Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Aug 3, 2019

DEULOFEU, LLIUREPENSADOR I NO ACADÈMIC


6) Es pot considerar Alexandre Deulofeu com un filòsof de la història? Em segueix preguntant l'Arnau Sanuy Suz.

Des de fa unes dècades, s’ha desenvolupat la distinció entre filòsof de la història i teòric de la història. Deulofeu seria més bé un filòsof com Vico, Spengler o inclús Toynbee. Certament algunes persones el poden considerar un teòric o inclús un científic de la història però crec que –si bé Deulofeu ho intenta- és quelcom que no pot desenvolupar plenament. Li calen mètodes matemàtics més potents i segurament el seu projecte necessitaria de tot un gran estol de col.laboradors amb talent per a ser mínimament desenvolupat.

Aquests tipus de límits en els elucubradors de ambiciosos projectes no són gens rars. Els hi passa de forma similar a Ramon Llull o –inclús- Gottfried Leibniz en tant que inspiradors dels actuals ordinadors. Podrien arribar a concebre la seva potència, però no desenvolupar-los de forma real i concreta. En serien antecedents, elucubradors i inclús llunyans impulsors.

Quelcom similar li passa a Deulofeu. Avui dia se’ls podria considerar tal vegada l’antecedent dels molts historiadors i estudiosos que utilitzen tècniques i mètodes matemàtics en les ciències socials. Ara bé, les eines matemàtiques actuals són molt més avançades que les anteriors. Eren inclús impensables a l’època de Deulofeu. S’ha produït un salt molt important. No obstant, Deulofeu és un antecedent inequívoc de la ciència actual de la història, potser en la perspectiva comparativa. Una de les formes d’analitzar la història és a partir de la branca estadística de la història, que pretén estudiar fets com els que centren l’atenció de Deulofeu i que tenen un clar impacte fascinador.

7) Podria fer-se un símil o comparació amb l’origen dels ordinadors i la seva evolució?

Sí, mentalment i pel que fa a la idea bàsica podem considerar a Ramon Llull i Leibniz com els antecedents més claus de la informàtica, però els detalls i desenvolupaments tecnològics concrets apareixen posteriorment. Ells no serien tant tècnics o desenvolupadors com elucubradors de les noves idees. El paper de Deulofeu en aquesta evolució seria d’imaginació i concebre que hi havia una possibilitat prou poderosa però no explorada. Però no la pot dur plenament a la pràctica, ja que li manquen moltes tècniques, desenvolupaments i coneixements encara no assolits. Potser avui en dia s’ha arribat a aquesta tècnica, basada en bases estadístiques i estudis comparatius molt profunds. La pregunta però és que resta de la “matemàtica de la història” de Deulofeu i quin reconeixement se li ha de fer?

Relacionat amb això, ja he citat l’historiador economista Piketty, que recentment ha escrit El capital del segle XXI. En aquest llibre estudia i analitza el creixement de la desigualtat econòmica partint de les dades conegudes des de 1880. Presenta una teoria amb estadístiques matemàtiques molt sòlides i essencials per a l'evolució econòmica. Piketty és un gran exemple d’interpretar la informació econòmica i expressar-la didàcticament amb la intenció de preveure el futur.

8) Si li digués que el senyor esmentat va preveure als anys quaranta gràcies a la seva teoria l’enfonsament de Iugoslàvia, la reunificació alemanya i l’enfonsament de l’URSS i que tot succeiria més o menys als mateixos anys i es trobarien entrellaçats, s’ho creuria? Seria fruit d’una gran sort o més bé de la fiabilitat de la seva teoria?

Trobo que Deulofeu va tenir sort a aquest nivell, encara que clarament la va buscar i va saber intuir profundes tendències històriques. Huntington és qui analitza millor aquests fets. Ell parla d’un trencament civilitzatori que passa per Iugoslàvia, puja per les inestable frontera entre Ucraïna o Bielorússia i Rússia, i acaba a les Repúbliques bàltiques. Huntington considera que els conflictes venen determinats perquè són zones de xoc entre la civilització cristiana europea (en el sud catòlica i més al nord reformada) i l’ortodoxa eslava. Segons Huntington el xoc d’aquestes religions, cultures, civilitzacions i projectes imperials són a la base de molts dels conflictes posteriors a la caiguda de la URSS. Sembla que Deulofeu també va intuir la gran conflictivitat que hi ha en tota aquesta zona.

9) En cas contrari, quin pensa que seria el principal avantatge d’aquesta capacitat de preveure el futur?

