Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Jul 13, 2020

SALTAR FORA DEL PROPI ÉSSER

Tots hem volgut saltar fora del nostre ésser. Viure una altra vida. Experimentar el que hi ha més enllà del nostre món. Fugir de la presó de nosaltres mateixos.

És un somni molt estès. Però és possible?

Quan ho intentem -o fins i tot quan aconseguim- indefectiblement duem amb nosaltres l’ésser propi, la nostra manera de ser... 

Per això, intentem saltar a fora però continuem sent el que som i, d’alguna manera, continuem “nedant” dins el nostre ésser, encara que aparentment haguem transcendit la nostra “peixera”.


Volem alliberar el Willy que portem a dins, però això no és tan fàcil com a la balena de Hollywood. Sorprenentment el seu nom “s’identifica” amb el terme alemany i schopenhaurià “Der Wille”. Però aquí acaben les similituds.

Perquè si volem saltar fora de la “peixera” del nostre ésser, caiem en una terrible paradoxa: Ho volem fer perquè som aquella voluntat i, per tant, volem quelcom que trenca i va més enllà de l’ésser propi que –llavors- es caracteritza precisament per aquella voluntat contradictòria!

D’altra banda però, una voluntat no pot negar-se a si mateixa. Hom pot voler una cosa o una altra, però si en vol una, la vol. I no es pot dir que no la vol! Una voluntat no pot ser sinó la que és, no pot ser una altra o la contrària. Seria com saltar fora del propi ésser! 

Malgrat això i com hem dit, tothom ha experimentat l’estesa aspiració a ser altre del que és. Paradoxalment hi ha l’anhel de ser divers, de ser altri, de ser l’altre, de ser en l’altre...

Hom vol “di-vergir” que és agafar un camí altre de si i fora de si.  No només hom vol fer quelcom altre i ser di-ferent, sinó aconseguir fer quelcom radicalment im-previst, im-possible, im-premeditat, d’una llibertat sense cap condició, amb una voluntat involuntària...

És una paradoxa. Respon a l’atreviment forassenyat de fer o voler quelcom in-voluntari, di-vers o contrari a la pròpia voluntat, al propi ésser.

És una paradoxa perquè el nostre ésser ens segueix com una ombra molt més discreta que la que s’allargassa al capvespre. No es veu, però la voluntat que som ens persegueix sempre. Encara que certament podem sentir la constant lluita entre l’ombra d’una voluntat individualitzada i la llum d’una voluntat universal.

Com apuntà Schopenhauer, en el fons la vida humana és l’escenari on xoquen la re-presentació de la voluntat i dels ens individualitzats en contra de l’impuls còsmic i la llum primigènia de l’ésser (la Lichtung heideggeriana).
  
Per això costa tant conèixer l’ésser i la voluntat veritables. I no ajuda massa que siguin efectivament el nostre ésser i la pròpia voluntat. Paradoxalment, són secrets i abscòndits, però ens persegueixen amb més persistència que l’ombra que projectem.

Fàcilment caiem en la trampa de voler transaccionar entre les petites voluntats parcials i confrontades inclús a costa de la pròpia voluntat, la nostra Wille, el propi conatus, l’ésser que som.

No obstant això, igual com no podem saltar fora de l’ombra pròpia, tampoc no podem saltar fora de l’ombra de l’ésser.

Conscients d’aquest límit llavors -com Schopenhauer- sentim la necessitat d’alliberar-nos de Der Wille i representar-nos un altre món sense la nostra voluntat, sense la voluntat de ser que ens turmenta.

Aleshores però descobrim amb esglai i desconcert que també som allò del que fugim. Segurament mai no aconseguirem existir o tenir experiència fora de la nostra manera d'ésser. Però irremissiblement ho intentarem una i altra vegada.

Contínuament ens preguntarem amb desesper: per què no podem ser afora de nosaltres mateixos? Per què no ens podem "veure" des de fora. Per què no podem ser altres del que som? 

Perquè ho desitgem tant i seria tan radical, tan espectacular... tan impossiblement humà!

                                                  * * *


Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp, ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:
    - POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA
    - BIG DATA I PETJADA DIGITAL
    - TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
    - TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
    - TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ

 

49 comments:

Toni Prat said...

Em torno a treure el barret Gonçal... no és pot dir més clar ni més alt... - considerant que en un escrit el volum de la veu el determina el potencial d’eloqüència de les paraules...
Només discrepo del que dius en aquest paràgraf...
D’altra banda però, una voluntat no pot negar-se a si mateixa. Hom pot voler una cosa o una altra, però si en vol una, la vol. I no es pot dir que no la vol! Una voluntat no pot ser sinó la que és, no pot ser una altra o la contrària. Seria com saltar fora del propi ésser!

