb similar radicalitat que Kierkegaard.

Però és cert que Hegel vol construir detalladament un sistema filosòfic omnicomprensiu (els genials Fichte o Schelling no ho aconseguiran) que culmini la tradició filosòfica racional de la humanitat. Així Hegel destaca el seu paper de culminador de la tradició filosòfica hegemònica occidental, a la que posa un punt i quasi-final. Doncs cal pensar que no s’ha reeditat cap altre sistema omniabastador de l’amplitud i coherència del  hegelià amb els pràcticament 200 anys que ens hi separen.

En canvi, Kierkegaard insistia molt més en pensar els problemes que no les solucions;  aprofundir en les contradiccions existencials que no raonar-se un sentit; experimentar l’individual amb tota la seva singularitat que no explicitar-ne el logos universal y comú; donar particular testimoni de si més que no fer ciència objectivo-absoluta de l’esdevenir humà; inaugurar un pensar-viure coherent i autèntic més que no quadrar finalment amb “El Sistema” el cercle de la tradició filosòfica occidental...

Certament Kierkegaard mira endarrere i té influències evidents del primer gran filòsof i teòleg de la subjectivitat –Agustí d’Hipona-, dels molt heterodoxos místics renans (Germana Katrina, Mestre Eckhart...) i de Pascal (el primer gran antimodern i anticartesià des dins de la modernitat i el subjecte cartesià). Però sobre tot mira endavant i inaugura un nou tipus de viure la filosofia que, potser, ja havia intuït Hölderlin, potser inclús Kant, i que culminarà amb Nietzsche.

Darrera el rebuig kierkegaardià de Hegel, hi havia sobretot oposar-se a la filosofia como a pensament predominant racionalístic ontoteològic, on Déu o l’absolut bàsicament és el fonament ontològic necessari per a tranquil.litzar els humans i permetre’ls dedicar-se als seus quefers quotidians, banals, pragmàtics, presumptament beats... segurs que “Déu ho volia i era amb ells”. Kierkegaard ja intueix el que Max Weber explicitarà: que darrera de cert cristianisme calvinista i inclús pietós hi havia l’ethos i una certa lògica ontoteològica capitalista.

Kierkegaard és el primer en mostrar el “desfondament” (Abgrund, vegeu Heidegger) i denunciar inclementment la metafísica ontoteològica i falsament racional que era el fonament (“Grund”) imprescindible d’una vida quotidiana de laboriositat, honradesa, probitat, matrimoni amb fills, els diumenges a missa... i també –però potser secundari- de la filosofia i les ciències modernes.

D’aquí l’error comés per la famosa novia de Kierkegaard: Regina Olsen. “El més gran malentès possible en la vida religiosa es dóna entre un home i una dóna quan ell vol comunicar-li religió, tota la benaurança present en ser davant Déu, i acaba convertint-se en objecte d’amor romàntic per a ella”. És un error no massa llunyà del que argumenta Weber: per a superar l’angoixa de sentir-se escollit per Déu, hom cerca amb afanyosa probitat l’èxit econòmic productiu que la societat considera signe diví. O del que poden cometre molts filòsofs que interpreten la possibilitat de justificar conceptualment i metafísicament un “arc de sant Martí dels conceptes” (Hannah Arendt), com la demostració inequívoca que hi ha un ordre intel.lectiu en el món i la vida.

Recordem que Kierkegaard considera superats el viure estètic (que inclou seguir models socials d’actuar i “el que diran”) i inclús l’ètic en l’endinsar-se en una vida religiosa que inclou no amagar l’angoixa i enfrontar les contradiccions existencials. Sobretot rebutja l’existència arreflexiva, no problematitzadora, còmodament instal.lada, tranquil.litzada artificialment, inautèntica...

Per això critica el hegelianisme, la tradició racionalístico-metafísica i la pragmàtico-positivista. Tots ells no han estat capaços de pensar profundament la problemàtica de l’existència humana i –encara més- de diverses maneres apaivaguen les ganes i tanquen les portes a aquells que volen problematitzar-la. Kierkegaard es sent un dels pocs que necessita aquesta problematització existencial i considera que només l’ajuda l’experiència de la fe.

Naturalment la de Kierkegaard no és qualsevol fe i, per això, és especialment crític amb les jerarquies religioses daneses que, sobretot, volen dirigir i mantenir tranquil el seu ramat. Anticipant Weber constata que l’església oficial més aviat tanca la finestra que la fe representa a la paradoxa humana, tot reduint-la a un plantejament vagament humanista i sobretot tranquil.itzador, incitar-los a valors mundans (estalvi, no ostentació...) o subordinats (almoina, castedat, fidelitat...) però que salvaguarden l’ordre i la bona convivència del “ramat”.

Constata Kierkegaard que cap d’aquests moviments o perspectives no té passió ni voluntat d’encarar la fe amb l’angoixa i absurd existencials que comporta. Per tant ni la humanitat moguda per l’estètica o per l’ètica, la filosofia metafísica, la ciència o inclús la religió a l´ús facil.liten que hom prengui nota de les conseqüències paoroses -quan no paradoxals- que comporta existir: el xoc entre un existent creat finit i un altre existent creador infinit... i el gairebé impossible diàleg entre tots dos.

Kierkegaard en dóna potser el millor exemple amb la seva reflexió sobre el sacrifici de Jacob per Abraham a Temor i tremolor. I considera que aquí no només ha fracassat Hegel sinó la pràctica totalitat de la filosofia, religió, ciència y cultura anteriors, que en el fons han estat una espècie de braç tranquil.litzador i legitimador d’una vida col.lectiva anestesiada.

Curiosament la fe cristiana que serà denunciada per Nietzsche com l’anestèsia més poderosa del ramat humà, cosa que també critica Kierkegaard, serà també per aquest l’única gran escapatòria vers una existència més autèntica. Paradoxalment la fe que majoritàriament i històricament ha format part de la trampa que allunya de l’existència autèntica, és per a Kierkegaard la única possibilitat per a entrar-hi. I per això pensa l’experiència de la fe com a problema essencial de l’existència personal i individual. Aquest és el centre del pensament kierkegaardià i l’allunyarà radicalment de les perspectives filosòfiques anteriors.

Com veiem no és només un atac al hegelianisme, si Kierkegaard rebutja l’estatalisme “absolutitzador” i l’universalisme abstracte d’aquell, tot reivindicant la individualitat, és perquè la problemàtica radical de la fe s’ha de viure necessàriament en privat i solitud, i no com un problema abstracte i lògicoracional. Com que deixa de llegir enseguida a Hegel, no se n’adona que ja aquest havia mostrat agudament (Fenomenologia de l’esperit) que en l’existir radical hom arriba a lluitar amb si mateix fins a sentir-se morir, i que les experiències, receptes o coneixements d’altri no poden suavitzar o estalviar el més mínim la tragèdia que hom viu.

Un poema sefardí diu que “es viu com se somia: sols”. Doncs per a Kierkegaard, la problemàtica de la fe i de l’existència ha de ser viscuda i pensada irremissiblement en primera persona i, per tant, inevitablement en solitud. Altra cosa conté el risc de viure’n o pensar-ne només un edulcorat succedani o com un "despotisme espiritual" en la línia que denunciava Kant. Certament malgrat que puguem estar acompanyats per infinitud de persones, aquestes res no hi poden fer, perquè en primer lloc i sobretot és la nostra fe i la nostra existència la que està en joc.

Atenent a l’experiència de la fe, Kierkegaard se n’adona que la fe mateixa és resultat d’una elecció i decisió personal (com ja havien assenyalat Pascal i, en cert sentit, Fichte i Jacobi). És l’individu qui decideix creure o no, en una decisió inalienablement seva i davant la qual res no pot ser rellevant, ni consells, ni sobretot els arguments racionalistes o pragmàtics. És així entre altres raons perquè l’aposta de la fe no és en absolut racional, sinó profundament infonamentada (abgrundlich), absurda.

Kierkegaard veu la fe no només com una decisió personal, sinó com el prototipus de la decisió inalienable que presideix i dóna contingut a l’existència. Tota autèntica decisió existencial és, per a Kierkegaard, bàsicament de la mateixa natura que la de la fe; és a dir: necessària i gratuïta, inevitable i paradoxal, imprescindible i exasperant, decisiva i absurda, ja que alhora és radicalment el que dóna sentit a tot i tot ho canvia absolutament.

Kierkegaard pensa que hi ha una similar i primordial decisió darrera el creure i l’existir. Es una decisió que -per molt que es parli o comparteixi amb altri- és al cap i a la fi personal i intransferiblement individual. Es del tipus de decisió que mai no pot comprometre a altri, a qui no l’ha pres conscientment, ni personal ni lliure.

Evidentment, quan Kierkegaard parla d’existència no es refereix al viure físic o biològic, sinó a l’espiritual i conscient que es juga totalment en i per mitjà de la pròpia decisió. Per aquest motiu, considera Kierkegaard, que l’existència pròpia de l’home no pot ser pensada ni per la raó científica -que només pot pensar el físic-biològic-, ni per la metafísica -que només pot pensar a partir d’abstraccions-, ni per la pragmàtica –que només atén a interessos mundans-.

La percepció kierkegardiana de la fe i de l’existència també és molt llunyana del vulgar sentir de la majoria dels creients). I filosòficament té sobretot un enemic clar en l’abstracta i universalista raó metafísica, representada per Hegel. Aquest cercava la superació del particular en l’universal i pensava la llibertat com a abnegació (superació que salva i inclou l’individual) en i vers l’universal, l’esperit universal. Per a Hegel l’essència racional del món era prèvia i absoluta per damunt de l’existència individual (dels que com a màxim poden ser “portadors” de l’esperit universal).

Això és inacceptable per a Kierkegaard qui sent i viu una relació totalment inversa (com en l’existencialisme posterior): l’existència és anterior a tota essència o substancialitat. L’existència individual és l’absolut en clara contraposició al hegelianisme. A partir de la seva experiència de la fe com a model existencial, Kierkegaard critica la perspectiva hegeliana i la seva relació amb l’absolut, Déu o el diví.

Certament l’opció kierkegaardiana no és gens còmoda i té quelcom de terrible perquè Déu o l’infinit no són mai cap garantia racional en la que abnegar la pròpia llibertat, sinó un lliurar-se abismal i sense cap contrapartida comptabilitzable, només amb una promesa que voreja l’absurditat. Pensem que Kierkegaard, ni metafòricament pensa en termes d’aposta racional (com en un moment donat feia Pascal). La mínima garantia i raonabilitat que albirava Pascal, s’ha perdut totalment en Kierkegaard.

Pascal s’afermava en el raonament o càlcul probabilístic de la pròpia decisió, Kierkegaard sent la nul.litat d’aquesta mínima i falsa seguretat, ja que és molt més radicalment i angoixadament conscient de l’absurd de l’existència. Potser encara li resta alguna cosa de la visió romàntico-idealista de l’home com un ser que aspira a l’absolut i l’infinit, i que per tant només en la relació vitalístico-existencial amb l’infinit-absolut (és a dir: Déu) pot trobar satisfacció al seu neguit interior.

Remet però a un procés presidit radicalment per la decisió existencial (sense res que preexisteixi ni que garanteixi l’assoliment final de res) i comporta la tensió irresoluble, l’angoixa constant i, en definitiva, un horitzó de la desesperança.

La pròpia existència depèn totalment, com hem dit, de les pròpies decisions i, per tant, el seu esdevenir no és imputable a ningú sinó a si mateix. Hom no pot renunciar a la pròpia responsabilitat i -per a Kierkegaard- hom és en definitiva (i no pel que fa a les supèrflues circumstàncies exteriors) el que hom ha volgut-decidit ser. I tothom decideix sobre el propi ser i existir d’una forma absoluta i inevitable, però a més sense cap garantia ni certesa.

Per aquí va el Kierkegaard que “crec” entendre. Al bloc d'Humanitats de la UOC hi ha articles per l'aniversari Kierkegaard d'altres professors. També sobre altres interessants qüestions.