Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Apr 22, 2020

MIRADA EMMORDASSADA


Les imatges són molt perilloses per al poder perquè, com el nen del conte, mostren que va nu. Per això el poder vol tractar els fotògrafs (i les càmeres fotogràfiques) com a gossos perillosos. Els vol lligar amb corretges per a que no escapin al seu control, ni puguin fer la seva funció crítica, que és posar llum a la realitat i fer de taquígrafs.

Els vol posar morrions i mordasses (metafòrics però reals) per a que no el puguin denunciar, mostrar, despullar, visibilitzar, mossegar... El poder interpreta la veritat i la imatge real com un perill, com unes dents que l’ataquen, el lliguen, el debiliten i l’impedeixen posar en acció tota la seva força coercitiva.


Pels poderosos, els fotògrafs i les càmeres són traïdores “goles profundes”. Significativament fou aquest l’àlies usat pel denunciant que va guiar els periodistes Woodward i Bernstein per a demostrar el crim de Nixon al Watergate. També significativament la llei repressora de la llibertat de comunicació crítica de la ciutadania a l’Estat espanyol s’ha anomenat “llei mordassa”.  

I el poder té raó en témer les càmeres. Cada una d’elles (incloent els mòbils que tots duem) és una immensa boca disposada a devorar i fer públics els seus secrets, abusos, impunitats i mentides. Tot pot ser fotografiat i filmat. L’exposició és total. Per això proliferen les “lleis mordassa” cada vegada més. Es diu que és per anar en contra de les fake news, però les úniques imatges que censuren són les que evidencien la cara que el poder vol amagar de sí mateix.

Hi ha dues maneres paral.leles de posar morrions a les càmeres i mordasses a les imatges. D’una banda, impedir fotografiar el que no interessa i evitar-ne la comunicació. D’altra banda dirigir autoritàriament la mirada, les imatges i les filmacions que sacralitzen, legitimen i amplifiquen el seu poder. Són dues estratègies paral.leles per a impedir el pensament lliure i l’acció crítica de la gent.

És molt gràfic i potent posar una mordassa a una càmera que -amb el teleobjectiu té quelcom de morro d'animal. Ens ofereix una perspectiva surrealista però molt real i molt actual!!!

Tenim completament controlats el gossos i altres animals que poden mossegar. A més la policia i forces armades controlen fàcilment qualsevol agressió o aldarull humà.

En la societat de la imatge i la comunicació hi ha coses més perilloses que una mossegada. Per això la "llei mordassa" està pensada per controlar la captació i circulació d'imatges (tan si són veritables com falses, fakenews). 

Avui el més perillós por ser una simple però denunciadora imatge. Per això ha de ser prohibida i eliminada, especialment si és veritable i despulla al poder! Cal evitar i impossibilitar la mirada mateixa! 


                                                   
* * *


Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos


Vegeu les Poesofies:








    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ



90 comments:

toni prat said...

Una altre cop se’ns vol fer creure que la informació és l’esca del pecat, com molt bé expresses en aquesta reflexió sobre el poema de la “càmera fotogràfica amb morrió posat” Gonçal...

Però tots sabem que el pecat no està en el fet d’evidenciar-lo sinó en el de cometre’l.

És obvi que constantment es van destapant fraus, delictes, corrupcions i tots els seus derivats (els mitjans de comunicació en van plens dia i nit).
Això ens pot induir a pensar que cada vegada som més cràpules... però potser no. La facilitat i l’ambició d’aconseguir saber la “veritat” (cosa que crec que és innata amb l’ésser humà) ens fa estar amatents de forma assídua... àvids dels coneixements oportuns que ens ajudin a esbrinar “tot el que es cou” al nostre voltant.
Per descomptat que tots aquells que no tenen la consciència tranquil.la corren amb tot de “morrions” cercant les eines que interpel·len els afers més ocults amb afany de transparentar-los...

Gonçal Mayos Solsona said...

És una dialèctica eterna. La tecnologia (p.e. fotogràfica, en els mòbils, etc.) millora i ofereix més fàcil i ràpida informació. Llavors el poder i els que se senten amenaçats per aquesta informació, la censuren i volen emmordaçar la tecnologia... i si no poden emmordaçar als que la fan servir.

toni prat said...

si... si...

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Els profes (i més els que escrivim assaigs i de vegades -no gaires- ens truquen als mitjans) estem bastant acostumats a què ens censurin.

No és que ens posin una mordassa física com als gossos... però sovint ens sentim igual.

De totes maneres, crec que posar una mordassa a una càmera que -amb el teleobjectiu té quelcom de morro d'animal- sorprèn i il.lumina moltíssim!!!!!

Ens ofereix una perspectiva surrealista però molt real!!! De fet la bona traducció de surrealisme era suprarealisme i no subrealisme com alguns interpretaven!!!

A més les càmeres no poden mossegar... sinó només fotografiar. Llavors l'escandalós és prendre consciència que ja la imatge molesta i ha de ser prohibida!

Inclús la MIRADA mateixa!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

per descomptat que tan el morrió com la càmera fotogràfica són imatges que he fet servir com a metàfora de: prohibició, veto, repressió... etc. en detriment de la informació...
crec que ja havia quedat clar que aquest poema pretén ser una crítica cap a "la ley mordaza" i els seu efectes colaterals...

Però m'agrada posar sobre la taula que la meva pretensió és la de fer una valoració del concepte de: "informació"...

Així com el diccionari ens diu que Informació és: "l'acció d'informar o d'informar-se; l'efecte. Donar, haver, tenir, rebre, informacions sobre algú o alguna cosa." no separa els tipus d'informació... ja que en podem tenir d'enganyosa "fake news" d'incomplerta (doncs a vedes una informació a mitges és pitjor que una mentida", informació esbiaixada que tot i sent veritat ens pot portar a intuir coses que no són (com estem acostumats a veure p.e. ens les preguntes dels referèndums” ... i altres formes més que ens poden complicar la vida...

En aquets casos el morrió també serveix de profilaxi a l’hora d’esbombar qualsevol notícia...
La dita que diu “abans de corroborar o respondre segons què a qualsevol informació cal mossegar-se la llengua” podria representar-se gràficament amb la imatge del morrió també...

Això no vol dir, ni de bon tros, que jo no sigui partidari de la informació... sinó que com tinc un altre poema (ulleres-colador)... crec deixar palès que ens ho hem de mirar tot “però amb filtres”... i contrastar les informacions perquè no es converteixin amb desinformacions...

Gonçal Mayos Solsona said...

