LUCHAS Y ANTAGONISMO EN LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO'

Luchas por “ganar” la hegemonía futura

En tercer lugar, las “políticas del desconcierto” muestran que estamos a nivel mundial en plenas luchas constituyentes para “concertar” el marco político-ideológico hegemónico a medio plazo. Distintos “populismos” luchan actualmente para determinar los estándares básicos futuros respecto:

POPULISME

El “poble” existeix només en la mesura que se l’ha construït eficaçment. Això vol dir que no és una realitat essencial i permanent que es pot pressuposar darrera les canviants circumstàncies històriques i polítiques.

És molt fàcil que la gent (per molt que se la consideri “poble”, “classe obrera” o “nació”) es fragmenti en diverses posicions i es disgregui per diversos malestars. Per això i per a evitar la dispersió d’opinions i accions, cal “construir” una unitat ideològica i d’acció política fent convergir les posicions i estructurant jeràrquicament els malestars. Només així apareix amb tota la seva força el subjecte polític que anomenem “poble”.

SPINOZA I HEGEL AGONISTES

El món, les societats humanes, la cultura i la política ¿s’han de veure com una bàsicament pacífica coexistència de coses i persones? O bé més aviat, ¿com a escenaris de continus conflictes d’interessos, de lluites que poden ser soterrades o explícites, d’autèntics combats inclús quan s’intenten amagar, de constants polèmiques i de guerres pel poder o l’hegemonia? Spinoza i Hegel són d’aquest segon parer i, per això, són pensadors “agonistes” (“agon” en grec clàssic volia dir “lluita”).

Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:

Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política

radicalment "materialista" i agonista. Spinoza també aconsegueix avançar decisivament cap a la superació de la filosofia de la consciència, de la subjectivitat i de tota transcendència o teleologisme. La anàlisi spinocista de l’esser humà i de l’acció política posa de manifest com tota acció i reconfiguració racional ha de partir i construir-se amb les passions ja que són les forces creatives que impulsen l’acció humana (el neuròleg António Damásio ho confirma científicament al seu Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain).

Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).

NOMOS: CONSTITUÏT DE FACTO, CONSTITUENT DE IURE

Una de les paradoxes i complexitats claus del dret i l'Estat  és què: d'una banda són un nomos originat de facto en la història i –inclús- en la violència. Però alhora i malgrat la inacabable conflictivitat humana, transcendeixen l'origen violent creant institucions de iure, llei i justícia que els poden legitimar, alhora que pacificar la societat.

Aquesta complexa paradoxa inclou -al menys com amenaça última- el teoritzat pels "realistes agonistes" (de Maquiavel i Hobbes a Carl Schmitt i Chantal Mouffe): Les distincions de facto i de iure, constituït-constituent, fill de la violència però pacificador... són només una aparença consoladora, ja que -a tots els efectes- pressuposen un poder incontrolable (contra Montesquieu) capaç d'actuar si cal en un permanent Estat d'excepció (Giorgio Agamben).

Dret, Estat i la resta d'institucions polítiques es mouen doncs en la contradicció constituent-constituït. Expressen el sorprenent xoc entre -de l'una banda- un nomos constituït a  través d'un factum sovint violent, no democràtic i sense cap altra validesa que la força, però que -de l'altra banda- constitueix una iuricitat, validesa de iure o -inclús en els millors dels casos- una autoritat legítima.

En termes de Hobbes, Spinoza o Rousseau: el dret, la llei i l'Estat neixen en i de l’estat de natura on -malgrat el que digui Locke- difícilment la justícia pot fer-se valer per si sola. Ara bé –paradoxalment- llavors s'instaura un estat civil, un Estat, un sobirà, un Leviatà i –amb independència de si són democràtiques- una certa justícia i llei.

Naturalment passa sovint que la violència i injustícia de la instauració de facto es perpetuen i enquisten en unes "lleis" que en realitat són una dominació del tot injusta, la perpetuació de la violència originària per "altres mitjans" (Claussewitz). Inclús podríem dir que això sol ser històricament l'habitual. Ara bé també cal reconèixer la meravella i paradoxa que s'esdevé quan aquesta constitució de facto evoluciona i constitueix un nomos menys opressiu i que tendeix a eliminar la violència original tot instaurant una justícia més pacificadora, igualadora i solidària.

