ANIARA: UN 'CREUER' DE L'ESPAI. IMMENSITAT BUIDA I VULNERABILITAT HUMANA

La vida de la humanitat i la seva relació amb el món és semblant a un creuer? O més aviat hi ha una simbiosi gairebé indestriable entre el destí humà i el vaixell espacial que n'és la llar? Sigui la Terra o la nau Aniara difícilment tenen alternativa, la humanitat no les pot canviar ni substituir per altres 'creuers' de luxe.

CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!

Per a la humanitat la cultura forma part de la condició o la natura humana. Som culturals per naturalesa, per evolució natural, darwiniana i -alhora- biològico-cultural.

És exactament igual a com -per las castors- és natural fer presses i embassaments per a protegir les seves cases i emmagatzemar aliments. És una qüestió més de grau, quantitat i complexitat que no de quelcom absolutament divers. Inclús potser no és gaire diferent a com per a una girafa és natural tenir el coll tan alt.

Amb aquesta idea estem superant una antiga tendència antropocèntrica que volia distingir radicalment la humanitat de la resta d'animals. En una dicotomia totalment escindida, als animals (i al nostre cos, passions, emocions, impulsos...) els atorgava “naturalesa” i al que es considerava específicament humà: raó, intel.lecte, ànima, esperit, societat, cultura...

SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?

Com ens recorda lúcidament Antoni Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos possible sense desnaturalitzar les formes reals”.

Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58) que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.

Inevitablement, l’ésser humà percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid (potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany “Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich, aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich, és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres, abominables i animals.”

MOVIMENTS IMPOTENTS I INTERMITENTS?

Per què semblen tan impotents i intermitents els nous moviments polítics  (NMS)? La gent els hi dóna sovint una gran importància i suport, però aviat els abandona. L'entusiasme sovint és enorme, però dura poc. Per això, els partits tradicionals, al principi es preocupen molt, però aviat comproven que no tenen que témer. I tot continua igual... O no?

 

Certament, el trencador cicle de polititzacions iniciat en els anys 1960, ha anat superant progressivament en molts aspectes la influència i impacte dels moviments polítics més tradicionals i centrats en els clàssics partits i sindicats. Ara bé, si en el 2014 fem una macroanàlisi global de l’evolució dels NMS, cal reconèixer que han tingut grans èxits, però també grans fracassos.

 

D’una banda tenim exemples significatius i reconeguts per tothom d’èxits -si bé

sovint intermitents- que van del Maig del 1968 i del feminisme fins les revoltes àrabs, el 15M, Occupy WallStrett, WikiLeaks o l’acció personal d’Snowden, passant pel zapatisme en 1994, els atacs altermundistes a reunions dels organismes internacionals i de molts moviments i reivindicacions ecologistes. Ara bé, vist en perspectiva històrica, la macroanàlisi també constata significatius fracassos... dins de les mateixes polititzacions mencionades.

Inclús podem dir que -en general- tant els èxits com els fracassos han estat vinculats sobretot a la novetat aportada per aquests moviments i polititzacions. Això és degut, d’una banda, a què les polititzacions vinculades als NMS han aconseguit sovint agafar per sorpresa els poders i institucions establertes, plantejant desafiaments nous i mobilitzant la gent eficaçment amb noves pràctiques politicosocials.

També es deu a que ha estat capaços d’usar les noves tecnologies i de captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses per a projectar-se eficaçment dintre i fora de les fronteres estatals. Sovint i en general han aconseguit un procés informatiu “víric” i acumulatiu que els ha fet guanyar ràpidament moltes simpaties i complicitats.

TOT ÉS POLITITZABLE?

Tot és política? Avui tot es polititza? La política pot colonitzar-ho tot? Pot penetrar arreu? Tot és polititzable? Hi ha quelcom que no es mereix ser polititzat, ni ho pot ser? Els nous moviments socials (NMS) que avui estan superant els partits polítics clàssics, ho polititzen tot? Fins i tot coses sense gaire importància o, inclús, que haurien de mantenir-se al marge de la política?