Institucionalitzar la repressió i la censura em sembla nefast, com ho demostra la història.

De totes maneres no sé si el morrió és quelcom que es posa un a si mateix. Em sembla quelcom imposat des de fora.

No m'imagino un gos dient, per a evitar que m'agafi l'impuls de mossegar algú, millor em poso el morrió i així previnc la meva agressivitat.

Gonçal Mayos Solsona said...

Segur que la metàfora del morrió pot servir per l'autocontrol?

toni prat said...

jo li veig però una metàfora és una metàfora...

toni prat said...

tu no li veus... ???

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

de totes maneres si fem cas a l'afirmació de Claude Shannon: informació és el que redueix la incertesa...

i segons la Viquipèdia... "Claude Elwood Shannon (Petoskey, Michigan, 30 d'abril de 1916 - Medford, Massachusetts, 24 de febrer de 2001) va ser un enginyer electrònic, matemàtic i criptògraf estatunidenc, recordat per ser el pare de la teoria de la informació i de les comunicacions digitals.

Claude Elwood Shannon és conegut com a pioner de la teoria de la informació per haver demostrat en 1948 que aquesta teoria es podia definir i mesurar com una noció científica. També és conegut per haver fundat les bases de la computadora digital i la teoria del disseny dels circuits digitals (1937). En la seva tesina de màster, quan tenia només 21 anys, va demostrar que les aplicacions de l’àlgebra de Boole a l'electricitat podien construir relacions lògiques i numèriques. Durant la Segona Guerra Mundial va contribuir a la criptoanàlisi per a la defensa del seu país."

toni prat said...

i ara tinc una pregunta a fer a nivell filosòfic...

La informació és coneixament... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Veig una diferència entre el morrió i el colador.

El colador impedeix passar coses més grans d'una certa grandària i té una utilització culinària, en la construcció... Unes ulleres amb coladors suggereixen que filtren o impedeixen que certes coses arribin a veure's. Sel.leccionen per la grandària sense cap altra connotació.

El morrió impedeix que el morro i dents de l'animal surtin fora i fereixin. En això s'assembla al colador, però no és una qüestió merament de grandària o de sel.leccionar a una banda el que és més gran i a l'altra el que ho és menys. Sinó que separa a una banda el que mossega i pot fer mal, i a l'altra banda el que pot ser mossegat i ha de ser protegit.

El morrió bloqueja la perillositat de qui el porta, en confina l'agressivitat i impedeix que mossegui o faci mal. El morrió és senyal i metàfora de què qui el porta és perillós, ha de ser bloquejat i el defineix com a amenaça. Portar morrió és senyal que ets perillós i que cal protegir qui està fora.

Quan s'aplica a una inofensiva -en principi- càmera fotogràfica ,desperta solidaritat, compassió i empatia. Tots pensem: no n'hi ha per tant. Qui li ha posat el morrió exagera, la reprimeix injustament i, en el fons, és ell el violent...

En canvi el colador només sel.lecciona i no connota maldat o perill en una part concreta. No protegeix de res violent, que pugui mossegar... Unes ulleres amb coladors suggereixen simplement que efectivament tots sel.leccionem al mirar.

Però no que els ulls o les ulleres mosseguin, siguin perilloses... ni tampoc que algú ho ha pensat així i -potser exageradament- ha decidit assegurar-se de que no hi pugui haver cap mossegada.

Si canviem les metàfores: unes ulleres amb morrió i una càmera fotogràfica amb un colador..., la suggerència i el missatge passa a dir una altra cosa de les ulleres i -indefectiblement- també de la càmera.

No són metàfores intercanviables.

Gonçal Mayos Solsona said...

De fet Toni, crec que unes ulleres amb morrió suggeririen quelcom similar a la càmera amb morrió. I també si hi possessim un colador a ambdues.

Crec que aquí, ulleres i càmera són força similars: són estris que veuen o permeten veure.

La diferència rau sobretot entre morrió i colador... que signifiquen i connoten quelcom molt diferent... malgrat unes certes similituds.

O no ho veus així?

Gonçal Mayos Solsona said...

Per això les teves ulleres amb colador i la teva càmera amb morrió són poemes visuals diferents i amb sentits i suggerències molt diverses.

A mi em diuen coses molt diferents. Només a mi?

toni prat said...

a mi també em diuen coses molt diferents i si t'hi fixes, quan parlo de les "ulleres colador" ho dic fent una interpretació diferent del la que pretenc donar amb "la càmera fotogràfica amb morrió posat"... (penso que són dos poemes amb prou propietat cadascun per ser-ho, però això no treu que tinguin una certa interrelació... i puguin dialogar de coses de coses que els afecten de manera colateral a tots dos... )

també veig que fas una dissecció quirúrgica de cada una de les "paraules visuals" o imatges... i això crec que estaria bé si estiguéssim confegint un diccionari, però en el cas de ser utilitzades com faig jo com per metaforitzar el poema les paraules o imatges deixen el seu valor acotat per l'ortodòxia del llenguatge i passen a formar part de la imaginació i fantasia tan de qui les escriu com d'aquí les llegeix... (per això la metàfora, el diccionari, la defineix així...


"Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella."

Gonçal Mayos Solsona said...

Per suposat els artistes i tothom som lliures de jugar amb els conceptes, les metàfores i els suggeriments.

Però és important atendre-hi i pensar-les a fons, per a saber què ens hi juguem, què comuniquem realment.

El que comuniquem no és simplement el que volem. Per això cal calibrar -i a mi m'encanta, és clar!!!!!!- calibrar amb la màxima precisió que pot veure-hi realment la gent. Què hi acabarà veient!

Així s'eviten molts actes comunicatius fallits, que afortunadament no és el teu cas.

Gonçal Mayos Solsona said...

A mi em consta que t'hi penses molt i elabores acuradament els teus poemes visuals, Toni. Això és el que cal, no?

toni prat said...

Estic d’acord amb la teva conclusió de que: “El que comuniquem no és simplement el que volem. Per això cal calibrar -i a mi m'encanta, és clar!!!!!!- calibrar amb la màxima precisió que pot veure-hi realment la gent. Què hi acabarà veient!”

Hi estic d’acord Gonçal... però no pel sol fet de calibrar amb la màxima precisió sintàctica (valgui també pel llenguatge de la Imatge...) s’aconsegueix comunicar més... Sembla una paradoxa... ja ho sé... per`el llenguatge no té la capacitat de transmetre els sentiments... d’això n’estic plenament segur...

