Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Apr 27, 2020

EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA


El descobriment de la superioritat de la vida respecte el desig tindria un valor i un resultat absolutament diversos en unes altres circumstàncies, que no en el context d’una lluita. 

Com hem apuntat, precisament en el període de La Fenomenologia de l’Esperit, Hegel va optar –en contra per exemple del seu gran amic Hölderlin- per considerar menys essencials, hominitzadores i històricament rellevants les experiències de l’amor, la Philia grega o de l’amistat (per posar els exemples més radicals). Són obviades, desplaçades i substituïdes per la dialèctica de l’enfrontament, de la més desfermada competitivitat i de la voluntat de domini

Hegel, que pocs anys abans s’havia plantejat pensar l’absolut com amor (un dels somnis compartits per la jove generació que es movia entre Romanticisme i Idealisme), hi renuncia tot decantant-se pels impulsos predominants en la societat burgeso-lliberal. Com es pregunta retòricament Luc Ferry (Filosofía política II El sistema de las filosofías de la historia, México, F.C.E., 1997, p. 23): “¿quién no ve los lazos íntimos que unen a la teoría hegeliana de la `astucia de la razón’ con la tesis liberal de la `mano invisible’, del dejar hacer, dejar pasar’? Si el pensamiento liberal de la historia es una `fisiocracia’, la `espiritucracia’ hegeliana no difiere gran cosa de ella en el plano práctico”.

No obstant això, Hegel va més enllà dels valors de “l’individualisme possessiu” (MacPherson) i situa el panagonisme i la voluntat de poder-domini com a característics de la Modernitat occidental, alhora que obre el camí als “mestres de la sospita”: Darwin, Marx, Nietzsche i Freud.

D’altra banda, Hegel no tematitza prou el terrible fet que condemna a la “servitud” i a la “des-subjectivitació” precisament la consciència més “humana” –en el sentit que dibuixàvem en el començament d’aquest article-, la que primer intueix la superioritat de la vida per damunt del desig, així com les implicacions de ser un ésser-per-a-la-mort. 

En una dialèctica tan terrible com profunda, el primer en claudicar en l’enfrontament i davant la por a la mort, qui primer controla el propi desig, valora la importància de la vida i, inclús, és capaç d’obrir-se a l’experiència de servir el desig d’altri, es veu abocat a ser simplement un “Serf” en mans i al servei d’un desig que s’entronitza com a “Senyor”. Per a Hegel i per a la part dominant de la tradició filosòfica occidental sembla que no hi ha cap altra alternativa ni possibilitat.

Ara bé, el burgès Hegel veu en aquesta consciència reduïda a la servitud el germen de tot el desenvolupament humano-social posterior, alhora que veu el senyor-aristòcrata abocat a una degradació que, finalment, invertirà totalment els papers. El Serf comença a superar la figura de la “consciència desitjant”, precisament per haver renunciat al seu desig i haver encarat la profunda experiència de la pròpia mort com a només i essencialment desig. 

Aquesta és una experiència profundíssima de la mort –no ho oblidem-, ja que “mata” tot el que considerava els seus ésser, “vida” i conatus. La mort del seu desig és per a ella simplement la seva mort ja que, només després d’haver experimentat amb tota la rotunditat la primera, adquirirà consciència de què és també l’entrada a un nou tipus de vida (ja no al servei del propi desig, sinó del d’altri).

Certament per a acabar d’entendre la posició del “Serf” hem de matisar la tesi epicúria que nega que es pugui experimentar la pròpia mort. Evidentment això, des d’una perspectiva materialista i pel que fa a la mort biològica, és cert i indiscutible: la mort biològica no és una experiència perquè és la fi de tota experiència. No obstant això, també és clar que, en concret i dins de la llargada de la pròpia vida, hom pot experimentar un nombre indefinit de vegades la pròpia mort, fins i tot diverses morts: en el sentit de la mort de diverses expectatives i definicions de si mateix.

Encara més, probablement aquestes morts –que no cal considerar “menors”- són molt més doloroses que la mort física, ja que la seva “experiència” es perllonga i roman com un “traumata” permanent. Certament són “morts” que s’esdevenen sobretot en el pla “psicològic” i “simbòlic”, morts “virtuals” si voleu, però són sens dubte morts “traumàtiques” (en el sentit concret de Freud), a diferència de la mort biològica que –com venia a dir Epicur- no deixa cap trauma a qui la pateix perquè en realitat no l’experimenta ni en guarda cap record.