Vull pensar que categòricament és així... però malauradament l’experiència m’ha portat a dubtar-ne. Segurament que “tocat” per una certa decrepitud em trobo en l’evidència de que sovint “la meva voluntat es nega a si mateixa”... Ja sé que sembla paradoxal i que no és possible... però davant de la convicció de no poder assolir mai la “meva voluntat” per causes físiques principalment se’m planteja la dicotomia de continuar desitjant el que em serà inabastable i desitjar altres alternatives que no havia tingut mai en compte però ara si...

conformisme, eclecticisme imposat...??? No ho sé... Però abans de voler “fer passar el clau per la cabota” -que ja veig que això no és possible- opto “sense voler” per sentir-me mig cofoi amb el que puc aspirar i aconseguir de manera total... abans de quedar-me fallit en l’intent... I crec estar segur de que desitjaria una cosa però sense les facultats per aconseguir-la “en desitjo” una altra...

potser és un tema que pot donar molt de sí...

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Tradicionalment la voluntat era considerat un acte únic i autorreferencial. Únic perquè vols o no vols. Autorreferencial perquè només se significa a si mateix i no diu res de fora de la pròpia voluntat. Voler ser immortal no diu res de si hom ho és o no d'immortal, sinó simplement que hom vol ser-ho.

Des d'aquesta perspectiva tradicional, la voluntat només pot ser unívoca. Hi pot haver una certa oscil.lació o vaguetat si encara tens dubtes, no t'has decidit i no has arribat a concretar la teva voluntat. Però quan hom ja vol, pot ser terrible el que vol, però no pot no voler-ho (si efectivament ho vol).

Des de la perspectiva tradicional podem dir que llavors "s'ha acabat el broquil".

El més interessant és que els estudis neurològics actuals mostren que la voluntat humana no és cap acte únic ni autorreferencial.

No és únic perquè en la seva determinació hi intervenen molts nòduls cerebrals i inclús somàtics diversos. I per tant la volició que resulta de la interacció de tots ells és complexa i -sovint- oscil.lant. Si s'imposa un nòdul (encara que sigui momentàniament) la volició resultant és una, sinó és una altra.

Encara que pot sorprendre molt, tampoc no és autorreferencial perquè -com hem dit- és un acte-resum que és resultat de moltes interaccions. Llavors si canvien les circumstàncies, les referències exteriors o el valor dels nòduls implicats, la volició resultant pot canviar significativament.

La perspectiva actual pot explicar moltes paradoxes que sentim.

Esteve Trias said...

Bona nit, companys.

Penso que hom no pot saltar fora del propi ésser per definició: A és A o noA. (Parmènides).
El gen egoista ens instal·la un software lligat a l'instint de supervivència, que l'ancora al jo conscient. La consciència d'un mateix no pot existir en un altre jo.
Voler-ho, o desitjar-ho, són figues d'un altre paner. En el meu cas personal, no he volgut ser mai ningú que no fos jo. Ni canviar res, sabent fins i tot que sempre m'ha perjudicat ser com soc -autosabotatge, autoodi, baixa estima, fracàs, etc...-. Però veient com són els altres, normalment em reconforto. No em canviaria per ningú, tot i admirar a alguns, profundament. Només em sap greu si he ofés o fet mal a algú. És l'únic que canviaria de la meva vida. Però no per mi, i mai negant-me a mi mateix el dret d'existir, de ser jo, mateix. Errat. Suposo que sóc un Superhome. ;)

Toni Prat said...

Doncs com tu molt bé dius Gonçal, sobre la perspectiva actual... a mi em deuen haver crescut molt nòduls amb l'edat... i a més a més, deuen oscil·lar contínuament dins el meu cervell... perquè em fan sentir la sensació de desitjar dues coses a l'hora...

totes dues van adjuntes a una rècula de "justificacions" del desig/voluntat d'aquell moment i un ventall de possibilitats de fer-les factibles... que al final solen determinar quin és el desig o la voluntat escollida...

això -des del meu punt de vista- és l’antítesi de cap enamorament dels que et comentava dies ha ... però també crec que té la seva gràcia... (jo en diria enamorament raonat... que encara que en principi sigui una bajanada... perquè és com dir plat de sopes sense plat... “si lo consultes con la almohada” pots arribar a descobrir-hi uns considerable seducció...

Gonçal Mayos Solsona said...

Té gràcia perquè l'Esteve opta per la perspectiva clàssica d'un jo monolític autocontrolat a lo Descartes ja que -com diu- "no he volgut ser mai ningú que no fos jo. Ni canviar res, sabent fins i tot que sempre m'ha perjudicat ser com soc".

En canvi en Toni opta per un jo expressiu molt més inestable i variable ja que -com diu- "deuen oscil·lar contínuament dins el meu cervell... perquè em fan sentir la sensació de desitjar dues coses a l'hora".

