RAÓ INSTRUMENTAL I DESIG D'UN ALTRE DESIG

A partir de l’escissió senyor-esclau, es produeix també una escissió en les actituds vitals. A partir d’ara el Senyor es limita deixar-se portar pel seu desig i es reserva totalment el gaudi. Pel contrari el Serf, salva la pròpia vida però al cost de sacrificar els seus desig i goig. 

En tot cas, el Serf només pot gaudir de manera indirecta a través del plaer del Senyor, ja que ara el goig d’aquest ha passat a ser el “seu” goig. L’Amo l’instrumentalitza –ens diu Hegel- fent-lo servir com a intermediari per a apoderar-se de la naturalesa i satisfer el seu desig a través d’ell. Així el Serf, tot reprimint el seu desig i assumint com a propi el del Senyor, aprèn a exercir un domini instrumental de la natura precisament en la mesura en què instrumentalitzat en el seu treball per l’Amo.

Sorprenentment passa desapercebut tant a Marx com a Heidegger i només ho valora suficientment l’Escola de Frankfurt, que el treball del Serf, precisament per ser instrumentalitzat, es manifestarà com a instrumentalitzador. En tot cas Hegel –anticipant en això a Marx- veu en el domini de la naturalesa el mecanisme pel qual el Serf finalment s’emanciparà i llavors subvertirà la contraposició senyor-serf.

Com hem vist, s’ha produït una escissió d’actituds davant la vida o la natura, que tindrà la seva continuïtat en determinades funcions socials. D’una banda, el Senyor no tem a la mort i està disposat a posar en joc la seva vida, mentre que el Serf la tem i posa la pròpia vida com el valor suprem. D’altra banda, el Senyor es bolca en el desig i es reserva en propietat la seva satisfacció i gaudi (aquests són els seus valors suprems); mentre que el Serf es bolca en el servei i renuncia al propi desig, així com a la seva satisfacció. 

Finalment, el Senyor domina la natura a través del Serf, el qual precisament per ser dominat (recordem que treballa per por i no per amor), aprèn a dominar i instrumentalitzar la naturalesa a través del seu treball.

L’Esclau aprèn a dominar la natura mitjançant l’impuls, la comanda, l’ordre, el valor i el fi que imprimeix en ell el desig del senyor. I així es veu abocat a la raó instrumental. Com veiem, darrera la dualitat Senyor-Serf hi ha una coimplicació, constitució i necessitat mútues. El Senyor és en la mesura que hi ha Serf, i aquest en la mesura que hi ha Senyor. L’Amo només és tal en relació a l’Esclau i a l’inrevés.

S’ha arribat a un repartiment dels papers, que no comporta un equilibri perfecte, però sí aparentment estable. S’ha acabat doncs la dialèctica? No és així, perquè l’equilibri assolit és inestable per les dues vessants en principi més sòlides: en primer lloc, pel reconeixement simbòlico-constitutiu i, en segon lloc, per la distribució de funcions socials.

Pel que fa al reconeixement, en principi, sembla que de la lluita a vida o mort el Senyor n’ha conquerit un reconeixement ple, mentre que el Serf l’ha perdut totalment, igual com a perdut la batalla per a imposar el propi desig. I certament ha estat així però només en un primer moment. Tant el Senyor com el Serf han après a superar el desig merament objectual i han descobert un estadi molt més seductor: el desig d'un altre desig.

En un primer moment el Senyor redueix el Serf a objecte i instrument, però aviat descobreix fascinat que -a diferència de les coses- pot imposar el seu desig al del Serf i que aquest l'assumeixi com a propi. A partir d'aquest descobriment, el Senyor assoleix un nou nivell de desig que no se satisfà devorant coses sinó dominant altres desigs. És un nou pas de la "Consciència desitjant" vers la plena autoconsciència i hominització. A partir d'aquest moment el Senyor no desitja només coses sinó també desigs que se li subordinin, passa a desitjar Esclaus. 

