ARENDT I BAUMAN: FILÒSOFS DEL PRESENT

 

Hi ha interessants concomitàncies entre Hannah Arendt i Zygmunt Bauman. Comparar-los és de gran utilitat perquè són dos dels filòsofs socials més significatius del darrer segle. Així Arendt publica la seva tesi doctoral en 1929, mentre que Bauman deixa preparat per a publicació al morir el 2017 el llibre Retrotopia i altres escrits. Junts defineixen pràcticament un segle de reflexions filosòfiques profundament arrelades als conflictes social i polítics i les seves radicals influències en les formes de vida humanes.

D’altra banda i malgrat que ningú ara no els nega la categoria de filòsofs, tots dos es van sentir incòmodes amb aquesta denominació, però no tant perquè no els interessa sobre manera la filosofia, com perquè lúcidament s’adonen que no fan una filosofia tradicional. Arendt entén i assumeix que no fa filosofia com Heidegger o Jaspers, els seus dos principals mestres. A partir d’aquí depassa aquestes perspectives ‘estrictament filosòfiques’ però mai tampoc fa sociologia o anàlisis estrictament positivistes... de fet molts l’acusaran de massa ‘filosòfica’.

DEULOFEU I LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

El farmacèutic, professor de química, polític i promotor de multitud de projectes culturals, Alexandre Deulofeu (1903-78) es conegut sobretot per la seva obra La matemàtica de la història. De forma similar als organismes naturals, Deulofeu considera que també els pobles passen per unes etapes de naixement, desenvolupament, floriment, decadència i mort.

Analitzant comparativament els pobles, civilitzacions i imperis històrics més coneguts, Deulofeu conclou unes constants matemàtico-quantitatives sobre l’evolució i duració estàndard d’aquestes etapes. Això inclou la superposició de diversos cicles tant els polítics i militars de desunió o centralització imperial, com d’altres sobre el desenvolupament cultural, artístic, filosòfic...

¿METARELATOS E IDEOLOGÍAS SUSTITUYEN DIOS?

La tercera gran tendencia moderna fue sustituir la religión por ideologías o “grandes relatos legitimadores” capaces también de movilizar las masas. De forma consciente o inconsciente, es un esfuerzo político, filosófico y social que está detrás de, por ejemplo, las modernas filosofías de la historia, la idea de “Progreso” y –especialmente- las grandes ideologías. Por ello, y reaccionando a esa tendencia tan importante en la modernidad, el literato y premio Nobel del 1948, T.S. Eliot, solía proclamar: “Si no quieres tener Dios (y él es un Dios ‘celoso’), tendrás que rendir homenaje a Hitler o Stalin”.

REVOLUCIONS: 1968, Maigs, cultural, Luther-King, Praga, Costums..

Les revolucions o els intents revolucionaris es presenten sovint en onades o conjuncions que coincideixen en el temps. El cas paradigmàtic fou l'onada de revolucions arreu d'Europa del 1848. 

Es va anomenar la "primavera dels pobles"  i van tenir diversos enfocaments ideològics sumats: qüestions nacionals, de drets civils (vot universal, igualtat social...), en contra de l'absolutisme monàrquic, a favor d'idees liberals però també ja socialitzants. De fet fou el context en què Marx i Engels van escriure el seu famós Manifest Comunista que anticipava un fet que esdevindrà real més tard: "Un fantasma recorre Europa, el comunisme".

Com veiem no sempre foren moviments ideològicament monolítics, sinó molt complexos i que sumaven diversos projectes ideològics, reivindicacions polítiques i malestars socials. La humanitat és molt rica, complexa i sol aprofitar el que creu moments favorables per a fer valer i polititzar els seus neguits, anhels i propostes. Potser per això -com si actuessin profunds efectes crida o reverberació en les masses i líders- es concentren en poc temps molts moviments revolucionaris creuant les fronteres i les més diverses geografies.  

També en els anys crucials dels 1960 es va donar una conjunció espectacular de moviments revolucionaris. Els analitza críticament Gonçal Mayos en la seva conferència "Dècades de llibertat i desafiament: 1950-70" a l'Ateneu Barcelonès (dissabte 20 d'octubre a les 11 hores a la Sala Verdaguer). Qüestionarem si foren o no "revolucions", si hi ha profunds lligams comuns a més de la superposició temporal, la seva diferència respecte el model de "la Revolució d'Octubre" 1917 i el seu llegat per esdeveniments contemporanis com l'altermundisme, el feminisme, l'ecologisme, el 15M, els indignats, Occupy Wall Street...

POPULISME

El “poble” existeix només en la mesura que se l’ha construït eficaçment. Això vol dir que no és una realitat essencial i permanent que es pot pressuposar darrera les canviants circumstàncies històriques i polítiques.

