És curiós i força significatiu que l’oci, el
lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament
fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci,
el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament
sempre. Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.