Quan vaig publicar el meu primer llibre de poesia eròtica... a la pestanya de la portada hi vaig fer aquest manifest:

“La COMUNICACIÓ és per a mi, la satisfacció més gran. Poder fer arribar a una altra persona íntegrament i fidel, sense cap mena de traducció, allò que tu perceps, quan tu vols, és el prodigi que més m’impacta. I estic convençut que només ho puc aconseguir des de la poesia.
poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l’inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida…
Em serveixo de la poesia per mitjà de poemes visuals per posar de manifest la meva crítica i denúncia social i de la poesia en format discursiu per “comunicar” íntimament els meus sentiments i les meves sensacions.
Per això amb aquest llibre : “JORNADA DE PORTES OBERTES (poesia visual eròtica per invidents I) pretenc fer-vos arribar en forma de “fhashos” directament al subconscient: allò que considero que són les abstraccions i els sentiments que em produeix el fer servir el sisè sentit en els actes més “intrínsecs” de la meva vida...”

Amb tot això torno a reivindicar que la màxima possibilitat de “ fer arribar a una altra persona íntegrament i fidel, sense cap mena de traducció, allò que tu perceps, quan tu vols, és el prodigi que més m’impacta” i que evidentment crec que ho he aconseguit més des de la poesia (llenguatge no precís ni calibrat) que no amb l’assaig parlant una llegua molt més cenyida a la correcció del llenguatge...

També cal significar que jo no parlo de fer arribar la “meva” comunicació més intrínseca a la societat en general, sinó un tipus de públic molt més reduït però que segurament podem compartir certes complicitats... També crec que aquesta intensitat que hauria de transmetre un poema no se la pot demanar a un article tecnològic o d’informació en general...

toni prat said...

Si sovint et comuniques més amb un metàfora adient que dient les coses pel seu nom..." a mi em fa pensar que la llengua es queda curta...

Gonçal Mayos Solsona said...

Començo a pensar que vius en la dualitat (no esquizofrènica!) entre "informació" (a lo Claude Elwood Shannon que citaves abans) i "poesia", i potser també en la dualitat entre "paraula" i "imatge".

Caldria que expliquessis quina és millor i per què? O com es relacionen exactament?

toni prat said...

No ho comencis a pensar... constata-ho... !!!

però el cas de la de “paraula/imatge”, que utilitzo, potser no és l’exemple més flagrant de la meva polièdrica personalitat ...

considero una imatge simple... (com per exemple una taula), com una paraula escrita amb una grafia particular com podria ser: стіл (en ucraïnès), 桌子 (en xinés), мизи(Tadjik).
El fet d’utilitzar fotografies és perquè crec que moltes vegades expressen el que vull dir de manera més precisa... quan en el llenguatge discursiu dic taula, cadascú es pot imaginar la taula que vol... rodona, quadrada, ovalada, rectangular, de tres potes, de quatre... etc
Altrament quan utilitzo la imatge d’una taula... jo em trio la que vull i que crec que escau més a allò què vull expressar... (és “aquella taula”) Al final tot radica en buscar la condensació del missatge, que crec que és el que ajuda més a que l’espectador se’l faci seu....

Tu mateix has fet varies interpretacions de poemes visuals i sempre (pel què he vist fins ara) han implicat la utilització d’una quantitat considerable de paraules escrites del nostre alfabet.
Jo en la poesia, encara que sigui escrita com és l’eròtica... intento condensar el concepte de manera que em poques paraules pugui posar a la ment de l’espectador/lector el bri del meu poema... i sols el bri perquè a la fi se’l faci ell mateix... (per això en dic poesia visual eròtica per invidents) (que no deixen de ser uns invidents voluntaris ja que el que busco és que un cop llegida l’escènica del que vull dir , acluquin els ulls i es muntin ells la “visió” de l’ambient que jo només he mig pinzellat).

això sembla antagònic però crec que no ho és... en la poesia visual utilitzo la imatge perquè crec que defineix més el tipus de “taula” que vull mostrar... però la metàfora no està en la “Imatge/paraula” sinó que quasi sempre en la combinació més o menys anòmala de les combinacions que hi faig entre elles.

i utilitzo la paraula escrita en la poesia eròtica perquè pretenc transmetre emocions... i com sabem molt bé ( i sobretot amb el tema eròtic) cadascú viu les sensacions que comporta aquest vivència de manera molt intrínseca... (impossible de descriure... i cal fer-la “ad hoc”) cosa que em fa pensar que posant només el bri o l’encenall, (ja que considero la paraula “taula” més ambigua que no pas la foto...) ell/ella mateixa és muntaran el testarral o l’incendi a la seva manera... (que segurament els hi pot ser molt més plaent que el meu relat...)

Gonçal Mayos Solsona said...

No sempre "una imatge val més que mil paraules".

A la societat actual de la immediatesa i dels massmedia audiovisuals, sovint les imatges s'usen per parar la reflexió, el pensament i les paraules.

Recordem la Guerra d'Irak, aquells "directes" eren per amagar els morts i destruccions.

Imatges dels morts en el Mediterrani provocaven una llàgrima ràpida i així tots se'n podien oblidar.

Ja no hi ha record de a quina realitat es referia cada imatge i, ara mateix, s'intercanvien o reciclen per generar fakenews amb interessos bastards.

Un món sense reflexió, sense pensament, sense records... sense paraules... és terrible, mut i esclavitzat.

Recordem Farenheit 451.

Gonçal Mayos Solsona said...

El "flash" puntual, immediat, espectacular i fugisser es perd en l'oblit i la indiferència...

si no es revisitat pel lent record, aprofundit per la reflexió i elaborat lingüísticament.

Només Déu, diuen que ho intueix tot en un instant i ho "conserva" eternamenten la seva plenitud.

Els humans necessitem "discorre", necessitem temps, reflexionar lentament, pensar-hi, rumiar-hi, enrahonar-ho...

Els flashos ens enlluernen de tanta llum.

toni prat said...

Tota quest raonament Gonçal estaria molt bé si no fos perquè tal com diu explícitament el Prof. Alvaro Pascual-Leone... no ens podem fiar ni un pèl de la nostre memòria... estem novel·lant els records constantment i adaptant-nos-los a les nostres conveniències...
També t’haig de dir que m’encanta la teva frase: “El "flash" puntual, immediat, espectacular i fugisser es perd en l'oblit i la indiferència...” i penso que si és o sembla tan bonic és per això precisament... per ser singular, particular intrínsec, puntual i irrepetible... Tota voluntat i esperança de posar un “flash” qualsevol en un pot de conserva per gaudir-ne posteriorment se’n va en orris...

