Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Aug 19, 2020

TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT


Som lliures o som només uns titelles? Segurament l’alternativa no és tan dual i contraposada? Potser som lliures dins d’una multitud de determinacions. Potser som determinats però amb una certa capacitat d’optar, elegir o jugar entre les moltes determinacions


De vegades veiem d’on prové el poder que ens determina, però normalment no. Sovint ens sabem titelles, però habitualment no en som conscients i ens creiem totalment lliures. Pot ser perquè les determinacions o condicionaments venen de tants llocs diversos que no ens n’adonem. 


Quan l’impuls prové d’un únic lloc hom esdevé una còpia en petit del gran poder únic conformador i el titella més alienat acaba descobrint la seva terrible condició. Però una situació tan clara, passa menys del que creiem.


Als poderosos els agrada imaginar que mouen els fils dels seus subordinats com si fossin un epifenomen d’ells mateixos (inclús imitant la seva forma de vestir i els seus gestos). Però les coses són més complicades per sort. I per a desgràcia dels poderosos!


Certament sovint sentim que ens mouen fils aliens i que no podem ser plenament lliures. La major de les vegades però, no hi ha només un fil ni un únic titellaire, sinó molts i en part contradictoris. Les determinacions i els impulsos són múltiples, i lluiten entre si


Els pretesos titellaires es barallen per controlar les titelles i això els fa oblidar que ells també són moguts per altri. És una important paradoxa del poder i de la condició humana. 


En contra de les grans teories conspiratives, el poder no prové només d’un únic lloc sinó de molts. El poder és una “microfísica” molt complexa, sovint conflictiva i plena de poders oposats, força desiguals, però tots amb el seu efecte. 


Inclús cadascuna de les mans i dels peus d’un titella són moguts per diversos fils, en lluita entre sí. Tota acció acaba sent per tant resultat d’un equilibri puntual de poders


Tota influència xoca amb altres i el titella inclús pot percebre la tensió entre els diversos poders i titellaires. No hi ha un amo, perquè són molts el que ho pretenen ser i lluiten incansablement entre si. 


Això ofereix una mínima possibilitat d’emancipació o una falsa sensació de llibertat. El titella deixarà de ser-ho o –més aviat- ho continuarà sent inconscientment? 


Certament ningú no és totalment lliure de fils, lligams, condicionaments i determinacions. N’hi ha prou amb no tenir un únic amo tot poderós? Consola pensar que també l’amo en té un altre i així successivament?

Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:
   - TITELLA EMPODERAT: LLIBERTAT SOBRE GEGANTS?

    - TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT
    - SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA
    - POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA


















    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ


40 comments:

Rafael Granero Chulbi said...

Trobo que cal definir amb certa cura que podem entendre per llibertat (ser lliures) i per ser-titelles.

Igualment cal distingir entre -i explicar que s'entén per- 'condicionar' i 'determinar' i, alhora, evitar el seu ús com si fossin sinònims.

Igualment cal evitar un ús anfibológic del concepte 'poder', com penso que pot estar passant en el present text. Per això no fora mala idea desenvolupar i concretar en suficient detall que volem dir quan diem 'poder'.

Desprès podrem parlar de la llibertat, del condicionament, de la determinació, de ser-titelles i del poder.

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

És una gran i complexa qüestió, Rafael!!!!!!

La metàfora del titella (i el titellaire!!!) va molt bé per explicar la "llibertat negativa" de no ser obligat.

Remet la llibertat a l'autonomia i llavors -ser 'condicionat', 'determinat' i sota el 'poder' d'altri- és haver de seguir decisions heterònomes, que tu no has pres.

Enlloc de prendre autònomament les teves pròpies decisions, has de seguir -vulguis o no vulguis- les d'un titellaire que et domina... que mou els teus fils.

Naturalment això no ho explica tot, com jo mateix plantejo en aquesta poesofia.

Les poesofies tracten de fer pensar creativament i des de la mirada admirada, metafòrica i poètica a partir "de les coses" i minimitzant les mediacions.

Esteve Trias said...

Bon dia, mestre.

A mi se m'acut l'aforisme: Som lliures, segons la nostra condició.

Està clar que venim predeterminats per la nostra biologia, i modificats per la cultura: la neurobiologia. Però l'ordit rizomàtic del poder més que moure'ns com titelles (que és el que fa la neurobiologia) ens sotmet.

També nosaltres, el jo, participa activament en el procés, en primera persona. Hi ha una imatge -poètica?- que explica De la Boétie a el seu Discurso sobre la servidumbre voluntaria. El francès exposa com són moltes les feres que lluiten contra la seva domesticació. Però fins i tot el cavall més rabiós i contrari a mossegar la brida, acaba jugant alegrement amb allò que el sotmet, per a tota la vida.

Cordial.

Gonçal Mayos Solsona said...

Té raó La Boétie, però estimar l'esclavitud no et fa lliure.

Estimar el seu titellaire no fa lliure a la titella.

D'altra banda, entenc que en la primera part del teu missatge dius una gran veritat -Esteve-: que la condició humana és intermitja entre la plena llibertat i el determinisme total.

Toni Prat said...

En el suposat cas que hi poguessin haver traduccions òptimes entre diferents llenguatges -que com he dit altres vegades... “me’n dubto molt” de bell antuvi, m’inclinaria per dir que has fet una fotografia perfecte -semànticament parlant- però analitzant punt per punt em decanto per qualificar la teva exposició del meu poema com una radiografia del mateix...

Crec que has abordat, un per un, tots els detalls de la imatge que de bones a primeres costa de valorar. Cal -com sol passar en la poesia visual- mirar a més a més de veure...

gràcies i felicitats...

Rafael Granero Chulbi said...