Si bé en Toni sembla apuntar una gran excepció a la mencionada inestabilitat: quan s'enamora ja que llavors sembla obtenir la focalització única vers un sol objectiu!

Quin dels dos descriu millor amb la condició humana????

Toni Prat said...

Doncs a mi em costa de creure... i té gràcia també (encara que irònicament)... que hom que ha estudiat Filosofia assenti les seves resolucions i asseveri els seus raonaments sobre bases d'idees que algú va tenir 500 anys abans de Crist...

No sé si és protecció gremial o es pot arribar a creure que algú hagi tingut veritats absolutes i infinites... i que llavors hi hagi qui no pugui viure sense apuntalar-s’hi citant-les com si fossin els manaments de la llei de Déu... sense entretenir-se mai a qüestionar-les... (trobo que això és més propi de capellans que no pas de filòsofs Filòsofs... (no pendray...)

Toni Prat said...

De totes maneres Gonçal tampoc combrego amb la teva asseveració: “Per això, intentem saltar a fora però continuem sent el que som i, d’alguna manera, continuem “nedant” dins el nostre ésser, encara que aparentment haguem transcendit la nostra “peixera”.

Doncs la meva pretensió, amb aquest poema era la de posar de manifest el síndrome que experimenten els xinesos que han estat internats en aquests centres de reeducació -presons- i que a base de “menjar-se’ls el coco“ dia i nit... acaben amb una psicosi que es cruspeix completament la seva personalitat...

I encara que s’escapin de “l’aigua que els envolta” no passa res... perquè ells ja han esdevingut també “aigua”...

Toni Prat said...

També crec que el temps és clau... i si es pot utilitzar com a una quarta dimensió com un dia deies Gonçal... crec que encara és més determinant a l’ha de parlar d’enamoraments...

El paràgraf en el que dius: “Si bé en Toni sembla apuntar una gran excepció a la mencionada inestabilitat: quan s'enamora ja que llavors sembla obtenir la focalització única vers un sol objectiu!” jo el referia així: “Si bé en Toni sembla apuntar una gran excepció a la mencionada inestabilitat: quan s'enamorava ja que llavors semblava obtenir la focalització única vers un sol objectiu!”

i dic de posar el fet de poder-se enamorar en passat perquè crec que no saps mai si ho podràs tornar a estar...
Vull pensar que si que podré...”“però malauradament l’experiència m’ha portat a dubtar-ne. Segurament que “tocat” per una certa decrepitud em trobo en l’evidència de que sovint “la meva voluntat es nega a si mateixa”... Ja sé que sembla paradoxal i que no és possible... però davant de la convicció de no poder assolir mai la “meva voluntat” per causes físiques principalment se’m planteja la dicotomia de continuar desitjant el que em serà inabastable i desitjar altres alternatives que no havia tingut mai en compte però ara si...

conformisme, eclecticisme imposat...??? No ho sé... Però abans de voler “fer passar el clau per la cabota” -que ja veig que això no és possible- opto “sense voler” per sentir-me mig cofoi amb el que puc aspirar i aconseguir de manera “total”... abans de quedar-me fallit en l’intent... I crec estar segur de que desitjaria una cosa però sense les facultats per aconseguir-la “en desitjo” una altra...””

També hi haig d’afegir que no penso que és puguin comparar les dues situacions o estats emocionals... ni quantificar en grau de bellesa, ni de satisfacció entre ells... (no hi ha perquè)... potser és prou lògic que cadascun pertanyi a diferents èpoques o períodes de la vida d’una persona... doncs com acabem de veure... les experiències condicionen la manera de fer i de sentir de la gent en general...

Els sensacionalismes i estridències que comporta l’enamorament... segurament es modulen amb les vivències d’ells mateixos... i res impressiona tant com els impactes per primera vegada...

Gonçal Mayos Solsona said...

El temps no passa en va, però no s'ha d'exagerar.

Hi ha veritats molt antigues que ningú no qüestiona com -per exemple- el Teorema de Pitàgores.

En canvi, hi ha afirmacions que no aguanten ni dos dies. Fa unes setmanes es deia que el Covid-19 no s'encomanava per l'aire i ara sembla que sí.

Hi ha coses de Tales o Plató que ningú no nega ara. Però parlàvem del jo de Descartes que és una teoria molt més recent.

Gonçal Mayos Solsona said...

D'altra banda però l'enamorament és una experiència tan radical que potser exigeix condicions vitals no sempre presents en tots els moments de la nostra vida.

Encara que ho desitgem!

Toni Prat said...

és el que jo prenenia "posar en solfa" en dos paràfrafs més amunt...

Toni Prat said...

