¿CREATIVIDAD DESTRUCTIVA?

 

Puesto que no hay creatividad en el vacío absoluto, sino que necesariamente se da dentro de una situación existencial y cultural, no hay que olvidar que toda creación es una destrucción constructiva. Inevitablemente, pone los cimientos de algo nuevo sobre territorios y de los escombros de edificaciones prexistentes. Así, lo nuevo se opone a lo viejo no sólo de una forma retórica, sino mucho más contundente, trágica y ambivalente. Pues, de una forma u otra, se pone en su lugar, lo aparta, lo niega, lo destruye, lo violenta, lo subvierte, lo difiere o -al menos- amenaza aniquilarlo y lo pone ante la nada.

NECESIDAD Y AMBIVALENCIA DE LA EBRIEDAD CREATIVA

 

La creatividad artística, literaria o filosófica se relaciona de forma dual y ambivalente con la embriaguez. Por una parte, es condición de toda creación conseguir salir de la cárcel de la normalidad, aunque solo sea con la imaginación, y para ello los creadores suelen necesitar una cierta ebriedad liberadora. 

Ahora bien, al apartarnos de la cotidianeidad normalizada, la creación emborracha peligrosamente y puede situarnos camino de la locura como avisan muchos clásicos.

REVOLUCIÓ: LLUITA, DEBAT, SACRIFICI, HEROÏNES...

La revolució per damunt de tot. La revolució malgrat tot. La por a la contrarevolució. La por a la violència i a les víctimes que hi hauran. La por per si hom mateix estarà a l'altura de la revolució. Són qüestions apressants per a Turba.

Es pregunten quin tipus de 'turba humana', de societat i de relació entre les persones calen per a que sigui possible la revolució. Al respecte crec que hi ha dos tipus de revolucions.

CANVIAR Y RESISTIR AL PODER

El programa del XVI Coloquio macrofilosófico “Cambiar el poder y su hegemonia. Resistir en las políticas del desconcierto?” será:

Presentación de Gonçal Mayos “Nuevas bases del Poder y como resistirlas”

André Luiz Freitas Dias - Violencia Ética y Poder en el contexto de la minería en Minas Gerais, Brasil

VIOLÈNCIA: QUÈ ÉS I QUÈ CAL FER-NE?

Què és la violència? Què cal fer amb ella? Cal eliminar-la totalment? Cal tolerar-la en dosis homeopàtiques? Cal reconèixer-ne el rol jugat? Sense violència entrarem en una societat perfecta? Aquesta és una utopia impossible?

Normalment identifiquem la violència amb la seva forma més física i agressiva. N’és un bon exemple la definició que en dóna l’Organització Mundial de la Salut com a “ús intencional de la força física, amenaces contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort.”

 

En aquest cas ens estem referint a formes nocives i bastant extremes de la violència, que cal evitar en pràcticament tots els casos. Els millors exemples els tenim en les guerres, en la delinqüència criminal o en el terrorisme. Ara bé, també tenim violències d’altres tipus, p.e. simbòliques, culturals, psicològiques o verbals. Sovint poden ser força molestes com p.e. haver de suportar els càntics de l’afició de l’equip que t’acaba de guanyar per golejada, sentir abrandades opinions contràries als propis valors, entrar en un ascensor i que hom faci un comentari sobre tu a l’orella d’un tercer o que se t'atansi excessivament encara que sigui de forma no agressiva.

MAYO1968: LA "SITUACIÓN" DESEADA

“La felicidad es una idea nueva en Europa.” Louis Antoine Saint-Just a la Convención 3-3-1794 y Debord en Hurlements en faveur de Sade, 1952.

Nadie pensó que los “pequeños” conflictos y difuso malestar social antecedentes al Mayo1968 constituyeran ningún caldo de cultivo revolucionario. Pero sí lo pensaban así los situacionistas que, a diferencia de otros movimientos revolucionarios, no querían sustituir en su acción a las masas, ni tan siquiera liderarlas como un rebaño. 

