METÁFORAS DE LA MUERTE Y LA VENGANZA DE DIOS

Al igual que la “muerte de Dios” popularizada por el filósofo Friedrich Nietzsche es una metáfora sugestiva pero que no ha de tomarse al pie de la letra, también lo es la “revancha de dios”, famosa a partir del libro homónimo del politólogo Gilles Kepel.

De hecho, ambas metáforas tienen más que ver con los humanos que propiamente con la divinidad. Como decía Nietzsche, es la humanidad -en un momento de su desarrollo histórico- la que ha “matado” o ha dejado morir en sí misma la religiosidad y la presencia de Dios. 

Las dos metáforas remiten a complejos procesos sociales de larga duración y no a ningún presunto acontecimiento más o menos puntual. Por ello, tanto en un caso como en otro, es muy difícil destacar a un único “protagonista” o incluso a unos pocos. No obstante, ambas remiten a momentos históricos concretos donde –con cierto escándalo y sorpresa- se tomó consciencia de que, incluso en cosas tan universales y constantes en la humanidad como es el espíritu religioso, se constatan cambios disruptivos muy profundos.

DÉU: "MORT" O "REVENJA"

8-4-1966

Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel.

De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.

RAMON VALLS: MAN, IDEAL, FEAR

Ramon Valls Plana is, without a doubt, a fascinating philosopher because of the difficulty and need to create a "we". It is not merely because in his highly influential 1971 book he interpreted Hegel’s Phenomenology of the Spirit as a process of "From I to we". This is not simply a good metaphor (although it is an excellent one), nor merely a very good interpretive line, or even a line of academic research (which it also is). "From I to we"makes explicit the main personal and philosophical concern of Ramon Valls: how can a "we" be possible?What sort of "we" can pacify the "I"s and avoid a war of all against all?

Valls is not interested in just any kind of "we", but a very specific one, political, real, effective, and most of all, one which reins in violence, and he forcefully rejects other attempts to construct a "we" based on church, class, culture or nation, a civil society of "I"s, as a moralist option and, ultimately, as an emotion. 

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR

Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?

 

Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.

TARDANA CIÈNCIA DE L'OCI

És curiós i força significatiu que l’oci, el lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci, el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament sempre. 

Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.