"Penso que hom no pot saltar fora del propi ésser per definició: A és A o noA. (Parmènides)."

això és el crec en un Déu Pare tot poderós...

i què vol dir "per definició"... (hi ha alguna teoria científica que ho avali... ???)


“paraula de Déu... us lloem senyor...!!! “

Toni Prat said...

Hi ha veritats molt antigues que ningú no qüestiona com -per exemple- el Teorema de Pitàgores.


Però també cal esmentar que ha costat molt d'admetre que la Terra és esfèrica...

Esteve Trias said...

Bon dia.

Els nostres comentaris m'han suscitat una reacció, un pensament: res del pensament màgic de fa 2000 anys queda. I no és cert.

Tenim constància del pensament màgic dels pobles antics, com el Grec. Avui cap grec creu en Zeus, ni en Atenea. Res no queda, podriem dir, més que la literatura barata d'aquell moment. Totes les construccions màgiques, que defugen la realitat per inventar-ne de paral·leles, de fictícies, han quedat en el nostre record. Un cop perden la fe dels seus creients, resten com a fòssils dels pensaments meravellosos que una societat determinada ha pogut generar, i creure.

Per altra banda, el pensament de Pitàgores, Parmènides, etc, no només no ha prescrit, sinó que a més no ha necessitat ni promogut mai la fe en cap dogma. Cap societat l'ha imposat com a pensament màgic o sagrat, ja sigui per persuassió gregària o per via militar.
La episteme científica no s'imposa, sinó que es proposa. És propositiva.

La fornada del pensament post-modern ha generat aquest dubte maliciós que qüestiona la neutralitat del pensament positiu. No podria ser menys. De fet, el pensament màgic sol atorgar al seu competidor natural dels seus propis mals, acusant a la ciència i al pensament racional de ser una fe. Res més lluny de la realitat. D'aquí el manifest del Nou realisme que bonament en Gonçal em va apuntar fa mesos, i jo vaig llegir. Estem sempre en les mateixes batalles, el mite contra el logos, la veritat contra la mentida, el discurs contra els fets, etc...

Per acabar, per a respondre la pregunta que ens llença en Gonçal, penso que totes dues perspectives són humanes. Són tant humanes unes com les altres. Al cap i la fi, surten del magí humà. Uns cerquen la facticitat, els altres l'espiritualitat, el pensament màgic, el discurs ben construït, però vuit de contingut.

El perillòs, però, és el pensament màgic. Perquè el seu poder és real. La realitat és el relat, per sobre de tot, i de tothom. El poder grupal no és cap broma. La coacció. No podem viure fora de la cultura i del grup social. És el nostre medi natural. Per tant, el pensament màgic, el fal·laç, el dogma, el fetitxisme, etc..., tot allò que va combatre la Il·lustració, és altament perillós per a la felicitat humana. Perquè és un eina de primer ordre per controlar la ment. És la seva intenció. Per definició no cerca la veritat, sinó inventar-se-la.

El principi de Parmènides pot ser acusat d'antiquat, però no de dogmàtic ni de religiós.
Però si fem la comparació, la religió i el pensament màgic són una mica més antics. Només els judeo-cristià 60000 anyets. I encara hi ha molts que hi combreguen, cegament. Jo no crec en Parmènides, sinó que l'escolto a través de la paraula escrita.

Toni Prat said...

L’enamorament és un estat intrínsec de la persona i increïblement il·lògic...

Gonçal Mayos Solsona said...

Una pregunta Toni, dius que "L’enamorament és un estat intrínsec de la persona i increïblement il·lògic... "

Entenc lo "d'il.lògic" però em sorprèn lo de "intrínsec".

Vols dir que l'enamorament és més intrínsec a la persona que no -per exemple- l'odi o l'amor?

toni prat said...

No... no... crec que tots els sentiments són personals i difícilment -jo diria que impossible- transmisibles integrament i fidels...

estem tancats en la "nostra" presó...

Gonçal Mayos Solsona said...

Crec que has dit una gran veritat, Esteve: "per a respondre la pregunta que ens llença en Gonçal, penso que totes dues perspectives són humanes. Són tant humanes unes com les altres. Al cap i la fi, surten del magí humà. Uns cerquen la facticitat, els altres l'espiritualitat".

La humanitat és molt complexa. Té diverses expectatives i funcions. D'algunes coses no en veiem la utilitat i potser no la tenen. Però som la complexa barreja de totes elles, segurament incloent el pensament màgic del que parles. Per això és tan complicat i perillós extirpar sense mirar-s'hi gaire.

Gonçal Mayos Solsona said...

Respecte a que "estem tancats en la "nostra" presó" -Toni-, crec que es va constatant més gran diversitat de sentiments i idees en els humans. Abans es pensava en una diversitat molt limitada.

Tot i així, crec que no és tan gran la diferència com per a que -amb l'esforç que calgui- no ens puguem entendre força clarament.