Quieres escaparte por la tangente, Gonçal, pero no me interesa dejarte ir de rositas...
No vienen a cuento las libertades negativas si no hablas también de la positivas. En otro caso, por ejemplo el tuyo, le haces flaco favor a Isaiah Berlin.
Es decir, si hay la posibilidad de libertades negativas, entonces, a no ser que niegues la tesis de Berlin, se da también la posibilidad de libertades positivas.

Y no estoy de acuerdo que un títere sea una metáfora de la libertad negativa, más bien será una metáfora de la falta de libertades negativas (que son condición de posibilidad de la existencia de las positivas). Vamos, un poco como lo de que si bien los derechos formales no son suficientes (véase, verbigracia, la CE como fuente de derechos formales) son, en cambio, necesarios para la existencia de derechos materiales. Que no es lo mismo, pero es igual: formales/negativas como base para materiales/positivas.

Con todo, no defines el concepto de libertad. con lo que sea que no lo consideras pertinente, sea que no te interesa o sea que la dificultad de dicha definición no se deja circunscribir a un mero post... sea lo que sea, si no lo defines, el resto del text queda sujeto a una tan amplia interpretación que, de alguna manera, lo vuelve banal.

Libertad, como Derecho, Justicia, Bello y tantos otros conceptos, es de dificil aprehensión. Sobre no saber lo que algo es, pero si lo que no es algo, se me quedo en la mente aquello que Porcia dijo a Galdos sobre el cariño, y qe era algo así como "yo no lo sé definir, pero bien claro veo que es lo que no es".

¿Qué no es la libertad? la naturaleza y lo natural. Hobbes, sobre la política y la naturaleza, nos dice en la famosa última frase del párrafo noveno que en la naturaleza «la vida del hombre es solitaria, pobre, desagradable, brutal y corta». ... Es la naturaleza la que requiere de la política y por ello mismo la política no dejará de ser algo 'naturalmente' artificial, en el sentido de que es lo que hace posible preservar la vida de los hombres.

¿Que no es la libertad? la locura como enfermedad (y renuncio a leer replicas banales: la esquizofrenia paranoide con brotes psicóticos no es un constructo social; la covid-19, por ciero, tampoco).

¿Que no es la libertad? toda determinación.

¿Cuáles son las condiciones de posibilidad para que la liberta se dé?

Es típico y tópico hacer referencia a la decisión de Sophie. ¿Era libre Sophie? en un sentido, sí, en otro, no. Y, además, lo era y no lo era de forma contraintuitiva.

El verdugo no la determina, pues una amenaza verbal (no hay otra) no es performativa cuando es el amenazado el ejecutor. Por mucho poder que se le de a la palabra, una palabra no mueve otra cosa que el aire, si es que es una palabra pronunciada. Por mucho que el verdugo quiera, Sophie puede oponer su voluntad de no elegir, de no decidir. Y aún siendo esta una de las limitadas elecciones, elegir entre lo posible -imaginando previamente la decisión y lo que se deriva de ella- y responsabilizarse de las consecuencias, si no es libertad, se le parece mucho.

La genética condiciona a Sophie, ¿tal vez de forma tan brutal que incluso pudiera parecer que la determina? Tal vez. Y como a todos nos podría pasar, seguramente la genética, en su expresión de supervivencia de la especie, llevará a que su decisión sea instrumental, y por lo tanto interesada, aunque no necesariamente en propio y directo interés. Que una decisión sea instrumental la aleja del universo de la ética, pero no de lo humano. Tampoco la hace ajena al universo de la libertad, pero tal vez si la pone en los límites grises de lo que es y lo que no es libre.

Rafael Granero Chulbi said...

(2 de 2)

Así, no es el verdugo el que sojuzga la íntima libertad, aunque atente contra ella, pues Sophie no se vera mecánicamente impelida a tomar una decisión.

Tampoco es la genética la que determinará su respuesta, pues entonces el verdugo sería innecesasiamente cruel: todos contestaríamos igual de determinados, todos estaríamos predeterminados a contestar igual.

La libertad no está en un supuesto dilema entre lo determinado y lo no determinado (indeterminado), pues como dice Pooper la “indeterminación no basta”, porque la idea de indeterminación, proveniente de la teoría de la física cuántica, da paso una vez se ha resuleto la probabilidad a una determinación aunque esta sea azarosa, estocástica e impredicible, contraria a la libertad en tanto que producto (efecto) de la voluntad como causa -o noluntad: la noluntas de Tomás de Aquino, la nolitio de Wolff, la renuncia noluntaria de Schopenhauer, el poder noluntario de no querer de Renouvier-.

¿Libertad incondicional, incondicionada? Tampoco. Popper plantea la libertad como un hecho limitable (condicionable), “pues siempre hay condiciones físicas o de cualquier otra naturaleza que limitan lo que podemos hacer”

Suficiente por hoy. Me voy a mi lectura de novelistas arabe-musulmanes. Un abrazo.

Toni Prat said...
This comment has been removed by the author.
Toni Prat said...

Pel que fa al comentaria del Rafael... m’agradaria preguntar si no és un antagonisme dir “Desprès podrem parlar de la llibertat, del condicionament, de la determinació, de ser-titelles i del poder.” I abans haver dit:” Igualment cal evitar un ús anfibológic del concepte 'poder'”

Rafael Granero Chulbi said...

Entenc que vols dir, Toni, que pot donar-se una contradicció entre el fet de que primer demani evitar un ús anfibològic del poder i que desprès parli del 'poder' sense concretar de què poder podrem enraonar. D'acord. No tenia interès en condicionar la resposta (que com no ha contestat, veig que tampoc importava molt) de Gonçal.

Sota el concepte 'poder' hi podem trobar el poder polític, l'econòmic, el social, el biològic, el psicológic, l'autònom, l'heterònom, el químic, el físic, el cultural, l'estètic, judicial... i més.