Más bien se pensaban a sí mismos como enzimas catalizadoras al servicio de un proceso que iba mucho más allá de ellos y al que servían “desde abajo” pero con gran eficacia. Por eso en 1969 y todavía pensando en la continuidad del proceso revolucionario del Mayo, proclaman “no debemos ‘capitalizar’ esta victoria [...] toda organización avanzada que sea coherente ha de perderse en la sociedad revolucionaria” (MAYOS, 2013: 347).

VIOLÊNCIA DE GÊNERO, INTERCULTURALIDADE E INTERDISCIPLINARIDADE

Para além do processo interconstitucional europeu e do possível ativismo judicial, a violência de gênero, os livros mencionados e o projeto Epogender também se inscrevem num marco intercultural. Pois inevitavelmente devem contemplar as diversas mentalidades, culturas e filosofias dos direitos humanos, com especial impacto em sua efetiva proteção jurídica e sua percepção social. Laura Roman (2015: 25) destaca que “convém estender ao máximo tanto os parâmetros de estudo como a própria linguagem pois só com estas licenças, isto é, desde uma óptica transversal e holística, poder fazer a um problema que transpassa fronteiras, cuja complexidade requer algo mais que uma intervenção marcada a todos os níveis para o combater, além do compreender”.

Todos sabemos que as constituições dos Estados membros da União Européia respondem de alguma maneira às diversas mentalidades sociais, culturais cosmovisionais. Isso é especialmente claro quanto à violência de gênero, é também uma dificuldade que não se reduz somente a isso. Intuímos inclusive que, unicamente se as diversas mentalidades sociais dialogam e se interculturalizam realmente, avançarão no processo interconstitucional europeu e trarão algo mais profundo que uma mera associação de Estados, de mercados e mercadores. Só então, serão geradas leis e organismos realmente arraigados na população europeia que poderão ser considerados como instituições próprias e com uma indiscutível legitimidade democrática. Por tanto, interconstitucionalidade e interculturalidade se implicam e retroalimentam profundamente.

ATIVISMO JUDICIAL E PROTEÇÃO ÀS VÍTIMAS

Em nosso mundo turboglobalizado, inevitavelmente, a proteção contra a violência de gênero deve inscrever-se dentro dos diversos marcos jurídicos implicados (nacional, regional, local, europeu e também internacional ou de governo mundial). E por isso temos de tratá-la como uma complexa análise multinível, tal como a desenvolvida pela Dra. Freixes, a qual comenta sobre a necessidade de garantir a segurança das vítimas de violência de gênero tem obrigado (2015: 14) a “que a União Europeia tenha tido que abordar o problema, ainda sem dispor de base jurídica direta nos Tratados, mediante instrumentos tangenciais, como é o da ordem de proteção, fundamentada na cooperação jurídica em matéria penal.”

Precisamente por isso, as pesquisadoras do projeto Epogender (2015: 14) se esforçam por fazer possível que se garanta dentro da União Europeia, ao menos com respeito às medidas de proteção das vítimas de violência de gênero, que “o que um juiz tem decidido num Estado também seja levado em consideração em outro”. Superando os estágios iniciais de “soft law” com (2015: 15) “instrumentos de hard law, isto é, mediante normas que tivessem eficácia jurídica dispositiva”, os Estados membros da UE (2015: 16) “tem que adaptar seu regulamento interno ao que se estabelece nesta Diretiva 2011/99/UE, buscando um termo médio comum comunitário. Para isso, terão que estabelecer os mecanismos processuais apropriados, designar as autoridades de contato e assegurar o efetivo cumprimento das medidas de proteção que se incluam na ordem. ”

A PROTEÇÃO CONTRA A VIOLÊNCIA DE GÊNERO

A violência de gênero é uma realidade terrível que está tão presente nos dias atuais, mas ainda é pouco visibilizada. Por isso, Laura Román (2015: 25s) sustenta que “O DNA patriarcal e androcéntrico que caracteriza as nossas sociedades tem ocultado esta marca baixo o ecrã do anonimato e, de uma mal compreendida intimidação pessoal e familiar que tem revestido de imunidade o âmbito privado. Um confinamento sustentado à base de medo, do temor à rejeição e da dificuldade de transgredir as pautas culturalmente estabelecidas com um resultado perverso: o da vítima re-vitimizada pela institucionalização do silêncio.”

