KITSCH 2: ARTE TRIVIAL, TRIVIALIZADOR, SIMULACRO

 

¿Trivial, trivializador o evidenciador de la trivialidad artística?

Molestaba del naciente Kitsch, pues, ¿qué trivializase ese final heroico o que lo convirtiera en trivial? Indignaba el Kitsch ¿por qué no era digno de acompañar la pompa del sepelio del arte o por qué mostraba pomposamente alguna oculta indignidad en ese séquito? Obscenamente mostraba el Kitsch -con su existencia y en sus propias prácticas- que el arte noble, heroico y sagrado no lo era tanto, que tenía también los pies en el barro y además que con mala conciencia sartriana se negaba a aceptarlo.

La alta cultura i el gran arte moribundos tenían que sentenciar vengativamente al Kitsch ¡Porqué la simple existencia de éste evidenciaba irónica, sarcástica, sardónica, provocadora y profanadoramente la pulcra momia embalsamada, sacralizada y museizada en que se había convertido el arte tradicional!

KITSCH 1: EL SÍNDROME DE LA MUERTE DEL ARTE

 

Arte malogrado

Es muy significativo que la aparición del Kitsch dejase boquiabierta la pazguata y escandalizada alta cultura de la segunda mitad del siglo XIX. Con sospechosa unanimidad, denunció el Kitsch como no arte; incluso son muchos los que lo vieron como el antiarte por antonomasia y los más integristas lo acusaron de ser literalmente el mal social y estético.

BAILAR CON CADENAS

Friedrich Nietzsche decía que hablar o expresarse es como "bailar con cadenas". La música, la literatura, la poesía o el arte son también formas distintas de bailar con cadenas. Son maneras de expresarse que requieren instrumentos y medios los cuales, a la vez que canalizan y posibilitan nuestra expresión, también le ponen condiciones y la encadenan.

Las cuerdas de los instrumentos musicales, las palabras, el lenguaje, las imágenes... son herramientas de expresión, pero también son -más que limitaciones- condiciones de posibilidad… y por tanto plantean ciertas ‘condiciones’. Muy significativamente Kant dedicará su famoso 'método trascendental' a explicitar las distintas condiciones de posibilidad de cada uno de los usos de la razón, incluyendo el estético.

BALLAR AMB CADENES

Friedrich Nietzsche deia que parlar o expressar-se és com “ballar amb cadenes”. La música, la literatura, la poesia o l’art són també formes diverses de ballar amb cadenes. 

Són maneres d’expressar-se que requereixen instruments (com el violí o els diversos sons) o medis (com els mots i la sintaxi) els quals, alhora que canalitzen la nostra expressió, també li posen condicions i l'encadenen.

Les cordes dels instruments musicals, les paraules, el llenguatge, les imatges... són eines d’expressió, però també en són -més que limitacions- condicions de possibilitat... i per tant plantegen certes 'condicions'. Molt signitivativament Kant dedicarà el seu famós 'mètode transcendental' a explicitar les diverses condicions de possibilitat de cadascun dels usos de la raó, incloent l'estètic. 

ESSÈNCIA DE L’ART

L’art és una operació cultural curiosa. És un complex i sorprenent dispositiu. Correspon a un canvi de mirada. Comporta un radical salt ontològic. Canvia màgicament l’estatus de les coses.

Avui sabem que pràcticament tot pot ser destacat, assenyalat i reconegut com a Art. Inclús si és quelcom quotidià com un paper pintat, un paisatge, alguna escena social, un producte artesanal com l’Escurabotelles o un urinari fet industrialment en sèrie (tots dos de Marcel Duchamp).

POESOFEMES - POEMES VISUALS

Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent. 

Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora.

VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT

Quantes vegades reproduïm el que odiem? El poema visual ens sorprèn malgrat que és bastant habitual, perquè reflecteix una profunda paradoxa. Sovint no podem sinó repetir en altri allò que rebutgem en nosaltres mateixos.

Se n'adona l'ocell que -en la seva gàbia- té el seu propi ocell engabiat? Respon a algun tipus de vana revenja? Es distreu del seu engabiament? Se li fa més suportable la pròpia situació, si aconsegueix tenir algú altre empresonat? Pateix menys si pot fer patir algú altre. O és l'únic que ha vist i concep?