Els fils que ens mouen son una metàfora, i com metàfora te un problema. Una metáfora es sempre una "escalera de Wittgenstein", i ja sabem el que Wittgenstein opinava de les escales visuals o textuals: "Se debe, por así decirlo, tirar la escalera después de haber subido en ella" (Tractatus, aforismo 6.54).

Els fils creen en el nostre cervell l'efecte d'allò de "no pensis en un elefant rosa", que no deixes de pensar en elefants roses... i es clar, si planteges com a metáfora els fils de les titelles, no podré evitar pensar que som titelles... Es una mica com allò que es diu "petició de principi", que partint de què som (metafòricament, es clar) titelles arribem a la conclusió de que som (gens metafòricament, ara) titelles. Per això demanava concreció, per deixar de banda les escales wittgensteinianes (ja hem pujat, ja no ens fan servei, mes aviat, ens fan nosa) i aclarir les anofibologies.

Toni Prat said...

Gràcies per la teva resposta Rafael... però haig de confessar que no em puc imaginar la total “llibertat” de cap humà...

penso que existeixen evidències científiques de que “heretem” (com a mínim per part dels progenitors) per tant la genètica ens “condiciona” i/o “determina” encara que sigui en part...

i per un altre cantó... si no “podem” néixer en una illa deserta... la cultura ens afegeix “condicionaments” i factors “determinants” que encara que no sempre siguin sempre sinònims... en el cas de les “limitacions” crec que si.. (que ho són)...

Gonçal Mayos Solsona said...

Com tu Toni, a mi també em costa molt imaginar la llibertat absoluta. Per això el teu poema visual em sembla brillant, perquè en tot cas apunta que els propis titellaires també són titellats, també són titelles.

Respecte a la decisió de Sophie, RAfael, em costa molt, però que molt, veure-la com un acte lliure. Pensa que parteix d'una imposició sota amenaça de mort, cosa que ja trenca qualsevol situació de mínima llibertat!!!!

Certament Sophie podria fer altres coses i inclús suïcidar-se sense "decidir". Però estava obligada a decidir i -a més- entre opcions absoluta i humanament inacceptables cap d'elles.

Escollís el que escollís crec que la llibertat més bàsica ja li havia estat sostreta abans. I de manera criminal!

Aquesta destrucció de la llibertat, dignitat... humanes és tan brutal que -malgrat sobreviure- Sophie ha quedat totalment trasbalsada i condicionada traumàticament.

En aquestes condicions certes disquisicions estoiques (que d'altra banda respecto força) acaben quedant minimitzades davant una destrucció molt real i criminal del que podem entendre que és la humanitat i la llibertat.

Encara que hom sobrevisqui a situacions com aquestes, està clar que hi ha quelcom que "ha mort" allí.

La novel.la i la pel.lícula crec que apunten que -a partir del moment imposat i gens lliure d'haver d'elegir entre opcions totes absolutament innacceptables- tota la vida, tota relació humana, tota llibertat... han quedat brutalment escapçades per sempre més.

Rafael Granero Chulbi said...

Toni, Gonçal, si de mis comentarios se deduce que mi tesis es que la libertad es total o indiscriminada o incausada, sólo cabe decir que mis capacidades comunicativas brillan por su ausencia.

Por otra parte, Gonçal, solo se puede descabezar lo que tiene cabeza, así que la libertad sólo puede ser destruida si existe. No hay otra.

Gonçal Mayos Solsona said...

Has caído en una falacia, Rafael: "solo se puede descabezar lo que tiene cabeza, así que la libertad sólo puede ser destruida si existe."

Pues NADIE niega que hay cabeza (cerebro, corazón...) por tanto nadie niega que "solo se puede descabezar lo que tiene cabeza".

Pero has caído en la falacia de suponer (y ciertamente lo ha hecho mucha gente) que si hay cabeza (o cerebro...) hay libertad.

Y eso es lo que TU debes demostrar, llegados aquí.

Me encantaría que lo lograses, de verdad Rafael.

D'altra banda, estic meditant una oposada interpretació de EL TITELLA TITELLAT però en clau de "llibertat positiva". Quan el tingui, el penjaré al blog i podrem comentar-ho.

Ara gràcies a tu, m'he tornat a flipar per "La decisió de Sophie"!!!!!!!

Rafael Granero Chulbi said...

Qui ha 'escapçat' la llibertat, i per tant ha relacionat cap o cervell amb llibertat, has estat tu mateix ("... tota llibertat... han quedat brutalment escapçades")

M'haig de fer mirar el meu nivell de comunicació, perquè no veig en que he relacionat llibertat amb raó, fora de dir que el que no s'ha de confondre es llibertat amb bogeria (no que no hi hagi res en comú, només que no s'ha de confondre). Tinc clar que no sé explicar-me.

Mantinc que només puc anihilar quelcom que d'alguna manera existeix. Allò que no existeix, sigui el que sigui que vulgui dir existir, no pot ser injuriat.

Per cert, la llibertat no té cap, ni budells ni fetge. Això és un altre escala de Wittgenstein.

Encara no sé, Gonçal, com conceptualitzes la llibertat.

Ni tan sols has gosat dir quines podrien ser les condicions de possibilitat de la seva existència.

És un cervell amb les capacitats d'imaginar i reflexionar suficient i necessari? Necessari, però no suficient? Suficient, però no necessari?

I no, no he dit que si hi ha cap hi ha llibertat: "solo se puede descabezar lo que tiene cabeza, así que [mutatis mutandis, i sembla que ho hagi d'explicitar] la libertad sólo puede ser destruida si existe. No hay otra.".

I aquí no cal ni tan sols fer esment al principi de caritat interpretatativa de Wilson, perquè més aviat puc dir que, pel contrari, has estat tu qui al interpretar la meva frase segons la teva conveniència has caigut en la fal·làcia del home de pallá.