Diria que la principal seria preveure els esdeveniments i prendre mesures, però no sóc massa optimista, ja que la humanitat és molt inconscient.

10) Podria emprar-se en un mal ús?

Sempre. Especialment si és en relació amb el domini i el poder. Tota gran aportació també comporta un gran perill, sense cap dubte. El coneixement és poder. Sempre pot haver-hi un gran perill. Per aquest motiu, entenc que alguns dels estudiosos de les teories de Deulofeu fossin militars.

Sovint, els militars es gasten milions de diners preveient fets que no es produiran. Un exemple és que els Estats Units es van gastar molts diners contra la URSS, quan ja trontollava, i en canvi no va veure prou com creixia la Xina i esdevenia el seu principal competidor. Si ho hagués previst, podria haver dedicat en contra del poder xinès part dels esforços -milers de milions de dòlars!- dedicats en contra de la URSS sobretot en els anys 1980.

Com veiem en el camp militar o en la lluita per l’hegemonia (que inclou la defensa...) hi ha moltes vides i diners en joc, i a més el poder. Per exemple, haver pogut preveure bé el decidit expansionisme i ambició japonesos en els anys 1940 podria haver anticipat –per exemple- el perill d’un atac a Pearl Harbour. L’alta política i militar necessita aquestes eines, però potser també la geopolítica, la diplomàcia i les polítiques econòmiques a mig i llarg termini.

11) El senyor Alexandre Deulofeu no va ésser mai un estudiós de la història titulat encara que si dediqués tota la vida. No va rebre mai molt bona acceptació en l’àmbit intel·lectual, creu que amb la titulació hagués pogut convèncer alguna persona o hagués continuat sent rebutjat i deixat de banda?

Considero que Deulofeu va ser tan genial, en certa mesura, per ser un aficionat en el camp històric comparatiu. No va ésser mai un professional de la història. Amb una certa tranquil·litat i apartat dels dogmes de la ciència habitual, dels paradigmes de “ciència normal” com diria Thomas Kuhn, va poder jugar i pensar més lliurement. Per tant, Deulofeu és el que és, en bo i dolent, gràcies a aquesta distància respecte els historiadors i científics professionals. Ell provenia d’un altre àmbit, i això li permetia disposar de llibertat. Això era alhora virtut i inconvenient. 

Què hauria passat si hagués fet la carrera d’història? Doncs, és possible que no s’hagués atrevit a formular la seva “matemàtica de la història”. Segurament, l’acadèmia l’hauria convençut de que era una bogeria, fins i tot abans que s’hagués desenvolupat i s’hagués vist si ho era o no. Segurament, no hauria arribat a escriure el que va escriure. Encara que podria haver escrit coses millors i més fonamentades, sovint passa que hom perd la intuïció i impulsos personals i acaba fent una obra mediocre i similar a molts altres acadèmics. Llavors desapareix la novetat, l’especificitat i la creativitat inicial.

Potser, el relatiu aïllament acadèmic de Deulofeu fou una sort. Així va poder esdevenir un modern freethinker o lliurepensador –lamentablement marginat- dintre de la història que es va fer en el seu temps. Això li va permetre una llibertat que no hauria tingut, però no sabem el costos que li va representar i el que hauria aconseguit de ser més proper a l'acadèmia.

Ara bé, a les ciències com la història sol haver-hi un cert gremialisme, per això no sol ser acceptada una persona exterior a l’acadèmia que presenta una teoria revolucionària. La llunyania de la història acadèmica va permetre Deulofeu desenvolupar lliurement la seva teoria. Aquest és el seu legat i, malgrat que crec que no la podem acceptar al cent per cent, cal calibrar millor del que s’ha fet fins ara els seus mèrits i defectes. Pensem que només amb un encert del 30 per cent –per dir alguna cosa- ja és una teoria tremendament valuosa.

D’altra banda, també hagués estat molt complicat que la seva la seva “matemàtica de la història” hagués estat acceptada generalitzadament per molt que hagués fet la carrera formal d’historiador. Pensem que Albert Einstein ja tenia una notable carrera acadèmica, però li va costar molt que s’acceptés la seva teoria de la relativitat general. Només ho va ser després d’altres molts treballs, alguns dels quals –com l’efecte fotovoltaic- li van merèixer el Premi Nobel, i després que costosos experiments li comencessin a donar suport.