SERVIDUMBRE VOLUNTARIA

La servidumbre voluntaria –que todo lo legitima y que todo lo acata- suele construirse sobre la convicción de que el paraíso es básicamente material. Nace de la convicción por parte de los opresores (¡y lamentablemente de muchos oprimidos!) de que la gente se conforma con todo, siempre y en cuanto se le permita consumir. Nace de la convicción de opresores y oprimidos de que: vivir bien es mejor que luchar por la vida buena, sobre todo si se pone en peligro la buena vida.

 

La servidumbre voluntaria nace del olvido de que la vida buena es una aspiración que va mucho más allá de la buena vida. Eso tan básico deja ya de ser comprensible, deseable, pensable, objeto de voluntad o de anhelo... Y pasa a ser algo absolutamente inexistente, incomprensible, invivible...

La servidumbre voluntaria suele nacer de la aceptación de un contrato que no se aleja demasiado al que firma Fausto con Mefistófeles. Algo así como: satisfáceme y te obedeceré, colma mi cuerpo y de daré mi alma. Otros dicen: dame pan y me plegaré a ti; mantenme y olvidaré cualquier otro deseo; dame la buena vida i menospreciaré la vida buena. Hoy decimos: ¡Déjame consumir y dejaré de pensar! ¡Satisface mis bajos deseos y yo mismo arrasaré con cualquier otro deseo y cualquier gran aspiración que sienta nacer en mi mismo!

FENOMENOLOGÍA DEL ESPÍRITU Y FILOSOFÍA DE LA HISTORIA

La filosofía hegeliana de la historia se vincula esencialmente con la Fenomenología del espíritu. Pues, en esta tan compleja obra, Hegel ya mostraba esa superpuesta génesis a la vez empírica y lógica que hemos visto en la dualidad filosofía de la historia e historia de la filosofía.

Ciertamente, en la Fenomenología, a tal dualidad se le suman otras complejas dialécticas. Además se superponen dos perspectivas y desarrollos: uno atormentadamente trágico y el otro fríamente racional. Uno responde a la panagonista y dramática experiencia vital de una consciencia en transformación existencial. El otro –en cambio- la reconstruye en tanto que saber extraído finalmente por esa consciencia que, así fríamente, se abre al saber especulativo racional de validez universal en su momento.

Además, en la Fenomenología del espíritu, Hegel quería –al menos durante su redacción- exponer su sistema filosófico, pero desde la comprensión de la totalidad de los fenómenos o de lo fenoménico (de aquí que hable de Fenomenología). Es decir, Hegel mostraba también la génesis fenoménico-efectiva que se había de realizar para acceder al saber absoluto y al sistema omnicomprensivo riguroso.

Esas superpuestas dialécticas incluyen también el recuerdo o reconocimiento de la trágica experiencia vivida en las distintas figuras de la conciencia. Pues a través de todas ellas, se hace posible finalmente el “saber absoluto” culminante en su época (aunque quizás no en otra época y dialéctica posterior). También por todo ello, la Fenomenología del espíritu incluía una compleja dialéctica que aunaba inseparablemente una cierta filosofía de la historia universal y una cierta historia de la filosofía.

RAMON VALLS: MAN, IDEAL, FEAR

Ramon Valls Plana is, without a doubt, a fascinating philosopher because of the difficulty and need to create a "we". It is not merely because in his highly influential 1971 book he interpreted Hegel’s Phenomenology of the Spirit as a process of "From I to we". This is not simply a good metaphor (although it is an excellent one), nor merely a very good interpretive line, or even a line of academic research (which it also is). "From I to we"makes explicit the main personal and philosophical concern of Ramon Valls: how can a "we" be possible?What sort of "we" can pacify the "I"s and avoid a war of all against all?

Valls is not interested in just any kind of "we", but a very specific one, political, real, effective, and most of all, one which reins in violence, and he forcefully rejects other attempts to construct a "we" based on church, class, culture or nation, a civil society of "I"s, as a moralist option and, ultimately, as an emotion. 

