A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ

El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.

Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.

En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

Aquest és certament un aspecte positiu de la modernitat, però n’hi ha d’altres que semblen anar en direcció contrària. És un tòpic que la història i els esdeveniments s’acceleren darrerament, fent que tota la Terra es transformi a gran velocitat, per això parlem de “turboglobalització”. Són moltes les voltes al món que avui podem donar qualsevol de nosaltres en els 80 dies famosos i que a Jules Verne ja li van semblar un repte perillosament inassolible. Gràcies a Internet podem consultar dades o comunicar-nos amb algú arreu del món i gairebé en temps real.

Les distàncies d’espai i temps semblen minimitzar-se –amenaçant desaparèixer?-, per la qual cosa parlem de “globalització monàdica”. Quan es tracta de fluxos financers, comunicacionals i telemàtics sembla que vivim en una “mònada”, el nom que Leibniz donava a la realitat immaterial i intemporal que –segons ell- era la única explicació plausible a les paradoxes de la dualitat substancial cartesiana.

Vivim doncs en una Terra globalitzada on en molts aspectes l’acceleració dels fluxos ens porta a la quasi-instantaneitat, a viure-hi com en una mònada. En aquesta direcció, el filòsof alemany Hartmut Rosa destaca al seu llibre Acceleració. El canvi en les estructures del temps en l'era moderna” (2005) el profund canvi en l’experiència social del temps durant la Modernitat.

Ara bé el camí cap a una turboglobalització monàdica resultant de "l’acceleració tècnica o econòmica induïda" pel ràpid desenvolupament de les TICs (tecnologies de la informació i la comunicació) té també conseqüències inesperades i força més negatives. Certament es poden fer més coses més ràpidament i, per tant, estalviant temps; però alhora aquella acceleració tècnica comunica una tal exigència de velocitat en la societat i la gent, que cada vegada ens veiem pressionats a fer més coses (sovint alhora) i -per tant- cada vegada tenim menys “temps lliure”, menys llibertat i menys opcions per a una veritable cultura.

En una dialèctica paral.lela a altres que hem exposat: l’acceleració de les TICs que sembla prometre una turboglobalització monàdica (Internet), amenaça conduir a una societat de la incultura i la ignorància.

L’actual procés malthusià en el saber, on la producció del saber creix en proporció geomètrica mentre que la capacitat de processar el saber com a molt creix només en proporció aritmètica, fa que cada vegada ens sentim més incapaços de poder seguir personalment la producció col.lectiva del saber. Això ens desespera i ens aboca cada vegada més a una alienació postmoderna i a una societat de la ignorància.

Ningú no té prou temps com per a llegir, pensar, reflexionar, conèixer... tot el que de rellevant escrivim, pensem, reflexionem i coneixem entre tots. Si l’autèntic coneixement no és quelcom inert que és en una biblioteca, un museu, una base de dades, etc., sinó només el que està viu i reflexionat en acte per algun humà, llavors cada vegada hi ha en la nostra societat “del coneixement” més informació i coneixement fossilitzats i menys coneixement i cultura viva en els ciutadans. Per tant en molts aspectes l’actual “societat del coneixement” (vista des dels seus museus, biblioteques, bases de dades i institucions “intel.ligents”) és una “societat de la ignorància” (vista des de la perspectiva dels seus derrotats ciutadans).

A més s’hi afegeix el perill com denuncia Giovanni Sartori (1997, Homo Videns. Televisió i Post-Pensament) de la creixent substitució del lent pensament escrit i reflexiu tradicional per un altre ¿pensament? cada vegada més irreflexiu, impulsiu, emotiu, en zàping constant i lligat a la immediatesa de l’aparença i la imatge. Llavors –avisa Sartori- “el vídeo està transformant el homo sapiens, producte de la cultura escrita, en homo videns per al qual la paraula és destronada por la imatge”.

Aquests són alguns dels perills de les societats avançades actuals que fan que l’esperança d’una “societat del coneixement” es vegi amenaçada per les ombres d’una paral.lela “societat de la ignorància”. En parlarem el dimecres 3 d'abril a les 19 hores a la seu de la UNED - Barcelona "Nou Barris", Marina Subirats (catedràtica de sociologia), Miguel Santamaría (vicerector innovació i tecnologia), Mercè Boixareu (directora) i Gonçal Mayos (titular de filosofia). Resenya de "Societat de la ignorància" per Xavier Filella.