Afortunadament, en el fons, tots som humans i no "marcians".

toni prat said...


És evident que no m'he sabut expressar...

comunicar-nos el resultat que va fer el Barça en l'últim partit crec que és possible...

comunicar els sentiments que un enamorat (no dels de pel·lícula que ja tenen un guió) penso que és IMposible... (si aquests sentiments són considerablement profunds, autèntics i singulars... )

Gonçal Mayos Solsona said...

Estava clar.

La qüestió és si inclús l'enamorament és quelcom tan singular que no es pot comunicar. Si l'enamorament d'X no es pot comunicar a Y perquè els enamoraments que tots dos han viscut no tenen res a veure.

Sense treure res a l'autenticitat ni a la profunditat, crec que hi ha prou de comú i humà com per a que puguin ser comunicables.

Això no obliga -per suposat- a què -a més- siguin igualment acceptables per a tothom.

toni prat said...

Tot em fa pensar que tornem a estar a les antípodes...
Des del moment que existeix la poesia, la música i les arts plàstiques... crec que es fa evident la necessitat que tenen algunes persones a l’hora d’expressar-se i que no troben recursos vàlids en la llegua escrita o parlada “normalment”...

Jo admeto que bàsicament és la ciència la que aconsegueix transmetre íntegrament el seu missatge basant-se només en el text escrit i en els símbols matemàtics (sempre que no els utilitzem com a metàfora per crear un “poema”...)

Però a part d’enamorament o sense... comunicar un sentiment i fer-lo sentir a un altre tal com el sents tu... estic convençut que és impossible... (tot el bagatge cultural de l’un i de l’altre sol ser diferent, la personalitat, l’ambient en que se solen moure, l’empremta de gènere... etc.)

Si que es pot comunicar a una altra persona que n’estàs enamorat, o que l’odies, o que sents empatia per ella... o qualsevol altre sentiment... però no li pots traspassar el “què” ni el “com” ho sents tu... la “complicitat” no se sol guanyar a base de convèncer a l’interlocutor amb un discurs molt maco i coherent... fa falta incidir en els seus sentiments i per això jo crec que hem inventat maneres d’irrompre en el “sí” dels altres... amb llenguatges més densos que el normal i més contundents, concisos, emotius, delicats, eloqüents, exquisits...

com per exemple en Joan Vinyoli busca la coparticipació d’aquesta simbiosi que experimenta ell... i que la manera més maca de fer-li viure a l’altra l’ha trobada en un poema:


I la foscor
s’il·luminà
de sobte
perquè
érem dos
a contradir
la nit

(com crec que és obvi... la gent no parla així “per estar per casa...” El llenguatge poètic valent-se sovint de la metàfora pot ser molt més penetrant envers aquela persona que s’hi identifiqui...)

Gonçal Mayos Solsona said...

No dic que sigui fàcil.

Cal atenció, esforç, capacitat, empatia, haver experimentat coses similars, neurones espill...

Però em sembla erroni claudicar massa ràpidament en la possibilitat de la comunicació.

Precisament, l'existència mateixa de la poesia, la música i les arts plàstiques és senyal de què hi ha possibilitat de comunicació.

Tots ens queixem que és difícil i cal treball molt, però res especialment valuós no és fàcil.

Per això té gran valor ser un bon poeta.

I entendre altri i comunicar-s'hi.

No són coses "normals" en el sentit pejoratiu o de "poca exigència" del terme.

Per això de vegades cal llegir algú molt llunyà per entendre millor a qui tens just al costat!!!!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...


No parlaria jo de si és fàcil o difícil...
El feeling que es pot tenir amb alguna persona no m’atreviria a negar-ho però tampoc m’atreviria a dir que és cosa de persistència i d’esforç...
Perquè crec que hi ha una cosa que aquest mètode no té en compte i és l’espontaneïtat... que com és obvi i contradictori... la espontaneïtat no es pot aconseguir a base de temps ni de treball... i en canvi és un valor clau en la qüestió passional...
Una altra cosa que crec que pot ser fonamental per comunicar-se és que tots dos -o més- parlin el mateix idioma i amb un domini del lèxic molt semblant, si és en el cas de la paraula, però ho faria extensiu a tots els mitjans de comunicació amb les seves respectives eines... (incloses les del llenguatge corporal...)
Diria que és molt evident que si jo em poso a parlar de filosofia amb tu, em puc “quedar amb un pam de nas” per l’avantatge d’erudició que em portes en aquest tema... i que això sigui un handicap a l’hora de transmetre certs sentiments basat sobre els coneixement en aquest àmbit entre l’un i l’altre...

