Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.
Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.
Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.
La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...
Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.
Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.
La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...
També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.
Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.
Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.
Superant el “nosaltres” com a Església
Ramon Valls s'autopreguntava i contestava: “quina és la meva actitud vers el cristianisme amb la versió oficial catòlica del qual topo contínuament {...} per a mi el cristianisme reduït a la seva quinta essència consisteix simplement en respectar la sacralitat del que pateix injustament. La resta no m’interessa en absolut o molt poc. L’encens el torno a les adreces de Teodora i Justinià, les veles les guardo per a l’apagada i els vestits rars les remeto a la pintura gòtica.” Cal notar que el realista Valls no exigeix tant fer justícia, com "respectar la sacralitat del que pateix injustament".
Pel que venim explicant, no és estrany que el jove Ramon Valls cerqués primer el “nosaltres” que tan necessitava en la Companyia de Jesús i que –més tard- s’hi desmarqués en una crítica que, com veurem, és sistemàtica i molt contundent. Significativament els jesuïtes van fomentar l’estudi de Hegel, dirigint Valls a investigar-hi la “intersubjectivitat” on “conflueix també el religiós, perquè la religió sempre fou l’anunci anticipat de l’esperit”.
Ramon Valls s'autopreguntava i contestava: “quina és la meva actitud vers el cristianisme amb la versió oficial catòlica del qual topo contínuament {...} per a mi el cristianisme reduït a la seva quinta essència consisteix simplement en respectar la sacralitat del que pateix injustament. La resta no m’interessa en absolut o molt poc. L’encens el torno a les adreces de Teodora i Justinià, les veles les guardo per a l’apagada i els vestits rars les remeto a la pintura gòtica.” Cal notar que el realista Valls no exigeix tant fer justícia, com "respectar la sacralitat del que pateix injustament".
Pel que venim explicant, no és estrany que el jove Ramon Valls cerqués primer el “nosaltres” que tan necessitava en la Companyia de Jesús i que –més tard- s’hi desmarqués en una crítica que, com veurem, és sistemàtica i molt contundent. Significativament els jesuïtes van fomentar l’estudi de Hegel, dirigint Valls a investigar-hi la “intersubjectivitat” on “conflueix també el religiós, perquè la religió sempre fou l’anunci anticipat de l’esperit”.
Creiem que la “Companyia” era conscient que calia cercar un “nosaltres” –com el hegelià- que privilegia l’esperit, però en reclama la realització efectiva en institucions “reals objectives”. D’alguna manera l’Església i inclús la “Companyia” tendien a pensar-se a si mateixes com l’esperit hegelià, que “Es mou a si mateix i s’engendra a si mateix, però no s’engendra en solitud, sinó a través de l’acció comuna.”
En aquesta línia, Valls en la tesi doctoral Del jo al nosaltres. Lectura de la Fenomenologia de Hegel investiga la “intersubjectivitat” en tant que “pertanyença a la comunitat de l’esperit” que inclou l’experiència epistemològica però també la “social” que remet un “subjecte col.lectiu, una comunitat amb el seu món.” Valls hi considera que el projecte epistemològic té també com a objectiu “donar consistència a la filosofia de la llibertat”.
En molts sentits, al seu llibre Del jo al nosaltres, Valls va ser el millor intèrpret d’aquesta necessitat que inspirava la seva generació i també els jesuïtes. Així Valls hi deia p.e. “Malgrat la seva absolutesa i de la seva identificació amb l’enteniment diví, l’enteniment humà no construix el món sinó que el comprén en Déu en la mesura en què li és fidel.”
Ara bé, finalment, l’aprofundiment en la Fenomenologia de l’esperit també va acabar allunyant Valls de l’ideal del “nosaltres” com a Església i acabarà aproximant-se a tesis més hobbesianes. Durant molt temps i a diferència d’altres exjesuïtes secularitzats, Ramon Valls va evitar polemitzar públicament amb la seva antiga ordre i l’Església catòlica. Hi va mantenir un respectuosa -però efectiva- distància, malgrat alguna aproximació de la Facultat de filosofia de la Universitat Ramon Llull i haver influït en estudiosos jesuïtes de Hegel com els també catedràtics de filosofia Gabriel Amengual –més- i Eugeni Colomer –menys-.
També va coincidir amb creients marxistes com José María Valverde (amb qui també vaig parlar d’aquestes qüestions), que veia inseparables la fe religiosa de la fe laica revolucionària. Valverde acceptava la idea de revolució en clau marxista i de la teologia de l’alliberament. Era molt més proper als damnificats socials i més disposat a defensar a ultrança les reivindicacions d’aquests, sense témer tant el desordre que podria resultar de la seva ira.
Amb el pas del temps però, es va accentuar el clar i crític distanciament de Valls respecte l’Església catòlica. Significativament, ja es veia aquesta evolució en el pròleg que va fer en 1989 al meu llibre Entre lògica i empíria, si bé encara –per dir-ho així- “es mossegava la llengua”. Malgrat que era avançada la “transició democràtica”, encara es notava la por i l’autocensura intel.lectual. L’anti-marxista Valls però, es mostrava cada vegada més descregut i crític amb el paper històric de l’Església.
