CANVIAR Y RESISTIR AL PODER

El programa del XVI Coloquio macrofilosófico “Cambiar el poder y su hegemonia. Resistir en las políticas del desconcierto?” será:

Presentación de Gonçal Mayos “Nuevas bases del Poder y como resistirlas”

André Luiz Freitas Dias - Violencia Ética y Poder en el contexto de la minería en Minas Gerais, Brasil

DESOBEDIÈNCIA, RESISTÈNCIA I DISSIDÈNCIA CIVILS

Què és la “desobediència civil”? Com distingir-la de la dissidència i/o resistència socials, ja siguin passives o actives? Quines especificacions cal fer-ne? Quines són les reaccions esperables per part del Poder hegemònic constituït? Vaig encarar aquestes qüestions en un cafè filosòfic al Brasil (veure a baix) i passo a sintetitzar-les.

Podem entendre la desobediència civil com la negativa a acceptar lleis, reglaments o ordres que no s’accepten com a justes, però sense que comporti un enfrontament militar (guerra, guerrilles, atemptats, terrorisme...). La tolerància, respecte i reconeixement per part del poder i del conjunt de la societat de l’anomenada desobediència civil és un fenomen molt nou, inclús quan es fa de manera purament pacífica, ja que des de sempre és perseguida amb violència –inclús mortal- per part dels poderosos.

MOVIMENTS I ESTUDIS CULTURALS I POSTCOLONIALS

Els grups marginats o minoritzats sempre han tingut enormes dificultats per a adquirir un llenguatge i una perspectiva pròpìa, que els permetessin comprendre i explicar la seva situació subalterna. Inevitablement han de fer servir un llenguatge "colonitzat" pels grups que els han "subalternitzat", la qual cosa dificulta encara més la seva autoconsciència, reconeixement i autoestima. ¿Com construir un llenguatge propi des d'una clara marginació social i cultural? ¿Com adquirir consciencia de si, veu pròpia i conceptes adequats, en una situació marginada? ¿Com superar la pròpia marginació i subalternització, en contra precisament dels que les han fet possibles i les perllonguen? 

CONEIXEMENT I CULTURA COM AGENTS DE BARBÀRIE

Amb sorprenent facilitat el coneixement i cultura esdevenen sovint en agents de barbàrie i com, apuntava Rousseau, esdevenen decoracions legitimadores i embellidores de les pitjors pràctiques i les més doloroses exclusions. 

També Walter benjamin avisava al final de l'apartat VII de Tesis de filosofia de la història: «tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en el que no pot pensar. Tal patrimoni deu el seu origen no nomes en l'esforç dels grans genis que l'han creat, sinó també a l'esclavitud anònima dels seus contemporanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie». Sovint fins i tot no en resta ni el record de la cara obscura i amagada que hi ha darrera dels grans monuments de cultura. Fins i tot resulta impensables preguntes tan sensates i lúcides com les de Bertolt  Brecht: «Un triomf en cada plana. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?»