CONFIDENT: EL DISPOSITIU

Hi ha "dispositius" que són visiblement complexos i d'altres que aparentment són molt senzills. Sovint passa -però- que els que semblen més simples no ho són tant i, a més, poden tenir més impacte social, psicològic i històric del que sembla. Un d'ells ens ocupa aquí.

Reivindico aquell antic sofà a dos o més persones que s’anomenava Confident. La gent i inclús les possible parelles s’hi asseien mirant en direccions contràries i separades castament per un llarg braç en forma de “S”. 

Cal destacar que el mateix dispositiu del braç-espatller que separava els cossos entre sí en pseudocompartiments individuals, permetia fer-se confidències íntimes en públic però –alhora- sense que fos evident. 

Cadascú seia mirant vers un horitzó divers de la sala, de la festa, de la gent... Per tant s’hi podien seure desconeguts o gent que en absolut pensaven dirigir-se la paraula, perquè literalment el seu horitzó visual tenia molt poc a veure. Era per tant un dispositiu tremendament individualitzador i repressor... o potser no!

Evidentment, no era aquest l’objectiu original del sofà Confident i pel qual es va guanyar aquest nom. L’important era que la seva estructura permetia aproximar els cossos –amb les emocions que desplegaven- però establint-ne una clara separació i frontera. Segurament que les famílies astutes l’usaven en el complex ritual de prometatge, sempre sota la mirada inquisidora d’una tieta conca. 

Quina subtil crueltat o forma ultraperversa de reivindicació! La persona que mai no va poder superar la prova del Confident, era l’encarregada de vigilar-la! Com se sap, els millors inquisidors solen sorgir d’entre les víctimes. Pot ser per això s'obliga el jesuïta Ferreira a detectar i denunciar en altri els mateixos signes amagats de cristianisme que el van condemnar a ell mateix, segons Silence de Shūsaku Endō i la pel.lícula de Martin Scorsese.

Aprofundirem aquesta idea en alguna altra ocasió, ja que ara cal analitzar el sofà Confident com a dispositiu social a la modernitat il.lustrada. Es desenvolupà durant un breu però intens moment quan la societat va permetre una mica més de subtil i controlada llibertat. Fou un breu època on –com sempre- alguns van acusar escandalitzadament el Confident de ser la causa de destruir la moralitat, d’obrir una apocalipsi llibertina i de ser un estri diabòlic. 

Una justícia poètica, que hauria d’actuar molt més sovint en la història, va provocar un enorme salt en els costums “dissoluts” que va fer innecessari el nostre sofà però, alhora, també va esglaiar el somriure dels seus crítics. 

Durant un breu instant històric, però, el “Confident” va oferir una oportunitat social més enllà dels rituals predeterminats de prometatge, quan va ser admès en els salons, en les celebracions i en les festes com un banal sofà.  

Llavors es va crear un veritable dispositiu social que oferia –lliurement?- una estructura alhora separadora i íntima als convidats que necessitessin una coartada per aproximar-se, parlar-se discretament a cau d’orella i fer-se alguna confidència. 

Era l'equivalent a l'època del banc en el parc o un solitari lloc públic que multiplica el cinema negre i basat en la conspiració. Són contínues per exemple les escenes a House of Cards on dissimuladament dues persones seuen en un banc solitari a la distància dels desconeguts i sense mirar-se mentre el que diuen està trastocant radicalment les seves vides. Els asseguts en un banc davant d'un quadre del museu tenen l'avantatge de què només se'ls pot espiar d'esquena i, per tant, no es pot saber si murmuren quelcom.

Pot ser el dispositiu més perfecte en aquesta línia és el sofà Confident quan, apartant-se dels rituals explícits, va entrar en la vida quotidiana. Llavors ja no estava relacionat a cap festeig estipulat, sinó obert a quelcom merament potencial, implícit, incipient, amagat i secret. 

En principi qualsevol pot seure uns moments en un Confident al costat de qualsevol altri. Ara bé, com en tota conspiració, el nostre sofà ofereix l'avantatge addicional de què –inclús en cas de ser espiats- és impossible saber si hom conversa o no. Perquè no es poden veure al mateix temps ni des del mateix lloc el moviment de llavis de les dues persones que hi seuen! És impossible veure alhora les cares de tots els que seuen en el Confident... si ells no giren les cares.

Per això i la imposada separació corporal, és un sofà que permet intimar subtilment, inclús enmig d’una gentada. Ajuda a desafiar l’obsessiva curiositat humana per detectar relacions noves o perilloses. Per això i durant dècades, seure en l'astut dispositiu Confident va permetre importants salts qualitatius -de gran importància però encara no comprometedors ni decisius- en moltes relacions. 