Habitualmente a violência de gênero está tão presente no lar, na intimidade e nos vínculos familiares bem como na vida pública. Vai desde a subordinação ou a discriminação comumente aceitas, até a agressão mais gratuita, desatada e brutal. Parece que se vincula ao desejo, ao mesmo tempo que ao desprezo e ao ódio para com quem se precisa e se deseja. Báscula entre a rejeição que nega todo o reconhecimento e a compulsão por possuir absolutamente a uma pessoa. Está associada tanto à brutalidade para manter alguns privilégios, quanto à destruição consciente de quem os garantia, antes de que se admita que estes não são legítimos ou que serão perdidos.

PROTEGER DE LA VIOLENCIA DE GÉNERO

La violencia de género es una realidad terrible que está tan extendida como poco visibilizada. Por eso Laura Román sostiene que “El ADN patriarcal y androcéntrico que caracteriza a nuestras sociedades ha ocultado esta lacra bajo la pantalla del anonimato y de una mal entendida intimidad personal y familiar que ha revestido de inmunidad el ámbito privado. Un confinamiento sustentado a base de miedo, del temor al rechazo y de la dificultad de transgredir las pautas culturalmente establecidas con un resultado perverso: el de la víctima revictimizada por la institucionalización del silencio.”

Habitualmente la violencia de género está tan presente en el hogar, la intimidad y los vínculos familiares como en la vida pública. Va desde la subordinación o la discriminación comúnmente aceptadas hasta la agresión más gratuita, desatada y brutal. Parece que se vincula al deseo, a la vez que al desprecio y al odio hacia quien se necesita y se desea. Bascula entre el rechazo que niega todo reconocimiento y la compulsión por poseer absolutamente a una persona. Está asociada tanto a la brutalidad para mantener unos privilegios, como a la destrucción consciente de quien los garantizaba antes de que admitir que éstos no son legítimos o que va a perderlos.

La violencia de género se alimenta tanto del que dirán y de los prejuicios sociales como de la voluntad de mantener una situación personal cómoda y privilegiada. Arraiga pues en pulsiones muy íntimas y personales, al tiempo que en determinaciones sociales, y siempre tiene inevitables concomitancias políticas y jurídicas. Por eso Laura Román destaca que los diversos tipos de violencias contra la mujer (físicas, sexuales y psicológicas) “se pueden manifestar tanto en el seno de la familia como en el de la comunidad en general y pueden ser toleradas o incluso perpetradas por el Estado.“

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

AGONISM AND HUMAN HISTORY

 Staring from this panagonistic view of human nature, Ramon Valls made a scheme of the philosophy of history that makes a pacifying and completely humanized "we" conceivable. Valls thinks of human history from a dialectic perspective in three stages: first a political, imposed and educational "we"; second "‘I’s" which are individual, subjective, conflictive, with a dangerous tendency toward the most naive moralism and which resists the political "we" (which continues, however, for otherwise we will relapse into the war of all against all); and third, a new a true political "we" which differs from the earlier ones because it is formed by free recognition, reconciliation and mutual pardon among people.

This dialectic, the last key in the story, only makes sense if one presupposes that human nature is radically agonist, that is, based on and driven by struggle, egotism, conflict and war. As Valls says: "Therefore politics is constantly fighting against passions and interests and must keep the flock peaceful. A flock which often becomes lively and turns into a pack. Then they killthe suspected lambs and feed on each other ... as is natural".

So Valls sets himself within the realism which from Plautus to Hegel, passing through Hobbes, considers that "homo homini lupus est". We recall that the first contact between humans in "The Phenomenology of Spirit" leads to a struggle to the death or the complete submission or dominance of one and another. The dialectic of the noble and the serf, master and slave, is significantly the prime collective figure seen as such as a diverse response to agonism.