Per una altra part hi ha la qüestió de sensibilitat, que penso que cal remarcar... hi ha gent que tenen més facilitat pels idiomes, altres per la ciència, altres per l’art... i segurament que es recolzen i desenvolupen certes didàctiques que junt amb els seus dons innats (probablement) els fa més destres en les diferents formes d’expressió i comprensió...

Ara, per exemple, acaben de descobrir que hi ha gossos que ensumen i detecten el coronavirus... quan és ben sabut que els humans hem anat perdent grans qualitats olfactives al llarg de la història per un desús sistemàtic...
Amb això vull dir que potser cal familiaritzar-se amb els diferents llenguatges que cadascú cregui que li són més afins... els que no som tan “del morro fi”... no sabrem mai -possiblement- quina olor fa el coronavirus ni segurament ningú i menys un gos ens ho podria explicar amb paraules...
El llenguatge escrit i/o oral no ho pot explicar tot... ni molt menys... (tu em podràs explicar el què li va dir el Cèsar a la seva estimada però no em podràs descriure ni el sentiment d’ell abans i al pronunciar-les, ni l’efecte que si va causar a ella el fet d’escolar-les... ni el meu a l’hora se saber-les...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Quan una persona és més espontània, sovint és quan “és més ella”, ja que no s’amaga darrera de les pressions socials.

Per tant és quan millor se l’entén. L’espontaneïtat és bona per a la comunicació i la comprensió mútues!!!

Insisteixo que mai no és fàcil entendre a algú, però el que li posa el que cal, l’acaba entenent força. Això sí, la mandra, les preses i els prejudicis no van bé.

Els que no entenen, sovint és perquè no volen prendre’s les molèsties d’entendre i només s’estan mirant el propi melic.

La sensibilitat també és pot educar!

Els sentiments humans no són inefables, solipsistes ni misteriosament solitaris. També són formes i eines de comunicació!!! Potser les primeres i més bàsiques.

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

Durant molt de temps vaig creure que com dius tu... “Els que no entenen, sovint és perquè no volen prendre’s les molèsties d’entendre i només s’estan mirant el propi melic.” Però ara he canviat totalment d’idea...

1er. Perquè la persona que observes rarament sol manifestar-se com la persona que és... generalment la gent sol “vendre” la imatge d’un mateix una mica maquillada... i això no sempre és fàcil de detectar...

2on. Perquè el temps intervé... i si vas interactuant amb aquesta persona- ... a més a més has de tenir en compte de que la influeixen els esdeveniments del seu entorn també i... de retruc, has de ser conscient que rep la teva influència “maquillada” (com tothom, més o menys)... amb el perill de que una percepció real de qui ets tu -per part d’ella- pugui desencadenar-li certes especulacions no sempre a favor de la realitat...
3er. Perquè fisiològicament tots anem canviant i moltes vegades l’estat del nostre cervell depèn del comportament neurològic/endocrí que comporta les diferents etapes d’una vida. Tot això hem de pensar que hauria d’ocórrer amb total sintonia per evitar una dicotomia amb tendència a progressar...
4art. Perquè l’anàlisi que pretenem fer per conèixer algú depèn sempre de la interpretació dels records de l’un i de l’altre constantment... i ja és ben sabut científicament que dels records no ens en podem fiar ni un pèl...
5è. Perquè hi ha encara una colla de condicionants més que es faria llarg de descriure i difícil d’aplegar en aquest escrit... alguns per ignorància per part meva... però que intueixo la seva latència...

Estic totalment d’acord amb la teva afirmació: “La sensibilitat també és pot educar!” i paradoxalment per això mateix estic amb total desacord amb la segona tesi: “Els sentiments humans no són inefables, solipsistes ni misteriosament solitaris.”

penso que són inefables perquè com et vaig comentar l’altre dia, tot em fa pensar que hem inventat maneres a part del llenguatge oral o escrit per transmetre sentiments... (ja m’agradaria veure’t com em fas “viure” a mi la sanció que t’ha produït una carícia...) (crec que tota descripció es quedaria pobre i esbiaixada...)
solipsistes perquè crec fermament que mai sabré la reacció, l’impacte, la sensació, la sorpresa, la total percepció que jo pretenc fer-te arribar del meu sentiment... si t’ha arribat íntegrament i fidel... totalment consubstancial amb el meu...
I solitaris... perquè conec arreu un pilot de persones que se senten o s’han sentit soles en algun moment de la seva vida tot i conviure amb algú que en principi els havia de “comprendre”. Jo en puc donar fe...

També m’agradaria puntualitzar que la espontaneïtat no crec que es pugui improvisar deliberadament... (als cursos que fan per venedors n’ensenyen... però ha de ser per venedors que només tinguin contactes molt esporàdics amb els clients... perquè al final “se’ls veu el llautó”)

i tornant als sentiments... crec que com dius en l’últim paràgraf: “També són formes i eines de comunicació!!! Potser les primeres i més bàsiques.” Si... però no per això deixen de ser eines amb la mateixa capacitat de desinformació i males interpretacions” (precisament per la manca de precisió en el seu discurs... que ens obliga sempre a “deduir” el que volen dir... i això és més que perillós...