Sens dubte Einstein era considerat molt intel·ligent i preparat, però entre aquest fet i acceptar la relativitat general hi havia un abisme. Això també va succeir-li a Galileu, Max Planck i molts altres “científics revolucionaris”. Sembla que a Deulofeu encara li hagués costat més. Considero que si Deulofeu hagués entrat massa en l’acadèmia, aquesta se l’hagués "menjat", prenent-li la genialitat que tenia. I ja hi havia molts altres historiadors capacitats per a desenvolupar els paradigmes de “ciència normal” a l’època. Com que Deulofeu no va arribar a pertànyer a l’acadèmia, ara ens el podem mirar amb distància i veure quina part tenia d’encert i d’error. L’acadèmia s’hagués "menjat" a un Deulofeu condemnat a la solitud, especialment després del triomf del cop d’Estat de Franco.

12) Especialment en aquella època?

Sí. En aquella època hi havia molt dogmatisme. Mirant-ho amb distància potser va ser una sort per Deulofeu no haver entrat en l’acadèmia. Hi havia un clar perill que el dogmatisme l’acabés dominant, desanimant-lo molt més que el relatiu aïllament patit en el desenvolupament de la “matemàtica de la història”.

13) En filosofia també hagués succeït tot el que vostè pensa?

Una mica menys; la filosofia sempre ha sigut més libèrrima, perquè (els filòsofs) estem acostumats i condemnats al debat i sempre hi ha mil filosofies disputant-se. Dins de la filosofia s’hagués acceptat una mica més les teories de Deulofeu, però tampoc molt més.

14) Anteriorment, li he parlat de la relació entre Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu; coneix algun vincle més proper entre tots dos?

Francesc Pujols i Salvador Dalí
De directe no m’atreveixo a destacar-ne cap especialment, però tenen unes dues o tres característiques comunes. Pujols i Deulofeu són dos enormes “aficionats”, cultes, d’una genialitat clara i que estan fora dels àmbits acadèmics estipulats i hegemònics de l’època. Són dos lliure-pensadors que es poder pagar les seves recerques i idees. Les desenvolupen en una relativa solitud acadèmica però amb potents debats amb amics també força genials (com p.e. Dalí).

Destaco que tenien una capacitat econòmica que els permetia no ser esclaus de ningú i, per tant, poder pensar amb la màxima llibertat. Un freethinker apareix quan pot pagar-se el pensar lliurement. Pujols i Deulofeu comparteixen aquesta característica i són homes que es fan a sí mateixos. Són genials i dediquen molt de temps a les seves idees, cosa que és envejable. Potser Deulofeu va ser condemnat a ser un pensador que va acabar més tancat a comarques (Figueres), però tots dos enllaçaven amb una libèrrima cultura catalana no estrictament acadèmica (aleshores molt controlada pel franquisme), on trobaven un gran escalf.

Van poder bolcar-se plenament a les seves idees, i això s’ha de veure com un aspecte positiu en comptes d’un de negatiu. Què certa cultura acadèmica i més oficial no els fes el cas que es mereixien? I què. Van quedar una mica excèntrics, però ara tenim uns pensaments lúcids i profunds per avaluar. Si haguessin entrat massa a l’acadèmia castradora, potser se’ls hagués fagocitat i haurien acabat sent mediocres.

15) Com a conclusió, podria resumir amb una sola frase la teoria del senyor Deulofeu?

Hi ha unes constants estructurals matemàtiques en l’evolució de les civilitzacions i dels imperis. Jo ressaltaria el terme de constants. Deulofeu veu similituds, analogies estructurals sovint molt gràfiques. Això és una gran veritat: hi ha munió de patrons de comportaments similars sobretot a llarg termini i en contextos tan amplis com les civilitzacions i els imperis (potser és per la llei estadística “dels grans nombres”). 

Entrevista a G. Mayos d'Arnau Sanuy Suz per al seu treball "El futur ja està escrit? És possible una prospecció científica històrica?" pramiat amb un premi AGAUR 2020.

Ve del post:


-      

55 comments:

Toni Prat said...

trobo que l’article és molt incitant... tan en l'aspecte de l’influencia de La Acadèmia sobre els Lliurepensadors, com en l’aspecte de voler “matematitzar-ho” tot...
Saps prou bé que jo busco les matemàtiques a tot arreu però la teoria de Deulofeu... tot i que li veig certs fonaments lògics... crec que cau, en algunes ocasions, en el parany d’adaptar la teoria als fets (obviant que hauria de ser a revés...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Suposo que hi ha un petit error de redacció -Toni- quan dius "crec que cau, en algunes ocasions, en el parany d’adaptar la teoria als fets (obviant que hauria de ser a revés...)". Això vol dir -crec- que cal adaptar els fets a la teoria, la qual cosa fan tots els que prefereixen la seva fantasia a la realitat. Suposo que volies dir que cal fer teories que encaixin amb els fets empírics demostrats.