Quelcom similar, correlatiu i invers li passa a l'Esclau. Ha après a eliminar el propi desig i substituir-lo pel del Senyor. D'aquesta manera fa també el descobriment d'un desig superior ja que és el que precisament l'ha esclavitzat. Emporuguit i agraït d'haver evitat la mort, inclús queda fascinat pel desig més atrevit, valent, despreocupat i superior del Senyor. I és pròpiament aquest desig el que esdevé el seu Amo, s'apodera del seu ser i esdevé el "seu" propi desig. Així el Serf aprèn també a desitjar un altre desig i no només coses. 

Per vies inverses tant l'Amo com l'Esclau assoleixen el nivell superior, més humà, autoconscient i inesgotable del desig d'altres desigs, i no simplement de coses. Entrén així en una dialèctica del reconeixement ja que el més valuós i desitjable serà el desig superior i més fort. No només desitgen altres desigs sinó els més potents, abastadors, autoconscients i humanitzats (ja que tot això està vinculat). 

El problema de Senyor, però, serà que està focalitzat en el Serf i el seu desig més dèbil, i això li comportarà un reconeixement degradat que -per tant- tendirà també a degradar-lo. En canvi el Serf ha assumit el desig superior i més atrevit de l'Amo i per tant -tot i no ser reconegut encara per aquest- ja reconeix el valor d'un desig superior i aprèn a desitjar ser Senyor i deixar de ser Serf (desig subordinat).

L'Esclau va experimentant la terribilitat de la seva subordinació que ho és més inclús pel que fa a la claudicació vital i l'autorepressió del propi desig, que no per la duresa del servei i del treball. Aquí hi ha una diferència clau entre Hegel i Marx (sobretot el posterior més economicista). 

La Servitud se li fa insuportable a l'Esclau i vol ser Senyor, però en aquest estadi qualsevol inversió deixarà les coses bàsicament iguals i no permetrà el desenvolupament posterior de la dialèctica de l'autoconsciència. Cal doncs que l'Esclau bolqui la seva frustració en el domini de la naturalesa i de les coses, per a poder fer el salt trencador al veritable desig d'un altre desig en condicions de reconeixement mutu. Cal que construeixi treballosament el món de la cultura, l'art, la industriositat, la tècnica i la raó instrumental.

Similar però inversament, el Senyor s'ha reservat el gaudi i el reconeixement, dels quals exclou totalment el Serf. Però el consum de coses no és el fascinador desig d'un altre desig. Aquí es limita a devorar els productes naturals que l’Esclau cultiva per ell. Per això el Senyor té plenament garantit el consum pel treball del Serf, però reduït a un desig cosificat molt degradat i que no pot aspirar a la sublimitat del desig d'un altre desig. 

Com veiem de forma paral.lela però invertida, tant l'Amo com l'Esclau han experimentat fins a quin punt és superior i infinitament més fascinant el desig humanitzat d'un altre desig per sobre de la mera apetència cosificada. Aquí tenen un punt clau que permetrà desenvolupar la dialèctica de la plena autoconsciència.

L'altre punt clau s'esdevé amb el reconeixement, on també passa quelcom similar al consum i la satisfacció del mer desig de productes i objectes naturals. En tots dos casos el seu estadi superior sobretot té a veure amb subjectes, amb humans i amb altres desigs plens! 

El reconeixement ple només és possible si prové de subjectes i de “jos” mereixedors d’aquest nom! Éssers capaços de dir no! Ja que -en cas contrari- tant el desig com el reconeixement són degradats, cosificats, objectuals i sense valor per a consciències humanitzades.

Cap objecte, inclús cap “eina parlant” o esclau, no pot oferir un reconeixement efectiu i digne d’aquest nom. Perquè llavors  el reconeixement es desvaloritza en mateixa mesura en què s’ha desvaloritzat qui l’atorga. Per tant i de manera en absolut paradoxal, el reconeixement que rep el Senyor del Serf, val tan poc com el Serf. Ningú que no és reconegut no és vàlid per a reconèixer a ningú, podem dir que el seu presumpte “reconeixement” és “paper mullat”, fals, innefectiu...

