CONFIDENT: EL DISPOSITIU

Hi ha "dispositius" que són visiblement complexos i d'altres que aparentment són molt senzills. Sovint passa -però- que els que semblen més simples no ho són tant i, a més, poden tenir més impacte social, psicològic i històric del que sembla. Un d'ells ens ocupa aquí.

Reivindico aquell antic sofà a dos o més persones que s’anomenava Confident. La gent i inclús les possible parelles s’hi asseien mirant en direccions contràries i separades castament per un llarg braç en forma de “S”. 

Cal destacar que el mateix dispositiu del braç-espatller que separava els cossos entre sí en pseudocompartiments individuals, permetia fer-se confidències íntimes en públic però –alhora- sense que fos evident. 

Cadascú seia mirant vers un horitzó divers de la sala, de la festa, de la gent... Per tant s’hi podien seure desconeguts o gent que en absolut pensaven dirigir-se la paraula, perquè literalment el seu horitzó visual tenia molt poc a veure. Era per tant un dispositiu tremendament individualitzador i repressor... o potser no!

L'IMAGINARI

L'imaginari és quelcom molt "real" ja que la humanitat és una espècie cultural, simbòlica, lingüística i imaginativa. Els humans experimenten la realitat a través de la cultura, el llenguatge, els símbols i l'imaginari. Això no la fa menys “real”, decisiva ni perillosa, sinó sovint tot el contrari: molt més poderosa, "hiperreal" (Baudrillard), decisiva i perillosa. És quelcom a tenir en compte en tot moment. 

Per això podem dominar la naturalesa. Similarment a la metàfora kantiana del colom que pensava que volaria més ràpid sense la resistència de l'aire, sense adonar-se que les ales funcionaven i que era possible volar precisament gràcies a ella, no som davant la gran debilitat humana, ja que al contrari davant la base del triomf evolutiu de la humanitat.

Són la causa del poder (inclús destructor) i de l'hegemonia actual de la humanitat. No són facultats absolutament perfectes sinó eines adaptatives que l'evolució ha desenvolupat en la humanitat. I com tota eina poden ser usades per al bé o per al mal.

La ciència, la tecnologia, les matemàtiques i tota la cultura que ha permès als humans esdevenir el que són, són construccions lingüístiques, imaginatives, d'una gran abstracció i en absolut evidents empíricament. Només les trobem quan les construïm i -com diu Plató- quan les cerquem sabent el que busquem.

TURBOGLOBALIZZAZIONE E PENSIERO UNICO: IL TERRORISMO COMO ESEMPIO

Senza dubbio oggi siamo soggetti ad una progressiva turboglobalizzazione sempre più impattante in tutti gli ambiti della vita quotidiana. Per questo anche il terrorismo è divenuto globale e segna le nostre vite in una angosciosa “estimità” (una richiesta di effige d'intimità  resa pubblica all'ennesima potenza).

Riassumendo alcuni momenti topici possiamo ricordare che la brutalità dell'11 settembre del 2001 è stato solo l'inizio. Come nei peggiori momenti della “Guerra fredda” si è entrati in una dialettica di azione-reazione, e in una chiara  dinamica turboglobalizzata. Oramai non avviene più a mo' di scambi tra spie in luoghi segreti (come ad esempio, Il terzo uomo), ma sull'estimità", piena di insidie,  dei mezzi di comunicazione globali.

Lo scontro di civiltà di Huntington continua nel “terrorismo globale”  "alimentandosi sia della "società del simulacro di "Baudrillard che dello “schermo globale” di Lipovetsky. La vecchia “scacchiera bipolare” è stata sostituita da  un sistema geopolitico e mediatico molto più complesso, dove tutti quanti competono per il potere, le armi, il petrolio, il denaro, la visibilità oltre che per imporre il proprio punto di vista agli altri.

In questo complesso i notiziari dei  grandi network televisivi sono ancor più decisivi degli eserciti, dei droni e molto più importanti- purtroppo- della perdita di vite umane di ogni fazione. La CNN, insieme ad altri canali d'informazione, compete con Al Jazira per conquistare l'egemonia nel sempre più onnipresente internet e nei nuovi sociali network.

TURBOGLOBALIZACIÓN Y PENSAMIENTO ÚNICO: TERRORISMO COMO EJEMPLO

Sin duda hoy nos domina una acelerada turboglobalización cada vez más impactante en todos los aspectos de la vida cotidiana. Por eso incluso el terrorismo ha devenido “global” y marca nuestras vidas en una angustiosa “extimidad” (un pretendido simulacro de intimidad fácilmente publicitado hasta el infinito).