En tot cas coincideixo amb tu que Deulofeu és molt incitant.

Gonçal Mayos Solsona said...

També crec que coincidim en què sovint l'acadèmia pot ser força repressiva i destructora, Toni.

toni prat said...

La “Acadèmia” crec que és com un testarral de foc a base de les petites contribucions del troncs que s'hi deixen caure...
Potser no és coincidència que els membres de la Acadèmia tinguin uns conceptes similars tirant a idèntics... els constituents que discrepen gaire dels seus estaments en solen acabar a fora...

Crec que pot ser també un refugi per persones que abans de ser titllats de rars, extravagants o anormals prefereixin la consideració dels que “marquen les normes” abans de ser incompresos i apartats dels que s'emporten l'èxit...

Gonçal Mayos Solsona said...

Sí Toni, "l'Acadèmia" és una hegemonia i un procés col.lectiu sovint més preocupat pel que dirà altri, que no per la creativitat arriscada pròpia. Sempre cerca el reconeixement de l'establisment acadèmic, la qual cosa pot ser obsessiu i fer perdre moltes energies.

Com que sempre es depèn dels altres membres de "l'Acadèmia", com a molt cerca un tipus d'innovació molt paradoxal que es pot formular així: fer el mateix que tothom, però abans que tothom. ÉS a dir cercar una innovació molt assegurada que serà aplaudida generalitzadament i molt segurament dins de la pròpia "Acadèmia".

toni prat said...

la meva experiència ve del camp de l'industria i del comerç i et puc assegurar Gonçal, que el funcionament és calcat...
els comercials i botiguers en general no paren de demanar al fabricant un producte "diferent" i s'omplen la boca de la paraula "trencador”...
doncs el dia que se'ls hi presenta aquest producte... cap d’ells el compra, excusant-se en l'últim consumidor dient que "trenca" massa i que el seu client (que és la gent del carrer) no ho entendria... però ALERTA! no deixen d'insistir en demanar que el producte sigui molt diferent però no tant...
haig de confessar que aquest punt que busquen crec que no existeix... la por a la diferència no solament és la que no els deixa innovar la seva oferta sinó que condicionen a mantenir la por a la diferencia de la seva clientela... (pensant que són porucs com ells...)

la Acadèmia és per a tot arreu...

Gonçal Mayos Solsona said...

Suposo que quan hi ha diners pel mig la gent és encara més covarda. En tot cas crec que els prejudicis són el més decisiu. Traspassem els nostres prejudicis a altri -que suposem que pensen com nosaltres- i només ens atrevim quan veiem hi ha un suport clar a uns prejudicis majoritaris.
La por a la diferència és molt profunda!!!!!!!

toni prat said...

Si... si... i això anul·la la capacitat de ser genuí... i amb autonomia per emetre qualsevol estimació lliure de contagi...
Si ens posem en el camp de l'art, per exemple; veurem que molts dels "galeristes d'elit" són incapaços d'acceptar un autor novell que no hagi passat pel sedàs de la crítica "comarcal"...
Només quan creuen que tenen el recolzament de gent que "ells" consideren que estan un graó més avall es troben en disposició d'opinar sobre una obra de la qual no tenen precedents...
Fa una mica d'angúnia...

toni prat said...

tothom demana referències... i això crec que vol dir poca seguretat en un mateix... (sempre preval el criteri de la acadèmia...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Diem que som en la societat de la innovació que fa necessària una disrupció o "destrucció creativa" contínues. Però manquen criteris i costa distingir la autèntica creativitat de la impostura més burda i espectacularitzada. Per tant tothom és molt acovardit i només mira el mercat com el gran criteri. Al final el que compta és el diner que valen les coses. I això és veu molt en les obres d'art. S'acaben considerant les millors aquelles que simplement valen més. Els mercats manen i tothom subordina els seus criteris personals als totpoderosos mercats.

toni prat said...

M'agrada molt això que dius de que el gran criteri és el mercat... (totalment d'acord...)

Una apreciació totalment antagònica amb l'altra que esmentes de que ""la innovació fa necessària una disrupció o "destrucció creativa" contínues""...

Tornem a estar amb la por a transgredir (als canons de la Acadèmia)...

Vols dir que no "és un peix que es mossega la cua...???

Molts crítics (d'art especialment) opten per la innovació però al mateix temps busquen el recolzament dels "entesos" per vaticinar les seves resolucions...

