Quina imatge de Déu em fascina? Fora de les imatges divines
de les grans mitologies i teologies, quin altre tipus de divinitat puc
imaginar-me? Puc pensar un tipus de Déu que no sigui el rebut del cristianisme,
la Grècia clàssica, les mitologies hindús, egípcia o ameríndies?
És un experiment mental i recreatiu per a l’autoconeixement. Convençut
que encara no em conec prou a mi mateix, en el no-lloc o “limbo” aeroportuari m’arriscaré
a donar la meva actual i provisional imaginació.
Ara mateix em fascina un déu ecòleg i jardiner. Seria un déu
certament preocupat per les seves criatures, de la naturalesa i el seu equilibri conjunt, però també del seu jardí o de la seva part predilecta de la
natura. Li preocupa el conjunt més que s'obsessiona per alguna part concreta de la seva creació i -per tant inevitablement- desentendre'ns una mica de les altres. No està disposat a generar caos, desgràcies o erms enormes per afavorir i privilegiar algunes espècies rares o els afavorits per les seves dèries momentànies.
Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt.
La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-.
Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí.
Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.
Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt.
La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-.
Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí.
Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.
No és un déu-jardiner especialment obsessiu, detallista
ni perfeccionista. Es preocupa per les seves criatures i estima les seves
plantes, però no els imposa uns criteris o canons massa rígids. Se les
estima de la manera tolerant i força libèrrima de qui li agrada veure’s sorprès
(especialment si és gratament) pels esdeveniments, per l’autonomia,
creativitat, força i exuberància de les seves criatures.
Per això aquest déu-jardiner no correria a tot moment amb l’aixada
ni les tenalles de podar per a tallar els brots inesperats. Tampoc no seria
massa dogmàtic amb les “males herbes” que neixen en mig de flors delicades o de
col.leccionista. Seria un déu-jardiner que sap apreciar els contrastos i la
diversitat, que valora els efectes imprevistos, les convivències sorprenents i
que –de vegades- no rebutja les interaccions una mica conflictives.
Seria un déu-jardiner al que no li agrada malcriar massa les
seves criatures i al que no li agraden els “ploramiques”. Tot i que sap ser
sol.lícit i maternal-paternal, pensa que tothom s’ha de valer algun dia per si
mateix i que no són bones les dependències permanents ni absolutes. És jardiner
i ecòleg però no és esclau de les seves plantes, ni tampoc cap amo capriciós i
omnipresent que contínuament les està determinant. No és obsessiu ni intervé que
en tot moment imposant el seu criteri a les seves criatures: tu has crescut massa
cap aquí i tu massa cap allà, etc. etc.
Encara que sembli contradictori, seria un déu-jardiner amb
vida privada independent del seu jardí, amb altres ocupacions i interessos. Potser
el jardí-univers seria el més important dels seus hobbies, però sens dubte en
tindria d’altres. Com apuntaven Giordano Bruno i Spinoza, la seva potència
creadora seria tanta que no en tindria prou amb un únic món ni un sol hobby. La
seva exuberant potència seria tal que els seus atributs, modes, hobbies i
curiositats serien infinits (i tots bastant grans i diversos!).
Per això el meu déu-jardiner de fantasia, quan no s’hi
dedica, li agrada saber que el seu jardí sabrà apanyar-se-les sense ell i, que
quan hi tornarà, no s’haurà mort de set, de pestes o devorat per les males
herbes. Ara bé també seria un déu-jardiner que gaudiria retornant al seu estimat
jardí -després de despreocupar-se’n una bona temporada- per apreciar les
significatives i subtils novetats, per a deixar-se sorprendre i valorar el nou equilibri assolit
pel jardí.
Li apassionaria sobretot descobrir que aquella planta, que
semblava que no faria mai res, resulta que s’ha desenvolupat sorprenentment, i
aquella altra -que sembla voler menjar-s’ho tot- s’ha vist moderada i
contrapesada per les seves companyes. Veure que aquella flor tan maca finalment
ha florit i que ha crescut una nova herba silvestre, que ha trobat un agradable
lloc en mig de les que ell havia plantat la darrera vegada.
Aquestes petites novetats i mostres de llibertat i autonomia
de les seves criatures fascinen i fan feliç el meu imaginari Déu-jardiner. Ara
bé, això no vol dir que sigui un jardiner diví indiferent, totalment absent i
sense principis ni valors. S’hi sent corresponsable i sap que -al cap i a la fi-
un jardí no és l’anarquia, ni el violent campi qui pugui, ni una brutal guerra
de tots contra tots...
Prefereix els jardins anglesos, els romàntics i sobretot els japonesos que no els jardins versallescos. Aquests són massa ordenats, simètrics,
jerarquitzats, previsibles i urbanitzats. Creu que els jardins japonesos, anglesos i romàtics emulen i
potencien millor la bellesa de la naturalesa, alhora que hi integren menys conflictivament la "petjada" o "presència" humana.
També li agraden especialment els jardins zen, dels que en valora l'elegància equilibrada i minimalista, així com la integració perfecta de pedres i construccions humanes. Però els troba massa endreçats i reflexionats, més fets per a ser contemplats que no trepitjats i viscuts plenament. A més, l'excès ufanós de la potència creativa del Déu-jardiner i les seves moltes ocupacions l'aparten de la concentració acurada que fan la perfecció dels jardins zen -i en general dels jardins japonesos-.