Esteve Trias said...

Interessants reflexions, de tothom.

Penso que tots estem d'acord en que la llibertat absoluta no existeix. Refermo la idea que som lliures, segons la nostra condició. La persona neix lligada a la mare pel cordó umbilical, al grup per dependència vital, i a l'Estat "por imperarativo legal", i sobretot armamentístic.

M'agafeu visualitzant un vídeo: The Perllous State of the University: Jonathan Haidt & Jordan Peterson. Es troba facil al Youtube i està subtitulat. Comencen parlant del fanatisme estudiantil per a prohibir la llibertat de pensament a la Universitat. Per preservar la puresa del pensament de l'esquerra, sobretot. També parla indirectament de la lliberat: tabus, sanctedat, dreta, esquerra, moral, etc... Us el recomano fervorosament. Quan parlen del xoc entre els republicans i els liberals americans, sempre em ve al cap una idea, que fa referència a allò de la lliberat segons la condició o, com a mi m'agrada dir, segons l'interés:

La llibertat, com la veritat, no és mai absoluta, sempre és "relativa a". Depèn molt dels interessos en joc, des de la supervivència genètica o mediambiental; i al poder, social. Fa gràcia escoltar que els Republicans americans són de dretes. Home, si els comparem amb els monàrquics britànics, penso que són uns progres. Els liberals americans lluitaven contra la monarquia, mentre mantenien l'esclavitud "en suspens". Els liberals espanyols (Ciudadanos), dediquen tots els seus esforços polítics contra els drets liberals dels presos catalans. Ara bé: teoricament defensen a ultrança, com a liberals, els drets liberals. I per coherència deuen ser republicans, suposo. Bé, hi ha republicans i republicans... Els republicans francesos, que lluitaven contra l'absolutisme, enviaren 8000 soldats a sufocar les revoltes d'esclaus a Haití, alhora que incrementaren el genocidi contra els pobles minoritzats, com el català. Molt més del que la monarquia francesa s'havia atrevit a fer mai. Tot un avís pels catalans republicans d'avui....

Què vull dir? Doncs que la llibertat total no la té ningú, però alguns la tenen més ampliada que els altres. Per això la doble barre de medir, aquest és el gran concepte. Els espanyols no renunciaran mai al seu dret d'autodeterminació, com els francesos, però sempre aniran en contra que la resta de nacions sotmeses en gaudeixin. Els xenòfobs americans i els no xenòfobs discuteixen sobre com afrontar la inmigració, però mai sobre el sagrat dret dels americans d'anar per tot el planeta quan els roti a matar i robar el que vulguin. El mateix als Paisos catalans: tothom discuteix sobre el dret de circulació de persones a la zona schengen, però ningú qüestiona el drets dels creuers turístics a aixafar les pateres que venen plenes de gent en "condicions diferents" que les nostres. Els racistes són conservadors del sistema que els beneficia, però no defensaran mai el racisme en contra d'ells. No, si la gent ruca no és. El titellaire dirà sempre que no manipula les titelles, o si més no que ho fa pel seu bé. I les titelles callades, perquè saben qui té la paella pel manec, o si més no la corda.

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Doncs has caigut en una altra falàcia -Rafael-, però igual de inconseqüent i destructora.

Poder "parlar" de llibertat de si existeix o no, etc. no pressuposa que existeixi realment allò de què es parla.

Confondre les paraules amb la realitat és una falàcia greu.

Llavors haurien d'existir les sirenes, el món del "Senyor dels anyells" i "l'actual rei de França".

Rafael Granero Chulbi said...

Bé, o sigui quan dius "una falsa sensació de llibertat" no pressuposes que la "llibertat" (encara pendent de definir per part teva) té algun tipus d'existència real, ni que sigui en el sentit del teorema de William Isaac Thomas, que ve a dir que, amb independència de la seva existència real, allò que sí és real són les seves conseqüències.

Tinc l'honesta impressió de que estic sent llegit en diagonal.

Impressió que cada cop se'm fa més tangible perquè no sé veure on li he donat capacitat performativa a la paraula. Més aviat al contrari: "una amenaza verbal (no hay otra) no es performativa".

Una abraçada.

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Dius Rafael: "Mantinc que només puc anihilar quelcom que d'alguna manera existeix. Allò que no existeix, sigui el que sigui que vulgui dir existir, no pot ser injuriat."

Per tant si algú parla de què, si t'apunten amb una pistola, no tens llibertat. Llavors està contradient-se -dius- perquè només es pot negar el que és. Caus en la falàcia de confondre les paraules i els conceptes amb la realitat.

Però si vols i per a evitar qualsevol tergiversació podem recuperar el context, on hem vaig quedar esglaiat.

Tu dius (és a la filera de comentaris) que: "¿Era libre Sophie? en un sentido, sí, en otro, no. Y, además, lo era y no lo era de forma contraintuitiva. El verdugo no la determina, pues una amenaza verbal (no hay otra) no es performativa cuando es el amenazado el ejecutor. Por mucho poder que se le de a la palabra, una palabra no mueve otra cosa que el aire, si es que es una palabra pronunciada. Por mucho que el verdugo quiera, Sophie puede oponer su voluntad de no elegir, de no decidir. Y aún siendo esta una de las limitadas elecciones, elegir entre lo posible -imaginando previamente la decisión y lo que se deriva de ella- y responsabilizarse de las consecuencias, si no es libertad, se le parece mucho."

Vull remarcar perquè no em deixa subratllar-ho els teus arguments de: "El verdugo no la determina, pues una amenaza verbal (no hay otra)", "Por mucho que el verdugo quiera, Sophie puede oponer su voluntad de no elegir, de no decidir." (oblidant que llavors se li enduen FISICAMENT a matar els dos fills alhora) i "si no es libertad, se le parece mucho."