Es obvia la voluntat o la incapacitat de voler arriscar res... i aquí torno a coincidir amb tu: "poderoso caballero es Don Dinero)...

Dissortadament, així, els genis es solen descobrir després de la seva mort quan hi ha estudiosos sense ànim de lucre que fan aflorar la seva vàlua... prescindint de la part econòmica i "comercial"...

Gonçal Mayos Solsona said...

És trist però han desaparegut (o gairebé) tots els criteris que no siguin el preu i el valor de mercat. Tot val, el que un "mercat" -acadèmic, artístic... sempre econòmic- estableixi. I ningú no s'atreveix a anar més enllà. La por i la mediocricitat s'imposen a la fi.

toni prat said...

Potser és la por a la misèria econòmica i/o a l'ostracisme que comporta la "diferència" i la poca fe en un mateix...

No és fàcil creure en un mateix davant dels perills esmentats...

Ens hem acomodat dins d'una societat “acomodadora”... (significo la redundància), que ens agafa des de que traiem el cap a la sala del “espectacle de la vida” i ens guia cap al lloc que hem d’ocupar i ens fa seure (immobilitzant-nos i condicionant-nos a veure les coses des de l’angle assignat) i ens fa estar en silenci perquè només se’ns permet estar atents a la pantalla/escenari...

El criteri... seria per expressar-lo a fora en havent acabat... però a l’exterior està ple d’acomodats que no admeten dissidents... Si vols discrepar te n’has d’anar a casa...

i qui és que vol anar a discutir amb les parets de la seva sala d’estar... ???

toni prat said...

"s'han de portar molt ben posats" per anar en contra, si cal, dels acadèmics consagrats i dels seus inherents deixebles...

Gonçal Mayos Solsona said...

Certament som en una societat acomodadora i acomodada ja que hem interioritzar que no hi ha cap més valor que l'equilibri entre oferta i demanda. El que dictaminen els mercats és lúnic valor veritable. No hi ha pròpiament una veritat sinó fakenews, postveritats o "fets alternatius". No hi ha veritat o mentida sinó opinions diverses que s'imposen en la mesura que reben un suport majoritari, encara que siguin tonteries com que la terra és plana o que l'arribada a la lluna fou un muntatge.

Tampoc no podem fer una distinció profunda i personal entre Velázquez o Picasso i el darrer "perico de los palotes" d'èxit a Internet.

Ja no té sentit tenir criteri propi i personal. Senzillament cal seure -com apuntes-, mirar els massmedia i prendre nota de quina postveritat temporal imposen els mercats. Tot val, el que la cega compulsió impersonal del mercat diu que val.

toni prat said...

tot i que estic d'acord amb el que dius... crec que cal puntualitzar que això tampoc és nou...
ara ens adonem més dels fets perquè hi ha més informació i a l'abast de tothom... però crec que ha estat una forma de fer "des dels segles dels segles..." i no se m'acut com es podria revertir aquesta idiosincràsia per fer aflorar la llibertat de criteri i d'expressió...

Gonçal Mayos Solsona said...

En cert sentit és quelcom etern: abans hom seguia més estrictament la religió o el que dirà la gent de la comunitat, que són formes d''hegemonia i acadèmia. Però hi havia -sembla- un cert pluralisme de valors: religiosos, familiars, pels amics i coneguts, etc. En canvi avui tot això s'acaba reduint -i cada vegada més!!!- al que dictamini el mercat. Avui pràcticament només s'acaba imposant a tot sense excepció un valor, el valor de canvi, el preu...

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

No hi estic gens d'acord... crec que per a molta gent els "valors: religiosos, familiars, pels amics i coneguts, etc." que tu esmentes, anaven tots en un mateix pack... els que som de poble sabem ben bé que qualsevol discrepància en l'aspecte religiós, en l'aspecte familiar, amb les converses entre amics i coneguts, i amb els tractes amb l'etc. estaven fiscalitzats, reprimits, controlats i castigats quan les autoritats (acadèmia) creien que "sortien de mare"...

no "siempre tiempos pasados fueron mejores"...

crec que contràriament a això... l'aparició de internet, de les xarxes socials i de l'accés fàcil i ràpid a la informació ens dona més llibertat d'expressió i més possibilitats de contrastar-la sense moure'ns de casa...

Gonçal Mayos Solsona said...

Internet no és tan llibèrrim com pensàvem. Ja veiem que també hi som molt manipulats. Però crec que és una eina potent, si bé no tan prometedora com pensàvem i cada dia més controlada i colonitzada pel sistema. Però encara hi podem donar moltes batalles i en això estic!!!!!

