DEULOFEU I LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

El farmacèutic, professor de química, polític i promotor de multitud de projectes culturals, Alexandre Deulofeu (1903-78) es conegut sobretot per la seva obra La matemàtica de la història. De forma similar als organismes naturals, Deulofeu considera que també els pobles passen per unes etapes de naixement, desenvolupament, floriment, decadència i mort.

Analitzant comparativament els pobles, civilitzacions i imperis històrics més coneguts, Deulofeu conclou unes constants matemàtico-quantitatives sobre l’evolució i duració estàndard d’aquestes etapes. Això inclou la superposició de diversos cicles tant els polítics i militars de desunió o centralització imperial, com d’altres sobre el desenvolupament cultural, artístic, filosòfic...

La matemàtica de la història de Deulofeu és un projecte immens que resta inacabat, però després d'haver publicat 8 importants volums en vida i un 9è pòstum sobre els manuscrits deixats. Són dedicats respectivament al:  
- Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions (versions de 1951, 56, 70 i 78),  
- Els grans errors de la Història. Del servilisme a la democràcia (1958 i 71),  
- Les cultures europees. De la primera onada històrica de gran fragmentació demogràfica (1969),  
- Lluita d'imperis, primera part (persa, macedoni, cartaginès, romà, bizantí) (1972), 
- Lluita d'imperis, segona part (teutònic, anglosaxó, polonès, danès, noruec, víking, lituà, suec, moscovita) (1973), 
- El segon cicle europeu. El procés polític i social (1974),  
- Catalunya, mare de la cultura europea (1977), 
- La segona onada imperial a Europa (1977) 
- i el volum pòstum Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005).

Deulofeu hi desenvolupa una molt ambiciosa teoria cíclica, determinista i amb variacions geogràfiques que explicitaria una sèrie de patrons quantitatius que regirien l'evolució dels pobles, civilitzacions i imperis humans. Afirma que, al conèixer-los, la humanitat podria preveure’ls, modificar-los i evitar molts conflictes innecessaris. Inclús contempla la possibilitat d’utilitzar la seva “matemàtica de la història” per a caminar vers una utopia pacifista en forma de confederació universal de pobles lliures (vegeu el llibre La pau al món per la Matemàtica de la Història, 1970 i 73).

Sobre Alexandre Deulofeu està fent un treball de recerca l’Arnau Sanuy Suz, que em fa la següent entrevista.

1) Sabia vostè de l’existència del senyor Deulofeu i quina teoria va presentar? En cas afirmatiu, podria comentar que n’opina d’aquesta tesi?

La conec i m’ha interessant però no en sóc cap expert. És una teoria apassionant com també ho són la vida de Deulofeu i altres aportacions com les que fa sobre l’art romànic. Se’ns dubte era un personatge molt intel·ligent i interessant que enllaça amb altres dels països catalans.

Crec que la “matemàtica de la història” és molt suggestiva i que val la pena conèixer-la perquè segur que encara no se li ha tret tot el suc que tal vegada pot donar. No obstant això, crec que no es pot defensar al cent per cent ja que –per exemple- els seus mètodes matemàtics són incipients. A més, dubto que la història permeti regularitats tan pregones, deterministes i quantificables com pretén Deulofeu.

Ara bé, recordo que un historiador deia que a curt termini és molt difícil preveure, perquè fàcilment pot passar un atzar imprevisible, però que a llarg termini les coses es van equilibrant i són més previsibles. En el cas de Deulofeu, es veu que sovint les seves prediccions apunten cap a la bona direcció. La història pot tenir una certa tendència. Allò que més preocupa a Deulofeu, com la caiguda dels grans imperis, són fets que semblen manifestar una certa tendència.

2) Creu que la possibilitat de preveure el futur és possible? Per què?

Crec que és difícil, perquè la història genera elements disruptius que introdueixen novetats no previsibles i que poden destarotar-ho tot. Ara bé, salvant aquest important límits, a llarg termini i sabent que les civilitzacions cauen, es poden observar unes constants, com hem vist amb l’Imperi romà. Aleshores, sense voler exagerar massa, és possible una certa previsibilitat.

3) Altres autors que han parlat sobre el determinisme de la història, van ésser Giambattista Vico, Oswald Spengler, Karl Marx, Friedrich Nietzsche... Creu que aquests autors amb els seus pensaments poden arribar a predir el futur? Quin és el principal error, en cas d’haver-hi, de cada pensador?

