Per això la 'voluntat de veritat' acaba sent la causa més profunda d'alienació, que només pot anar superant una sospita molt persistent, lúcida i conscient de la mencionada tendència present en la condició humana. Per tant, la sospita impulsa posar
a prova les pròpies conviccions, seguretats, pressupòsits, valors... No només cal escrutar-los amb fred
esperit crític o científic, sinó també amb la més càlida, constant, fèrria i apassionada
lluita crítica. Cal ser conscients doncs de la necessitat radical de sospitar activament perquè, només així, hom pot pretendre arribar a ser capaç de distingir veritat de falsedat, realitat de fantasia,
sentit d’il·lusió...
Fins aquí, podem dir que la sospita és una
característica típicament i essencialment humana. Ho és fins i tot quan es
torna malaltissa o patològica, en forma de fantasia paranoica o de bogeria
esquizofrènica, ja que és una malaltia típicament humana i sovint molt propera
a la voluntat de veritat, de dominar-ho i de conèixer-ho tot.
Malgrat que diem que les guineus són animals
molt desconfiats, astuts i difícils d’enganyar, som conscients que poques
espècies com la humanitat han fet de la desconfiança, el dubte o la sospita una
actitud clau de la seva supervivència i hegemonia global. A un nivell
comparable a l’habilitat tècnica, al racionalisme convençut o la voluntat de
domini, poques espècies com la humana han fet de la sospita la seva forma de
vida i una actitud de fons que l’acompanya permanentment –si bé s’activa només
de tant en tant- en la seva lluita per la supervivència i per autoconèixer-se.
La capacitat de sospita ha estat clau, doncs,
per a que l’oportunista omnívor que era l’humà primitiu, esdevingués gran
caçador i ingerís gran quantitat de proteïnes i greixos càrnics, com per a fer
créixer encara més el cervell humà. Podem dir, doncs, que
la sospita (com la raó) es retroalimenta i tendeix a potenciar-se a si mateixa.
Tant és així que segurament la sospita (potser més que la raó) és una actitud
que no ha fet sinó créixer durant la història de la humanitat. La sospita ha
estat clau en la nostra manera de viure tradicional, però encara més ens
acompanya en l’actualitat (potser inclús esdevenint en certs moments dolorosa i
angoixant).
És obvi que els
humans no hem aplicat la sospita només a les relacions amb la resta d’animals,
sinó –i molt especialment- a les relacions entre els humans i -en moments
lúcids- en la introspecció amb nosaltres mateixos. Aquest és –encara més- un
tret específicament humà! Excepte els primats més emparentats amb nosaltres,
sembla que només els humans apliquem amb certa sistematicitat la sospita als
nostres semblants, al propi grup, a la pròpia família i –inclús- a la nostra
personal consciència íntima.
A ningú no escapa
que la sospita respecte familiars i íntims és especialment destacable en un
animal com és l’humà: gregari, social, polític i que aïllat del grup és
totalment indefens. Significativament, cap altre animal (ni el llop!, que viu
necessàriament en manades molt jeràrquiques) no té la facilitat i tendència
dels humans per la sospita, la desconfiança, el recel i el dubte insidiós
respecte els nostres iguals!
En els humans, la
sospita esdevé una actitud inequívocament i exclusivament humana quan s’aplica
especialment sobre un mateix! Sobre el que hom és i vol ser, el que hom creu i
vol creure, el que hom s’atreveix a dir-se i a conèixer de si mateix. D’aquesta
manera la sospita pot estendre’s fins i tot sobre si mateixa i esdevenir
“sospita de la sospita”.
Pensem-ho
detingudament: sembla clar que un llop pot desitjar matar algú de la seva
pròpia manada, inclús és possible que aquest altre sigui capaç de sospitar-ho.
Però coincidiran amb mi que cap llop salvatge conviurà amb la sospita, durant
el període relativament llarg en què tantes dones (potser també homes) ho han
fet, fins que els seus temors s’han complert finalment o s’han mostrat sospites
ridícules.
A la pel·lícula de
Hitchcock, la sospita o els motius de sospita són aclaparadors: Johnnie –el
marit- és manifestament un pocavergonya, mentider, egoista, jugador,
malbaratador i irresponsable. Ha forçat el casament, malgrat l’oposició del
sogre, però esperant manifestament viure dels diners d’aquest. Es ven fins i
tot els regals de noces. Trenca la confiança de Lina –la muller- i d’un parent
–estafant-lo- que li han aconseguit un treball. Lina veu com menteix a la justícia quan
l’investiguen per assassinat... Per tant, podem concloure que la sospita no
enganya Lina quan l’avisa que pot ser la propera víctima del seu marit, ja que
n’és el beneficiari de la seva assegurança de vida.