El Senyor ha obtingut els seus alts estatus simbòlic i autoestima en la mesura ha vençut i subordinat el Serf. Però precisament en la mesura que ja l’ha derrotat totalment i subordinat, ja no s’hi relaciona com amb un subjecte o jo, sinó només amb un instrument degradat (encara que pugui parlar! –deia Aristòtil-). Per tant el reconeixement obtingut va degradant-se inevitablement i sovint sense que el Senyor se n’adoni.

Al principi valia molt ja que sorgia d’obligar una “Consciència Desitjant” a renunciar al propi desig i posar per damunt el d’altri. A més el Senyor havia vençut la por a la mort, havia mostrat la seva valentia i el Serf era la mostra encarnada de la “seva superioritat”, de què havia confirmat que era l’únic subjecte-jo i que havia degradat tota la resta a “no-jo” i a objecte (per molt que pugui parlar, insistim).

Inevitablement els Senyors (ara parlant en plural cosa que evita fer Hegel en aquestes primeres figures de la Fenomenologia) focalitzen la seva lluita pel reconeixement en els Serfs, evitant l’enfrontament entre ells d’on, d’altra banda i com hem dit, només en poden treure o bé la mort pròpia o bé la d’altri, però cap reconeixement més sòlid o de superior durada (ja que el perdedor, si no mor, queda degradat a Serf). El moment de la lluita a vida o mort no permet cap altra alternativa ni desenvolupament.

En conseqüència els Senyors acaben sent senyors-en-i-pels-Serfs. El seu referent és al cap i a la fi els Serfs. Però recordem que el reconeixement val el que val qui l’atorga, i aquest ha estat degradat a Serf, per tant és un reconeixement degradat (en si mateix però especialment des de l’òptica del Senyor). I qui basa tota la seva autoestima i valor en un reconeixement tal, es veu condemnat tard o d’hora a la pròpia degradació. 

D’altra banda, un reconeixement unilateral (de l’Esclau respecte l’Amo, però no de l’Amo respecte l’Esclau) té un perill inevitable de degradació, ja que qui l’atorga és per definició inferior, inclús en darrer terme és definit com a incapaç d’autèntic reconeixement (millor dit n’ha estat violentament exclòs). En conseqüència és inevitable la degradació de l’aposta senyorial pel desig i el menyspreu de la mort. 

El reconeixement unilateral i mancat dels serfs no pot mantenir el Senyor en la terrible tensió del seu repte originari... ni tampoc li permet evolucionar històrica, política i culturalment. De forma inevitable, el Senyor perd contacte amb el món i –inclús- el seu propi domini. No pot entendre ni percebre el perill de la nova relació de domini tècnic sobre la naturalesa que el Serf està inaugurant i que obre tota una nova dialèctica cultural, política i col.lectiva.

Per això finalment, s’aplaquen el desig i menyspreu de la mort que animaven i constituïen el Senyor; però és incapaç de guanyar res a canvi ni d’obrir cap nova dialèctica. Cada vegada més, el Senyor esdevé un mer paràsit de l’Esclau i passa a viure de i en el món que aquest està creant. Malgrat el seu inicial i “senyorivol” menyspreu, l’Amo ha d’acabar acceptant el model vital del Serf i deixa “morir” el seu “senyoriu”. Esdevé una paròdia de si mateix i una rèmora del passat. Esdevé un “ocupa” inadaptat i incapaç de reinventar-se en el nou món creat pel Serf. L’Esclau inclús comença a oblidar-se d’ell, abans fins i tot d’adonar-se que pot fer la Revolució.

Paral.lelament, si bé en clau inversa, succeeix una cosa similar. Primer l’esclau viu en l’enlluernament de l’atreviment del Senyor i li atorga un reconeixement sense contrapartida. Però l’Amo –més enllà de preocupar-se per mantenir sotmès el Serf- oblida el repte originari sobre el que va basar en el seu senyoriu. S’aboca exclusivament al desig, el gaudi, el consum, el plaer, la diversió i el espectacle. En canvi, al Serf no li és permès oblidar la seva esclavitud, el seu treball forçat, el domini constant de la naturalesa, el servei diari i –inclús- ha de confeccionar els espectacles i diversions per entretenir els Amos.

