CULTURA ÉS POLÍTICA: LLIBERTAT I RECONEIXEMENT CULTURALS

Per què la llibertat cultural sol ser menys reivindicada que altres llibertats? Donat que la humanitat és una espècie cultural, es pot prescindir de la llibertat i del reconeixement culturals? Aquesta renúncia no té costos? No castiga també —i potser especialment— els febles i els exclosos d’altres llibertats? No s’afegeix a altres discriminacions?

Per què no reconèixer el cultural com a digne de ser polititzat? Per què negar-se a les funestes conseqüències de la manca de llibertat i reconeixement culturals? Per què hom es resisteix -encara més que a d’altres realitats també políticament molestes!- a reconèixer-ne les culturals?

 

Ens semblen preguntes especialment importants i polèmiques avui, ja que adquireixen un nou valor en l’actual gir cultural de la turboglobalització postcolonial i en el nou cicle de polititzacions iniciat amb els “maigs del 1968”. Aquells processos de llarga durada i d’ampli abast modifiquen notablement els conceptes actuals de llibertat i de reconeixement polític. Però són encara molts els qui neguen tals idees i es mantenen nostàlgicament dependents de velles perspectives.

CLÀSSICS DE LA PARADOXA HUMANA

La contradictorietat paradoxal de la condició humana sempre  sorpren. Per això és una de les temàtiques més habituals i recurrents en els clàssics, filosòfics o no. 

Malgrat que històricament ha predominat el desig de pensar la condició humana com a coherent, unitària i lògica, la realitat ha estat tan evidentment contrària, que la major part dels clàssics s'han sentit fascinats (o revoltats) per la complexitat i dualitat de la condició humana.

LIBERTAD Y RECONOCIMIENTO CULTURALES

 

¿Por qué la libertad cultural suele ser menos reivindicada que otras libertades? ¿Si la humanidad es una especie cultural puede prescindir de la libertad y del reconocimiento culturales? ¿Tal renuncia carece de costes? ¿No castiga también –y quizás especialmente- a los débiles y a los excluidos de otras libertades? ¿No se añade a otras discriminaciones y opresiones?

¿Por qué no reconocer lo cultural como digno de ser politizado? ¿Por qué negarse a las funestas consecuencias de la falta de libertad y reconocimiento culturales? ¿Por qué resistirse a reconocer las realidades culturales, incluso mucho más que otras realidades también políticamente molestas?

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

RECONOCIMIENTO: CULTURA ES POLITICA

¿Por qué no reconocer lo cultural como digno de ser politizado? ¿Por qué resistirse a esa idea y a esa realidad, por otra parte tan obvias? 

La humanidad es definida unánimamente como ser cultural y como ser político. Pero, por contra, hay quien parece considerar lo cultural muy por debajo y menos digno que lo político. Lo cultural –piensan- no es suficientemente digno ni es cuestión primordial de la política, por tanto no debe ser politizado o –en todo caso- tal politización debe ser subordinada a otras cuestiones… más importantes, más dignas…

Es cierto que existen cuestiones muy imperiosas que son condición de posibilidad de la cultura: por ejemplo ¡la propia vida! Sin duda, para pensar, filosofar o tener cultura se tiene –como condición- que vivir. Primum vivere, deinde philosophari. Es cierto que hay necesidades básicas (comida, bebida, alojamiento…) sin las cuales no hay vida humana.

Pero también es verdad que sin la cultura no hay vida humana y que –además- nuestras necesidades de comer, beber, protegernos, la sexualidad… se satisfacen ¡culturalmente! Y no tan sólo biológicamente, como un instinto o una mera función corporal. La sociedad y el trabajo humano son cultura. La libertad, los derechos humanos, la solidaridad… son sin duda algo cultural, ¡no natural! Y la humanidad ha tenido que trabajar y evolucionar mucho para llegar mínimamente a ellos.

BARBÀRIE EN LA CULTURA. I EL PENSAR-VIURE ALTRE?

Walter Benjamin avisava lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.” Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Hem d’acceptar, amb Benjamin i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada, postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes “necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).

Quan la “voluntat de poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.