DOCÈNCIA PROBLEMATITZADORA

En l’actual inflació informativa i donada la fàcil circulació de dades i teories, la docència ha perdut gran part de la seva rellevància com a mera transmissió de coneixements. En l’escolàstica medieval, la lectio servia –entre altres coses- per a que el professor llegís i comentés una obra i, paral.lelament, els estudiants copiessin i confeccionessin el seu propi llibre d’estudi (que després els podria acompanyar sovint durant la resta de la seva vida). 

 

Més endavant això va portar a la dinàmica que “cada maestrillo” es confeccionés i ensenyés durant anys i anys el seu “librillo”. Així les classes i la docència solien consistir en lliçons més o menys “magistrals” on el professor exposava el propi “librillo” davant els estudiants, tot esperant que aquests l’aprenguessin i –tal vegada- amb el temps acabessin confeccionant el seu propi “librillo”... I així successivament.

 

Ara bé, en l’actualitat, més de mig mil.leni després de la premsa caràcters mòbils de Gutenberg i, sobretot, amb la proliferació de biblioteques, revistes científiques, els mass media, bases de dades telemàtiques, webs i blogs, la docència universitària ha perdut gairebé totalment aquesta funció merament comunicadora d’informació. Com els mencionats, actualment hi ha molts altres canals i altres formes més eficaces i menys cares per assolir-la que no les “classes magistrals” tradicionals.

A més, és evident que cap estudiant es pot basar (ni tan sols principalment) en les classes magistrals com a font d'informació en cap matèria. Per la qual cosa, la gran qüestió és avui: com reconvertir les classes presencials de forma que esdevinguin plenament rellevants quan inevitablement representen bastant menys d'una quinta part del temps i esforç dedicat a l'estudi de la matèria en qüestió?

BAUDRILLARD: SOCIEDAD DEL SIMULACRO

La sociedad avanzada actual se caracteriza por una doble concentración humana: la concentración física en grandes urbes o enormes zonas metropolitanas y, paralelamente, la conexión telemática en grandes redes comunicativas que potencialmente enlazan todo el planeta en una sola “globalización”. 

Esta doble intensísima interacción humana en las ciudades modernas y en la “telépolis” o “cosmópolis” global que es Internet es la clave para la condición humana contemporánea y provoca fenómenos significativos.

Por un lado, ahora se constata como nunca el ideal humanista que el antiguo romano Terencio formuló: “Humano soy, y nada de lo humano me es ajeno”, aunque solo sea porque nada de lo humano (o que afecte a otros humanos) nos es verdaderamente ajeno, es decir, no nos afecta o nos deja indiferentes. Desde las nuevas pandemias que vivimos hasta la actual crisis económica global, se constata el riesgo (como destaca el sociólogo Ulrich Beck) de que cualquier cosa –por lejana que parezca– nos afecte y, además, con una gran velocidad y consecuencias imprevisibles. Guste o no, somos más que nunca “una humanidad”, sin compartimientos estancos; somos una “aldea global” (McLuhan) tanto telemática como físicamente.

BAUDRILLARD: SOCIETAT DEL SIMULACRE

L’actual societat avançada és caracteritza per una doble concentració humana: d’una banda, la concentració física en grans urbs o enormes zones metropolitanes i, paral.lelament, la connexió telemàtica en grans xarxes comunicatives que potencialment enllacen tot el planeta en una sola “globalització”. Aquesta doble intensíssima interacció humana en les modernes ciutats i en la “telepolis” o “cosmopolis” global que és Internet, és la clau per a la condició humana contemporània i provoca significatius fenòmens.
 

D’una banda, mai com ara es constata l’ideal humanista què l’antic romà Terenci va formular: “sóc humà i res d’humà no m’és aliè”; encara que només sigui perquè res humà (o que afecti altres humans) no ens és veritablement aliè, és a dir no ens afecta o ens deixa indiferents. Des de les noves pandèmies que vivim, fins a l’actual crisi econòmica global, es constata el risc (com destaca el sociòleg Ulrich Beck) que qualsevol cosa -per llunyana que sembli- ens afecta i, a més, amb gran velocitat i conseqüències imprevisibles. Agradi o no som més que mai “una humanitat”, sense compartiments estancs; som una “vila global” (McLuhan) tant telemàticament com física.
 

D’altra banda però, l’enorme concentració humana en pululants metròpolis i en una única xarxa, no sempre ha facilitat la comprensió intrahumana ni, encara menys, la intel.lecció del que podem anomenar la “realitat” ni la vinculació empàtica amb una “veritat” que se’n desprengui. Paradoxalment, la globalització telemàtica, econòmica, tecnològica o turística sembla allunyar-nos violentment del “món”, la “realitat” o la “veritat de les coses” més que no aproximar-nos-hi suaument. Aquesta és potser la gran paradoxa de la societat avançada centrada en les tecnologies de la comunicació, de la “societat del coneixement”, de la “condició postmoderna”...

ROBOTS O TREBALL-CURA PERSONAL?

Són certs els “relats” habituals en favor de la mecanització? Són tots i només els treballs manuals i pesats els que són substituïts per robots? Queden efectivament reservats per als humans els treballs d’alt “valor afegit”, creatius, innovadors, reflexius, de comunicació...? És completament cert el “relat” encara avui hegemònic sobre la “distribució” dels treballs entre els humans i les màquines?

