Què és la violència? Què cal fer amb ella? Cal eliminar-la totalment? Cal tolerar-la en dosis homeopàtiques? Cal reconèixer-ne el rol jugat? Sense violència entrarem en una societat perfecta? Aquesta és una utopia impossible?
Normalment identifiquem la violència amb la seva forma més física i agressiva. N’és un bon exemple la definició que en dóna l’Organització Mundial de la Salut com a “ús intencional de la força física, amenaces contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort.”
Normalment identifiquem la violència amb la seva forma més física i agressiva. N’és un bon exemple la definició que en dóna l’Organització Mundial de la Salut com a “ús intencional de la força física, amenaces contra un mateix, una altra persona, un grup o una comunitat que té com a conseqüència o és molt probable que tingui com a conseqüència un traumatisme, danys psicològics, problemes de desenvolupament o la mort.”
En aquest cas ens estem referint a formes nocives i bastant extremes de la violència, que cal evitar en pràcticament tots els casos. Els millors exemples els tenim en les guerres, en la delinqüència criminal o en el terrorisme. Ara bé, també tenim violències d’altres tipus, p.e. simbòliques, culturals, psicològiques o verbals. Sovint poden ser força molestes com p.e. haver de suportar els càntics de l’afició de l’equip que t’acaba de guanyar per golejada, sentir abrandades opinions contràries als propis valors, entrar en un ascensor i que hom faci un comentari sobre tu a l’orella d’un tercer o que se t'atansi excessivament encara que sigui de forma no agressiva.
Cal valorar a quin tipus de societat ens apropen certes prohibicions. De bones intencions està empedrat el camí que porta a l’infern i hi ha molts casos en la història on cercar societats perfectes (com p.e. va passar amb la famosa “llei seca” contra el consum alcohòlic) ha dut en direcció contrària a la pretesa.
La humanitat no és una espècie angelical, sinó força dual, ambígüa i ambivalent. Kant deia que la humanitat està marcada per una complexa “insociable sociabilitat”. I Hölderlin avisava que, quan els humans han volgut convertir l’Estat i la societat en el seu “cel”, sovint els han convertit en el seu “infern”. En canvi –deia també- la humanitat sol descobrir que prop del perill hi neix també el que salva.
El millor de la humanitat sol aparèixer en situació de crisi i de prova existencial. Eliminar-ho preventivament impedeix la decisió lliure, la reflexió profunda i la sublimació poético-artística que caracteritza la humanitat. No només pot generar perilloses actituds d'avorriment, ennui de vivre, spleen i nihilisme; sinó inclús fascinacions per la barbàrie més directa i brutal com veiem en el feixisme.
Com que no és divina i no té cap coneixement directe de l'absolut, la humanitat sol necessitar relacionar-se amb el mal, coneixer-lo mínimament i experimentar la seva injustícia i inhumanitat per decidir-se plenament a combratre'l.
Aquí sovint parlem de microviolències com es parla de micromasclismes. Cal eliminar-les totalment? És possible? O, així com no hi ha societats amb un grau zero de poder (Foucault) o de repressió (Marcuse), també és molt difícil viure permanentment en graus nuls de violència?
En aquest cas viuríem en una espècie de “pau dels cementiris” amb la que va ironitzar Kant i que en cap cas seria el signe d’una societat perfecta, sinó d’una total passivitat ciutadana, repressió social, invisibilització de les discrepàncies i silenciament de la dissidència.
La complexa vida humana (tant col.lectiva com individual) va unida a diversos tipus de conflictes que irremeiablement manifesten algun grau de violència, amb les formes més suaus de la qual hi hem de conviure. Ja l’etòleg Konrad Lorenz va reivindicar els components intrínsecs de violència i agressivitat presents necessàriament en la vida d’humans i animals.
Avui que l’estrès s’ha convertit en una autèntica epidèmia, també cal reconèixer que existir sol comportar uns graus mínims de tensió o estrès que cal saber suportar i administrar, la qual cosa no nega que també cal saber eliminar els seus graus alts, duradors i que poden tenir greus conseqüències psicològiques, biològiques, polítiques o socials.
Actualment en què cada vegada vivim en societats més pacificades, sovint és un signe d’un alt grau de democràcia avançada que siguin possibles certes microviolències que permeten exterioritzar, expressar i –per tant- administrar finament els conflictes socials. Mentre que en les dictadures o els règims autoritaris no se sol acceptar cap actitud o manifestació que desafiï l’estatus quo, les democràcies consolidades solen admetre, expressar i canalitzar discrepàncies en l’espai públic.
Fins i tot aquesta possibilitat d'expressió pública controlada sol tenir efectes catàrtics que acaben beneficiant i recompensant inclús a sectors que en un principi s'han sentit incomodats, fent que finalment el vincle social democràtic s’acabi enfortint generalitzadament. Si el reconeixement pacífic de la diversitat democràtica va més enllà de la tolerància imposada i hipòcrita, n'acaba sorgint una societat més forta i -al cap i la fi- inclús més solidària. Hi acaba havent dossis de reconeixement d'altri i de la riquesa social que d'altra manera esdevenen impossibles.
Les societats monolítiques i sense dissidències importants, més que fruit d'una harmonia profunda i autèntica, solen ser el resultat d'imposicions i dominacions amagades. Per tant sovint hi ha més violència estructural en una societat aparentment monolítica que no on s'hi reconeix amb normalitat la diversitat ideològica, de valors i projectes vitals.
Eliminar absolutament tota ombra de microviolència, poder, repressió, diversitat... pot generar o pressuposar més violència que no simplement acceptar la realitat que la humanitat no és una espècie angelical, i que darrera de tot fet humà hi sol haver també algun element mínimament pervers i proper a la barbàrie (com insinuava Benjamin).