Com ja has vist... sóc dels que opino que qualsevol de les bones sensacions que experimentem no resisteix ni tan sols la possibilitat d’escriure-la... i que així es mantingui una còpia integral i substancial capaç de fer-me-la reviure ni a mi mateix... que hem de pensar doncs de les transcripcions que ens han fet d’altres...
Em sap greu que em parlis de Déu... “ Només Déu, diuen que ho intueix tot en un instant i ho "conserva" eternament la seva plenitud.” I em sap més greu encara... quan saps ben bé que sóc ateu nihilista... i per tant trobo una idiotesa que algú, amb dos dits de seny, es plantegi aquestes foteses (des del meu punt de vista...clar)...
Amb els comentaris anteriors es pot albirar amb moltes possibilitats d’encert que quan dius: “Els humans necessitem “"discorre"”, necessitem temps, reflexionar lentament, pensar-hi, rumiar-hi, enraonar-ho...” a mi m’arriba la percepció de que estem parlant de processos i metes, objectius o pretensions diferents... Deixar constància d’un fet no vol dir deixar oberta la possibilitat de reviure’l sinó de deixar-ne “a cal notari” l’acta inanimada i pulcrament documentada des de l’objectivitat...
“Els flashos ens enlluernen de tanta llum.”
Apuntes al final, -crec que amb un caire de “desconsiderar” l’enlluernament...- i amb això també discrepo... perquè sense l’enlluernament estic convençut de que no hi hauria enamorament... però ja no sols de tipus afectiu de parella sinó que perdríem el fet de ser fans d’un club de futbol o de qualsevol altre esport... de triar un cotxe que veiem molt més atractiu que un altre, de triar uns estudis, un tipus de menjar, etc., etc., etc..

I em pregunto si hem de dubtar de si el què vivim durant els “enlluernaments” no és cert...??? o si només són certes les “actes notarials”...??? (no cal que digui que si això últim fos cert a mi se’m reduiria la vida un 89,472%...)

Gonçal Mayos Solsona said...

L’enlluernament és com aquest Déu que tant et molesta:

És quelcom que supera la humana mesura. És el contrast amb l’humà, res més que humà.

Per això ens agrada tant... ens fascina i enamora.

Però ens supera i només ens hi aproximament mínimament amb esforç humà:

Amb records que s’han de refer contínuament, amb reflexions que sempre són (re)flexions, amb mots, amb intents d’inscripcions, amb grisos conceptes, amb lluites contra el temps i la mort...

Això és la vida i res més.

El flash acaba sent només el record d’un enlluernament... Si tu vols, fou un “moment de veritat”, però la veritat i actualitat d’aquell moment ara només està en la pobra i falible memòria.

Tota la resta és mentida i vanitat de vanitats.

toni prat said...

Ostia...!!! ara m’agrades... ha sortit el filòsof... “no” políticament correcte...

i haig d’admetre que estic totalment amb tu quan dius: “L’enlluernament és com aquest Déu que tant et molesta:” si senyor... (la única cosa a objectar és que els meus embriagaments tenen data de caducitat i molt semblant a la dels iogurts, pel que estic veient fins ara. Solen ser molt més curts que la durada d’una vida de devot...)

en el decurs de la nostra cerca cap a la “bellesa summa” o el “súmmum de tots els súmmums...” que solem pretendre els humans... (amb predilecció per la que solen tenir els artistes plàstics, poetes, músics i venedors de coloms mecànics voladors... ) no ens queda cap més recurs que fugir de les coses “purament terrenals”... i anar per aconseguir “miracles”... doncs és així com la major part dels de la meva quinta ens han “educat”...

Tot ha de ser “Excels”... segons l’ensinistrament que hem rebut... i l’excels no ha pogut ser mai res “terrenal”... ja que la matèria era una circumscripció del Dimoni (si Déu el poem amb majúscula el Dimoni també) ... així com també ho era “la carn” (no sols la de les carnisseries) ...el peix (com les cigales), les patates, les figues... etc.. I excloses totes les baixeses terrícoles, només se’ns platejava la Divinitat...

Però aquí és allà on trencaria, sinó una llança, una agulla de fer mitja, amb mitja convicció... Crec que les persones no “necessitem” de grans prodigis per arribar a una satisfacció “total” del que esperem... (un 10 potser total, un 20 pot ser total... i l’infinit pot ser inabastable...).
M’agradaria saber explicar-ho bé... però potser és qüestió de posar el llistó a una mida “raonable”... i deixar-nos estar de “contes de fades”... (com crec que està passant en les generacions que ens succeeixen... i que ens costa d’admetre als que hem pujat d’una altre manera...). Saltant un llistó més baix però amb un salt assumible, ens pot comportar la satisfacció “total”...

Amb tot això m’agradaria relativitzar la “necessitat” de dependre d’un Déu que estigui fora del nostre abast... Em nego a excloure la raó dels sentiments i de deixar-nos anorrear per un tipus d’impuls totalment infós per un procés cultural gens equitatiu i condicionador a admetre només a aquelles persones que combreguin amb la seva “doctrina”...

(però admeto i... crec que una mica... hem llepat tots...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Gràcies és que jo sempre sóc a b s o l u t a m e n t espatarrant!!!!!!! :-)

toni prat said...

No ho he dubtat mai... (potser absolutament... allò que es diu A B S O L U T A M E N T... no ho sé però molt Si que ho ets... i... tirant a moltísssim... !!!!!!!!! )

toni prat said...

De totes maneres m'agrada que hagis destapat el tema de l'enamorament...

Gonçal Mayos Solsona said...

Sí Toni. Llavors és temptador preguntar-se si l'enamorament és:

Més aviat el colapsament enlluernat -per superació- de les facultats humanes (ja se sap racionals, d'autocontrol, etc.)?

O bé més aviat el millor i més potent funcionament d'algunes facultats humanes no racionals ni d'autocontrol?

Aquesta sí que és una altra qüestió a b s o l u t a m e n t espatarrant!!!!!!! :-)

toni prat said...

Bona pregunta... hi pensaré i ja t'ho escriuré aquí...

Mentrestant, com a filòsof, m'agradaria demanar-te si hi ha algún concepte més o menys compartit entre els professionals de la Filosofia que intenti definir aquest estat (sembla ser excepcional) de una considerable part dels humans...

i si esconeixen enamoraments de filòsofs...