La Fenomenologia de l’Esperit hegeliana és precisament el discurs tremendament pantràgic que exposa les successives morts que pateix la consciència que fa l’àrdua i dramàtica experiència d’elevar-se al “saber absolut”. A ella, com a tots els vivents, no els serveixen els avisos i experiències d’altri, la seva vivència és realment tràgica i només se li imposa la reconciliació especulativa quan aquell procés vivencial s’ha acabat. 

Aquí són especialment certes les afirmacions que fa Hegel al final del prefaci a la Filosofia del dret[1]: “tot just amb la maduració de la realitat efectiva apareix confrontat l’ideal amb el real, i aquest mateix món, aprehès en la seva substància, s’erigeix en la figura d’un regne intel.lectual. Quan la filosofia pinta gris sobre gris, llavors ja ha envellit una figura de la vida, i amb gris sobre gris aquesta no pot ser rejovenida, sinó només coneguda; l’òliba de Minerva tot just comença el seu vol amb la irrupció del capvespre.”

La mort del desig és la mort no només per a la “consciència desitjant”. Sense desig no hi ha realment vida ni conatus, en el sentit d’Spinoza o Nietzsche. Similarment Schopenhauer diu que sense “voluntat” no hi ha vida, com no sigui aquella espècie de nirvana que havia de ser el “cel” dels pessimistes com ell. D’altra banda, la mort del desig ontològic -que defineix radicalment i totalment l’ésser- comporta una rotunda i “real” mort, la d’aquell ésser que aquell desig definia.

Evidentment no és el concepte habitual de desig (l’òntic, immediat, merament sensual, circumstancial i parcial), sinó un concepte més radical i global: l’ontològic, bàsic i constitutiu que subjeu sempre i arreu a tot desig concret. I que, precisament per això, és un desig que determina l’ésser, que dóna sentit a tota una vida, a tot un projecte vital, i no només a un instant.

Evidentment aquest és el tipus de mort que s’esdevé i, alhora, ja es supera –tal com ho pensa Hegel- quan una “Consciència Desitjant” es posa i s’autoconeix com a Serf. Evidentment per a ella ha mort el desig propi o, en tot cas, aquest ha passat a ser mediat i representat (per alçada i com a sublimació) pel desig immediat del Senyor. Com valorar aquesta actitud o, inclús, decisió? En primer lloc, Hegel la considera com la renúncia a un autoconeixement momentàniament més fort i a posar-se com a subjecte. Paradoxalment, en el Senyor hi ha també submissió al propi desig, ja que no ha après a dominar-lo.

D’altra banda, cal preguntar-se per què no pot posar-se com a subjecte d’amor, l’amistat o inclús la molt complexa philia grega, que són possibilitats cada vegada més descartades per Hegel i la tradició dominant a Occident? Llavors no es viuria d’una altra manera el desig? No com a immediat i abocat a una satisfacció directa, no arrancat o imposat a altri (inclús tampoc “treballat” per un mateix), sinó abocat al goig diferit i externalitzat, a través de la joia d’altri (malgrat que aquest potser no en sigui tant conscient), en un gaudi subtil i autoconstruït?

No deixa de sorprendre que una ment tant omnicomprensiva com Hegel i, potser més escandalosament, la tradició majoritària hagin menystingut en aquest punt la possibilitat d’un reconeixement espontani i no violent de l’altre, és a dir més enllà de la voluntat de domini. 

Però aquesta qüestió ens aparta massa del camí hegelià que, quan se la va plantejar, va optar pel subjecte domini i voluntat de poder, o bé per les seves especificacions (en cert aspecte més “moderades” i “sublimades”) en forma de “subjecte de coneixement”, “subjecte polític” o “voluntat de veritat”. Però certament la dialèctica senyor-serf no ha acabat amb el que hem vist, de fet tot just ara s’ha constituït com a tal.


[1] G.W,F. Hegel Grundlinien der Philosophie des Rechts, Helmut Reichelt (ed.), Frankfurt a.M., Ullstein, 1972, p. 14. La traducció és nostra.


Vegeu els posts:



Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos publicat a Eros y Thanatos, Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
 

No comments: