AGAIST "WE" AS A CLASS

  
As we have seen, in his intellectual evolution Valls completely abandoned the idea of the Church as "we" and, although he qualifies it, we believe he also abandons the "religious we". He never identified his political "we", always more speculative than of daily praxis, with the sociopolitical class as did Marxism, which he had to coexist with for a long time in the university.

His pragmatic realism, although not really Marxist, his abandoning the Jesuits, his growing anticlerical drift, without a doubt his having specialized in Marx’s "teacher" permitted Valls to be considered an ally by many Marxists. Some kept their distance, such as Manuel Sacristan’s and Paco Fernández Buey’s group. Among those who are closer philosophically, we must mention José María Valverde, secondary school professors Maria Rosa Borras and the professor of the UNED José María Ripalda. Not as close were Gustavo Bueno and his group from Oviedo. Valls confronted the Marxists, like Universitat de Barcelona professor José María Bermudo and Manuel Cruz, and secondary school teacher Lluís Alegret. He was even more opposed to those who rapidly evolved from the extreme left to right wing positions which, for Valls, are frivolous and postmodern (like Eugenio Trias).


One must remember that Valls considered any social class, even the broadest worker or proletarian class, to be merely a part of the whole confronting the other part (the "capitalists" o Bourgeois") and therefore cannot be a true, universal "we". Undoubtedly for Valls and many of his generation the "class struggle" seemed too much like a "civil war" and therefore inhibited the effective existence of a pacifying "we".

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

AGONISM AND HUMAN HISTORY

 Staring from this panagonistic view of human nature, Ramon Valls made a scheme of the philosophy of history that makes a pacifying and completely humanized "we" conceivable. Valls thinks of human history from a dialectic perspective in three stages: first a political, imposed and educational "we"; second "‘I’s" which are individual, subjective, conflictive, with a dangerous tendency toward the most naive moralism and which resists the political "we" (which continues, however, for otherwise we will relapse into the war of all against all); and third, a new a true political "we" which differs from the earlier ones because it is formed by free recognition, reconciliation and mutual pardon among people.

This dialectic, the last key in the story, only makes sense if one presupposes that human nature is radically agonist, that is, based on and driven by struggle, egotism, conflict and war. As Valls says: "Therefore politics is constantly fighting against passions and interests and must keep the flock peaceful. A flock which often becomes lively and turns into a pack. Then they killthe suspected lambs and feed on each other ... as is natural".

So Valls sets himself within the realism which from Plautus to Hegel, passing through Hobbes, considers that "homo homini lupus est". We recall that the first contact between humans in "The Phenomenology of Spirit" leads to a struggle to the death or the complete submission or dominance of one and another. The dialectic of the noble and the serf, master and slave, is significantly the prime collective figure seen as such as a diverse response to agonism.