Jo penso que de llibertat en aquest exemple res de res i no hi ha cap subtil.lesa que permeti enganyar-se.

L'oficial alemany té el poder de vida o mort dels fills de Sophie. Quan ella diu que no pot escollir, els agafen i se'ls enduen tots dos a la mort. I ella acaba claudicant i escollint que matin la filla. I efectivament se l'enduen entre els plors clars de la nena i el crit desesperat fins el desesper de Sophie. El vídeo és a Youtube.

Em sembla un exemple sagnant de manca de llibertat, d'imposició cruel i brutal, que continuarà mancant la Sophie molts anys després -inclús havent sobreviscut a Auschwitz- i que la du al suïcidi perquè no pot suportar el que la van OBLIGAR a fer.

Això no és llibertat!!!!! I no em vinguis amb què, donat que uso el mot "llibertat", aquesta com a realitat ha d'existir i que -per tant- em contradic.

Rafael Granero Chulbi said...

Entonces ¿que és libertad? ¿Es un non sense deleuzeiano, un insignificante de la filosofía del absurdo, una entelequia aristotélica?

¿Para qué seguir hablando de algo cuyo universo semántico es el conjunto vacío?

Pero si es algo antes que nada, si existe la posibilidad de que no sólo sea un significante, sino que remita a un significado... Entonces ¿Por qué esa renuencia tuya a explicar de qué hablas cuando expresas el significante 'libertad'?

¿Puede haber una ausencia significativa de algo que ni existe, ni existió, ni existirá; que ni es, ni fue, ni será?

Si algo es "un exemple sagnant de manca de llibertat... , si con un dedo muestro algo y te digo eso no es un dragón alado que lanza fuego por los ojos, es razonable que, a contrario sensu, para dotar de sentido pleno esa frase se me inquiera sobre un ejemplo de no falta de libertad (o de un dragón etc, etc, etc)...

Claro que, para ello, es necesario que nos pongamos de acuerdo en qué (si ese qué es posible) es la libertad (o el dragón...)

Te ofrezco un camino, a ver si es transitable: debemos postular la existencia de la libertad si queremos afirmar la responsabilidad individual ante las consecuencias de -al menos algunas de- nuestras acciones.

Sin ese postulado, cuya verdad se debería admitir sin pruebas para servir de base a la petición de responsabilidad individual, veo difícil salir del círculo de lo absolutamente determinado, y por lo tanto, irresponsabilizable.

Rafael Granero Chulbi said...

¿Y si Sophie, o sea, el autor erró al tomar la decisión?

Bajo, o tras, la amenaza del criminal lo que debemos saber es que tanto Sophie como sus dos hijos ya están muertos, si no físicamente aún, si en cuanto a su supervivencia como miembros de la comunidad humana. Y no por su culpa, ni tampoco por su responsabilidad.

¿Podía Sophie quitarse la vida? Su vida era como la carta con la que el visir amenazaba a la princesa, hija del Rajá. Solo se puede usar una vez, pero con una diferencia, mientras que era el visir el que tenía en su poder la carta, la vida de Sophie podía estar tanto en sus manos como en las del criminal amenazador. Y eso aporta un importante matiz.

Porque, no lo olvidemos, una vez lanzada la amenaza, y sea cual sea la respuesta de Sophie, tanto ella como sus dos hijos ya están muertos ¿sobrevive Sophie a la muerte de su hija? ¿Sobrevive el hermano a la muerte de la hermana? Tal vez su cuerpo, pero no su humanidad, destruida contra su voluntad, pero destruida.

¿Qué hubiera pasado si Sophie se -si el autor le- hubiera quitado la vida? ¿Hubiera matado el criminal a la dos hijos de Sophie? Si así hiciera ¿por qué no mató igualmente al hermano, después de matar a la hermana?

¿Por qué debemos esperar algo de razonabilidad en quien, criminal enuncia semejante amenaza?

¿Por qué no mató también a Sophie?

A la postre, no olvidemos que es una novela, donde el autor es dios, y que la única razón de su arte es que no veamos (al suspender nosotros gozosamente la incredulidad) que es precisamente el taumaturgo que está tras las bambalinas, y que hace y deshace a sus personajes y a sus decisiones a su antojo.

Si Sophie se hubiera quitado la vida, es decir, si el autor hubiera abierto ese camino, estaríamos ante otra novela ¿más verosímil? Pues por qué no. Por lo menos tan verosímil como la realmente escrita.

No es un ensayo. Es mucho más que un ensayo. Es mucho menos que un ensayo. Es arte. Pero lo es por la gracia del artista.

Gonçal Mayos Solsona said...

Em sorprèn que ara passis a la qüestió de la rigorosa "petición de responsabilidad individual" perquè en el supòsit de la "Decisió de Sophie" descarregaves la responsabilitat de la pressió de l'oficial nazi i en canvi la carregaves sobre Sophie, simplement perquè -en hipòtesi- sempre s'hauria pogut intentar suïcidar (veuríem si l'haguessin deixat) o no escollir i deixar que matessin els dos fills junts.

Per mi és inequívoca la culpabilitat de l'oficial nazi (sembla que inclús podia pensar que feia un favor a la mare!!!). Perquè coarta la llibertat de tots els presoners deportats i per suposat de Sophie. A més l'acte tan brutal que l'obliga a fer té conseqüències inhumanes a llarg termini i és col.laboració criminal, en última instància de crims contra la humanitat i en un genocidi.

En canvi tu dubtes de la "responsabilidad individual" de l'oficial nazi amb l'estranya teoria que només ha parlat -serien els seus subordinats els que obeint-lo executarien les seves ordres: p.e. primer enduent-se els dos nens i -després- només la nena. Et cito: "El verdugo no la determina, pues una amenaza verbal (no hay otra) no es performativa cuando es el amenazado el ejecutor."