En el prefaci de 1989, Valls interpreta la història d’Occident des del xoc entre política i religió, entre els seus models superiors de l’Atenes de Perícles i del cristianisme. Inclús interpreta aquells anys de la transició espanyola com una pugna entre nostàlgics de la síntesi hegeliana i els que volien refutar-la (dins dels quals m’hi inclou, afegint amablement que “però no té tanta pressa com altres”). Cal recordar que el 1989 serà l’any de la caiguda del Mur de Berlín i que -en Espanya- hi havia profundes polèmiques sobre la relació de l’encara dèbil democràcia amb l’Església catòlica i sobre la despenalització –amb condicions- del divorci o l’avortament (si bé no es va poder entrar en qüestions com l’eutanàsia o els matrimonis gays.)
Més en concret, Valls lamenta el fracàs en una necessària síntesi entre el paganisme polític (Grècia clàssica) i el cristianisme, ja que els hereus actuals de l’intent més aconseguit de la història –Hegel- perden o bé la vivència política pagana o bé la vivència cristiana. Amb d’altres paraules: el “nosaltres” polític i el religiós acaben mostrant-se incompatibles entre si, perquè –com ja dubtava Tàcit- semblava impossible que el cristianisme “aquell estrany espiritualisme pogués adaptar-se al realisme polític helènic.” També es pregunta Valls si tant la teologia com la “’reconciliació’ hegeliana” no són sinó “un paralogisme, ja que el terme mig és inevitablement equívoc, puix pertany a dos discursos diferents?”
Finalment i de forma retunda, s’imposa en el pensament de Valls el “nosaltres” polític al religiós i –encara més- a l’Església. Per això caldrà –afirma Valls- que Nietzsche -el filòsof que més explicava a classe a part de Hegel- depuri de “sang teològica” i del dualisme platònic a Hegel i tota la tradició filosòfica. Valls recorda que Plató “és aquella filosofia entre les gregues que posa més enèrgicament els dos mons.” El cristianisme posterior n’accentuarà el dualisme i el sacrifici del món polític i terrestre, pel fictici món angèlic i antipolític. Valls lamenta que “la pàtria principal del cristià romania desplaçada al cel.”
Ara bé, així com –en el pròleg de 1989- Valls interpreta la història humana encara marcada pel debat, el conflicte, l’escissió i la dialèctica entre política-Grècia-paganisme i religió-cristianisme. Acaba el seu pròleg dient “Convido a llegir Hegel des d’aquesta clau. [...] així es pot entendre –com remarca Gonçal Mayos- que en el moment d’analitzar el nucli lògic del desenvolupament de la filosofia de la història entre aquests dos moments [Grècia i el cristià] centra tot el discurs i la problemàtica. Llavors la resta de moments hi estan subordinats i en una posició secundària.”
Més endavant Valls assumeix explícitament “la tasca típicament moderna de soscavar la independència del poder eclesiàstic”. Per això denuncia contundentment que “el corrent absolutista pretenia restablir la aliança entre l’altar i el tron, la qual cosa significava a Espanya la continuïtat del codi moral catòlic, en versió dura, com a norma de vida social el compliment de la qual havia d’ assegurar el poder civil mitjançant les lleis, inclús penals.”
En aquesta línia, Valls en la tesi doctoral Del jo al nosaltres. Lectura de la Fenomenologia de Hegel investiga la “intersubjectivitat” en tant que “pertanyença a la comunitat de l’esperit” que inclou l’experiència epistemològica però també la “social” que remet un “subjecte col.lectiu, una comunitat amb el seu món.” Valls hi considera que el projecte epistemològic té també com a objectiu “donar consistència a la filosofia de la llibertat”.
En molts sentits, al seu llibre Del jo al nosaltres, Valls va ser el millor intèrpret d’aquesta necessitat que inspirava la seva generació i també els jesuïtes. Així Valls hi deia p.e. “Malgrat la seva absolutesa i de la seva identificació amb l’enteniment diví, l’enteniment humà no construix el món sinó que el comprén en Déu en la mesura en què li és fidel.”
Ara bé, finalment, l’aprofundiment en la Fenomenologia de l’esperit també va acabar allunyant Valls de l’ideal del “nosaltres” com a Església i acabarà aproximant-se a tesis més hobbesianes. Durant molt temps i a diferència d’altres exjesuïtes secularitzats, Ramon Valls va evitar polemitzar públicament amb la seva antiga ordre i l’Església catòlica. Hi va mantenir un respectuosa -però efectiva- distància, malgrat alguna aproximació de la Facultat de filosofia de la Universitat Ramon Llull i haver influït en estudiosos jesuïtes de Hegel com els també catedràtics de filosofia Gabriel Amengual –més- i Eugeni Colomer –menys-.
