El descobriment
de la superioritat de la vida respecte el desig tindria un valor i un resultat
absolutament diversos en unes altres circumstàncies, que no en el context d’una
lluita.
Com hem apuntat, precisament en el període de La Fenomenologia de
l’Esperit, Hegel va optar –en contra per exemple del seu gran amic Hölderlin-
per considerar menys essencials, hominitzadores i històricament rellevants les
experiències de l’amor, la Philia grega o de l’amistat (per posar els exemples més radicals). Són
obviades, desplaçades i substituïdes per la dialèctica de l’enfrontament, de la
més desfermada competitivitat i de la voluntat de domini.
Hegel, que pocs anys
abans s’havia plantejat pensar l’absolut com amor (un dels somnis compartits
per la jove generació que es movia entre Romanticisme i Idealisme), hi renuncia
tot decantant-se pels impulsos predominants en la societat burgeso-lliberal. Com
es pregunta retòricament Luc Ferry (Filosofía política II El sistema de las
filosofías de la historia, México, F.C.E., 1997, p. 23): “¿quién no ve los
lazos íntimos que unen a la teoría hegeliana de la `astucia de la razón’ con la
tesis liberal de la `mano invisible’, del dejar hacer, dejar pasar’? Si el
pensamiento liberal de la historia es una `fisiocracia’, la `espiritucracia’
hegeliana no difiere gran cosa de ella en el plano práctico”.
No obstant
això, Hegel va més enllà dels valors de “l’individualisme possessiu”
(MacPherson) i situa el panagonisme i la voluntat de poder-domini com a característics
de la Modernitat occidental, alhora que obre el camí als “mestres de la
sospita”: Darwin, Marx, Nietzsche i Freud.
En una dialèctica tan terrible com profunda, el primer en claudicar en l’enfrontament i davant la por a la mort, qui primer controla el propi desig, valora la importància de la vida i, inclús, és capaç d’obrir-se a l’experiència de servir el desig d’altri, es veu abocat a ser simplement un “Serf” en mans i al servei d’un desig que s’entronitza com a “Senyor”. Per a Hegel i per a la part dominant de la tradició filosòfica occidental sembla que no hi ha cap altra alternativa ni possibilitat.
Ara bé, el
burgès Hegel veu en aquesta consciència reduïda a la servitud el germen de tot
el desenvolupament humano-social posterior, alhora que veu el
senyor-aristòcrata abocat a una degradació que, finalment, invertirà totalment
els papers. El Serf comença a superar la figura de la “consciència desitjant”,
precisament per haver renunciat al seu desig i haver encarat la profunda experiència
de la pròpia mort com a només i essencialment desig.
Aquesta és una experiència profundíssima de la mort –no ho oblidem-, ja que “mata” tot el que considerava els seus ésser, “vida” i conatus. La mort del seu desig és per a ella simplement la seva mort ja que, només després d’haver experimentat amb tota la rotunditat la primera, adquirirà consciència de què és també l’entrada a un nou tipus de vida (ja no al servei del propi desig, sinó del d’altri).
Aquesta és una experiència profundíssima de la mort –no ho oblidem-, ja que “mata” tot el que considerava els seus ésser, “vida” i conatus. La mort del seu desig és per a ella simplement la seva mort ja que, només després d’haver experimentat amb tota la rotunditat la primera, adquirirà consciència de què és també l’entrada a un nou tipus de vida (ja no al servei del propi desig, sinó del d’altri).
Certament per a
acabar d’entendre la posició del “Serf” hem de matisar la tesi epicúria que
nega que es pugui experimentar la pròpia mort. Evidentment això, des d’una
perspectiva materialista i pel que fa a la mort biològica, és cert i
indiscutible: la mort biològica no és una experiència perquè és la fi de tota
experiència. No obstant això, també és clar que, en concret i dins de la
llargada de la pròpia vida, hom pot experimentar un nombre indefinit de vegades
la pròpia mort, fins i tot diverses morts: en el sentit de la mort de diverses
expectatives i definicions de si mateix.