M. E. Escher imaginava sovint imatges fractals on es reiteraven infinitament situacions d'aquest estil. La nostra vida quotidiana està plena d'aquestes situacions paradoxals. La poesia filosòfica visual ens obliga a adonar-nos-en. 

VÍDEO: PARADOXES ARTÍSTIQUES DEL SEGLE XX

Vídeo de la conferència “Arts del segle XX: paradoxes” de Miquel Pérez Mas (historiador de l’art, U. Vic) al Canal Youtube de l'Ateneu Barcelonès. Presenta Gonçal Mayos (professor de filosofia, UB) amb la presència i comentaris del poeta visual i filosòfic Toni Prat.

Vídeo: M. Pérez Mas, G. Mayos i Toni Prat

CINEMA I REALITAT: IMITACIÓ O COMPLEMENTACIÓ?

Cal evitar confondre el cinema amb la realitat. Per molt que pretengui ser “realista” mai no pot ser l’equivalent a un plànol escala 1:1, que és aquell tan gran com el territori cartografiat. A més, el fet que utilitzi imatges no garanteix que connecti més amb la realitat que p.e. la literatura escrita. Sempre hi ha un punt de vista que és el de la càmera i –encara més- del director-muntador.   

Encara més, en la mesura que inclou el moviment (és l’etimologia grega de kíνημα) el cinema-realitat tampoc no pot incloure totes les perspectives possibles del moviment. I en la mesura que el moviment que vol gravar el cinema és un relat o una història, incorpora les infinites maneres de narrar que són molt més complexes i diverses que els tres moments d’Aristòtil: plantejament, nus i desenllaç.

VANGUARDIAS, ANTIARTE Y REVOLUCIÓN: EL SITUACIONISMO

Las vanguardias artísticas más críticas tienen una clara tendencia política. Identifican antiarte y revolución. Consideran que la obra más bella y sublime es transformar radicalmente la sociedad y crear un nuevo mundo.

El Situacionismo lo intentó antes, durante y después del Mayo1968. Debatiremos la historia, sentido y pervivencias actuales de esos movimientos.

Será en un café filosófico sobre "Vanguardias, antiarte y revolución: el Situacionismo" con Gonçal Mayos y Yanko Moyano. Son filósofos que  han colaborado en GIRCHE (Grupo Internacional de Investigación 'Cultura, Historia y Estado') y en los libros Filosofía para indignados, Postdisciplinariedady desarrollo humano y Pensadores en clave macrofilosófica).

Y aquí teneis unos primeros “sorbos de café”:

“¡El arte ha muerto, liberemos nuestra vida cotidiana!”

Vanguardies, antiart i revolució: el Situacionisme

Les avantguardes artístiques més crítiques tenen una clara vessant política. Tendeixen a identificar l'art o antiart amb la revolució. Consideren que l’obra més bella i sublim és transformar radicalment la societat i crear un nou món.

El Situacionisme ho va intentar abans, durant i després del Maig1968. Debatrem la història, el sentit i les pervivències actuals d’aquests moviments.

Serà al cafè filosòfic el dilluns 14 -11-2016 a les 19h sobre "Vanguardias, antiarte y revolución: el Situacionismo" amb Gonçal Mayos i Yanko Moyano. Són filòsofs, han col.laborat a GIRCHE (Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’) i en els llibres Filosofía para indignados, Postdisciplinariedady desarrollo humano i Pensadores en clave macrofilosófica).

UNA 'SITUACIÓN' ES UN OBJETO ARTÍSTICO ¿O UNA REVOLUCIÓN SOCIAL?

En 1952 y de resultas de la polémica sobre la “situación” creada contra Chaplin, la Internacional Letrista (IL) se ha liberado del influjo de su líder Isou y le ha dado al concepto “situación” un nuevo sentido más político. Ahora bien, todavía piensa la “situación” dentro del marco de las vanguardias artísticas y aún “quiere fundarse sobre la objetividad de una producción artística.” (MAYOS, 2013: 59) Es decir, la “situación” está pensada todavía en la línea de 'Hurlements' y en relación con algún tipo de “objeto artístico” (por ejemplo: un film). 

INTERNACIONAL SITUACIONISTA ¿QUÉ ES?