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

Un dels impediments que dificulta la comunicació total és -encara avui- la impossibilitat de llegir el pensament de l’altre... (i sempre que s’hagin de menester traduccions o interpretacions pel mig... estic convençut que no ho pot resoldre la literatura...)

El Dr. Corbella deia un dia per TV que solem dir una mitjana de 200 petites i misericordioses mentides al dia... (potser ja per inèrcia...) però això denota que moltes vegades que no hi ha concordança entre el discurs “literari” amb el literal...

Gonçal Mayos Solsona said...

Certament s'ha de comptar amb la voluntat de mentir i inclús amb mentides inconscients.

Ara bé, també de les mentides se'n treu coneixement i comunicació.

Per exemple: algunes de les mentides de Donald Trump ens diuen més de com és que no la veritat que alguna vegada deu dir.

toni prat said...

"Ara bé, també de les mentides se'n treu coneixement i comunicació." Sobretot quan és fàcil adonar-te de que és una mentida... però crec que això no sempre es dona...

Jo i altres de la meva edat hem viscut enganyats durant molts anys...

toni prat said...

Una altra evidència claríssima que constata la impossibilitat de traduir entre els diversos sistemes de comunicació és la de la manifestació d’estímuls tàctils...

Quan dos – o més- es troben per follar... generalment ho fan de forma presencial i no telemàticament, ni epistolar, ni telegràfica, ni whatsagràfica... Se solen trobar en algun lloc més o menys íntim per evitar distraccions i es despullen de cap a peus per aprofitar la més gran connectivitat física potenciada per la mirada, el tremolor, les pulsions, la intensitat de l’abraçada... etc., mirant d’abassegar la màxima quantitat -superfície- de pell possible... on els sensors neurològics de la dermis comuniquen directament al cervells sensacions “inefables”...

(me’n vaig a la catedral de “nostre Damm” a fotre’m una Voll ben fresca amb l’esmorzar...)

(una altra sensació “inefable”...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Cal evitar confondre la individualitat del plaer i el desig, amb que siguin absolutament inefables i incomunicables.

Indubtablement se sent plaer i desig en el propi cos i en la pròpia ment. No en els d'altri!!!!

Això no crec que ho negui ningú.

Ara bé, en el teu exemple dels dos amants, el què sent un d'ells és totalment inefable, incomunicable i incomprensible per l'altre?! I a l'inrevés. Per sempre més?

Cal evitar ser massa narcisista, vanitós i sibarita del propi plaer-desig individual, com per a negar que altres humans tenen -més o menys- similars desigs, plaers, emocions, sentiments i idees.

I que -inclús dins de les diferències- es poden entendre i comunicar.

Per exemple es pot no ser gai-lesbiana, però això realment impedeix entendre el desig que poden sentit?

Algunes passions em poden ser més alienes que d'altres. Però si m'interessa entendre-les per entendre els que les valoren tant, no puc en absolut??!!!

Una cosa és no compartir-se del tot o fins l'obsessió i una altra cosa és no poder entendre-les o poder comunicar-les en absolut.

Per què sí que hom té altres desigs, plaers, passions, sentiments, idees... que poden fer de pont.

toni prat said...

Amb això ja m'he perdut... "Cal evitar confondre la individualitat del plaer i el desig, amb que siguin absolutament inefables i incomunicables."

em torno a sentir tot sol jugant a pilota basca... crec i tot m’empeny a pensar que tu penses que només existeix la “superfície”... i que la frase de Hugo Von Hoffmasthal que diu: “La profunditat cal amagar-la molt bé... On.??? Doncs a la superfície...” no té sentit...
perquè intueixo que per a tu tot és el mateix... tot és “superfície” (tot totalment descriptible i transferible...) La poesia, l’art, la música... no existeixen... ni l’entendriment, ni la singularitat, ni la particularitat, ni l’individualisme, ni allò íntim i intransferible...

no sé què dir més... però haig de confessar-te que no et puc arribar a comprendre...

Gonçal Mayos Solsona said...

És molt senzill: per suposat que existeixen la poesia, l’art, la música... l’entendriment, la singularitat, la particularitat, l’individualisme, allò íntim!!!!!!!!!!!!!!!

Inclús existeix l'intransferible, però que existeixi quelcom així no impedeix la comunicació entre humans (si hom vol comunicar-se, és clar!).

Però ja veig que només conceps la poesia, l’art, la música, l’entendriment, la singularitat, la particularitat, l’individualisme, allò íntim SI ÉS RADICALMENT INTRANSFERIBLE!!!!!!!!!!!!!!!