En molts casos hi ha grans èxits i fracassos. Per exemple, Nietzsche va preveure molt bé l’aparició del nihilisme contemporani. També Marx va preveure bastant bé quin era el conflicte econòmic, social i polític que venia en la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Ara bé Karl Marx no va preveure que la revolució bolxevic es produís a Rússia, sinó que creia que succeiria a Anglaterra, perquè era un país amb una gran industrialització.

D’una banda anticipa que hi haurà unes revolucions de tipus socialistes i comunistes, però d’altra banda hi ha sorpreses molt importants, ja que no es produeixen a Anglaterra sinó a països molt rurals i poc industrialitzats com la Rússia de 1917, la Xina de Mao o inclús la Cuba de 1953-59. De Marx s’ha comprovat que algunes prediccions, com és el cas de la famosa depauperació del proletariat, no s’han acomplert, encara que no podem descartar que no es produeixi quelcom semblant en el futur.

Vull remarcar que Marx va equivocar-se en què el proletariat seria cada cop més pobre, viuria en una situació més desesperada i d’aquí sorgiria una revolució. Des de finals de la II Guerra Mundial fins els anys 1980, a Europa i moltes parts del món hi ha hagut força redistribució econòmica que va disminuir la desigualtat. No obstant això i lamentablement, actualment en aquests mateixos països torna a augmentar perillosament la desigualtat assolint de nou els nivells rècord de finals del segle XIX, segons les sèries estadístiques analitzades per Thomas Piketty.

En totes aquestes teories, doncs, podem observar llums i ombres. A la llista que apuntes jo n’afegiria un més: Samuel Philip Huntington. És el defensor del xoc de civilitzacions i s’aproxima als pensadors que has enumerat. Per exemple, va preveure la crisi del terrorisme global, el desmembrament de la URSS, el xoc entre occident i el món musulmà... Se’l podria considerar descendent de Toynbee, Spengler, abans Vico i inclús del propi Deulofeu...

No obstant, també cal esmentar que totes les teories defensades per aquests autors no partien de regularitats matemàtiques, com en el cas de Deulofeu. Potser, Spengler i Toynbee, són aquells que també hi donen molta importància a aquest fet. Toynbee defineix una estructura d’evolució de les civilitzacions que s’assembla bastant a Deulofeu.

4) Coneix algun cas, de persones que hagin tractat de preveure el futur? Està d’acord amb qualsevol d’aquests pensadors?

Entre els historiadors actuals que han tractat la possibilitat de preveure el futur i no la descarten entre certs límits podem destacar David Christian. Ell ho exposa amb la seva teoria de la Gran Història, Big History, on enllaça la física amb la història, mostrant com s’encavalquen i ofereixen uns certs patrons deterministes o gairebé. També podem destacar el molt reconegut i ja mort historiador William H. McNeill, incloent el seu darrer llibre escrit conjuntament amb el seu fill John Robert McNeill.

5) No obstant, la teoria de Deulofeu es basa en una aproximació a les ciències, ja que ell considerava les civilitzacions com a éssers humans que neixen, creixen i moren; per tant la teoria pretén descobrir els patrons que regeixen la història. Pot realitzar-se tal estudi o l’ésser humà és (massa) contingent?

A llarg termini en la història hi ha alguns patrons estables o repetitius. Ara bé, moltes vegades quan les civilitzacions comencen a decaure, a la gent li costa adonar-se’n o acceptar-ho. Però quan de sobte la civilització pateix una caiguda molt greu, la població observa el punt en que es troben i on s’acumulen els problemes. La gent se n’adona que no hi ha res etern i que el món –tal com l’entenien- pot canviar per a donar lloc a un altre molt divers, a una altra hegemonia o centre conformador.

Les estructures matemàtiques de Deulofeu semblen tenir un cert paper explicatiu en aquests casos, com hem vist amb la caiguda de l’Imperi romà. Al principi, la gent sempre es nega a acceptar l’existència d’una crisi, pel simple fet que a la gent no li agraden les males notícies i tothom aparta una mica la mirada quan apareixen notícies dolentes. En tenim un exemple molt clar en les ganes de Donald Trump o Jair Bolsonaro de no veure l’existència del canvi climàtic, ja que els apartaria de les polítiques neoliberals que volen imposar. 

Entrevista a G. Mayos d'Arnau Sanuy Suz per al seu treball "El futur ja està escrit? És possible una prospecció científica històrica?" pramiat amb un premi AGAUR 2020.

Continua en el post:

-      -        DEULOFEU, LLIUREPENSADOR I NO ACADÈMIC