Una enciclopedia tradicional definiría la Internacional Situacionista (IS) como un grupo intelectual creado en 1957 y disuelto en 1972. Durante esos años y dentro de unos principios básicos invariantes, la definición ideológica o la concreción intelectual de la IS se va transformando. Ello se produce tanto por la rápida evolución de su debate interno, como al muy rápido cambio de sus miembros (unos 70 en total) tanto por las sucesivas purgas internas y exclusiones, como por las incorporaciones.

La mayor parte de los miembros de la IS provenían de las distintas vanguardias artísticas del momento (unas más plásticas -pintores, arquitectos...- y otras más literarias y teóricas). En su gran diversidad, en general coincidían en la radical crítica política, que se acentúa y deviene la principal característica del grupo con el paso del tiempo.

El único miembro que permanece durante los 15 años de vida de la sección francesa de la IS es Guy Debord que (muchas veces y de facto, pero no de iure) actúa como su líder máximo. Pues la IS remarcó enormemente el trabajo en común y la producción colectiva. Así en cada número de su revista se hacía explícito: “La redacción de este boletín es normalmente colectiva. Los artículos reeditados y firmados personalmente deben ser también considerados como si involucrasen al resto de nuestros camaradas y como puntos específicos de su búsqueda común.” (IS, vol. 1, 2001, p. 70)

SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?

Com ens recorda lúcidament Antoni Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos possible sense desnaturalitzar les formes reals”.

Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58) que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.

Inevitablement, l’ésser humà percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid (potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany “Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich, aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich, és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres, abominables i animals.”

ART RESSACRALITZADOR O CIÈNCIA DESSACRALITZADORA?

La novel.la Una història de dues ciutats (trad. G.M.) s’inicia amb les famoses frases: “Fou el millor dels temps, fou el pitjor dels temps, fou l’era de la saviesa, fou l’era de la follia, fou l’època de la creença, fou l'època de la incredulitat, fou l’estació de la llum, fou l’estació de la foscor, fou la primavera de l’esperança, fou l’hivern de la desesperació, tot ho teníem davant nostre, res no teníem davant nostre, tots caminàvem directes cap al cel, tots caminàvem directes cap al camí invers.”

Amb aquestes paraules Charles Dickens vol descriure els violents contrastos que van donar durant la revolució francesa. Moltes altres èpoques, però, han tingut similars contradiccions. També és molt contrastada l’època de finals del segle XIX i ho exemplifica perfectament el preciós llibre: Arts i naturalesa: Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900 (Capella Simó, Pere & Galmés Martí, Antoni (coords.) (2014), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona).

I ho fa amb plena consciència, ja que tota l’obra i el tram final del segle XIX són creuats pel xoc entre dos grans pols culturals que lluiten per l’hegemonia. D’una banda, és una època marcada per un molt fort positivisme que es vincula de diverses maneres i graus al cientificisme, el materialisme, el naturalisme i l’evolucionisme darwinià. D’altra banda però, precisament a mesura que perceben que és en joc l’hegemonia cultural i cosmovisional, reaccionen a aquests corrents positivistes-materialistes molts altres que –també de diversa manera i en complexos equilibris- lluiten per deixar espai a l’espiritualisme, al simbolisme, al mite, al misteri de la vida, a la relació entre l’humà i el diví, al noumènic, etc.

NATURA I ART

Les societats urbanes i avançades tendeixen a glorificar la naturalesa, suposo que per compensació. Aquesta dialèctica s’accentua encara més a mesura que avança la industrialització. Cal recordar que el modernisme -malgrat ser acusat sovint de retrògrad o poc menys- és un moviment artístic internacional que es desenvolupa sobretot en països europeus força modernitzats. També significativament tots el diversos estils associats al modernisme coincideixen emmirallar-se artísticament en la naturalesa, i recrear-la amb juganera devoció. Tots coincideixen amb una molt propera mirada artística sobre la natura.

Així i sense cap dubte, els artistes, els artesans, els literats, els humanistes i els filòsofs vinculats al modernisme tendeixen a construir una nova mirada simbòlica, onírica, poètica i inclús fantasiosa sobre l'existència i la naturalesa. Ara bé, sovint s'oblida que ho fan en contraposició (però influïda i bona coneixedora) a la rigorosa, metòdica, experimental, matematitzant i objectivitzadora anàlisi dels científics postdarwin. Significativament, aquests estaven fent coincidint amb el Modernisme un gran salt en la desacralització moderna i en el descentrament humà dins del cosmos (incloent la naturalesa física i biològica).