Sembles considerar que com que Sophie pronuncia -efectivament i de forma indiscutible- "endueu-vos a la meva filla petita" i a més de forma repetida, ja és la culpable, responsable i executora. Crec que la pròpia Sophie també se'n sent culpable i per això al final se suïcidarà (però això és una altra qüestió, que per mi carrega més la responsabilitat i culpabilitat de l'oficial nazi).

Aquí caus -ara- en una inconseqüència -en els termes teus, que crec que no són els adequats- perquè aquí Sophie també només diu unes paraules. Recorda que has dit en el teu comentari de més a d'alt que estic analitzant: "Por mucho poder que se le de a la palabra, una palabra no mueve otra cosa que el aire, si es que es una palabra pronunciada."

Tant l'ordre-proposta de l'oficial com la resposta desesperada de Sophie, per aconseguir salvar al menys un fill, són exemples de paraules performatives clares. Executen el que enuncien. Per tant són actes perlocutius perfectament exigibles i responsables, com l'arbitre que pita penal encara que no ho sigui.

Però més enllà de que SÍ que hi ha una clara "responsabilidad individual".

El que senzillament no puc entendre és que la vulguis aplicar a la mare i no a l'oficial nazi que estava alimentant la màquina aniquiladora d'Auschwitz.

Rafael Granero Chulbi said...

Donde tu dices oficial nazi yo digo criminal ¿en quién cargo, no ya la responsabilidad, sino la culpa del delito? ¿En Sophie? Por favor...

Pero Sophie, o sea, el autor bien sabe que al tomar cualquier decisión, fuera de inmolarse, no podrá evitar responsabilizarse de las consecuencias, y por eso, por esa condena sartriana, precisamente porque se siente responsable, aunque no sea culpable, es que podemos predicar eso que con tanta ansiedad evitas: que en la tragedia fue, como Antígona, libre.


Y sí, ninguna palabra es performativa, ninguna palabra aprieta un gatillo, y ninguna víctima es responsable, y mucho menos culpable, de lo que le pasa.

Pero vuelves a rehuir la primera pregunta. Si hablas sobre la libertad, o sobre su falta ¿sobre qué hablas? ¿Qué significado escondes bajo ese significante?

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Me alegra que al final uses la palabra "criminal" aplicada al "oficial nazi", como yo mismo hice: "en última instància de crims contra la humanitat i en un genocidi."

Pero encuentro muy poco justo, equitativo y humano concluir de aquella situación concreta tan brutal que estamos analizando: "Sophie, o sea, el autor bien sabe que al tomar cualquier decisión, fuera de inmolarse, no podrá evitar responsabilizarse de las consecuencias".

¡Piensa en las consecuencias terribles de cualquier otra decisión!!!!! ¡Y seguro que ella y todos en esas situaciones tienen tiempo y condiciones filosóficas para reflexionar profundamente sobre el bien y el mal!!!!!!!!!!!!

La verdad es que creo que Sophie se siente culpable y por eso se suicidará unos pocos años después. Pero corear su "responsabilidad" es no entender la trampa saducea en que fue metida (como millones de personas) sin pedirlo y sin poderlo evitar.

No quiero desviarme de lo esencial, pero Antígona de Sófocles es una tragedia del destino. No es ni se considera libre, sigue la "LEY" ancestral respecto el entierro del hermano.

Tampoco no quiero desviarme: pero hay actos perlocutivos (a la lingüística científica me remito) donde mediante pronunciación de palabras de ejecutan actos. Por ejemplo condenas a muerte como en este caso. Actos execrables.

Rafael Granero Chulbi said...

Sin incluir el presente comentario, la expresión “oficial nazi” ha sido utilizado siete (7) veces.

De ellas, cinco (5) por ti, utilizando la expresión para referirte al personaje que amenaza a Sophie, una (1) por mi advirtiendo que en lugar de esa expresión yo utilizo la de “criminal” como sustantivo y, finalmente, una (1) más por ti atribuyéndome erróneamente que utilice esa expresión y alegrándote de que “al final uses la palabra "criminal””.

Sin incluir el presente comentario, “criminal” ha sido utilizado siete (9) veces.

Como adjetivo lo has usado tres veces: dos (2) veces referido a la acción amenazante y una (1) vez a un tema genérico.

Como sustantivo, para referirme al personaje que amenaza a Sophie, yo la he utilizado cinco (5) veces.

Y, finalmente, una (1) más por ti atribuyéndome erróneamente que utilice la expresión de “oficial nazi” y alegrándote de que “al final uses la palabra "criminal””.

Es más que una íntima y honesta sensación de estar siendo leído en diagonal. Mucho más. Es la decepción de ni siquiera estar siendo leído con interés.

¿una condena a muerte mata? Por favor, que no estamos en una barra de bar haciéndola petar. Cuando el juez dicta el fallo, el reo no muere. Cuando el alcaide lee el fallo, el reo no muere. Y si el verdugo no acciona el útil de matar, el reo no muere. La palabra no es performativa, fuera del hecho banal de poseer significación física (ondas sonoras o luminosas) que, temporalmente y dejando o no recuerdo, afectan a nuestros receptores y a las sinapsis,

Perlocución. Componente del acto de habla que contiene la intención práctica que persigue el hablante al emitir un enunciado.

Y la intención no se juzga (o no se debe juzgar), como las ideas. Se juzgan los actos. Y ciertamente hay una zona gris entre acto e intención, y serán los jueces los que en su capacidad de interpretar la ley fallarán o sobreseerán.

Last, but not least, Antígona responde a una Ley, pero no a la ancestral, sino a la fuente de toda ley: la de los Dioses. La ley de los Dioses es una especie de ley constituyente de la sociedad griega que Antígona considera inapelable y superior a la de Creonte.