AGAIST "WE" AS A CLASS

  
As we have seen, in his intellectual evolution Valls completely abandoned the idea of the Church as "we" and, although he qualifies it, we believe he also abandons the "religious we". He never identified his political "we", always more speculative than of daily praxis, with the sociopolitical class as did Marxism, which he had to coexist with for a long time in the university.

His pragmatic realism, although not really Marxist, his abandoning the Jesuits, his growing anticlerical drift, without a doubt his having specialized in Marx’s "teacher" permitted Valls to be considered an ally by many Marxists. Some kept their distance, such as Manuel Sacristan’s and Paco Fernández Buey’s group. Among those who are closer philosophically, we must mention José María Valverde, secondary school professors Maria Rosa Borras and the professor of the UNED José María Ripalda. Not as close were Gustavo Bueno and his group from Oviedo. Valls confronted the Marxists, like Universitat de Barcelona professor José María Bermudo and Manuel Cruz, and secondary school teacher Lluís Alegret. He was even more opposed to those who rapidly evolved from the extreme left to right wing positions which, for Valls, are frivolous and postmodern (like Eugenio Trias).


One must remember that Valls considered any social class, even the broadest worker or proletarian class, to be merely a part of the whole confronting the other part (the "capitalists" o Bourgeois") and therefore cannot be a true, universal "we". Undoubtedly for Valls and many of his generation the "class struggle" seemed too much like a "civil war" and therefore inhibited the effective existence of a pacifying "we".

AGAIST CULTURE & NATION AS "WE"

The romantic German Herder, and Hegel himself, shared with Ramon Valls the thought that the "we" cannot come simply from the Hobbesian fear of constant competition nor from the mutual agonism among individual "‘I’s", but must emerge from a natural "we" which is present on family and community life. In fact, this is the key in the German concept of nation which Valls always viewed with reluctance.

Certainly Ramon Valls recognized that within the human condition there is the principle of sociability and its contrast: unsocial agonism. But he does not see this dualism as more or less equal (as did Kant and, more optimistically, Herder), but as a disequilibrium with a near complete domination by agonism. For Valls this is a far more powerful principle than unsociability, so that sociability is nearly irrelevant when confronted with the dangerous human agonism. As a result the human condition is dual, as Kant said, and needs sociability and community impulses, as Herder noted, but the predominance of egotistical agonism is so great, according to Valls, that the duality or sociability are marginal.

Therefore, in none of his analyses does Valls start from the impulse of sociability to legitimize the "we"; but always thinks of it as a protector (with a monopoly on violence) against the war of all against all, which is inevitable without the resistance of the "Leviathan-we".

For Valls it is a mistake to think of the "we" as a nation, cultural or linguistic community, etc. This radically separated him from many of the Catalan and Spanish nationalists of his generation. He always refused to consider that the true "we" could be limited (which is different from incorporating some of the secondary characteristics) to such a feeble base which is linked to the dangerous animal human nature such as community, cultural, linguistic, historical ... links.

CONTRA NACIÓ CULTURAL

El romàntic alemany Herder i el propi Hegel pensaven –com Ramon Valls- que el “nosaltres” no pot resultar simplement ni de la por hobbesiana, de la constant competència amb altri ni de l’agonisme mutu entre els jos individuals; sinó que neix del “nosaltres” natural present en la vida familiar i comunitària. De fet aquesta és la línia clau de l’anomenat concepte germànic de nació, que Valls sempre va veure amb recança. 

Certament Valls reconeix que en la condició humana natural hi ha tant aquest principi de “sociabilitat”, com el seu contrari: l’agonisme insociable. Però no ho concep com un dualisme més o menys equilibrat (com el pensava Kant i –encara més optimistament- Herder), sinó com un desequilibri que pràcticament remet al domini absolut de l’agonisme. Per a Valls, l'agonisme present en la natura humana és un principi molt més poderós que no el principi de sociabilitat, de tal manera que el segon és pràcticament irrellevant quan s’enfronta al primer.

Per tant la condició humana és dual -com resalta Kant- i té una clara necessitat de sociabilitat i impuls comunitari -com resalta Herder-; però el predomini de l’agonisme egoïsta és tan gran –pensa Valls- que els mencionats dualitat o sociabilitat queden pràcticament marginals.  