Gonçal Mayos Solsona said...

Hi ha molts enamoraments per part de filòsofs, Toni. Només faltaria!!!!!! I el dubte ofèn.

Però puc afegir la "maldat" de què... lamentablement molts estan sobretot enamorats de si mateixos.

Apa, ja he tornat a ser políticament incorrecte!!!!! ;-)

toni prat said...

abans de reflexionar sobre els dos plantajaments que em proposes en un missatge anterior... m'agradaria aclarir que, per a mi, les persones que no s'han enamorat mai no les tinc en detriment envers les que diuen que si... (per això goso pregunta-ho "sense ànims d'ofendre" a ningú...)

i m'agrada l'afegitó que fas sobre l'auto-enamorament... (tot ni que aiò jo ho posaria en un altre apartat...)

finjs ara... i compte amb el desconfinament polític... !!!

toni prat said...

A mi em sembla que no és cap cap dels dos supòsits que planteges Gonçal. No crec que es puguin superar les facultats humanes a no ser que el fet de superar-les s’esdevingui en una malaltia mental... (cosa que trobo que s’escauria per l’ocasió...)

pel que fa a la segona opció coincideixo amb la resposta anterior ja que “el millor i més potent funcionament d'algunes facultats humanes no racionals ni d'autocontrol”, per a mi també és sinònim de malaltia o anomalia mental... (per tant també trobo que s’escauria per l’ocasió...)

Intueixo... des del meu punt de vista, que l’enamorament és comparable a qualsevol embriagament per alcohol o qualsevol altre tipus de droga... que pot ser voluntari o inconscient (involuntari)... i de durada molt menor a la concedim de mitjana a una vida humana...
I això que t’acabo de dir crec que també és “políticament incorrecte”... perquè per la gent que em coneix aquest tipus pensament... se’ls fa difícil de creure’s que sigui veritat quan els dic que n’estic enamorat... (però aquí rau la perspicàcia de poder embriagar-se voluntàriament o no...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Sembla que -pel que dius, Toni- l'enamorament és una espècie de malaltia mental o addicció en els dos sentits que jo et proposava.

D'una banda, saturaria les facultats humanes com quan les cel.lules bastonets de la retina reben tanta llum que ja no poden discriminar-la.

D'altra banda seria una sobredosi per exemple de cocaïna que et fa "anar tant a cent" que tens un problema.

Sovint el "massa" pot ser in-suportable...

I és difícil que l'enamorament duri molt...

En canvi l'amor -més apaivagat- potser por durar molt més. oi?

Però no sé si tu ets més d'enamoraments o d'amors.

toni prat said...

Crec que ficar-se en l’amor és entrar en un camp molt ampli... com podem veure en el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
la definició abasta molts àmbits de la vida.
“Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa. amb amor loc. adv. Amb aquella atenció especial que dicta l'amor a alguna cosa. Estudia amb amor. amor de Déu Amor de [...]”

Per tant jo m’inclino a pensar que l’amor no és consubstancial amb l’enamorament... crec que hi ha gent que es pot enamorar d’una altra persona sense estimar-la prèviament... d’altres que potser s’enamorin d’algú “a partir” de l’amor que li tenen... d’altres que s’enamorin sense arribar mai a l’amor... etc.

En arribar a aquest punt... el que crec que cal preguntar-se és: l’amor se sol donar d’una manera gratuïta...??? Perquè això ens explicaria força coses sobre si pot ser una conseqüència directa de l’enamorament o no...

L’amor surt del “no res”... ??? és fortuït...??? és espontani...??? és un impuls incontrolable...??? és involuntari...??? és incondicional...???

Francesco Alberoni va escriure molts llibres sobre el tema... i jo encara no n’he acabat de treure l’entrellat...

Gonçal Mayos Solsona said...

Insinues, Toni, que l'amor és a l'interès no gratuït el que l'enamorament és a la malaltia i l'addicció???!!!!!

toni prat said...

La meva pretenció no era insinuar-ho... sinó constatar-ho...

però no interrelacinan-lo tot matemàticament... (a estil regla de tres...)

crec que l'enamorament és un estat d'embriaguesa mental (més o menys conscient... desitjat o sobrevingut aleatoriament" (per si sol...)

i crec que l'amor no es dona de manera gratuita... ni per atzar, ni per casualitat, ni per gràcia de Déu... (per si sol...)

(no més cal reflexionar-hi...) (sense acceptar els tòpics, generalment se sol fer...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Se t'entén tot, Toni. Hi penso i et dic.

Gonçal Mayos Solsona said...

Arribats aquí, potser la pregunta clau és: per què els humans tenim tendència tant a l'enamorament com a l'amor?

Bé, potser més aviat uns tenen força tendència a l'enamorament... i uns altres a l'amor!

Gonçal Mayos Solsona said...

I no ens enganyem: uns altres tenen tendència sobretot al que se sol dir "enconyament".

toni prat said...

t'explicaré un cas que em va fer pensar molt amb tot això que dius...

L’Alberoni, en un dels seus llibres, posava com exemple a un alumne seu de la Universitat que es va enamorar perdudament d’una alumna de la mateix classe, que era una bellesa talment de Hollywood... però la noia no n’hi va fer cas...

Va anar passant el temps i ell mirava de coincidir en festes i altres esdeveniments amb ella i tot discretament s’anava deixant veure...
-però res de res- (com si no existís...)
El noi va començar d’insinuar-se oferint-li algun beure o regalant-li alguna flor... el resultat fou que la noia li va deixar clar més d’una vegada el seu rebuig cap a ell...

-amb el pretext de que l’amor és l’amor i no s’hi pot fer res... (no diferenciava entre amor i enamorament) continuava insistint... tot i els revessos que “suportava amb tota la paciència del món”...

Però al cap de dos anys de no perdre la fermesa... va conèixer a una altra noia que no era tan “guapa” ni tan falaguera com la seva “enamorada”...però molt bona mossa...

Poc a poc aquesta segona se’l va anar guanyant parlant de coses que evidentment els agradaven a tots dos (cosa que amb la primera es veia obligat a estirar més el braç que la màniga) i van decidir de fer sortides junts...

en cosa de pocs mesos el noi va començar a “estimar” a aquesta segona persona i amb tanta intensitat que en va quedar “enamorat”...

Gonçal Mayos Solsona said...

Sens dubte, l'amor té quelcom de construcció i elaboració conjunta en el temps, mentre que l'enamorament té quelcom de foll i poc elaborat.