El Serf té sempre inevitablement al davant i de manera obscena la referència i el mirall dels senyors. Per això percep tant la progressiva degradació d’aquests inclús abans de descobrir el propi empoderament i la creació d’un món que li és subordinat. Encara el domina la por a la mort, però està creant un nou món, transformant la vida i generant tradició. Així el Serf tendeix a superar la seva servitud: ja sigui per percepció de la degradació de l’Amo, com per la pròpia ascensió a noves formes de desig, control de la por, domini tècnic, tradició cultural, biopolítiques...

Inevitablement, -ens diu Hegel, anticipant Marx- la dialèctica de l’Amo i Esclau porta a la inversió dels papers. Porta a la Revolució... si bé és pensada de forma subtilment diversa. Però abans de la Revolució cal que primer l’Esclau superi la seva alienació. Creu que el poder de l’Amo és la clau del domini de la naturalesa i de l’ordre social. Però encara que -en la seva total instrumentalització- l’Esclau no en fos conscient, és el seu treball i esforç (fruit d’un sí a la vida des de la por a la mort) el que domina realment la natura (i no el menypreu a la mort o el “desig” incontrolable del Senyor).

Mentre que el Senyor, gràcies a instrumentalitzar-lo, es limitava al gaudi dels productes resultants del treball del Serf, aquest havia de veure-se-les i lluitar directament amb la natura. Mentre l’Amo viu només “en ell mateix” i en el record de la seva opció vital, l’Esclau transforma esforçadament la naturalesa i, paral.lelament, és transformat per ella i pel seu propi treball. 

Mentre l’Amo no evoluciona, el Serf converteix la seva instrumentalització en domini instrumental de la natura i obre un complex procés de desenvolupament tècnic cultural. Certament, la nova dialèctica continua definint-se en termes de domini, però ja no basat en el menyspreu de la mort, sinó en un projecte vital caracteritzat per diferir i educar el desig. Ja no és el domini anímic de la por a la mort, sinó el domini tècnic de la natura.

Gràcies a reprimir el desig i el gaudi per a fer possible el treball, el Serf construeix tot el món de la cultura (començant per l'agri-cultura neolítica). El món cultural i especialment el tecnològic és obra del Serf qui, per l’opció vital constitutiva, sap sublimar-lo i vehicular-lo a través d’obres “es-forçades” (només inicialment “forçades” pel Senyor). Precisament, el món de la cultura que construeix l’Esclau és la fi del mode de vida del Senyor.

En el món de la cultura, que aviat es perllongarà –diu Hegel- en món de la civilitat i de la política (com a pacte, consens, contracte recíprocs) perdrà rellevància el menyspreu de la mort per part del Senyor. En una dialèctica que evidentment va fascinar Marx, el nou món creat pels esclaus és incompatible amb el vell món dels senyors i en provoca la caiguda.

Ara bé, Hegel pensa que la inestabilitat de l’escissió Senyor-Serf i la lluita pel reconeixement només poden trobar una sortida quan el reconeixement és mutu, recíproc i entre iguals, perquè sinó senzillament tal reconeixement és mancat i condemnat a la degradació. És això compatible amb la igualació del proletariat que esdevé la classe universal de Marx?

En tot cas, una tal situació de reconeixement just, recíproc i equilibrat fa que el desig i la por a la mort es juguin a un altre nivell molt diferent, amb la qual cosa ens allunyem ja del tema d’aquest article. 

A més Hegel també tendeix a abandonar en les dialèctiques successives de La Fenomenologia de l’Esperit la perspectiva radicalment vital, existencial, pantràgica i panagonista per a passar a una perspectiva més historicista. Des d’ella refarà tota la història de la humanitat com l’evolució d’aquest Serf que només esdevindrà “amo” usant astutament del seu autocontrol, treball i raó.

Vegeu els posts:

-      DESIG I MORT A LA 'DIALÈCTICA DE L'AMO I L'ESCLAU'

-      EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

-      EXPERIÈNCIES QUE CONSTITUEIXEN EL SUBJECTE

-      EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

-      EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA
    DOMINI INSTRUMENTAL I RECONEIXEMENT

-      SERF COM A AMO, EN L'ACTUALITAT

Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos publicat a Eros y Thanatos, Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.