La pel·lícula aconsegueix mostrar creïblement
l’enorme capacitat humana per a suportar durant força temps una sospita tan
cruel. Hitchcock mostra magistralment com la sospita s’apodera de la vida i de
la ment de Lina (alhora reprimint-la i, alhora, cultivant-la) sense poder
lliurar-se’n ni tampoc poder actuar en conseqüència. Aquesta sembla una
característica molt típica i específica de l’ésser humà... especialment en la
nostra “època-post”.
Certament, Lina mostra una tolerància i alhora
morbosa fascinació per la sospita que difícilment podríem trobar en cap altra
espècie. Com dèiem, no tindria sentit en cap llop ja que
es recreen en la sospita ni romanen sense actuar en conseqüència. Els llops no
semblen tan capaços de conviure permanentment en la sospita com poden fer
alguns humans.
Les regles de
convivència dins la manada, els ho impedeix. Si hi ha cap desig o intent
assassí (p.e. pel lideratge de la manada), el desenllaç sol ser ràpid, violent
i –aparentment- no deixa duplicitats psicològiques. Inclús s’ha estudiat el
mecanisme etològic pràcticament automàtic que fa que, en la més agressiva
baralla entre dos membres de la manada, si l’un es rendeix ensenyant el coll
indefens a l’altre, aquest automàticament veu reduïda la seva agressivitat i
perdona la vida del derrotat. A partir d’aquí la manada recupera la
“tranquil·litat” i la cohesió interna.
Els antropòlegs han
qualificat de “mecànica” o “automàtica” aquest tipus de solidaritat i
comunitat, precisament per a distingir-la d’altres tipus on la sospita d’altri
no desapareix (cosa que està correlacionada –per molt que sorprengui- amb la
llibertat, la individualitat i capacitat d’actuar independent). Suposo que per
això, la humanitat ha hagut d’aprendre i sembla força capaç de conviure amb la
sospita, de vegades gairebé permanentment i fins al punt de córrer el perill de
no acabar aclarint ni difuminant les seves sospites, o restar-hi presoner d’una
manera sorprenentment morbosa.
Així, retornant a
la pel.lícula Suspicion de Hitchcock, la seducció que Johnnie desperta
en Lina i en tot el públic, li permet anestesiar i diferir la sospita. Lina i
el públic concedeixen un tant exhorbitat benefici del dubte a l’egoista marit
que, inclús, impulsà els Estudis Universal de Hollywood a obligar Hitchcock a
canviar el final. Significativament, es va haver de filmar un improvisat
“happy-end”, d’altra banda molt poc creïble donat el desenvolupament de la
història.
Recordem-lo: conscient que sospita d’ell i vol
fugir, Johnnie fa tot per a no deixar sola la seva dona. Però,
quan ha aconseguit l’ocasió ideal per desfer-se’n (en una forçada corba la porta
del cotxe s’ha obert i Lina penja damunt del penya-segat), sorprenentment i
encara que sembla voler-la empènyer, de sobte l’agafa i la posa a resguard.
He aquí un altre
exemple de com la condició humana facilita dialèctiques i dependències similar,
fent que acabin claudicant facultats tan poderoses com són la sospita, la
crítica, la lucidesa racional... Pensem que -lamentablement- aquestes
perilloses dialèctiques i claudicacions sovintegen cada vegada més en la nostre
“època-post”. A diferencia de les formes de vida que Pierre Hadot associa a moltes filosofies antigues, medievals i renaixentistes, les modernes i contemporànies están presidides per la sospita.
D’altra banda, és
molt difícil pels humans eliminar la sospita, totalment! I encara més en temps
“post” com els actuals. Per això, podem dir que el públic (no només Lina la
muller protagonista de “Sospita”) “s’esforça”
per a no dissoldre del tot el parèntesi en l’acció que sol durar mentre hi ha
encara una possibilitat de dubte o de sospita sobre la pròpia sospita. Contra
tota informació, volem creure que dubtem sobre les intencions del marit
respecte la seva muller. Per això, molt significativament, l’Oscar a la
interpretació li van donar a Jean Fontaine i no a Cary Grant.
Certament l’Oscar
de la sospita no el pot rebre qui en realitat mai no sospita, com no el podria
rebre cap llop. Només el pot rebre un humà capaç d’experimentar fins al fons i
amb tota l’ambivalència, tant la sospita, com la sospita de la sospita. Una
altra cosa és que, tampoc no ens ha d’estranyar que l’Oscar a la sospita,
l’havia de guanyar una dona. És a dir: algú acostumat a estimar i alhora a sospitar de l’estimat.
