Els humans tenim un instint lúdic que ens impulsa a jugar? Per a
nosaltres el joc és tan seriós com el treball? Es pot treballar -i molt productivament- tot
jugant? Si es reprimeix el joc, també estem bloquejant la creativitat? Es pot
definir la humanitat com l’animal que juga, tant com l’animal que raona? Creiem
que sí i tractarem d’argumentar-ho.
Hi ha un moment per a jugar però –després necessàriament-
cal deixar el joc i -ja amb total disciplina- dedicar-se a coses serioses? A
l’escola no s’hi ve a jugar, perquè aprendre és una altra cosa? El joc es
relaciona només amb l’oci, l’entreteniment, el temps lliure, el consum i el dolce far niente? El treball requereix
una actitud incompatible amb jugar? Més enllà de la tendra infància, el joc és
un enorme malbaratament d’energia i de temps?
Malgrat que aquestes darreres qüestions les hem sentit molt
més al llarg de la nostra vida (algunes es reiteren molt), creiem que són menys
veritables que les primeres preguntes que ens hem fet en aquest post. Intentarem
argumentar la nostra posició que, a més, creiem que és molt més pròpia i adaptada a les
societats avançades actuals. I potser a la naturalesa humana ben considerada!