Ara bé, de l'anècdota d'Alberoni se'n pot despendre també que:

La iniciativa de l'enamorament la pot tenir qualsevol, però la iniciativa de la construcció i l'elaboració de l'amor més aviat la tenen les noies. Oi?

toni prat said...


L’amor gairebé sempre es dona a gent que te’l recompensa, com pot ser un pare, un fill, la dona, un germà, un amic, un pobre que et cau bé, un infant desemparat... etc. i per tant aquesta recompensa en forma d’agraïment no deixa de ser una percepció “en espècies” d’un tribut exigit (moltes vegades inconscientment...) al beneficiari d’aquest afecte...

Potser si que la dona és més procliu a manifestar amor en general... i jo crec que probablement pot ser una causa/efecte derivada del sentit de maternitat... ( si ens fixem en els animals, veurem que la majoria -m’atreviria a dir- tenen cura de les seves cries sinó “per sempre” si almenys durant l’emancipació d’aquestes...)

toni prat said...

Pel que jo recordo de la religió que em varen inculcar de petit... el mateix Jesús de bon primer va parar la galta... i un cop bufetejat... va parar l’altra... (però no sé si fou per falta de galtes que la tercera no va arribar...) va treure el fuet i s’hi va tornar...

Potser ja era una advertència que l’amor al pròxim està molt bé... sempre que aquest pròxim no t’aproximi massa la mà en forma de mastegot...



Bromes a part... penso que això també demostra que hi ha gent que no considera que l’amor és gratis ni etern... Cosa que em sembla molt assenyat ja que ratifica la meva teoria de que el més gran egoisme ens raporta el més gran altruisme... (per estar bé nosaltres... "necessitem" envoltar-nos de benestar comú...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Sí, però també hi ha sadismes, masoquismes, fetitxismes...

Però estic d'acord que no podem aconseguir quelcom similar a la fel.licitat en solitud i sense un mínim reconeixement mutu.

toni prat said...

Respecte al reconeixement mutu, el tema de “"enconyament" que esmentaves abans...en pot ser un clar exemple... ja que no es dona sense que es creï una evident dependència cap a la persona desitjada...

Sospito que hi ha dues raons fonamentals que a molts homes ens poden encaminar a caure-hi... una seria la cultural (que pressenteixo que ens pot ocupar moltes planes, si la volem desenvolupar...) i l’altra la de la testosterona (que a part del que se’n deriva químicament parlant també pot comportar actitud masclistes...)

De totes maneres... per molt desafortunada que consideri l’expressió d'enconyament, nogensmenys (com diria el president Montilla...) deixa de ser molt eloqüent i entenedora...

Calculo que en la majoria de cassos es dona aquesta “morbositat” per una extrema urgència instigada pel desig sexual que malda desesperadament per satisfer les apetències que d’ell se’n deriven...

L’ansietat i l’absorció són factors que, amb molta probabilitat, solen acompanyar aquesta passió fàcilment confusible amb un enamorament...

• (continurà...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament hi ha dependència, urgència, ansietat... de tal manera que no és quelcom massa lliure i autocontrolat.

Llavors pot portar a actituds morboses i inclús d'imposició, agressivitat...

toni prat said...

Però la dependència no sempre és una cosa lletja... jo no puc concebre una parella "maca" sense una certa "dependència" l'un de l'altre... (tot i que als psicòlegs actuals sembla que els hi hagi "picat" per considerar lletja qualsevol esquerda per on traspuï cap bri de dependència...)

(i que consti que em considero independentista “de soca-rel” en el camp de la política...)

toni prat said...

És curiós com molta gent s’embranca a parlar d’independència involucrant la utilització ( si depens de l’altra persona és que la utilitzes...)

toni prat said...

Ho creus que hipòcritament i amb total incoherència hem enlletgit moltes paraules abogant a favor del desinterès -com a expressió de màxima puresa filantròpica-... quan si aquest es dona de veitat... només ens pot portar cap el desamnor i/o al "passotisme...???

toni prat said...

jo crec que l'amor es cobra i que la utilització mútua es constant...

(i que Déu ens ho conservi...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Per suposat estic a favor del reconeixement mutu, el respecte mutu, l'amabilitat mútua, el tenir-se en compte i mirar de que l'estimat estigui el millor possible, etc.

La qüestió problemàtica és més aviat certes tendències perilloses vinculades a la "imposició, agressivitat...", quan ja no hi ha "llibertat mútua" ni el mínim "autocontrol".

toni prat said...

em sembla que parlem en llengües diferents...

jo no estic d'acord en "el respecte mutu, l'amabilitat mútua, el tenir-se en compte i mirar de que l'estimat estigui el millor possible, etc."

a més a més crec que és un concepte "capallanístic" FASTGÓS i que no té res a veure amn la "consideració" cap al ésser estimat...

ho trobo hipòcrita, supremacista i de mol mal gust...

(QUÈ ËS EL PUTU RESPECTE SINÓ MÉS QUE UNA FLEGRANT DESCONSIDERACIÓ... ???)

toni prat said...

que els amants no som le "HERMANITAS DE LOS POBRES"... (per favor)

toni prat said...

quan caus en aquesta trampa... (de la "moralina"), la teva parella comença a assemblar-se a la teva àvia...

toni prat said...

i jo que pensava, per un moment, que et passaves als "políticament incorrectes"...

Gonçal Mayos Solsona said...

Políticament incorrecte, sí.

Però INSISTEIXO sense caure en "la "imposició, agressivitat...", quan ja no hi ha "llibertat mútua" ni el mínim "autocontrol"."

No cal ser -com dius- "HERMANITAS DE LOS POBRES"...

Però explica'm bé: a què dóna dret no ser "HERMANITAS DE LOS POBRES"?

Igual m'apunto, però primer explica-ho bé...

No fotem!

toni prat said...

que les parelles -sobretot les que van a missa- cauen en la trampa del "RESPECTE" (o de la "moralina clerical") solen entrar en un període de decrepitud sexual... que fa que s'estimin molt però que es desitgin poc...

toni prat said...

això de "RESPECTE" és una paraula que porta cua... i molta...

Gonçal Mayos Solsona said...

Certament el desig no és massa "respetuós" i en general la gent ho pot entendre.

Però no cal estigmatitzar el "respecte", si no n'hi ha...

toni prat said...