Algú especialment acostumat a conviure amb la sospita. Evidentment, Joan
Fontaine va guanyar l’Oscar també per la dificultat de transmetre tota
l’ambivalència i complexitat psicològica de la dona que sospita del marit però,
com que l’estima, també sospita d’ella mateixa (i això és potser el més
important!). És a dir, sospita de la pròpia sospita.
Dit això, també Cary Grant mereixia el premi
perquè aconsegueix en cada moment estar prou ambigu i prou al límit entre
-d’una banda- la fredor amable de qui –tal vegada- vol dissimular el seu
criminal pla i –d’altra banda- la innocència despistada de qui –com que no pot
concebre que la seva muller sospiti això d’ell- ni se li acut prendre algunes
precaucions o evitar certs detalls en el seu comportament. Costa molt
equidistar de l’elegant, sofisticat i pervers assassí i de l’enamorat
inconscient, una mica babau i maldestre, perquè manca de prou penetració
psicològica per a veure que estava deixant néixer “l’ombra d’un dubte” en qui
més l’estima.
En la frase amb que
hem acabat el apartat anterior, ens hem referit ja al títol d’una altra gran
pel·lícula de Hitchcock: “L’ombra d'un dubte”[5].
Com Suspicion, ens ajuda a veure com, en la societat actual, la sospita
ha esdevingut una actitud vital omnipresent. Són dues pel·lícules molt
properes, però amb una important diferència. D’una banda, Lina continua
presonera de la fascinació per Johnnie i encara sospita prou de la seva sospita,
com per a potser beure’s el famós got de llet. De l’altra banda però, l’oncle
Charlie (Joseph Cotten) s’enfonsa, confessa ser el famós assassí de vídues i
acaba suplicant que no el denunciï, mentre que a la seva neboda Charlotte
(anomenada Charlie precisament en record al seu oncle) només li resta el dubte
de si –fer un darrer gest i deixar-lo marxar- o cridar directament la policia.
En molts aspectes,
tant la neboda Charlie com la seva feliç i despreocupada família, representen
la jove Amèrica que descobreix astorada el pervers “ou de la serp” en el
encantador i viatger oncle Charlie. A diferència de la inacció lànguida de Sospita,
aquí el dolorós aflorar del dubte i la sospita durà aviat a una decidida acció,
que marca l’entrada a la lucidesa de la maduresa. I que sembla coincidir en
l’acceptació del “american way of life” que, poc abans, semblava provincià
davant la sofisticació i encant de la vella, bella i perversa Europa
(representada per l’oncle Charlie que ve precisament a refugiar-se dels seus
fantasmes i crims).
Més enllà de la
peculiar condició nord americana en aquells anys, és clar també que Sospita,
destaca la característica tan específica en la humanitat –i molt rara en la
resta d’animals- de poder instal·lar-se en la sospita i conviure-hi llargament.
És a dir: la tendència a embolicar-se en un cercle viciós amb la sospita i la
sospita de la sospita. Coincidim amb Sloterdijkt en que aquesta tendència ha
esdevingut crònica en la postmodernitat provocant que la mateixa crítica
filosòfica es vegi bloquejada per la crítica a si mateixa, en un cercle viciós
que porta a la inacció i el més acontentat cinisme[6].
En canvi, la
inicial “ombra d'un dubte” que tot just tacava l’enlluernador encant de l’oncle
Charlie, aviat s’esvaeix o, més aviat, es converteix en l’omnipresent negror de
la culpabilitat. Aviat la sospita supera l’estadi de dubte i confirma amb tota
evidència la culpabilitat criminal de l’oncle. Significativament aquí, el gran
paper el fa Joseph Cotten que -amb rapidesa sorprenent- passa de l’enlluernadora
entrada inicial, a l’enfonsament davant els ulls de qui més ha fascinat (la
neboda).
Com veiem aquí la
sospita triomfa ràpidament i de forma total. L’ombra del dubte s’estén a gran
velocitat destruint a ulls vista l’esplendor fascinant de l’oncle, al principi
triomfant i cosmopolita, que esdevé aviat un miserable, covard i derrotat
fugitiu. A diferència de Lina, la neboda Charlie molt aviat supera el dubte i
la sospita, ja que aviat “sap” que l’oncle no és com es presenta, que la seva
fascinació havia estat un simulacre total, que tot en ell és una mentida. Per
tant ràpidament desapareix el dubte i la sospita es confirma, quedant tots dos
substituïts per la més clara evidència i abjecta confessió.
La neboda es ve a
dir: jo creia i estava fascinada per aquell miratge que era el meu oncle i
mira’l ara: convertit en una miserable i repugnant còpia de si mateix! Res no
serà mai més com abans, he perdut la innocència! En canvi a Sospita,
Hitchcock es preocupa sobretot per mostrar el lent creixement, la perpètua
indecisió, l’absoluta ambivalència, l’equilibri inacabable entre sospita i
sospita de la sospita. Si l’una creix, també ho fa l’altra de manera similar,
en un pervers equilibri.