La tragedia de Antígona es mucho más política que psicológica, mucho más social que dramática.

Sophie, Antígona, Sartre: estamos condenados a ser libres, aunque seamos incapaces de definir qué es la libertad. Igualmente estamos condenados a vivir hasta la muerte, aunque seamos incapaces de definir qué es vivir.

Cambio y cierro (o no).

Rafael Granero Chulbi said...

Para evitar malentendidos: ni las ideas ni las intenciones deben ser juzgadas, solo las acciones con sus consecuencias son judicables.

Y ciertamente hay una zona gris entre acto y consecuencias, por un lado, e ideas e intención, y serán los jueces los que en su capacidad de interpretar la ley fallarán o sobre se eran en cada caso.

Gonçal Mayos Solsona said...

Segons la teva interpretació, Rafael, la Inquisició no va matar ningú.

La Inquisició sentenciava i lliurava els condemnats a mort al "braç secular" que executava la sentència i els matava.

La Inquisició fou innocent de moltíssimes morts injustes? No.

Però tu dius, malgrat que m'he explicat suficientment: "¿una condena a muerte mata? Por favor, que no estamos en una barra de bar haciéndola petar. Cuando el juez dicta el fallo, el reo no muere. Cuando el alcaide lee el fallo, el reo no muere. Y si el verdugo no acciona el útil de matar, el reo no muere."

I ja que t'interessa tant la "petición de responsabilidad individual" vol dir això que la Inquisició era innocent de les morts que va impulsar? No. Vol dir que el famós criminal nazi de Sophie era innocent? No.

Vol dir que "el juez" que "dicta el fallo" i "el alcaide" que "lee el fallo" són totalment innocents? No. Vol dir que l'únic culpable és "el verdugo" que "acciona el útil de matar"? No. Els sistemes criminals se sustenten amb el suport explícit i implícit dels que l'impulsen.

Hilter no consta que matés ningú amb les pròpies mans, és innocent? No. I és universalment considerat culpable de delictes contra la humanitat.

Franco tampoc consta que matés ningú amb les pròpies mans, és innocent de 300.000 morts sense judici i uns 50.000 condemnats en judicis sumaríssims?

Eichmann tampoc consta que matés ningú amb les pròpies mans, és innocent?

I així per mils de condemnats per crims contra la humanitat pels més alts tribunals, la ONU, etc.

O m'equivoco? O sóc dogmàtic? O em deixo portar per prejudicis ideològics? O estic sent cruel i injust? O estic sent inhumà?

O més aviat ho foren ells?

Rafael Granero Chulbi said...

"La libertad es una noción metafísica, de la cual no puede darse una demostración teorética, pues esto sería tanto como conocer lo absoluto; ahora bien, en el orden práctico debemos creernos libres; porque de no ser así, no se explicaría la conciencia del deber. (Immanuel Kant)

Por suerte la justicia atiende a conceptos que van delimitando por medio de la jurisprudencia y las leyes la zona gris que, en el mundo del delito y lo criminal, existe entre la palabra y la acción (me remito a mi rèplica a mi último comentario que, como una suerte de venda antes de sufrir la herida, me viene al pelo para dar por contestado buena parte de este último comentario tuyo).

Figuras como cómplice, còmplice necesario, inductor, autor intelectual, circunstancia mixta de parentesco como agravante, proposición/provocación para delinquir, abuso por superioridad o prevalencia manifiesta física o mental, intimidación para forzar el ánimo, instigación pública a delinquir, delito de amenazas, coacciones, injurias y acoso... dan buena cuenta de hasta que punto la ley y la justicia (parlamentos, jueces y fiscales) se toman en serio el poder de la palabra como acto coercitivo.

Pero aquí estábamos hablando de otra cosa y en otro ámbito.

Por cierto, la Inquisición española salvó más vidas que quitó: vale la pena esforzarse para no quedarse anclado en tópicos.

Salazar: el hombre que salvó a las mujeres de la hoguera https://elpais.com/elpais/2015/06/12/mujeres/1434081600_143408.html
Eugènia Rico
"Se culpa a la Edad Media de la quema de brujas cuando en realidad tuvo lugar en la Edad Moderna y se cree que la Inquisición española fue el principal verdugo de las brujas cuando lo cierto es que incluso las protegió, y que la península fue uno de los reinos europeos donde menos brujas fueron ejecutadas, y todo a partir de los esfuerzos de Alonso de Salazar y Frías.
Salazar tenía cincuenta años y hacía uno que había sido nombrado inquisidor cuando llegó a Logroño a instruir el primer y, gracias a él, último gran proceso de brujería que tendría lugar en España.
... /...
A partir de mayo de 1611 Salazar se embarcó en un viaje de ocho meses por los valles de Navarra... Si algo así fuera cierto el Reino que tuviera tales armas sería invencible. Por eso“si las brujas existieran la ley debería reclutarlas para el Rey en lugar de perseguirlas”, afirma Alonso de Salazar.
.../...
A finales de agosto de 1614 la Suprema (el Tribunal Supremo de la Inquisición) acepta la tesis de Salazar en su memorial y de acuerdo con su doctrina promulga el Edicto de Silencio para acabar con las delaciones, las acusaciones y las envidias y una serie de medidas y garantías como la de no aceptar confesiones bajo tortura o confesiones de niños, que en la práctica suponen la abolición de la quema de brujas en España cien años antes que en el resto de Europa...
".

Y como vuelves a convertir mi argumento sobre la no performatividad de la palabra en un hombre de paja al que sometes a un injustificado pim pam pum, y además no te importa nada conceptualizar los significantes sobre los que disertas, haciendo con ello de tu discurso una plastilina amorfa o de mil formas, que no es lo mismo pero es igual, dejo para mejor ocasión seguir debatiendo.