Si cal, hom pot argumentar sempre que seure-hi amb algú no és prova de cap relació personal autèntica, per profunda que aquesta hagués estat.

Però precisament per això era el dispositiu perfecte per a seure amb la persona adequada i deixar brollar la màgia d’una primera, secreta i emotiva proximitat... sense caure explícitament en el compromís, en el pecat, en el vilipendi social o inclús en el crim

Per a l’observador només es tracta de dues persones aïllades, que seuen en direccions oposades i pràcticament sense compartir res. Aparentment, són dues persones que coincideixen més que no es busquen, socialitzen, conversen, s’aproximen, intimen, confabulen, intriguen, conspiren... 

Com saber que no s’han fet cap profunda confidència, mentre coincideixen en l'espai tot seient en un lloc casualment buit? El dispositiu separador en "S" garanteix en principi que seure al costat només pot ser un gest banal que no “significa” res social, emotiva ni pràcticament. Els cossos són separats per un braç de butaca i –a més- encarats a part de la sala i la reunió totalment oposada.

Per tant, si els que seuen en el Confident saben aprofitar-se dels recursos que el dispositiu desplega, els espietes no poden concloure res significatiu. El risc de tafaneria i maledicència –sempre important en les societats- pot ser doncs minimitzat i per tant... esdevé assumible.

Però, precisament pel mateix dispositiu que el caracteritza, el Confident fa possible tot el contrari que sembla garantir. Malgrat l’avantbraç separador, només cal coordinar-se per enretirar una mica les esquenes i girar lleugerament els ulls per a capbussar-se dins la profunda mirada d’altri.  

Com de la forma més casual i simplement relaxant una mica el gest, hom es troba mirant-se de fit a fit amb una intimitat escruixidora. Llavors, el bes de les mirades pot anticipar l’impossible bes carnal.

A més, hom pot fer-se confidències fent veure que cadascú tafaneja en direccions totalment oposades de la sala. Hom pot murmurar paraules només audibles per l’atenta orella del costat, mentre hom deixa vaguejar indiferent la mirada cap al front -inclús vigilant els possibles espies-. 

Subtilment hom pot xiuxiuejar a cau d’orella de la persona desitjada les paraules, els desigs, les promeses i les incitacions essencials, que potser havia pensat mil vegades però que fins aquell moment mai no havia pogut pronunciar ni comunicar. 

L’experiència del Confident en el segle XVIII era un salt enorme en les relacions. Hom podia intentar-les inclús amb notable atreviment i unilateralitat perquè el dispositiu oferia encara una escapatòria, una excusa, una retirada a temps i inclús una bufetada reparadora i d’hipòcrita innocència. La separació imposada pel dispositiu en "S" semblava prou garantia quan el pecat primordial era de la "carn".

A més i en última instància, el Confident oferia la paradoxal protecció de la mateixa multitud que tant obsessivament vigilava, censurava, coartava, reprimia... En tot moment hi havia una barrera de seguretat, darrera la qual parapetar la pròpia dignitat i era fàcil determinar qui havia trencat culpablement les lleis del joc social.

Qualsevol avanç massa atrevit podia ser avortat en sec i a més administrant-ne el missatge: des de l’indiferent i fred gir dels ulls –que encara però restava en privat- fins el cruel avergonyiment públic que segur que donaria a parlar durant mesos i podia destruir per sempre la reputació de la víctima. Passant també pels infinits graus de càstig a través d’un -discret però clar- aixecar-se “aprofitant” que cal saludar un conegut llunyà.

Quants enamoraments va revelar i confirmar el sofà Confident! Quants avançaments va tallar i estroncar? Durant una època i per a una certa societat va ser una espècie de frontera vigilada que, o bé obria una franca escalada en la relació, o bé la tallava minimitzant-ne els riscs i costos. 

Per això, la desaparició del Confident marca la fi d’una convivencialitat basada en petits gestos però grans riscs i sentiments acumulats, continguts, multiplicats i molt elaborats abans de poder-se expressar. 

Tot havia de ser molt calculat i reflexionat abans de ser expressat, perquè qualsevol gest comprometia socialment i –per suposat- no era innocu ni reversible.

En aquell món era impensable l’apropament corporal que no estigués legitimat o -al menys- consentit per la jerarquia social. Cal especificar que això era en el marc públic de la “bona societat”, ja que molt altra cosa era d’amagat o fora d’ella, on la brutalitat era a l’ordre del dia. 