També vaig nàixer en un poble i sé que pot generar un clima hegemònic molt tancat i condicionat. Si em perdo no m'hi busqueu!!!!!!!

Ara bé crec que actualment s'ha imposat un marc per damunt dels altres, fins al punt que els subordina i fa callar. És el mercat: si tens èxit en vendre -p.e. llibres, quadres o a tu mateix en les tertúl.lies televisives- te'n pots riure dels que et critiquen.

Encara que siguis un incendiari racista com Trump o com molts tertul.lians de tv6. D'alguna manera formes part de l'starsistem i participes de la seva reproducció acrítica.

Davant d'això avui inclús les religions mantenen els seus àmbits propis... però molt menys reduïts i autònoms!!! I ja no diguem els cercles d'amics o comunitaris! Tots són marginals i cada vegada més reduïts a internet. En aquest aspecte hi ha una certa desertització de la diversitat social. No creus?

toni prat said...

Jo diria que des de que es va tenir consciència de la que la informació és poder que s’ha mirat de controlar tots els mitjans que la propicien. De totes maneres, “deunidoret” el que encara permet... i potser no arriba a ser tant controlable com voldrien alguns Estats perquè no hi ha un poder hegemònic al món. Tenim l’exemple molt recent de les eleccions de EE. UU. on es creu que internet hi va jugar un paper decisori. (la sort que tenim és que l’interès de l’un vagi contra l’interès de l’altra...)

Sobre el poder del mercat, haig de dir que hi estic plenament d’acord... però també haig de dir que al mercat el condiciona l’acadèmia per un cantó i “els antisitema” que sembla que sigui per l’altre, però que en realitat formen part del “sistema en sí” ja que necessita tenir una quota molt ben controlada de gent que sembli que li vagi en contra per reafirmar-se en les seves conviccion. (heus aquí el cas de Salvador Sostres...)

Sobre el que comentes de la diversitat social crec que en part tens raó... i dic en part perquè també crec que la diversitat social ha canviat. A primera vista podria semblar una descomposició d’aquestes conviccions que ens unien tan als fidels de les diferents religions, com als cercles d’amics o comunitats afins, etc... però ha canviat perquè hem passat d’una transmissió VERTICAL de les tradicions, educacions, adoctrinaments, pedagogies, etc. que generalment la cadena de transmissió era “...rebesavi,besavi,avi,pare,fill” a una altra forma de pouar que és totalment HORITZONTAL.

Les generacions actuals (en gran part) prefereixen menjar “hamburguesaambquètxup” que “rovellonsambmongetesibotifarra” i saben de les modes de l’altre part del planeta, i escolten música de països inversemblants, veuen pel·lícules produïdes en altres mons culturals... i així tot un munt de percepcions d’orígens ben disseminats...

Penso que cada vegada és més difícil comparar les societats d’abans i d’ara, perquè els referents que les han nodrit disten molt dels uns als altres...

Gonçal Mayos Solsona said...

El mercat sol ser molt mecànic i ho sol aprofitar tot per a reafirmar-se. El que funciona, funciona... i tira endavant.

Molt interessant la contraposició de la transmissió vertical i horitzontal. Però al principi semblava que les xarxes socials havien de ser necessàriament horitzontals i cada vegada es va veient que poden ser molt verticals i amb uns agents, grups i consensos molt verticals.

I certament les societats avançades actuals cada vegada s'assemblen menys a les anteriors. I això no crec que sempre sigui bo.

toni prat said...

tampoc penso que hagi de ser necessàriament dolent...

no estarem caient també dins l'àmbit de la por a la diferència...??? o a tot allò que no coneixem...???

si ens hi fixem bé... tothom busca coses diferents constantment tot i que com ja hem comentat abans, amb molta cura de no passar-se... però les vegades que ho hem hagut de fer per causes majors, (guerres, inundacions o altres desgracies) jo diria que ha estat sovint un revulsiu irrefutable que ens ha esperonat per aconseguir nous descobriments claus, en la major part, per la evolució humana...

Gonçal Mayos Solsona said...

No es tracta tant de jutjar les coses. Considerar-les totalment bones o dolentes. Crec que això pot fer molt poc respecte als grans canvis (bons o dolents) en què som immersos.

Crec que el més important és ACONSEGUIR COMPRENDRE'LS mínimament. Poder orientar-nos-hi. Naturalment tothom té el dret inalienable de valorar-los i reaccionar-hi lliurement.