Sobretot rebutja tractar les plantes com elements
bàsicament arquitectònics o esculturals. Odia disciplinar-les i forçar-les per
a que siguin o bé com grans bonsais, o bé com fites arquitectòniques verdes borejant els camins. Tampoc no li agraden els jardins
desnaturalitzats, dessertitzats i degradats a “parc suburbà” amb gespa
maltractada i engroguida, i “làmina d’aigua” bruta i estètil.
Al contrari, li agrada que en alguns llocs els jardins
siguin com a boscos força selvàtics, amb racons amagats i sorprenents, on
inclús hom si pugui perdre. Valora especialment també l'adaptació, els canvis i les diverses tonalitats que adquireixen els jardins segons les diverses estacions.
El fascinen els melangiosos vermells i marrons de la tardó, però també la verdísima ufanura de la primavera. Gaudeix i aprecia d'altra banda la claror esclatant que -tan diversa com és- sovint comparteixen l'hivern tot nevat i l'estiu fortament iluminat pel sol. Curiosament li sembla que totes dues estacions comparteixen una similar suspensió de la vida per la inclemència del temps: ja sigui la fortíssima calor i insolació de l'estiu, o la fredor paralitzant de l'hivern.
En definitiva, li agrada al meu Déu-jardiner-ecòleg que el jardí tingui vida pròpia i s'adapti -motu propio- a les diverses estacions i circumstàncies climàtiques. Confia molt en les seves criatures i en la capacitat d'aquestes per compaginar-se i ajudar-se mútuament a adaptar-se a circumstàncies canviants.
Ara bé, també sap dels inconvenients que resulten quan els pretesos jardins es
converteixen en un caos total, inhabitable, mortífer, on les plantes i entorns
més aviat s’entrebanquen i degraden, enlloc de potenciar-se i revaloritzar-se
mútuament.
Seria doncs un Déu-jardiner que sabria agafar l’aixada, suar
la cansalada i –quan convé- fer servir la podadora o la serra mecànica. L’amor
i l’interès per la seva creació li ho exigeix. No en pot abdicar, se l’estima
massa i sap assumir les seves responsabilitats. A més i com que gaudeix d’una
potència infinita, el déu-jardiner pot dedicar-se a tots els seus hobbies,
sense oblidar-ne permanentment cap.
Malgrat que no és obsessiu, autoritari ni
massa gelós, el meu imaginat jardiner és -no s’enganyin- un autèntic déu infinit
amb totes les seves capacitats, potencialitats, responsabilitats i facultats. És un tipus de Déu que cal no menysprear per molt que hagi escollit com a model una professió tan humil com la de jardiner o -si es vol- d'ecòleg.
No és -certament- un déu guerrer atlètic i molt hàbil amb les armes, o un sant ascètic i sense màcula... Però també és molt poderós i exerceix una benèfica influència sobre les seves criatures. A més, possiblement les interfereix i domina menys, sense que tampoc les menysprei ni se senti obligat a castigar-les.
Suposo que també hi ha molts tipus de jardiners i que segurament
ara en privilegio un... el meu. Però d’això es tracta en aquest “experiment
mental”: segons les meves dèries i manies, escullo un tipus de jardiner i me l’imagino
convertit en divinitat. Fantasejo amb una espècie d’infinit i totpoderós
jardiner que podria tenir l’univers –incloent la Terra i la humanitat- com el
seu jardí particular, la seva obra personal, la seva criatura, els seus singulars cosmos i creació.
Me n’adono que he optat gairebé sense adonar-me’n per identificar-me a mi mateix amb aquest
imaginari déu-jardiner. És a dir, no només he pensat el tipus de imaginació
lúdico-recreativa de déu que em surt amb relativa espontaneïtat, sinó que a més
m’hi he identificat d’alguna manera.
Certament em veig exercint d’aquest hipotètic déu-jardiner i me
n’adono que això complica les coses, canvia el meu joc imaginari i m’obliga
a una reflexió més filosòfica i conscient, en un altre post...
2 comments:
Jo podria veure Deu com un d'aquells artistes que crea una cosa tant gran, que la seva creació se li escapa de les mans, evolucionant expansivament cap a llocs que escapen de la seva imaginació.
No poden assumir l'abast de la seva creació se suicida.
Molt interesant Rosa. El teu comentari és gairebé una narració breu o un poema. Ara bé jo tendeixo a veure fantàsticament la possibilitat de crear "una cosa tant gran, que la seva creació se li escapa de les mans, evolucionant expansivament cap a llocs que escapen de la seva imaginació." Crec que això només preocuparia als esperit petits però no a un autèntic creador o a un déu ;-)
És una meravella que la pròpia obra sigui més gran que tu i que visqui més enllà de tu. Que sigui autònoma, es desenvolupi lliurement i et vagi sorprenent amb coses estupendes que tu no havies previst.
Ara mateix me n'adono que això sol passar en ells millors casos amb els fills i els alumnes. I això em sembla una magnífica notícia i una esperança. Una gran abraçada.
Post a Comment