AVORTAMENT, EUTANÀSIA, SUÏCIDI I HOMOSEXUALITAT: PROHIBIR O TOLERAR?

Així, segons la interpretació de les Enquestes Mundials de Valors (WVS) de 1990 a 1996 en 65 països diferents (Inglehart i Welzel 2006: 75ss), l'oposició a l'avortament, a l'eutanàsia, al suïcidi i a l'homosexualitat manté un alt grau de correlació amb els “valors tradicionals”^[1]. En canvi, la seva defensa o tolerància es correlaciona amb els “valors seculars-racionals”.

OCCIDENT I ISLAM: DIVERGÈNCIES BIOÈTIQUES I BIOPOLÍTIQUES

Es constata la sorprenent escissió entre les anàlisis biopolítiques i les bioètiques  també en el distanciament entre Occident i l’Islam. De l’una banda, els règims i governs de països musulmans estan assumint amb notable celeritat molts paràmetres d’una governança biopolítica molt similar als occidentals i, a més, sense gaire resistència per part de la població. En canvi, passa tot el contrari en moltes qüestions bioètiques vinculades a les relacions dels gèneres. Aquí es percep sovint el rebuig de sectors prou importants per a imposar agendes en les societats musulmanes clarament inverses a les occidentals.

RETROCÉS EN ELS VALORS BIOÈTICS

Exemples d'inversions en les actituds, que confirmen la tesi.

Hem destacat que la “pauta generalitzada” detectada per Inglehart en les Enquestes Mundials de Valors només es manté en contextos de certa estabilitat material i seguretat físicoexistencial. Per tant, en cas contrari, les actituds i el canvi de valors han de mostrar algun tipus d’inversió en aquesta “pauta generalitzada”. 

DÉU: "MORT" O "REVENJA"

8-4-1966

Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel.

De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.

TREBALL: CÀSTIG EXPIATORI O PIETAT PRODUCTIVISTA?

La sacralització capitalista de la riquesa (Onfray) és relacionada amb la desacralització il.lustrada de la religió. Perden impacte els components tradicionals de la vida associats a la religió, mentre que -sovint inadvertidament- moltes noves realitats com el treball adquireixen un "vernís" absolut i inqüestionable que s'assembla als manaments divins. 

Paradoxalment, ambdós processos inversos van ser possibilitades per la prèvia sacralització religiosa del treball i la riquesa (tesi de Max Weber que podem perseguir en Bacon, Baxton i molts altres). D'aquesta manera, es supera la tesi més tradicional, cristiana i medieval que remet al Gènesi bíblic. I el treball deixa de ser considerar un càstig diví que calia expiar i que era resultat del pecat original i la consegüent expulsió del Paradís.