Per això, en cap de les seves anàlisis, Valls no parteix de l’impuls de sociabilitat per legitimar el “nosaltres” i –encara més- sempre pensa aquest com un protector (amb monopoli de la violència) davant la guerra de tots contra tots, que veia inevitable sense el fre del “nosaltres”-Leviathan. Per a Valls és, doncs, un error pensar el “nosaltres” com a nació, comunitat cultural o lingüística, etc.

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

AGONISM AND HUMAN HISTORY

 Staring from this panagonistic view of human nature, Ramon Valls made a scheme of the philosophy of history that makes a pacifying and completely humanized "we" conceivable. Valls thinks of human history from a dialectic perspective in three stages: first a political, imposed and educational "we"; second "‘I’s" which are individual, subjective, conflictive, with a dangerous tendency toward the most naive moralism and which resists the political "we" (which continues, however, for otherwise we will relapse into the war of all against all); and third, a new a true political "we" which differs from the earlier ones because it is formed by free recognition, reconciliation and mutual pardon among people.

This dialectic, the last key in the story, only makes sense if one presupposes that human nature is radically agonist, that is, based on and driven by struggle, egotism, conflict and war. As Valls says: "Therefore politics is constantly fighting against passions and interests and must keep the flock peaceful. A flock which often becomes lively and turns into a pack. Then they killthe suspected lambs and feed on each other ... as is natural".

So Valls sets himself within the realism which from Plautus to Hegel, passing through Hobbes, considers that "homo homini lupus est". We recall that the first contact between humans in "The Phenomenology of Spirit" leads to a struggle to the death or the complete submission or dominance of one and another. The dialectic of the noble and the serf, master and slave, is significantly the prime collective figure seen as such as a diverse response to agonism.

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR

Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?

 

Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.

AGAINST MORALISM

Ethics without pragmatism and morality not realistic are free? Even worse: are counterproductive? Lose all value, values without power or effectiveness to be done? These are eternal questions that have caused bitter discussions and debates irreconcilables.

In this respect, Ramon Valls had a clear position taken:"It can be clearly perceived that Politics without Ethics comes to be cruel and frighteningly unjust. However it is equally so that Ethics without Politics is reduced to celestial music. It degrades the moralizing to immoral because its sermon is ineffective in causing the good in this world".

The conscious, willful distancing from the model of "we" in the church, classes, civil society, the agglomeration of "‘I’s" or the culture-nation (and its supporters) was key in the later evolution of Ramon Valls. We have also seen that these four rejections were firmly rooted in his agonist vision of human nature and the fears and dangers associated with it.

For a realistic pragmatist, convinced of human agonsim, as was Valls, moralism (not morality or ethics) is a total error. Valls thinks that moralism is necessarily naive and inefficient because it proposes a world and humanity which denies its agonist condition, or at least as if this condition could be overcome by limits, penance or will.

CONTRA EL MORALISME

 

L'ètica sense pragmatisme i la moral no realista són gratuïtes? Encara pitjor: són contraproduents? Els valors sense eficàcia ni poder per a realitzar-los perden tot valor? Són qüestions eternes que han provocat agres discusions i radicals debats irreconciliables.

 

Al respecte, en Ramon Valls tenia una clara posició presa: “Es copsa clarament que la Política sense Ètica arriba a ser cruel i espantosament injusta. Igualment però, l’Ètica sense Política es redueix a música celestial. Es degrada a moralina realment immoral, perquè el seu sermó és ineficaç per a fer el bé en aquest món”.

Segurament, l’allunyament conscient i volgut de Valls respecte del model de “nosaltres” com a Església, com a classe, com a 

Article complet

societat civil o concurrència de jos, i com a nació-cultura (així com dels seus partidaris) va ser clau per a la seva evolució darrera. També hem vist que tots quatre rebuigs arrelen profundament en la seva visió agonista de la naturalesa humana i a les pors i perills que aquesta comporta.

Per un realista pragmàtic i convençut de l’agonisme humà com és Valls, el moralisme (no la moral, ni l’ètica) és un complet error. Necessàriament el moralisme és ingenu i ineficaç –pensa Valls- ja que es planteja el món i la humanitat negant-los-hi la seva condició agonista o, en tot cas, com si tot es pogués superar només fent un acte de constricció, d’arrepentiment o de voluntarisme.