XINA: RECUPERA EL SEU LIDERATGE?

Sovint explico als meus alumnes que en 1450, la majoria dels 350 milions d’habitants que hi havia en el món eren concentrats en el 7% de les terres agrícolament més productives: Japó, Corea, Indonèsia, Indoxina, Índia, Àsia occidental islàmica, Europa, les civilitzacions azteca i inca i –molt destacada- la Xina. Fins al punt que la població xinesa representava més del 30% de la població mundial (enfront del 25% que representava Europa i el 20% de l’Índia).

En aquell moment anterior al “descobriment” europeu d’Amèrica, només l’1% de la població mundial vivia en ciutats, però de les 25 ciutats més poblades de la Terra, 9 eren a la Xina (incloent la primera), mentre que només 5 eren a Europa (sent París la 4a del món). Encara més, cap a 1450 i poc abans de les respectives grans expansions oceàniques, el regne de Portugal només tenia al voltant d’un milió d’habitants i l’espanyol al voltant de 6 milions, mentre que la Xina en tenia llavors al voltant de 115 milions. I l’historiador William McNeill afegeix que a la Xina “els ingressos estatals eren probablement cent vegades més elevats que els de Portugal”.


Com veiem i ja només amb aquestes dades, ens poden fer una idea cabal del lloc econòmic i demogràfic, però també cultural, que ocupava la Xina en el món del 1450. Hi jugava un paper primordial, i en molts aspectes hegemònic. No és estrany doncs que hagués meravellat a Marco Polo, que narra en les seves famoses memòries l’impressionant poder, magnificència i enginyoses invencions de l’imperi de Kublai Jan. Per això sorprèn encara més que, poc abans de 1450, les elits xineses fessin una opció que marcaria la història xinesa i –inclús- el creixent predomini europeu i occidental arreu del món. 

Els viatges de Zhen He

L’emperador Yung Lo (1402-24) havia ordenat crear (amb enormes despeses) una formidable armada capitanejada per l’almirall Zhen He. Va arribar a tenir fins a 300 vaixells –alguns dels quals són encara avui entre els més grans de la història- i 30.000 homes de tripulació. Entre els anys 1405 i 1433, aquesta formidable armada va realitzar set viatges de “prestigi” que van anar des d’Austràlia fins al mar Roig i Madagascar. Sembla que l’objectiu i l’efecte més important era posar de manifest la grandesa i esplendor xinès –en una perspectiva entre ingènua i retrògrada-, però també consolidar un predomini polític (amb cerimonials subordinacions dels pobles visitats) i comercial.

Sorprenentment, enveges i rivalitats en la cort xinesa, juntament amb els costos enormes de manteniment i la pressió dels mongols en les fronteres terrestres van fer decidir el següent emperador a desmuntar aquesta increïble armada i enviar l’almirall Zhen He a tasques burocràtiques ¡a l’interior de la Xina! Va ser un dels famosos episodis aïllacionistes a què la Xina tradicional era donada i que veurem si repeteix durant el segle XXI. 

Expliquen la història de l’armada de Zhen He, amb molts detalls i valuosos comentaris, Louise Levathes al seu llibre Quan la Xina va governar els mars (1996), però també el sinòleg clàssic Joseph Needham i estudiosos més actuals com Peter Jay, McNeill, Landes, Hobson, Marks... En recomanem la lectura perquè –en conjunt, ja que no sempre són totalment d’acord- defineixen molt bé el caràcter profundament confucià de l’elit xinesa, i la peculiar evolució cultural, econòmica, tecnològica i política del país.

En tot cas, l’armada de Zhen He va marcar un moment àlgid en el lideratge mundial de la Xina, que Lavathes sintetitza dient: “La influència xinesa a l'estranger es trobava en el seu moment culminant, i totes les destinacions comercials importants a la conca de l'oceà Índic i els mars de la Xina -des de Corea i Japó, passant per l'arxipèlag malai i l'Índia, fins a la costa oriental d'Àfrica- van estar, almenys de forma nominal, sota autoritat xinesa i van reconèixer la sobirania del tron del drac. Des d'aquest elevat cim, Xina podia haver consolidat la seva posició i haver-se convertit en la potència dominant que conformés el món modern. Mentre Europa es trobava encara emergint de les edats bàrbares, Xina, amb la seva flota d'enormes joncs, es preparava per esdevenir el poder colonial del segle XVI i explotar les riqueses del planeta. Aquell moment en el cim duraria poc més de cinc anys.”

No cal exagerar massa l’impacte d’aquesta sorprenent decisió xinesa, perquè –entre d’altres coses- el seu poder, economia i població va continuar creixent amb posterioritat. Recordem breument que en 1724 l’Imperi xinès s’expandeix cap a l’interior de Quinghai, en 1731 conquereix el Tibet i, en 1757-8, s’apodera del desert interior i la conca del Tarim. Són períodes -a més- d’una gran prosperitat, en gran mesura per l’arribada i excel.lent rendiment que s’obtenen de plantes americanes: cacahuet, boniato, blat de moro, patata... 

Tot això provoca un renovat creixement demogràfic, en un moment en que la part de la població mundial que viu a Àsia està augmentant. Marks afirma que de tota la població mundial viu a l’Àsia el “seixanta-sis en 1750 i un seixanta-set per cent en 1800.” Encara més, en una època tan tardana de 1775 –quan la colonització europea era en plena expansió-, “Àsia era responsable d'aproximadament un vuitanta per cent de tota la producció mundial.” Per tant –conclou Marks-, “Àsia va tenir les economies més productives durant els segles XVI, XVII i XVIII.” Només la revolució industrial i l’augment de la pressió colonial i imperial va canviar dràstica i dramàticament aquesta tendència secular.

Cal reconèixer que encara avui, a Europa, sovint no som prou conscients que durant la major part de la història humana, el paper jugat per la Xina ha estat hegemònic dins del panorama mundial, o poc hi faltava. Oblidem que només amb la derrota xinesa davant de la Gran Bretanya i després França, en les avui difícilment justificables dues Guerres de l’opi (1839-42 i 1856-60), la Xina va perdre acceleradament el lideratge mundial que històricament havia detentat.

Confuci

Des d’aquesta perspectiva no ha d’estranyar que –sobretot a partir de les darreres dècades- la Xina estigui recuperant acceleradament aquesta posició privilegiada que li era històricament habitual. I que ho faci precisament desplaçant als Estats Units -la potència hegemònica que, després de la Segona guerra mundial, havia substituït el predomini de britànics i francesos que, precisament, s’havien imposat sobre l’Imperi Xinès en les Guerres de l’opi mencionades.

No ens ha d’estranyar doncs l’enorme interès que hi ha en les darreres dècades per intentar comprendre la mentalitat xinesa, profundament confuciana, i les seves peculiars estratègies per a tornar a ocupar el lloc privilegiat en el context mundial que –com hem apuntat- solia detentar històricament.

Ens pot ajudar a comprendre-ho la conferència sobre “La identitat asiàtica vista des del confucianisme” de David Murillo Bonvehí, professor d’ESADE i especialitzat en aquestes qüestions (fa poc a fet una llarga estada de recerca a Corea del Sud). La xerrada –d’entrada lliure- es durà a terme el dissabte 23 de març a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès (Carrer de La Canuda 6, al costat de la Plaça Catalunya), dins del cicle del Liceu Maragall de Filosofia: “Moviments i estudis culturals i postcolonials”.