Lina no és cap
“fava”, és intel·ligent i detecta ràpidament els comportaments sospitosos del
marit; però se l’estima, no vol que una sospita –que podria ser falsa (sospita
de la sospita)- ho esguerri tot i retarda l’acció esperant una evidència
totalment irrefutable. Per això s’arrisca tant, roman indecisa, espera... tot
convivint llargament amb la sospita! Significativament Hitchcock es basa en la
novel·la Before the Fact de d'Anthony Berkeley on –com molt ben bé
identifica el títol- l’important és el que passa (el procés de la sospita i la
sospita de la sospita) abans del fet: ja sigui l’assassinat de la muller, ja
sigui una reacció del tipus: “Ho sento, he perdut la confiança amb tu. Potser
sóc injusta, però no puc conviure més amb tu ni amb la meva sospita sobre tu.”
Aquesta és
l’experiència primordial que vol transmetre’ns Hitchcock al seu film Sospita:
el creixement sempre empatat i, per tant indecís, de la sospita i la seva
germana i adversària: la sospita de la sospita. Això –sens dubte- ens desespera
i segur que tots hem pensat en veure la pel·lícula coses del tipus: “com pot no
fer res! Què no ho veu! S’ha de tallar en sec! A fer punyetes els escrúpols! Si
és innocent, què el bombin! Per què sempre és tan perfectament ambigu! Se li diu allò de “no ets tu, sóc
jo” i s’ha acabat el bròquil!”
El neuròleg portuguès Antonio Damasio ha estudiat casos d’indecisió crònica, on els pacients queien en una infinita deliberació de pros i contres sense sentit ni finalitat. Conclou que aquestes persones tenien afectats certs “marcadors somàtics”[7] vinculats a les facultat emotives (més que no les intel·lectives o del raonament), que són les que acaben amb la deliberació (en principi infinita) i en determinen una decisió d’acord amb un nombre de paràmetres limitats, però prudencialment suficients.
La inacció és inevitable sense la intervenció de la part emotiva i valorativa del cervell que talla finalment la indecisió racional, argumentativa i calculadora que equilibra i contraposa infinitament pros i contres. Sense la força de l'emoció, la sospita i la sospita sobre la sospita -per racionals que siguin- fàcilment s'equilibren (com ja parlava el nominalista medieval Buridà amb l'exemple dels seus famosos "ases") i ens porten a una inacció molt perillosa, com li passa a Lina la protagonista de “Sospita”.
La nostra “època-post” sembla vincular-se cada vegada més estreta i perillosament a la sospita i a la sospita de la sospita com a formes de vida. I ja no són formes de vida filosòfiques (elitistes o d'uns pocs), sinó que esdevenen populars i del conjunt de la societat de masses. Per això apareixen i les espectacularitzem en moltes pel.lícules. Cal reconèixer però, que aquesta estetització no els hi treu l'angoixa i les tensions que comporten la sospita i la sospita de la sospita com a formes massives de vida.
Vegeu l'article complet "La sospita com a forma de vida filosòfica" (G. Mayos a La filosofia forma de vida, Albert Llorca (ed), Antoni Bosch-Veciana,
jordi Bayod, Marta Doltra, Rosa Rius,
Gonçal Mayos, Ginés Navarro i Lluís Roca, Barcelona: La Busca, 2014, pp. 159-180) i la síntesi de Sílvia Gil a Mystiké Epopteia.
[1] Suspicion (1941, Alfred Hitchcock).
Protagonitzada per Cary Grant i Joan Fontaine, és un thriller psicològic basat
en la novel·la Before the Fact d'Anthony Berkeley amb guió de Samson
Raphaelson, Joan Harrison i Alma Reville).
[2] De 1963 amb guió de Harold Pinter, a
partir d’una novel.la de Robin Maugham.
[3] Vegeu G. Mayos,“El subjecte modern entre
desig i mort” a Eros y Thanatos, Barcelona, La Busca, 2003, p. 105.
[5] Shadow of a Doubt d’Alfred
Hitchcock (1943) tenia guió de Gordon McDonell, Thornton Wilder, Sally Benson i
Ànima Reville.
[6] Vegeu Peter Sloterdijk
(1989) Crítica de la razón cínica, Madrid: Taurus, 2 volums.
[7] Antonio Damasio, El error de Descartes. La emoción, la razón y el
cerebro humano, Barcelona, Crítica, 2006, p. 225.
No comments:
Post a Comment