 

D’altra banda, és bo que les màquines executin tot el treball manual? Cal eliminar inclús el treball humà personal, cara a cara i amb altres persones? Encara que cansa i pot ser molt pesat, no ens humanitza aquest treball de cura (Heidegger) entre humans? Quins costos comporta substituir la comunicació laboral i la atenció a les persones per sintetitzadors, robots i programes d’ordinador?

 

No condueix a la barbàrie deixar la comunicació humana i la cura humana a les màquines? És justificat, encara que sigui per a poder dedicar-nos els humans en la creativitat, la innovació, l’I+D+i i el treball amb més “valor afegit”? La intel.ligència, la productivitat i la innovació són la única labor que els humans ens hem de reservar? No és això una manera brutal de “tancar-nos”, ensimimar-nos, perdre tot contacte humà i deshumanitzar-nos?

 

Cal renunciar a dur a terme l’atenció i cura entre nosaltres els humans? Hem d’abandonar els humans (començant pels parents, però continuant per qualsevol persona) a les màquines? Potser les màquines i robots poden atendre molt bé els malalts, els discapacitats i els que tenen qüestions o dubtes. ¡Pot ser ho fan millor que molts humans quan estan estressats! La comoditat aquí està a favor que ho facin màquines.


Però podem els humans prescindir totalment d’aquestes labors de cura sense deshumanitzar-nos? De fet els estudis mostren que hem anat substituint molt temps que els nostres avantpassats dedicaven a la cura d'uns als altres, per temps de producció i de diversió. Paradoxalment treballem més temps i tenim més temps d'oci, però tenim molt menys temps per a tenir cura els uns dels altres, dels fills, dels pares, dels familiars, dels amics...


Això encaixa amb la percepció per part dels professors que els nens arriben a l'escola molt menys educats que abans i -inclús- menys madurs en molts aspectes socials i emocionals. Senzillament sembla que els seus pares i la societat en conjunt no n'han tingut prou cura, no els han dedicat prou temps ni atenció, ja que s'han dedicat sobretot a les seves professions o -fins i tot- a un oci que cada vegada és més autista i individual.

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén. 

PROLETARIADO ES COGNITARIADO

¿Determinan mejor la situación actual los términos “cognitariado” e incluso “precariado” que la tradicional de “proletariado”? Creemos que sí, pues entonces clarificamos un aspecto esencial de la condición contemporánea. “Cognitariado” (y en cierto sentido “precariado”) son expresiones que describen mejor nuestra condición en el actual “capitalismo cognitivo” y la turboglobalizada y postindustrial sociedad del conocimiento.
 

 

Hoy y cada vez más todos los trabajadores (incluso todo el  mundo) estamos al servicio de lo productivo y económicamente rentable. Ese es el mínimo común denominador del actual “pensamiento único”, pues minimiza cualquier otra consideración. Bajo ese pensamiento único y el hegemónico capitalismo cognitivo, en la actualidad todos nos convertimos en trabajadores cognitivos y dependemos totalmente del precio de mercado que obtengamos por nuestra cognición. Es decir nos hemos convertido en “cognitariado” que es –quizás- una nueva clase social o simplemente la condición existencial humana en la actualidad.

 

¿Quiere eso decir que ya no hay “proletarios” ni gente desposeída en la línea de lo que quería indicar con esa palabra Marx? Pues no, eso no es así. En la actualidad hay mucha miseria y la distancia entre ricos y pobres ha aumentado notablemente. Los ricos son cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres. Las nuevas realidades tecnológicas, económicas, sociales, políticas y culturales generan nuevas exclusiones, miserias y precariedades.

TRANSMISION DEMOCRÁTICA DEL CONOCIMIENTO ¡O BARBARIE!

Hoy se impone un reto inexcusable: la transmisión cognitiva… democrática, con calidad y al conjunto de la sociedad. No es meramente un ideal y una utopía, es una necesidad. Y el éxito o fracaso al conseguirlo, marca el éxito o fracaso de las sociedades.

Hoy para todos y en cualquier parte, el conocimiento es un valor en sí mismo. El capitalismo cognitivo y la sociedad del conocimiento se basan en generar conocimiento con alto valor añadido. Ahora bien, eso sólo es insuficiente, insolidario, peligroso e, incluso, puede bloquear la democracia.

A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ

El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.

Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.

En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!

Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!

II COL•LOQUI MACROFILOSÒFIC

De la Universidade Federal de Minas Gerais (Belo Horizonte) passem a la Universitat de Barcelona (Barcelona) en uns pocs dies. El II COL•LOQUI MACROFILOSÒFIC 'Theoria i praxis del “Gir Cultural”' continua i succeeix al I Colóquio Macrofilosófico 'Giro cultural: perspectivas contemporâneas'. Continuem aprofundint en aquestes qüestions essencials de l'ontologia del present.

TECNOLOGIA GIRCHE AL BRASIL

GIRCHE continua organitzant activitats al Brasil, mentre ja estem preparant el II Col.loqui Macrofilosòfic `Theoria i Praxis del "Gir Cultural' a Barcelona (Facultat de Filosofia UB, dilluns 26-11 i 3-12). 

Ara es tracta del Workshop de Capacitaçâo Digital impartit per la prof. Mayte Duarte Seguer (Girche).