Però no sé si ens podem permetre el perill de no comprendre el nostre present, la canviant societat on vivim. El desconcert i els costos són massa grans!!!!!

Gonçal Mayos Solsona said...

Cada vegada m'adono més que la condició mínima és comprendre el que ens passa... A partir d'aquí jo prendré les meves decisions... i acceptaré que altri prengui les seves.

toni prat said...

però... per comprendre cre que s'ha de fer amb perceptiva... no podem fotografiar les coses amb un objectiu "gran angular" que sol ser el que el present ens ofereix... cal utilitzar un zoom podent per anar analitzant les coses des de diferents distàncies... i per fer això és bovi que cal temps...

toni prat said...

i això de que: "acceptaré que altri prengui les seves." permet-me que en dubti... crec que només serà si "les seves" estant dintre dels canons que Tu consideres "decents" i "acceptables"...

Gonçal Mayos Solsona said...

Tota comprensió comporta un enfocament determinat i adequat al que es vol comprendre. Això és indiscutible, Toni. I cal ser-ne conscient i saber jugar amb els enfocaments (com apuntes) per a no perdre aspectes prou rellevants, sense els quals són ridícules les pròpies comprensions. Llavors recaus en el desconcert. Què és segurament pel que estem pitjor adaptats els humans.

El saber enfocar els problemes ja és la meitat (o més!) de la seva comprensió!

toni prat said...

si... si... però jo hi afegiria que no tenim la propietat de veure les coses en el moment que succeeixen amb la mateixa percepció que podem tenir quan ha passat un cert TEMPS...

malauradament (o no) el temps juga un paper "importantíssim" i paradoxalment, tan per bé com per mal, ja que així com la immediatesa ens priva de veure les coses des de d'una perspectiva (no visceral)... el pas del temps és capaç de deixar-nos construir un relat/novel·la... en el que la distorsió de la pretesa realitat es faci inevitable... pels condicionaments que inconscientment no ens deixen ser imparcials...

la meva pregunta és: "alguna vegada veiem les coses "realment" tal com són...???"

toni prat said...

i encara més: "alguna vegada les coses són d'una manera que en puguem extreure una percepció de "certesa" inamovible en el temps i independent de la lent de la càmera amb les que les gravem...???

Gonçal Mayos Solsona said...

Tot indica que el cervell ha evolucionat per a maximitzar la nostra supervivència i no el coneixement d'una pretesa veritat absoluta.

A més s'ha d'adaptar a las circumstàncies canviants de la vida. Per tant una "certesa" inamovible en el temps i independent de la lent de la càmera amb les que les gravem, no seria quelcom desitjable per a la supervivència.

Altra cosa és que ens calgui creure sovint, que sempre hem pensat el mateix. Però si fòssim sincers i no ens autoenganyèssim, veuríem que sovint fem canvis brutals: la noia o l'amic que ho eren per a tota una vida, de sobte passen a ser una rèmora que sort que ens hem tret de damunt. El treball que era el nostre gran objectiu, passa a ser oblidat i substituït per un altre. Etc.

Com apuntes, anem adaptat el nostre relat de vida als nous esdeveniments, aspiracions, possibilitats... I aquesta adaptació costa. Sovint estem un temps que no ens acabem d'aclarir, però poc a poc el cervell (sovint inconscientment) va confegint un relat útil i més o menys consoladors de nosaltres mateixos.

És clar que el nostre cervell no és imparcial amb nosaltres mateixos i que d'alguna manera sempre intenta ajudar, encara que això comporti mentir-nos amb moltes coses. Ser plenament autocrític és molt complicat i sovint un autèntic "conyàs".

la meva pregunta és: "alguna vegada veiem les coses "realment" tal com són...???"

Toni Prat said...

tot el que apuntes en el teu comentari ho subscric per complet... però sempre aplicat individualment a cadascú de nosaltres...

quan es tracta de memòries col·lectives que perduren en el temps com poden ser les aportacions filosòfiques, artístiques, literàries, religioses, etc. penso que hi ha d'haver un comitè que opini de forma col·legiada per no capgirar els fonaments o les idees que anem heretant dels nostres predecessors...

Unknown said...

Suposo que aquesta és la funció de l'Acadèmia. Però com que és humana i està feta per humans, té unes limitacions importants. No hi ha cap tribunal infalible

Toni Prat said...

Potser l'escàndol més evident es donaria amb els historiadors... no... ???

Toni Prat said...

em refereixo als historiadors que estan a sou d'un govern... ja que és evident que les cròniques canvien depenent de qui regeix una comunitat en concret...

Gonçal Mayos Solsona said...