També va coincidir amb creients marxistes com José María Valverde (amb qui també vaig parlar d’aquestes qüestions), que veia inseparables la fe religiosa de la fe laica revolucionària. Valverde acceptava la idea de revolució en clau marxista i de la teologia de l’alliberament. Era molt més proper als damnificats socials i més disposat a defensar a ultrança les reivindicacions d’aquests, sense témer tant el desordre que podria resultar de la seva ira.
Amb el pas del temps però, es va accentuar el clar i crític distanciament de Valls respecte l’Església catòlica. Significativament, ja es veia aquesta evolució en el pròleg que va fer en 1989 al meu llibre Entre lògica i empíria, si bé encara –per dir-ho així- “es mossegava la llengua”. Malgrat que era avançada la “transició democràtica”, encara es notava la por i l’autocensura intel.lectual. L’anti-marxista Valls però, es mostrava cada vegada més descregut i crític amb el paper històric de l’Església.
En el prefaci de 1989, Valls interpreta la història d’Occident des del xoc entre política i religió, entre els seus models superiors de l’Atenes de Perícles i del cristianisme. Inclús interpreta aquells anys de la transició espanyola com una pugna entre nostàlgics de la síntesi hegeliana i els que volien refutar-la (dins dels quals m’hi inclou, afegint amablement que “però no té tanta pressa com altres”). Cal recordar que el 1989 serà l’any de la caiguda del Mur de Berlín i que -en Espanya- hi havia profundes polèmiques sobre la relació de l’encara dèbil democràcia amb l’Església catòlica i sobre la despenalització –amb condicions- del divorci o l’avortament (si bé no es va poder entrar en qüestions com l’eutanàsia o els matrimonis gays.)
Més en concret, Valls lamenta el fracàs en una necessària síntesi entre el paganisme polític (Grècia clàssica) i el cristianisme, ja que els hereus actuals de l’intent més aconseguit de la història –Hegel- perden o bé la vivència política pagana o bé la vivència cristiana. Amb d’altres paraules: el “nosaltres” polític i el religiós acaben mostrant-se incompatibles entre si, perquè –com ja dubtava Tàcit- semblava impossible que el cristianisme “aquell estrany espiritualisme pogués adaptar-se al realisme polític helènic.” També es pregunta Valls si tant la teologia com la “’reconciliació’ hegeliana” no són sinó “un paralogisme, ja que el terme mig és inevitablement equívoc, puix pertany a dos discursos diferents?”
Finalment i de forma retunda, s’imposa en el pensament de Valls el “nosaltres” polític al religiós i –encara més- a l’Església. Per això caldrà –afirma Valls- que Nietzsche -el filòsof que més explicava a classe a part de Hegel- depuri de “sang teològica” i del dualisme platònic a Hegel i tota la tradició filosòfica. Valls recorda que Plató “és aquella filosofia entre les gregues que posa més enèrgicament els dos mons.” El cristianisme posterior n’accentuarà el dualisme i el sacrifici del món polític i terrestre, pel fictici món angèlic i antipolític. Valls lamenta que “la pàtria principal del cristià romania desplaçada al cel.”
Ara bé, així com –en el pròleg de 1989- Valls interpreta la història humana encara marcada pel debat, el conflicte, l’escissió i la dialèctica entre política-Grècia-paganisme i religió-cristianisme. Acaba el seu pròleg dient “Convido a llegir Hegel des d’aquesta clau. [...] així es pot entendre –com remarca Gonçal Mayos- que en el moment d’analitzar el nucli lògic del desenvolupament de la filosofia de la història entre aquests dos moments [Grècia i el cristià] centra tot el discurs i la problemàtica. Llavors la resta de moments hi estan subordinats i en una posició secundària.”
Més endavant Valls assumeix explícitament “la tasca típicament moderna de soscavar la independència del poder eclesiàstic”. Per això denuncia contundentment que “el corrent absolutista pretenia restablir la aliança entre l’altar i el tron, la qual cosa significava a Espanya la continuïtat del codi moral catòlic, en versió dura, com a norma de vida social el compliment de la qual havia d’ assegurar el poder civil mitjançant les lleis, inclús penals.”
Com que s’hi pressuposa “la convicció que el legislador civil ha de transferir a l’ordenament jurídic el codi moral fixe que declaren autoritativament els jerarques eclesiàstics”, Valls veu en aquests plantejaments una “fal.làcia teològica” sistemàticament usada per aquells que “des del Papa als fidels del Opus Dei enyoren l’aliança de l’altar i el tron.” Valls denuncia que “Ja no cerca la font de la moralitat en la naturalesa {com la naturalista}, sinó en Déu. {... i determina} deures considera{nt} la fe religiosa com a font d’ells. I estén a més tals deures als no creients pretenent fer-los passar com a dret natural.”
Finalment i mostrant-se molt crític a la jerarquia catòlica, Valls reclama un nou “nosaltres”, “una nova Ètica (moderna) que sense ser una simple reproducció de l’antiga, retornés al fonament social i polític. Aquesta base no era ja la polis clàssica, per suposat, sinó el que anomenem Estat en el sentit modern i encara actual del mot.” (Article complet)
No comments:
Post a Comment