És molt fàcil que la gent (per molt que se la consideri “poble”, “classe obrera” o “nació”) es fragmenti en diverses posicions i es disgregui per diversos malestars. Per això i per a evitar la dispersió d’opinions i accions, cal “construir” una unitat ideològica i d’acció política fent convergir les posicions i estructurant jeràrquicament els malestars. Només així apareix amb tota la seva força el subjecte polític que anomenem “poble”.

FILOSOFIA RADICAL: SENTIT, POSSIBILITATS I LÍMITS

 

La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.

 

 

Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE). 

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. 

Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

FILOSOFÍA RADICAL: SENTIDO, POSIBILIDADES Y LÍMITES

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

HEGEL: HISTORIA Y SISTEMA

Hegel es sin duda y aún hoy el principal filósofo de la historia. Ello es especialmente relevante si tenemos en cuenta que este juicio continúa siendo válido 185 años después de la muerte de Hegel. Además, no hay que olvidar que, durante en este largo período, la historia se ha acelerado enormemente, con lo cual todavía es más sorprendente la vigencia hegeliana. 

Han devenido acontecimientos antes impensables: guerras mundiales, sociedades de masas, bombas atómicas, crisis económicas mundiales, descolonización prácticamente total, revoluciones políticas y tecnológicas profundísimas, turboglobalización, etc. etc. Pero incluso así, Hegel ¡continúa siendo el gran filósofo de la historia que hay que escrutar siempre de nuevo! 

Así lo reconocen –explícita o implícitamente- incluso reconocidos analistas que no se consideran filósofos sino científicos sociales, politicólogos… como p.e. Francis Fukuyama o Samuel P. Huntington. Sólo Marx, por otra parte gran discípulo y crítico-superador de Hegel, podría tal vez disputarle a éste la consideración del máximo filósofo de la historia. Pues Marx define –en gran parte sobre Hegel y en gran parte oponiéndosele- una muy comparable, ambiciosísima y profundísima historia filosófica, una visión filosófico-omnicomprensiva de la historia humana y las causas básicas comunes de sus conflictos y devenir. 

Ahora bien, ello no ha sido así, en gran medida porque Marx renunció a la ambiciosa amplitud macro-totalizadora de la filosofía hegeliana. Así Marx y, sobre todo, sus discípulos insistieron en definirse como “socialismo científico” y platear el “materialismo histórico” como un paradigma básicamente científico, llegando a repudiar incluso el “materialismo dialéctico” (que por ejemplo era muy importante para Engels y muchos otros marxistas). 
 

NATURA I ART

Les societats urbanes i avançades tendeixen a glorificar la naturalesa, suposo que per compensació. Aquesta dialèctica s’accentua encara més a mesura que avança la industrialització. Cal recordar que el modernisme -malgrat ser acusat sovint de retrògrad o poc menys- és un moviment artístic internacional que es desenvolupa sobretot en països europeus força modernitzats. També significativament tots el diversos estils associats al modernisme coincideixen emmirallar-se artísticament en la naturalesa, i recrear-la amb juganera devoció. Tots coincideixen amb una molt propera mirada artística sobre la natura.

Així i sense cap dubte, els artistes, els artesans, els literats, els humanistes i els filòsofs vinculats al modernisme tendeixen a construir una nova mirada simbòlica, onírica, poètica i inclús fantasiosa sobre l'existència i la naturalesa. Ara bé, sovint s'oblida que ho fan en contraposició (però influïda i bona coneixedora) a la rigorosa, metòdica, experimental, matematitzant i objectivitzadora anàlisi dels científics postdarwin. Significativament, aquests estaven fent coincidint amb el Modernisme un gran salt en la desacralització moderna i en el descentrament humà dins del cosmos (incloent la naturalesa física i biològica).

AGAIST "WE" AS A CLASS

  
As we have seen, in his intellectual evolution Valls completely abandoned the idea of the Church as "we" and, although he qualifies it, we believe he also abandons the "religious we". He never identified his political "we", always more speculative than of daily praxis, with the sociopolitical class as did Marxism, which he had to coexist with for a long time in the university.

His pragmatic realism, although not really Marxist, his abandoning the Jesuits, his growing anticlerical drift, without a doubt his having specialized in Marx’s "teacher" permitted Valls to be considered an ally by many Marxists. Some kept their distance, such as Manuel Sacristan’s and Paco Fernández Buey’s group. Among those who are closer philosophically, we must mention José María Valverde, secondary school professors Maria Rosa Borras and the professor of the UNED José María Ripalda. Not as close were Gustavo Bueno and his group from Oviedo. Valls confronted the Marxists, like Universitat de Barcelona professor José María Bermudo and Manuel Cruz, and secondary school teacher Lluís Alegret. He was even more opposed to those who rapidly evolved from the extreme left to right wing positions which, for Valls, are frivolous and postmodern (like Eugenio Trias).