Paral.lament però, era un món que començava a permetre pacíficament la iniciativa de persones que cercaven la fel.licitat personal, però no volien acabar com Ariadna, Medea, Tristany i Isolda, la Gretchen del Faust, Romeu i Julieta, l'Ofèlia del Hamlet, la Inés del Don Juan, la Clarissa de Samuel Richardson, la Sara Sampson de Lessing o el Werther de Goethe. 

Era un món encara molt perillós per a les relacions personals no socialment predeterminades. Certament la literatura començava a veure-les possibles però dintre d’un ordre molt restrictiu, sovint encara molt lluny de la realitat i –en tot cas- demanant sempre un gran autocontrol i habilitat especialment per part de les dones implicades. 

Començava a ser possible “triomfar” però dins del marc significativament restringit de les protagonistes de la Pamela de Richardson, La Locandiera de Carlo Goldoni, la Moll Flanders de De Foe o  la Júlia, la nova Heloïsa de Rousseau. Només llavors començava a ser pensable “sortint-se amb la seva” com Xica da Silva, l’Emily St. Aubert d’Ann Radcliffe o la Fanny Price de Mansfield Park. 

Era un món, on sota una opressiva repressió, dispositius com el Confident començaven a fomentar que la gent assolís un nou nivell en l’experimentació de les pròpies emocions... i a cercar-ne còmplices! S’aprofundia en L’educació sentimental que obsessionava Flaubert i que s’expandia arreu, malgrat o precisament gràcies a tots els autoenganys "romàntics" i les miserables hipocresies socials. 

Era un món però, que començava a atorgar sentit existencial a què –per un instant i en mig del difús control social que permetia el sofà Confident- les mirades es capbussessin l’una en l’altra sense guió ni compromís previ. Encara més i superant les melangioses mirades a distància, hom podia iniciar un discurs íntim, "obrir el propi cor" i seduir amb la paraula.

Mostra la genealogia i les causes d’aquell món Norbert Elias tant a Sobre el procés de la Civilització com a la Societat Cortesana. El dissecciona calidoscòpicament Jane Austen en totes les seves novel.les i des de la sabia frustració del seu exili interior -com hem apuntat-. També ho fa, si bé d'una forma més brutal i militar, Chordelos de Laclos a les Amistats perilloses.

  

El Confident és un dels millors símbols d’aquell món i potser un dels seus dispositius més subtils, perfectes i significatius. Creiem que així com el dispositiu del panòptic descrit de Jeremy Bentham marca a la perfecció les entranyes de tot un món modern, també en marca tot un altre el dispositiu potser més humil del sofà Confident. 

En mig d’una societat que continuava sent tremendament repressiva, el nostre sofà permetia els individus fer-se gestos, tenir experiències que canviaven tota una vida, subjectivar-se i configurar-se d’una nova manera. Juntament amb moltes altres coses, permetia una experimentació de l'empatia interpersonal i l'aprenentatge de la intel.ligència emotiva d'enormes impactes que Lynn Hunt associa inclús a La invenció dels drets humans. 

Malgrat la seva aparent simplicitat, el Confident és un dispositiu que defineix un espai mixt complexíssim que -com tot simulacre- només s’amaga a qui no sap mirar. Amb l’ondulant “S” que traça, aconsegueix convocar alhora el personal, subjectiu, emotiu, càlid, sincer, íntim, privat i secret; i –alhora- el col.lectiu, objectiu, racional, fred, hipòcrita, extímic, públic... I tot desplegat enmig de rituals socials!

 

El seu impacte en les persones i les subjectivacions tampoc no es pot minimitzar. Com es diu de la primera relació amorosa, ningú no restava igual després d’aquell primer creuament desitjat i consentit de mirades confidencials. Potser no se n’havia assabentat ningú més, però dos s’havien dit en uns instants més que amb milions de paraules. Havien transformat radicalment les pròpies vides i inclús els propis éssers, tot seient en el Confident. 

Avui ens calen unes ulleres “confidents”...

                                                       * * *

Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos

Vegeu les Poesofies:

    - ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
    - AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD   
    - LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ

    - MERCADERIA MENTAL

    - OMBRA DE L’ÉSSER

    - MIRADA EMMORDASSADA

    - URNA TRINXADORA DE VOTS

    - CONFIDENT: EL DISPOSITIU

    - PORTA D'OBERTURA DOBLE?

    - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
    - POESOFEMES - POEMES VISUALS 

    - LES FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN 

    - VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT     

    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ

Poesia visual de Toni Prat