Un abrazo.

Gonçal Mayos Solsona said...

No hay que enfadarse, Rafael.

Te he estado citando y hasta ahora no has demostrado que mis citas de tus afirmaciones no fueran buenas. Tampoco las 2 falacias y una clara inconsecuencia:

Le aplicas a Sophie un agrabante que no aplicas al oficial nazi, como si la pobre hubiera podido hacer algo más que hablar, cosa que por cierto sí podría haber hecho -en aquel contexto donde mandaba- el oficial.

De hecho la orden del nazi fue cumplida. En la película y en millones de otros casos reales reconocidos de exterminio planificado.

Hannah Arendt definió como "banalidad del mal" la actitud antiética de Eichmann y muchísimos más de pretender creer que si ellos no mataban con sus propias manos, no eran responsables de nada ni corresponsables de crímenes contra la humanidad.

Otra cosa añadida es que un caso que no voy a discutir y voy a dar como bueno, pero sólo un único caso aducido pudiera demostrar que "la Inquisición española salvó más vidas que quitó".

Ya puedes suponer lo que dirían epistemólogos, científicos... de demostrar una afirmación general con un solo caso (y démoslo por bueno).

Por cierto no he acusado la "Inquisición española" (en tu fórmula) sinó la Inquisición en conjunto y donde diablos se aplicara.

Rafael Granero Chulbi said...

Tras un buen número de años de introspección, y no desde el orgullo del joven, sino desde la humildad del viejo, puedo decir que no me importa lo que los demás digan, y aún menos piensen, de mi y de mis actos, pero si temo lo que terceros me puedan hacer en base a las palabras de aquellos.

https://www.lavanguardia.com/politica/20200823/482962521098/escrache-acoso-manifestacion-podemos-vox-iglesias-montero.html

“El escrache es una variante del derecho de manifestación”, sostiene el profesor de Derecho Penal Miguel Capuz. Advierte además que “el Código Penal se rige por el principio de mínima intervención”, lo que significa que en el caso de los escraches, “sin que haya violencia física ni fuerza en las cosas, no hay delito”.

Capuz rechaza también que se pueda hablar de acoso, ni siquiera en el caso de Iglesias y Montero, porque este tipo penal requiere que se altere gravemente el desarrollo de la vida cotidiana, algo “que en el caso de Iglesias no se da”...

... Capuz recuerda que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) “siempre ha dicho que al político en ejercicio hay que aplicarle el límite más amplio” porque él mismo se expone a un control de sus hechos y sus gestos. Por tanto, “Europa ha puesto el listón muy alto” porque “la libertad de expresión ha sido mayor en Europa que en España”, y el “Tribunal Supremo y el Constitucional han ido atemperando sus criterios”.


Europa, y con ella los máximos tribunales españoles, aboga por entender que la palabra es más bien no performativa.

Y a todo esto, no solo no demuestras como el pensamiento (hablado, escrito o dibujado) tiene capacidad performativa (de alterar por sí misma y sin otra herramienta -y de forma no banal- la realidad), sino que sigues sin conceptualizar eso que dices que no tenemos, la libertad. Así, cualquiera...

Un abrazo.

Gonçal Mayos Solsona said...

Tinc el plaer d'anunciar que fa unes hores he penjat un nou post: EL TITELLA EMPODERAT O SOBRE GEGANTS

A l'inici distingeixo el sentit de llibertat negatiu i liberal del positiu i material.

També em plantejo distingir-los veient si és possible interpretar el poema visual de Toni Prat tant d'acord al sentit negatiu: El TITELLA TITELLAT com el positiu EL TITELLA EMPODERAT O SOBRE GEGANTS.

Per a la meva gran sorpresa és possible. Però -això sí- donant perspectives força diverses que mostren el complex que és parlar de la llibertat. Per això "amenaço" de fer nous posts al respecte.

Què ho gaudiu!

Toni Prat said...

Hola Rafael... tu dius : "Toni, Gonçal, si de mis comentarios se deduce que mi tesis es que la libertad es total o indiscriminada o incausada, sólo cabe decir que mis capacidades comunicativas brillan por su ausencia."

i jo em pregunto: i perquè no pot ser...???

Rafael Granero Chulbi said...

Per què no pot ser que dels meus comentaris es dedueixi això?

Per què no pensar que les meves habilitats comunicatives brillen a per la seva absència?

O potser volies preguntar per què no afirmar que la Llibertat es incausada?

Si es tracta de la darrera opció... Perquè aleshores no seríem lliures, ja que no sabríem perquè fem el que fem.

No dic que som lliures, sinó que la incondicionalitat absoluta, la total incausació, la falta de discriminació dels nostres actes no es el que pot fonamentar la possibilitat de ser lliures.

Ja dic, si és que era aquesta opció, i no qualsevol de les otres dues primeres preguntes... 😜 🤣 🤣 🤣

Toni Prat said...

1er punt

i si la "la incondicionalitat absoluta, la total incausació, la falta de discriminació dels nostres actes no es el que pot fonamentar la possibilitat de ser lliures" com t'imagines tu la llibertat... ???

2on punt

Per què no pensar que les teves habilitats comunicatives brillen a per la seva absència?

Toni Prat said...

També crec que la llibertat és molt més heterodoxa com per no poder-la reduir a una consideració tan simple com la de la lògica binària (positiva/negativa)... en les seves distintes manifestacions pot aplegar un ventall molt ampli de valors, factors i condicionants que al mateix temps és poden variar, combinar permutar en la mateixa aplicació momentània dins un mateix esdeveniment... i extreure’n valors que entrarien perfectament dins de la lògica Fuzzy.

Toni Prat said...

I a més a més haig de confessar que penso que el món dels “calaixets” sovint ens distreu del fons de la qüestió...