One must remember that Valls considered any social class, even the broadest worker or proletarian class, to be merely a part of the whole confronting the other part (the "capitalists" o Bourgeois") and therefore cannot be a true, universal "we". Undoubtedly for Valls and many of his generation the "class struggle" seemed too much like a "civil war" and therefore inhibited the effective existence of a pacifying "we".

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

SOCIEDAD DEL DESEO DIFERIDO HASTA EL COLAPSO

¿Las sociedades cognitivas turboglobalizadas pueden constituir un laberinto para la población? ¿Qué naturaleza tendría ese laberinto? ¿Cómo puede la gente empoderarse de él y frente a él? ¿Qué dificultades plantea para la población no educada en el turbocapitalismo cognitivo y neoliberal?

Sin duda, son terribles las expectativas a largo plazo para los trabajadores cognitivos postindustriales formados en la actual modernidad líquida y turboglobalizada. Pero queremos destacar que aún es peor para la población que fue formada y aculturizada en contextos rurales o preindustriales (que es el caso de mucha población en países de rápido desarrollo como el Brasil).

LABERINTO CAPITALISTA FORDISTA Y DESIERTO POSTFORDISTA

El empoderamiento ciudadano tiene en la actualidad enormes dificultades políticas, sociales, económicas, culturales, profesionales y de todo tipo. Plantea retos muy diferentes a los que se viven durante la industrialización fordista-taylorista.

Podemos comparar el tipo dominante de dificultades y sufrimientos -en definitiva, de retos vitales- que enfrentan el actual precariado y cognitariado en relación con los sufridos por el proletariado y los profesionales del capitalismo industrial fordista y taylorista a través de una bella narración de Jorge Luís Borges “Los dos reyes y los dos laberintos”.

CLÀSSICS DE LA PARADOXA HUMANA

La contradictorietat paradoxal de la condició humana sempre  sorpren. Per això és una de les temàtiques més habituals i recurrents en els clàssics, filosòfics o no. 

Malgrat que històricament ha predominat el desig de pensar la condició humana com a coherent, unitària i lògica, la realitat ha estat tan evidentment contrària, que la major part dels clàssics s'han sentit fascinats (o revoltats) per la complexitat i dualitat de la condició humana.

VÍDEO: MACROFILOSOFIA DEL PRESENT

La filosofia sempre ha volgut pensar el present. Ha intentat comprendre la realitat. La filosofia no ha estat  mai ni és avui un mer saber esotètic o fictici, que parla de mons ideals que ningún ha vist ni viurà mai. La filosofia és la opció metateòrica i menys immediata o pragmàtica del coneixement, però no és ni impotència idealista ni ficció gratuïta.

Pels grecs clàssics, la filosofia era la ciència -episteme- per antonomàsia i l'admiraven per la seva amplitud còsmica i sincera crítica de la realitat. En reivindicaven la perspectiva inconformista, indòmita, incorruptible i que cerca la contemplació d'una veritat no sotmesa a servituds immediatistes, molt concretes ni merament pragmàtiques, que només són pròpies -deien molts- "d'esclaus". Per això consideraven la  filosofia una tasca pròpia de ciutadans lliures, encara que molts denunciaven que els filòsofs -p.e. Sòcrates- pervertien els joves ciutadans, els ensimismaven i els allunyaven del servei primordial a la pólis i les seves tasques, lleis, rituals... (Pàgines 41-49).

PER QUÈ HEGEL A CATALUNYA?

Per què, després de la Guerra Civil espanyola, el hegelianisme entra en les universitats catalanes? Per què ho fa com un component ideològic profundament assumit? Passa només a les universitats catalanes o arreu d’Espanya i del món? Precisament llavors, per què retornar a Hegel?

 

Hegel és vist com un pensador burgès però no individualista; modernitzador però oposat al domini de la lògica economicista; que defensa l’autoritat estatal però en reclama la racionalització i reconeix la dinàmica específica de les diverses esferes socials. Hegel és vist com un pensador universalista però que dóna gran importància al paper històric i nacional dels diversos pobles; que defensa l’estricte ordre i legalitat polítics però reconeix la necessitat de la concurrència i fins i tot del conflicte polític. Tot això encaixa força amb les expectatives de la derrotada Catalunya de la postguerra i —encara més— sota el franquisme tardà, quan inicia la recuperació industrial, cultural i política.

     

No obstant això, el hegelianisme ha de superar una llarga tendència finisecular que li era totalment contrària. Mentre que en la segona part del segle XIX a Castella hi ha un notable moviment krausista, a Catalunya predomina una perspectiva contrària a l’especulació idealista alemanya. Hegel és especialment criticat, amb l’excepció del que serà president de la breu primera República Espanyola: Francesc Pi i Margall. Aquest recull Hegel per formular la seva pròpia filosofia de la història que promet una revolució política federalista, garantia del pacífic equilibri dels individus i dels pobles.