Naturalment la gran qüestió és el grau o nivell acceptable de microviolències, de poder o d’estrès. Cal establir uns límits i cal saber gestionar la millor forma d’establir-los. Potser el punt clau és quan els efectes beneficiosos de permetre aquests nivells són superiors als inconvenients que plantegen. Encara que puguin ser força desagradables, també cal tenir molt en compte els efectes col.laterals que pot tenir prohibir-los!
La complexa vida humana (tant col.lectiva com individual) va unida a diversos tipus de conflictes que irremeiablement manifesten algun grau de violència, amb les formes més suaus de la qual hi hem de conviure. Ja l’etòleg Konrad Lorenz va reivindicar els components intrínsecs de violència i agressivitat presents necessàriament en la vida d’humans i animals.
Avui que l’estrès s’ha convertit en una autèntica epidèmia, també cal reconèixer que existir sol comportar uns graus mínims de tensió o estrès que cal saber suportar i administrar, la qual cosa no nega que també cal saber eliminar els seus graus alts, duradors i que poden tenir greus conseqüències psicològiques, biològiques, polítiques o socials.
Actualment en què cada vegada vivim en societats més pacificades, sovint és un signe d’un alt grau de democràcia avançada que siguin possibles certes microviolències que permeten exterioritzar, expressar i –per tant- administrar finament els conflictes socials. Mentre que en les dictadures o els règims autoritaris no se sol acceptar cap actitud o manifestació que desafiï l’estatus quo, les democràcies consolidades solen admetre, expressar i canalitzar discrepàncies en l’espai públic.
Fins i tot aquesta possibilitat d'expressió pública controlada sol tenir efectes catàrtics que acaben beneficiant i recompensant inclús a sectors que en un principi s'han sentit incomodats, fent que finalment el vincle social democràtic s’acabi enfortint generalitzadament. Si el reconeixement pacífic de la diversitat democràtica va més enllà de la tolerància imposada i hipòcrita, n'acaba sorgint una societat més forta i -al cap i la fi- inclús més solidària. Hi acaba havent dossis de reconeixement d'altri i de la riquesa social que d'altra manera esdevenen impossibles.
Les societats monolítiques i sense dissidències importants, més que fruit d'una harmonia profunda i autèntica, solen ser el resultat d'imposicions i dominacions amagades. Per tant sovint hi ha més violència estructural en una societat aparentment monolítica que no on s'hi reconeix amb normalitat la diversitat ideològica, de valors i projectes vitals.
Eliminar absolutament tota ombra de microviolència, poder, repressió, diversitat... pot generar o pressuposar més violència que no simplement acceptar la realitat que la humanitat no és una espècie angelical, i que darrera de tot fet humà hi sol haver també algun element mínimament pervers i proper a la barbàrie (com insinuava Benjamin).
Naturalment la gran qüestió és el grau o nivell acceptable de microviolències, de poder o d’estrès. Cal establir uns límits i cal saber gestionar la millor forma d’establir-los. Potser el punt clau és quan els efectes beneficiosos de permetre aquests nivells són superiors als inconvenients que plantegen. Encara que puguin ser força desagradables, també cal tenir molt en compte els efectes col.laterals que pot tenir prohibir-los!
La humanitat no és una espècie angelical, sinó força dual, ambígüa i ambivalent. Kant deia que la humanitat està marcada per una complexa “insociable sociabilitat”. I Hölderlin avisava que, quan els humans han volgut convertir l’Estat i la societat en el seu “cel”, sovint els han convertit en el seu “infern”. En canvi –deia també- la humanitat sol descobrir que prop del perill hi neix també el que salva.
El millor de la humanitat sol aparèixer en situació de crisi i de prova existencial. Eliminar-ho preventivament impedeix la decisió lliure, la reflexió profunda i la sublimació poético-artística que caracteritza la humanitat. No només pot generar perilloses actituds d'avorriment, ennui de vivre, spleen i nihilisme; sinó inclús fascinacions per la barbàrie més directa i brutal com veiem en el feixisme.
Com que no és divina i no té cap coneixement directe de l'absolut, la humanitat sol necessitar relacionar-se amb el mal, coneixer-lo mínimament i experimentar la seva injustícia i inhumanitat per decidir-se plenament a combratre'l.
Per això i malgrat que cal millorar en el possible la vida humana, social i política, potser el millor camí per fer-ho no sol ser extirpar totalment el que es considera negatiu o incòmode sinó –més aviat- en vigilar-lo i gestionar-lo adequadament. Com sovint es diu, cal tenir els enemics a prop per a vigilar-los i conèixer-los prou eficaçment com per a poder vèncer-los!
Amb coordinació de Gonçal Mayos, discutirem d'aquestes i altres qüestions als Debats Macrofilosòfics sobre “Què és la violència? Què cal fer amb ell? Cal eliminar-la totalment? Cal tolerar-la en dosis homeopàtiques? Cal reconèixer-ne el rol jugat?” del dimarts 11 de desembre 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores.
Amb coordinació de Gonçal Mayos, discutirem d'aquestes i altres qüestions als Debats Macrofilosòfics sobre “Què és la violència? Què cal fer amb ell? Cal eliminar-la totalment? Cal tolerar-la en dosis homeopàtiques? Cal reconèixer-ne el rol jugat?” del dimarts 11 de desembre 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores.
Vegeu el video de l'entrevista de Xavier Moixí a G. Mayos sobre "La violència" a Betevé 2-10-2018 (8'40 - 18'30).
Vegeu els posts:
Vegeu els posts:
No comments:
Post a Comment