Sens dubte els historiadors són més clau i directament afectats pel relat del Poder, Toni. La resta també ho poden ser, però no sempre ni tan directament. La pressió sobre l'acadèmia pot ser intensíssima i ens fa més esclaus. Al final però, la gent es ven per un plat de llenties.

Gonçal Mayos Solsona said...

És curiós que la matemàtica de la història de Deulofeu no despertés més interès per part de l'Acadèmia espanyola de la història. Potser estaven més interessats en l'hagiografia nacional, en qüestions més endogàmiques i usables pel poder a curt termini, que no en predir la decadència de les civilitzacions i pels grans estudis comparatius i internacionals.

Toni Prat said...

veig que utilitzes "endogàmia" i no "homogàmia"...

és per alguna raó especial... ???

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

"Endogàmia" significa simplement que hi ha privilegis pels membres del propi grup i que les relacions són sobretot internes al grup. Per això em sembla menys connotat i evita provocar confusions que poden donar-se amb el mot "homogàmia".

Toni Prat said...

d'acord... d'acord... Gonçal... la meva pregunta no era una pregunta... sinó que més aviat voli ser una ironia...

Toni Prat said...

respecte dels que dius : "Sens dubte els historiadors són més clau i directament afectats pel relat del Poder" crec que caldria algun arbitratge per sobre dels Estats que tingués la propietat de no deixar publicar coses "no certes" pera poder evitar que el control de la massa caigui en mans de fanàtics i "descerebrados" com diria algun dirigent socialista que sembla que no s'ho ha aplicat...

Gonçal Mayos Solsona said...

SEria molt interessant avui que som a l'era de la postveritat i les fakenews. El problema continua sent: qui vigila als vigilants? Fins ara com més concentres el poder de vigilància més facilites el seu control pel Poder i els Estats. El totalitarisme sempre ha trobat excuses de defensa de la llibertat per a precisament esclafar-la.

toni prat said...

crec que la informàtica ha aixafat els vells esquemes... no fa gaire varem veure tot un estat intentant bloquejar la informació d'un petit país sense ni una ínfima part de poder i de recursos... havent de marxar amb la cua entre cames... (per citar un cas... però ni EE. UU. ha aconseguit "sepultar" les seves informacions més comprometedores...)

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Control.lar la informació és avui molt difícil, Toni, tens raó. Però hi ha tota una lluita uns per a generar més control i uns altres aconseguir més llibertat. Veure'm qui guanya.

Altra cosa és que el poder ha descobert que sovint no cal amagar tota la informació. N'hi ha prou amb desviar l'atenció prou temps de suficient gent. Després la dinàmica de les coses fa la resta.

El pobre Deulofeu n'és un bon exemple. La pressió ideològico-política franquista i segurament de l'acadèmia van tenir un impacte prou decisiu. Van aconseguir que qui podria haver estat cap de tota una recerca històrica i escola de pensament a l'avanguarda del moment, quedés minimitzat a un autor genial però relativament marginalitzat i sense gaire impacte.

toni prat said...

crec que només es pot tapar allò que queda just arran de terra o que s'enfila en un modest toronet... (a la llarga els "Everest" acaben despuntant... i amb les noves tecnologies encara més...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Un turonet sempre és més fàcil de tapar. Però el poder és capaç de tapar muntanyes molt altes!!!!!! I la gent s'ho engoleix!!!!!!!

toni prat said...

momentàniament... crec...

al final la història no perdona...

Gonçal Mayos Solsona said...

Com ho saps? Toni. Per estar tan segur!

toni prat said...

i ara giraria la pregunta Gonçal...

Com ho saps? Gonçal. Per estar tan segur!

toni prat said...

(aquest sol ser un recurs del capellans catòlics per intentar acorralar als ateus nihilistes... però si se'ls gira la truita... ells tampoc tenen arguments per "demostrar" res del que prediquen... ) o no...???

toni prat said...

com demostres l'existència de Dèu... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Només amb una ràpida estadística descobrim que per algun motiu no hi ha "everests" descoberts: dels aborígens australians, pràcticament dels africans, molt poques dones, mols pocs membres de les minories més perseguides...

Un mínim coneixement de la història apunta:

o bé a què tots aquests enormes col.lectius eren especialment limitats i inferiors (hi ha gent que ho considera així, però no jo),

o bé el poder és molt més eficaç del que dius censurant, matant, fent callar o desviant l'atenció dels possibles "everests" que li són perillosos.

Gonçal Mayos Solsona said...

Veure la resposta a la intervenció anterior