I aquí no hi estic d'acord.

Al contrari: la poesia, l’art, la música... l’entendriment, la singularitat, la particularitat, l’individualisme, allò íntim... tot això és font de comunicació.

És on hi ha veritable comunicació. És el que val la pena compartir. És el que compartim.

toni prat said...

Si no hi ha res que sigui “inefable” potser ens hauríem de proposar de treure la paraula del diccionari...

Gonçal Mayos Solsona said...

Quina mania del tot o el no-res!!!!!!

Són ganes de voler dramatitzar i exagerar.

Què passa? Si no és inefable ja no té valor? Ni interès? Ni gràcia?

Llavors sí que hauríem de treure moltes paraules del diccionari!

I encara més coses de la vida!!!!!!!!

toni prat said...
This comment has been removed by the author.
toni prat said...

A veure si me’n surto de poder-te “comunicar” de la marera que ho sento “jo” particularment -només per a tu- que podem anar a ballar sardanes i dansar apassionadament al ritme de La Santa Espina...

Segur que estarem d’acord que és La Santa Espina...

segur que podríem sentir un fort llas d’unió amb Catalunya...

segur que ens premeríem ben fort les mans emocionats quan escoltaríem: “dos tresos i fora”

segur que sentiríem una certa ufana en el nostre estat d’ànim...

segur... segur... segur... fins a l’infinit... però segurament que no serien homologables els nostres sentiments... -i cada vegada n’estic més convençut...

tu creus que hi poden haver dues coses, persones, pensaments o sentiments que siguin totalment idèntics... ???

Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...
This comment has been removed by the author.
Gonçal Mayos Solsona said...

Estic dient que el comunicable, compartit i comú té tant valor, gràcia, interès i és tant plaent i desitjable com l'inefable i absolutament incomunicable.

També s'hi poden construir relacions humanes. Encara que costi força, he repetit sempre, ja que no crec que sigui fàcil ni automàtic.

En canvi, entestar-se en la puresa inefable d'allò "només meu" (com si tinguéssim por que al comunicar-ho ens ho robin) tanca en un narcisisme solipsista i suposo que elitista (perquè tothom creu que el seu és superior al que té altri).

toni prat said...

No cal "entestar-se en la puresa inefable d'allò "només meu" (com si tinguéssim por que al comunicar-ho ens ho robin) tanca en un narcisisme solipsista i suposo que elitista (perquè tothom creu que el seu és superior al que té altri)."

Pel què fa a la interpretació... haig de dir que tots sabem que la mateixa narració, novel·la.la o conte, relat, faula - per exemple- depèn molt del que la llegeix... Jo m’he trobat de llegir el mateix llibre que un altre i a l’hora d’acarar els conceptes extrets per cadascú solen diferir... i a vegades tan com perquè l’un digui que l’obre tendeix a afavorir les dretes i l’altre diu que a les esquerres...

Això escrit pels millors narradors del món... que no hi ha dubte que et voldrien transferir les seves sensacions...

"Entestar-se" jo crec que és voler ver creure que un pot sentir el mateix que un altre escoltant el mateix discurs... o fent la mateixa acció...

toni prat said...

tu hi notes cap diferència en que un li digui a la seva estimada:

I la foscor
s’il·luminà
de sobte
perquè
érem dos
a contradir
la nit


o li expessi d'aquesta altra manera:

ep noia... em sento molt cofio de la nostra complicitat...!!!

Gonçal Mayos Solsona said...

Precisament la literatura, l'art, la poesia... (també i anant més enllà: moltes coses de la vida) demostren el contrari del que dius.

Demostren que -malgrat les dificultats- hi ha alguna recompensa en la comunicació. Hi ha goig. Hi ha alegria.

Hi ha retrobament malgrat els malentesos i mals rotllos.

No hi ha completa solitud, simple fracàs comunicatiu, frustració total i perpètua...

En cas contrari ningú no llegiria i ningú no escriuria. Ni evidentment s'esforçaria per a comunicar-se. La humanitat seria una espècie muda... però també sense pell, desig...

Malgrat que hom s'entesti i quedi "molt bonic" de dir (és un tòpic que cansa): parlar no és llençar al foc signes obtrusos que ningú captarà, que mai no seran mínimament desxifrats, que sempre restaran secrets i inefables...

toni prat said...

d’això se’n diu “picar ferro fred”...
jo et parlo de funcions exponencials i tu em contestes sobre les “funcions” “exponencials” que fan els botiguers per exposar els seus articles a l’aparador...

perdona’m però ho trobo un insult a la intel·ligència...

toni prat said...

em sembla un debat d'en Toni Soler amb la Pfof. Dra. en Química Quàntica Carolina Pérez Ledesma...