El "RESPECTE" entre éssers intel·ligents penso que no sol ser una actitud “concreta i inamovible”... ans al contrari... com més confiança hi ha... menys "RESPECTE" del de “LES TAULES DE LA LLEI"...


toni prat said...

i sense tant de RESPECTE -privant-se sempre d'humiliar o de desconsiderar a ningú- la vida, per a mi, és molt més divertida... i amb molta més proximitat cap a l’altra persona...

toni prat said...

sempre que t'hagis de mossegar la llengua pensa que és una engruna de les que al final omplen el sac...

toni prat said...

ara pensava que si hagué de fer un poema visual sobre el RESPECTE entre dues persones que cerquen tota la proximitat del món... faria servir un BIOMBO...

Gonçal Mayos Solsona said...

Home no es tracta del respecte de la màfia per exemple.

Es poden dir les coses clares i potser inclús impertinent...

Si hi ha un respecte, confiança, reconeixement, companyonia, amistat... bàsics.

El perill és el menyspreu, quan l'altri en el fons no importa...

Això és falta de respecte!!!!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

és molt fàcil que emmascarat de respecte es produeixi el menyspreu... MOLT...

(“segons què... no se'ls hi pot dir a les dones”...)

(després et passaré un paràgraf del llibre FOLLEM ? de la Bel Olit que acabo de llegir...)

toni prat said...

(“segons què... no se'ls hi pot dir a les dones”...)

he volgut significar aquesta frase ja que a més a més de la seva notòria popularitat entre la població mascle i masclista, la va utilitzar un amic per explicar-nos a mi i a dos companys més que la seva dona -per cert professora universitària (ara ja jubilada)- el va esbroncar de valent un dia que ell li va proposar de fer-li una fel·lació (altrament dit “mamada”)...

Doncs el primer que li va dir la seva parella és que sisplau “no li faltés al respecte” dient-li aquestes “marranades”...

i ara jo em pregunto... qui va “faltar el respecte” a qui... ???

el que demanava una fel·lació ...???
o la que això ho titllava de “marranada”...???

Qui determina la frontera entre el menyspreu i el respecte...???

I el que opta per no dir “certes” coses a la seva parella no l’està desconsiderant... ??? i conseqüentment la menysprea... ???

Sovint ens omplim da boca de paraules que sonen molt bé... però poc sospesades...

toni prat said...

i aquest és el paràgraf de la Bel Olid:
“En la tradició cristiana que permea la nostra cultura, es pretén convèncer-nos que les relacions sexuals no tenen a veure amb el desig, sinó amb la reproducció. El desig és un mal que, si es torna inevitable, cal impedir que meni els actes. Les persones que tenim vulva i que hem estat criades per ser dones, en tant que podem reproduir-nos sense sentir desig, hem estat les grans excloses del parc d’atraccions que és la sexualitat recreativa.”

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

aquest seria el meu model de parella ideal...

https://2.bp.blogspot.com/-bHxRufoey0w/Xq2zttMkKJI/AAAAAAAAJsw/z9bMvQnzr28a60HoykVLMex4gtIsCUqVwCLcBGAsYHQ/s400/PUZZLEDOBLE%2BW.jpg

Gonçal Mayos Solsona said...

Ja que em demanes que sigui crític i especialment políticament correcte, Toni.

Et dedico una "maldat" sobre el teu darrer comentari:

"el meu model de parella ideal" inclouria que fos una dona real.

toni prat said...

però Gonçal... rei del meu cor... ... ...

ja t'has obridat de les metàfores en la poesia visual...???

és que el que he referenciat crec que és poesia visual...

i no estic gens d'acord en que demanar una dona sigui cap "maldat" en sona a "sant Ofici"...

et convido a una Voldamm amb patates rosses... (amb dos metres de distanciament...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Que sí... Però les metàfores no ens han de fer oblidar la realitat.

Part de la funció del filòsof és incordiar i recordar coses en principi evidents.

Sovint "l'ideal" és enemic del "real".

Els propis jocs metafòrics ens fan oblidar la cruesa de l'existència:

Al final ens hem de relacionar amb dones i persones "reals", potser imperfectes, potser no tot el polivalents que voliem en la nostra imaginació.

Evidentment: dones amb subjectivitat i projectes propis... que hem d'intentar de compaginar amb els nostres, etc.

Al final la vida és un joc "real" (potser l'únic que hi ha o el més important)

I llavors cal baixar del concepte i els "unicòrnis" o "sirenes" a les dones i persones reals.

Perdoneu però algú ho havia de dir!!!!!

toni prat said...

"dones amb subjectivitat i projectes propis..." ???

jo parlava de metàfores no d'incongruències i/o al·lucinacions...

(això és encetar un altre tema...) ((molt pelut...))

Gonçal Mayos Solsona said...

Tu segueix així i no tindràs un enamorament real en la vida.

toni prat said...

ans al contrari... crec que si el tinc... serà "sostenible"... perquè podré "compartir" totes les meves idees sense haver de "respectar" ni "menystenir" a la meva companya...

la lògica així m'ho diu...

ja sé que és difícil... però no impossible...
i per un altre cantó... no tinc cap intenció de "fer passar bou per bèstia grossa..."
l'auto-engany només porta a l'auto-decepció...
les coses que només es fan per quedar bé davant de la societat solen comportar frustració...

i segurament són l’esca dels grans nivells d’infidelitat que hi ha actualment...(no només en l’àmbit sexual sinó en el de complicitat en general...)

el tenir una parella per “aparentar” el teu compliment amb les “normes” morals i simular el benestar familiar que sol exigir una societat ortodoxa... cada vegada té menys seguidors... perquè penso que cada vegada la gent està més en contra de fer “compliments”... i això comporta també moltes separacions... (penso que estem en un “crèdit pont” cap a una relació més autèntica i conseqüentment duradora...)

L'enamorament real no diria jo que és el que tu insinues...

Gonçal Mayos Solsona said...

Veig que hiperreacciones molt.

Suposo que has tingut aquestes discussions abans.

Però a mi no em barregis amb posicions que no tenen res a veure amb mi.

Potser hauries d'especificar qui és el que diu aquestes coses. Per aclarir-nos.

De totes maneres, em recordes una mica a un amic que es caracteritzava per passar força d'altri perquè considerava que així semblava molt més "autèntic".

Crec que la va funcionar alguna vegada en la primera adolescència. Però després ja no i no ho portava gens bé.

Jo de tu miraria de no assemblar-m'hi gens. Una abraçada

toni prat said...

perdó... m'he expressat molt malament:

L'enamorament real no diria jo que és el que PENSO que tu insinues...

(repassant les teves respostes... )

Una altra abraçada... (de moment virtual...)

toni prat said...