Encara més,
probablement aquestes morts –que no cal considerar “menors”- són molt més
doloroses que la mort física, ja que la seva “experiència” es perllonga i roman
com un “traumata” permanent. Certament són “morts” que s’esdevenen sobretot en
el pla “psicològic” i “simbòlic”, morts “virtuals” si voleu, però són sens
dubte morts “traumàtiques” (en el sentit concret de Freud), a diferència de la
mort biològica que –com venia a dir Epicur- no deixa cap trauma a qui la pateix
perquè en realitat no l’experimenta ni en guarda cap record.
Aquí són especialment certes les afirmacions que fa Hegel al final del prefaci a la Filosofia del dret[1]: “tot just amb la maduració de la realitat efectiva apareix confrontat l’ideal amb el real, i aquest mateix món, aprehès en la seva substància, s’erigeix en la figura d’un regne intel.lectual. Quan la filosofia pinta gris sobre gris, llavors ja ha envellit una figura de la vida, i amb gris sobre gris aquesta no pot ser rejovenida, sinó només coneguda; l’òliba de Minerva tot just comença el seu vol amb la irrupció del capvespre.”
La mort del
desig és la mort no només per a la “consciència desitjant”. Sense desig no hi
ha realment vida ni conatus, en el
sentit d’Spinoza o Nietzsche. Similarment Schopenhauer diu que sense “voluntat”
no hi ha vida, com no sigui aquella espècie de nirvana que havia de ser el
“cel” dels pessimistes com ell. D’altra banda, la mort del desig ontològic -que
defineix radicalment i totalment l’ésser- comporta una rotunda i “real” mort,
la d’aquell ésser que aquell desig definia.
Evidentment
aquest és el tipus de mort que s’esdevé i, alhora, ja es supera –tal com ho
pensa Hegel- quan una “Consciència Desitjant” es posa i s’autoconeix com a Serf.
Evidentment per a ella ha mort el desig propi o, en tot cas, aquest ha passat a
ser mediat i representat (per alçada i com a sublimació) pel desig immediat del
Senyor. Com valorar aquesta actitud o, inclús, decisió? En primer lloc, Hegel
la considera com la renúncia a un autoconeixement momentàniament més fort i a
posar-se com a subjecte. Paradoxalment, en el Senyor hi ha també submissió al
propi desig, ja que no ha après a dominar-lo.
D’altra banda,
cal preguntar-se per què no pot posar-se com a subjecte d’amor, l’amistat o
inclús la molt complexa philia grega,
que són possibilitats cada vegada més descartades per Hegel i la tradició
dominant a Occident? Llavors no es viuria d’una altra manera el desig? No com a
immediat i abocat a una satisfacció directa, no arrancat o imposat a altri
(inclús tampoc “treballat” per un mateix), sinó abocat al goig diferit i
externalitzat, a través de la joia d’altri (malgrat que aquest potser no en
sigui tant conscient), en un gaudi subtil i autoconstruït?
No deixa de
sorprendre que una ment tant omnicomprensiva com Hegel i, potser més
escandalosament, la tradició majoritària hagin menystingut en aquest punt la
possibilitat d’un reconeixement espontani i no violent de l’altre, és a dir més
enllà de la voluntat de domini.
Però aquesta qüestió ens aparta massa del camí hegelià que, quan se la va plantejar, va optar pel subjecte domini i voluntat de poder, o bé per les seves especificacions (en cert aspecte més “moderades” i “sublimades”) en forma de “subjecte de coneixement”, “subjecte polític” o “voluntat de veritat”. Però certament la dialèctica senyor-serf no ha acabat amb el que hem vist, de fet tot just ara s’ha constituït com a tal.
Però aquesta qüestió ens aparta massa del camí hegelià que, quan se la va plantejar, va optar pel subjecte domini i voluntat de poder, o bé per les seves especificacions (en cert aspecte més “moderades” i “sublimades”) en forma de “subjecte de coneixement”, “subjecte polític” o “voluntat de veritat”. Però certament la dialèctica senyor-serf no ha acabat amb el que hem vist, de fet tot just ara s’ha constituït com a tal.
[1] G.W,F. Hegel Grundlinien der Philosophie des Rechts, Helmut
Reichelt (ed.), Frankfurt a.M., Ullstein, 1972, p. 14. La traducció és nostra.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
No comments:
Post a Comment