Sintetizando algunos momentos clave, podemos recordar que la brutalidad del 11 de septiembre del 2001, fue sólo el inicio. Como en los peores momentos de la “Guerra fría” se entró en una dialéctica de acción-reacción en una clara dinámica turboglobalizada. Ya no se producía en la oscuridad de los antros e intercambios de espías (p.e. la Viena de El tercer hombre), sino en la muy tramposa “extimidad” de los medios globales de comunicación.

El choque de civilizaciones de Huntington pervive en el “terrorismo global” alimentándose tanto de la “sociedad del simulacro” de Baudrillard como de la “pantalla global” de Lipovetsky. El viejo “ajedrez bipolar” ha sido sustituido por un mucho más complejo “tablero” geopolítico y mediático, donde todo el mundo compite por poder, armas, petróleo, dinero, visibilidad y por imponer su propio discurso al de los demás.  

En él las grandes cadenas “de noticias” son tanto más importantes que las divisiones, los drones y mucho más que –tristemente- las pérdidas humanas de cada bando. Con muchas otras agencias, la CNN compite con Al Jazira y, todas, intervienen con voluntad hegemónica en la cada vez más omnipresente Internet y las nuevas redes sociales.

EXTIMIDAD A DISTANCIA

Una cierta distancia crítica suele permitir ver las cosas más objetivamente. También la lejanía geográfica puede ayudar a ello, si bien no hay ninguna garantía, pues algunas cuestiones personales, sociales y políticas son muy complejas. Sin duda, la distancia kilométrica también puede potenciar muchos sentimientos, actitudes y razonamientos; especialmente si se trata de exiliados y/o emigrantes. Entonces puede haber mucha más implicación, apasionamiento y proximidad mental, ya que la añoranza o el sentimiento de pérdida pueden aumentar la pasión por recuperar los hoy lejanos familiares, amigos, compatriotas, lengua, cultura ... y patria.

EXTIMITAT I DISTÀNCIA

Una certa distància crítica sol permetre veure les coses més objectivament. També hi poden ajudar les distàncies geogràfiques, si bé no n’hi ha cap garantia, perquè certes qüestions personals, socials i polítiques són molt complexes.

Sens dubte, la distància quilomètrica també pot potenciar molts sentiments, actituds i raonaments; especialment si es tracta d’exiliats i/o emigrants. De vegades hi pot haver molta més implicació, apassionament i proximitat mental, ja que l’enyorança o el sentiment de pèrdua poden augmentar la passió per recuperar els llunyans familiars, amics, compatriotes, llengua, cultura... i pàtria.

HIPOCRESIA MEDIÀTICA

Cal censurar Internet? Cal controlar especialment les xarxes socials? Alguns diuen que sí.
 

Darrerament alguns s'estan escandalitzant molt sobre alguns deplorables comentaris a Facebook, a Twitter... Són més escandalosos aquests deplorables comentaris en les xarxes que els que es fan habitualment a les tertúl.lies televisives o en certs articles periodístics de consum i de batalla "política". Cal perseguir-los més contundentment?
 

Per alguns sembla que sí... Cal perseguir-los molt més contundentment. Ara bé, preguntem-nos: per què? Quina és la diferència?

CAPITALISMO MONOTEMÁTICO Y EXTIMIDAD

¿Somos seres humanos escindidos de nuestra sociedad? ¿Estamos condenados a una subjectivación de ese tipo, solipsista? ¿Hegel lo niega pero hasta donde le conduce su negación? ¿Hasta qué punto Hegel se pliega al capitalismo, como se plegó ante el Estado? ¿Ofrece Hegel herramientas para criticar a la sociedad capitalista contemporánea? ¿Cuáles? ¿Merece la pena recordarlas o recuperarlas? 

POLITICA ES CULTURA Y CULTURA ES POLITICA

La democracia actual tiene problemas políticos… pero también culturales (en el sentido amplio del término). La especie humana es una especie política y cultural, no por azar, sino por su misma condición biológica y social.

Hemos visto como para explicar la naturaleza humana, E.O. Wilson ha necesitado añadir a la egoísta evolución darwiniana, otra más “altruista y eusocial”. También hemos visto que al tradicional eje ideológico-político de la redistribución económica se le añade necesariamente el eje del reconocimiento.

Tanto lo eusocial como el reconocimiento exigen que la política "parta de y respete a" la igualdad y -a la vez- la diferencia de los grandes agentes y sujetos sociales, es decir los ciudadanos en sus circunstancias (Ortega y Gasset) y su ser socio-cultural. Pues sólo así se superará la paternalista e insuficiente "tolerancia" ilustrada para profundizar en el respeto y el reconocimiento plenos.

M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!

Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!