"Tu segueix així i no tindràs un enamorament real en la vida." ...

""dones amb subjectivitat i projectes propis..." ... (tela...)

etc. etc. etc.

toni prat said...

i... si m'ho permets... jo aniria per un altre tema...

Gonçal Mayos Solsona said...

Perfecte Toni. A més crec que aquí cal tractar de les mordasses censuradores.

Crec que cada vegada seran més mordasses digitals.

No sé com representar-ho, però aviat caldrà un poema visual on la mordassa no serà com la dels gossos, sinó digital, telemàtica, d'alta tecnologia futurista...

toni prat said...

Mira el què diuen els de: https://www.cuartopoder.es/espana/2019/11/28/que-supone-la-aprobacion-de-la-ley-mordaza-digital/


El Gobierno en funciones de Pedro Sánchez logró ayer convalidar en la Diputación Permanente del Congreso el Real Decreto-Ley 14/2019, también conocido como la “Ley Mordaza Digital”, en un ejercicio de encaje de bolillos para lograr el apoyo de varios grupos parlamentarios que no es más que un reflejo de lo que será la nota predominante durante la próxima legislatura: tensiones y muchas negociaciones entre formaciones políticas para sacar cualquier proyecto hacia adelante.

¿Por qué ha sido tan difícil su aprobación? Porque se trata de una norma polémica, que ha recibido críticas por parte de todos los partidos, incluso de los que finalmente han otorgado su apoyo o se han abstenido.

Para entender su alcance hay que remontarse a finales de octubre, cuando el presidente del Gobierno en funciones anunció un decreto ley necesario para “acabar con la independencia online” de Cataluña que fue aprobado el 31 de octubre y publicado en el Boletín Oficial del Estado el 5 de noviembre, momento en el que entra en vigor su aplicación.

El porqué de tanta celeridad tiene su explicación en la necesidad, según el ejecutivo de Sánchez, de “poner punto final a la República Digital Catalana” antes de la celebración de las elecciones Generales que tuvieron lugar cinco días más tarde, el 10 de noviembre.

Sin embargo, el resto de formaciones políticas lo consideraron una medida electoralista, al tiempo que las asociaciones de usuarios de Internet alertaban de que la nueva regulación aprobada por el Gobierno limitaba los derechos fundamentales de los internautas.

Incluso hubo quien comparó la situación en España con la de países en los que reina la censura en Internet como China, Corea del Norte o Irán, donde por cierto llevan sin Internet más de una semana tras las protestas civiles generadas por la subida del precio del petróleo. La nueva ley que aprobó el gobierno español -y que ayer fue convalidada- lo que supone es la ampliación de aquellos supuestos en los que el Gobierno puede intervenir Internet y las redes sociales, así como las comunicaciones electrónicas sin autorización de un juez.

Hasta la aprobación, únicamente se podían adoptar estas medidas para defender la vida de los ciudadanos o por una emergencia natural. Sin embargo, el nuevo Decreto-Ley también establece que también se pueden alegar motivos de orden público, seguridad pública o seguridad nacional, para intervenir, con carácter legal y transitorio, cualquier infraestructura, recurso asociado o nivel de la red.

Es decir, aunque sea con carácter excepcional, el nuevo Decreto-ley permite al Gobierno reservarse la capacidad de cortar Internet y bloquear las telecomunicaciones en el país sin previo aviso, y sin necesidad de contar con una orden judicial. En la práctica -supuestamente- sólo tendría que aplicarse en un estado de alarma o excepción, pero la norma es amplia, así como conceptos como “orden público”, quizá demasiado abstractos, y la realidad es que la norma otorga al Gobierno plenos poderes para intervenir las infraestructuras con total libertad o para cerrar de forma rápida servicios online que pudieran suponer un problema. Entre ellos, por supuesto, cualquier página web o cualquier aplicación móvil.

Desde las asociaciones de internautas hablan de censura y afrenta a la libertad de expresión, puesto que nadie asegura que un Gobierno cualquiera pudiera emplear la ley en situaciones que no fueran de extrema gravedad y controlase las comunicaciones de Internet a su antojo, aunque sea un caso extremo.

continiarà...

toni prat said...

Por otra parte, desde el Gobierno se añade que la medida va mucho más allá y que también implica una mayor garantía para la privacidad y seguridad de los datos personales de los españoles, puesto que, entre otras cosas, establece los datos de las administraciones españolas que contengan información sobre salud, el censo o el padrón no podrán ubicarse en servidores de fuera de la Unión Europea para evitar el uso indebido de los datos por parte de ciberdelincuentes.

Convalidación con juego de pactos entre formaciones
A pesar de estas reticencias el Real Decreto Ley -también conocido como el “155 digital”, aunque su aplicación pueda ir mucho más allá de Cataluña- ha sido convalidado por la mesa del Congreso gracias a que el PSOE ha logrado el apoyo de Partido Popular y Ciudadanos. Ambos con reticencias, puesto que consideran la medida como electoralista. El PP ha asegurado que ha otorgado el apoyo para “frenar la República Digital Catalana”, mientras que Ciudadanos, que ha tildado la medida de “chapuza legislativa” ha votado que sí para garantizar la ciberseguridad de los ciudadanos.

De todas maneras, resulta curioso que la medida salga adelante gracias al apoyo de los partidos con cuya confianza no contará Pedro Sánchez en la sesión de investidura. Por su parte, su más que posible socio de gobierno, Unidas Podemos, se ha abstenido, cambiando su postura en el último momento, puesto que Pablo Iglesias había sido muy duro con la norma tanto durante la campaña electoral como en los últimos días. Sin embargo, la abstención se entiende como un gesto de cara a la formación del nuevo Gobierno.

Mientras tanto, Vox ha votado en contra, así como los grupos independentistas y nacionalistas, que se plantean incluso presentar un posible recurso de inconstitucionalidad. También es algo que las asociaciones de internautas han señalado que solicitarán al Defensor del Pueblo. Si lo hace, la respuesta última tendrá que darla el Tribunal Constitucional.

Gonçal Mayos Solsona said...

Sí la censura o mordassa digital és tan "real" i perillosa com tots els atacs clàssics en contra de la llibertat d'expressió.

La teva càmera emmordassada ho expressa fins a cert punt, però segur que pot haver-hi un poema visual més específic i contundent, Toni.

A veure si el fas.

Jo ja en faré l'oportú poesofema, per a explicitar-ne tot el suc.

toni prat said...

molt bé... me'n vaig a dormir amb "deures"...

bona nit...