 

L’espiritualisme cristià majoritari, però, es mostra profundament desconfiat respecte del racionalisme sistematicista i d’altes pretensions especulatives de Hegel, i l’acusa de perdre el contacte amb la realitat, de panteista o, fins i tot, de nihilista (en tant que racionalisme abocat a la «mort de Déu»). En aquesta línia es manifesten per exemple Jaume Balmes o Manuel Milà i Fontanals, qui tanmateix va arreplegar importants aspectes de l’estètica hegeliana (com similarment farà més endavant Francesc Mirabent).

 

Quan l’espiritualisme cristià català intenta modernitzar-se, no s’aproxima a Hegel, sinó que opta per una diversitat d’opcions que van des del romanticisme més poèticoesteticista fins al positivisme, passant pel psicologisme empirista o la filosofia del sentit comú. No canvia aquesta tendència durant el primer terç del segle XX: el hegelianisme és força absent o menyspreat a Catalunya i, això, malgrat la presència d’alguns importants nuclis anarquistes i socialistes que solien sostenir una filosofia de la història que hi era vinculada. D’aquí parteixen les dues excepcions: Joan Crexells (que destaca aquest vincle entre marxisme i hegelianisme, però critica ambdós des d’una perspectiva cientificista) i Josep Ferrater i Mora que li dedica atenció especial a Quatre visions de la història universal.

WARUM HEGEL?

Nach dem Spanischen Bürgerkrieg hält der Hegelianismus in den katalanischen Universitäten Einzug als eine ideologische Komponente, die im vollen Umfang aufgenommen ist. Hegel wird als bürgerlicher, jedoch nicht individualistischer Denker gesehen; als Erneuerer, der jedoch dem Primat der ökonomischen Logik widerspricht; als Verfechter der Autorität des Staates, der aber zugleich dessen Rationalisierung einfordert und die spezifische Dynamik der unterschiedlichen sozialen Welten anerkennt; als universell ausgerichteter Denker, der jedoch der historischen und nationalen Rolle der unterschiedlichen Völker große Bedeutung zumisst; als Befürworter einer strikten Ordnung und Gesetzmäßigkeit der Politik, der aber die Notwendigkeit des Konkurrenzkampfs und sogar des politischen Konflikts anerkennt.

 

Trotz alledem muss der Hegelianismus eine langanhaltende Strömung aus dem späten 19. Jahrhundert überwinden, die ihm völlig zuwiderläuft. Während es in Kastilien in der zweiten Jahrhunderthälfte eine bemerkenswerte krausistische Bewegung gab (nach dem Philosophen F.C.E. Krause), herrscht in Katalonien ein Standpunkt vor, der dem spekulativen deutschen Idealismus entgegengesetzt ist. Besonders Hegel wird kritisiert – eine Ausnahme stellt hier lediglich der spätere Präsident der kurzlebigen Ersten Spanischen Republik dar, Francesc Pi i Margall. Dieser eignet sich Hegel an, um seine eigene Geschichtsphilosophie zu formulieren, die eine föderalistische politische Revolution verspricht als Garantie für ein friedliches Gleichgewicht der Individuen und Völker. Doch der mehrheitliche Spiritualismus christlicher Prägung misstraut Hegels systembildendem Rationalismus und hohen spekulativen Ansprüchen zutiefst und wirft ihm nicht nur den Verlust jeglichen Wirklichkeitsbezugs vor, sondern auch Pantheismus und sogar Nihilismus (insofern, als sein Rationalismus letztlich in den „Tod Gottes“ mündet). Auf dieser Linie argumentieren etwa Jaume Balmes oder Manuel Milà i Fontanals, der gleichwohl wichtige Aspekte der Hegelschen Ästhetik zusammentrug (wie später auch auf ähnliche Weise Francesc Mirabent).

ESPECTACLE, DOMINI I ALIENACIÓ

L’oci i el turisme s’estan convertint en un nous tipus de domini i alienació? Les societats avançades són societats de l’espectacle i han passat, d’alienar sobretot a través del treball fordista, a alienar inclús a través del temps lliure? El turisme, el cinema, el consum i les diverses formes de diversió són avui les principals eines de dominació i disciplinació? 

Avui que la societat té un gran nombre d’aturats molts dels quals ho són crònics o de llarga durada, cal dominar i alienar sobretot fora del treball? Donada l’estructura i situació actual del capitalisme turboglobalitzat molta gent no té treball i per tant no són disciplinats per l’empresa ni durant la jornada laboral. Cal doncs disciplinar-los i conduir-los amb mecanismes que ja no són en el treball i la producció, sinó amb dispositius vinculats al consum, el lleure i la diversió?