CULTURA REIVINDICATIVA

¡¿Cuán importante puede ser la cultura para los desposeídos?! Algunos afirman que a los excluidos no les interesa, que no se la pueden permitir o –incluso- que no se tendría que dejársela construir.

Por eso y justificándose con "El Progreso" se destruye esa cultura, vida y realidad de los excluidos. Significativamente esa voluntad de destrucción suele incrementarse cuando aquellos excluidos con grandes dificultades y mucho pasado han conseguido ya serlo menos. Cuando se han construido un cierto futuro y han llegado a un nivel mínimo de vida digna con grandes dificultades.

Esa destrucción planificada de lo tan dificultosamente construido  es lo que está pasando en el Aglomerado Santa Lúcia en Belo Horizonte (Brasil) cuando tiene más de cien años de antiguedad. En el 2015 y más de cien años de las primeras construcciones está siendo destruido todo un mundo, sus vidas, su recuerdo, su cultura...

SITUACIONISMO, INDIGNADOS, PODEMOS...

¿Tiene que ver el Situacionismo con el Altermundismo, luego con los Indignados y más tarde con Podemos o Ganemos? Esos nuevos movimientos socio-político (NMS) pueden formar parte de un nuevo y profundo ciclo político todavía abierto? ¿Remiten a politizaciones que superan los partidos tradicionales?

¿De donde "salen" movimientos como el 15M, Podemos, los Indignados o el Altermundismo? ¿Cual es la genealogía y el magma cristalizador de los Nuevos Movimientos Sociales (NMS)? ¿Por qué se diferencian tanto de los partidos tradicionales, incluso de los progresistas y de izquierdas? ¿Cómo se llegó a concebir una nueva política, representatividad, democracia y soberanía más vinculada con la gente? ¿Cómo germinó esa ruptura política y social que hoy ha explotado tan claramente?

En los inicios de ese cambio revolucionario que ha necesitado algunas décadas para madurar, hay sin duda el Situacionismo. Anticipando casi todas las rupturas, las innovaciones, las ideas germinales, las nuevas estrategias, las imaginaciones, los anhelos e ideales... está un pequeño grupo llamado Internacional Situacionista. Lo formaban gente como Debord, Bernstein, Khayati, Jorn, Nash, Vaneigem, Kottany, Constant, Sanguinetti... En muchos aspectos ellos fueron los primeros "indignados", los primeros en proclamar que "no nos representan" (ni queremos que lo hagan) y que "podemos" y "ganaremos" con un nuevo tipo de política., etc.

CAPITALISMO MONOTEMÁTICO Y EXTIMIDAD

¿Somos seres humanos escindidos de nuestra sociedad? ¿Estamos condenados a una subjectivación de ese tipo, solipsista? ¿Hegel lo niega pero hasta donde le conduce su negación? ¿Hasta qué punto Hegel se pliega al capitalismo, como se plegó ante el Estado? ¿Ofrece Hegel herramientas para criticar a la sociedad capitalista contemporánea? ¿Cuáles? ¿Merece la pena recordarlas o recuperarlas? 

JOC: L'EXISTIR ALTRE?

Els humans tenim un instint lúdic que ens impulsa a jugar? Per a nosaltres el joc és tan seriós com el treball?  Es pot treballar -i molt productivament- tot jugant? Si es reprimeix el joc, també estem bloquejant la creativitat? Es pot definir la humanitat com l’animal que juga, tant com l’animal que raona? Creiem que sí i tractarem d’argumentar-ho.
 

Hi ha un moment per a jugar però –després necessàriament- cal deixar el joc i -ja amb total disciplina- dedicar-se a coses serioses? A l’escola no s’hi ve a jugar, perquè aprendre és una altra cosa? El joc es relaciona només amb l’oci, l’entreteniment, el temps lliure, el consum i el dolce far niente? El treball requereix una actitud incompatible amb jugar? Més enllà de la tendra infància, el joc és un enorme malbaratament d’energia i de temps?  
 

Malgrat que aquestes darreres qüestions les hem sentit molt més al llarg de la nostra vida (algunes es reiteren molt), creiem que són menys veritables que les primeres preguntes que ens hem fet en aquest post. Intentarem argumentar la nostra posició que, a més, creiem que és molt més pròpia i adaptada a les societats avançades actuals. I potser a la naturalesa humana ben considerada!