Encara més, quan s'intenta polititzar-ho tot, en realitat no s'està degradant la política? No se l'està desviant dels seus canals i objetius realment legítims? És per això que els principals moviments socials emergents a partir dels anys 1960 es caracteritzen per l’intermitència, la informalitat i les seves dificultats d’institucionalització permanent? No els comdemna això a un força ambivalent i relativament dèbil impacte sobre la societat a llarg termini?

UN DÉU ECÒLEG?

Quina imatge de Déu em fascina? Fora de les imatges divines de les grans mitologies i teologies, quin altre tipus de divinitat puc imaginar-me? Puc pensar un tipus de Déu que no sigui el rebut del cristianisme, la Grècia clàssica, les mitologies hindús, egípcia o ameríndies? 

És un experiment mental i recreatiu per a l’autoconeixement. Convençut que encara no em conec prou a mi mateix, en el no-lloc o “limbo” aeroportuari m’arriscaré a donar la meva actual i provisional imaginació.

Ara mateix em fascina un déu ecòleg i jardiner. Seria un déu certament preocupat per les seves criatures, de la naturalesa i el seu equilibri conjunt, però també del seu jardí o de la seva part predilecta de la natura. Li preocupa el conjunt més que s'obsessiona per alguna part concreta de la seva creació i -per tant inevitablement- desentendre'ns una mica de les altres. No està disposat a generar caos, desgràcies o erms enormes per afavorir i privilegiar algunes espècies rares o els afavorits per les seves dèries momentànies.

Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt. 

La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-. 

Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí. 

Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.

No és un déu-jardiner especialment obsessiu, detallista ni perfeccionista. Es preocupa per les seves criatures i estima les seves plantes, però no els imposa uns criteris o canons massa rígids. Se les estima de la manera tolerant i força libèrrima de qui li agrada veure’s sorprès (especialment si és gratament) pels esdeveniments, per l’autonomia, creativitat, força i exuberància de les seves criatures.

¿TOT ÉS POLÍTICA?

És tot política? Té sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en la nostra societat?

Creiem que així és. Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els nostres pares i avis?

¡SOSTENIBILIDAD POR LA GUERRA? ¿MÁS ALLÁ DE KANT?

Ilustración del Robinson Crusoe

En la actualidad, paz y sostenibilidad ecológica están sin duda profundamente unidas. El agotamiento de muchos recursos minerales, energéticos y ecológicos hacen cada vez más plausibles las guerras por su control. Pues  el crecimiento demográfico y –por supuesto- la avidez insaciable de hombres, empresas y Estados impulsan la apropiación de recursos tan básicos y modernamente tan menospreciados como el agua. Así lo destaca el importante informe del Atlantic Council presentado el 2012 al presidente Obama.

Por una dialéctica perversa, precisamente en la misma medida que destruimos y agotamos nuestro entorno ecológico, éste va revalorizándose y convirtiéndose en causa de más guerras y violencias. Es lamentable que, en lugar de dedicar esfuerzos para hacer sostenible nuestra “pisada ecológica” en la Tierra y así garantizar que nuestros descendientes mantendrán posibilidades similares, despilfarremos y luchemos para acaparar violentamente los recursos que nuestros hijos necesitarán para sobrevivir.

ANTINATURALITAT HUMANA?

Fins a quin punt es bo que l'home no sigui un animal? Fins a quin punt cal apartar-se de la naturalesa? Sens dubte els humans no som uns animals com els altres, però malgrat tot som també animals. I encara més: som indubtablement éssers naturals, en última instància dependents de la naturalesa i les seves lleis (aquí destaco el segon principi de la termodinàmica, però n'hi ha d'altres). Un ésser així, com els humans, pot i ha de ser d'alguna manera antinatural... ma non tropo. Sinó els perills són enormes, i en tenim ja terribles experiència i proves.

Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).