PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

Duta per idees potents i valuoses com la "diferència ontològica" de Heidegger, la filosofia deixava de pensar i atendre als éssers o els ens concrets; a les idees, valors o creences subjacents; a les diverses propostes de principis, substàncies i essències; als humans en conflicte; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; a les lluites i antagonismes; a les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; als diversos projectes de canvis revolucionaris...

Per això, segurament fa unes dècades, el Liceu Maragall també titularia el present projecte “EL PODER” (fruit d'un cicle filosòfic a l’Ateneu Barcelonès). Com encara és acadèmicament correcte avui, hauria optat per una conceptualització en singular, masculina, abstracta, majestàtica, sacralitzada i precedida d'un article determinat.

Però avui creiem que -seguint el sentit dels temps i de les noves tendències filosòfiques- cal pensar d’una altra manera. Cal ser més crític, complex, holista i inter-, trans-,  multi-, macro- i post-disciplinar. Cal fer -doncs- macrofilosofia del(s) “Poder(s)”, en treball sintètic amb tota legítima microfilosofia.

Cal pensar i fer filosofia amb estil i capacitat comunicativa, però sense renunciar a la complexitat "real", acceptant inclús una certa paradoxa o dialèctica interna. Per això optem per conceptualitzar i titular: “Poder(s)”. La filosofia d'avui s'ha d'obrir a una reflexió més plural, rica, oberta, imprevista, "macro", innovadora i no predeterminada.

Cal renunciar al singular abstracte, metafísic, majestàtic i que -quan és masculí- adquireix un to guerrer, jeràrquic i tetosterònic. El parèntesi permet que coeixisteixin alhora el singular “Poder” i el plural “Poders” en un més complex, ric, productiu, suggerent, ambigu, agonista i proliferant -si bé també força mínim- “Poder(s)”.

Els que estimem també la filosofia unificadora valorem que aquest parèntesi no imposi tampoc el plural ni exclogui cap possible singular. Al contrari, obre el debat crític entre pluralitat i singularitat, problematitzant les dues –alhora juntes i distingides- gràcies a l’artifici gràfic del parèntesi: “Poder(s)”.

Tenim així un plural, que lluita, disputa i se superposa al singular. “Poder(s)” destaca la necessitat de pluralisme, pluralitat, pluralitats, complexitat, enfocaments contraposats, concrecions agonistes, aprofundiment a través de l’empíric, macrofilosofia enriquida per la microfilosofia i a l'inrevés...

Cal sumar la riquesa de la filosofia “perennis” i del pensar el singular en el que Hegel anomenava la superació dialèctica en la “Idea”. El comú, l'etern i el compartit s'ha d'integrar amb la diversitat real, la concreció històrico-social i la complexa especificitat empírica.

Precisament la qüestió (actual i per tant: la nostra) és aquest debat, conflicte, diàleg i dialèctica entre “EL PODER” -singular, abstracte, macrofísic- i “els poders” plurals, concrets, contradictoris, en lluita i microfisics. Per això pensem el(s) Poder(s).

Patim l'enorme predomini neoliberal del poder econòmic i financer per damunt del poder polític, dels Estats, de la gent, de la democràcia... L’equilibri de poders que va dissenyar Montesquieu i que és clau en les democràcies, avui, és amenaçat arreu.

Vivim una lluita populista entre el poder  “Executiu”, “Legislatiu” i “Judicial” per a veure quin s'imposa totalitàriament. Però alhora tots tres són avui humiliats per altres poders sovint fantasmagòrics i poc vigilats (però sens dubte reals): poder(s) internacionals, dels “mercats”, de la Troica, de “l’esperit de Washington”, del “pensament únic”...

Tampoc no oblidem els creixents Poder(s) de la tecnologia, de les disciplines, de la societat del coneixement, d’Internet... També dels mitjans d’informació, de “l’espectacle”, la diversió i el consum... que en molts aspectes ens aboquen a les Polítiques del desconcert, a la societat de la ignorància i al premeditat des-empoderament de la ciutadania.

També però, hi ha altres i nous “Poder(s)” que emergeixen i no volen retirar-se, populismes de dreta i d'esquerra que lluiten per l'hegemonia. Han de demostrar que no són “Poder(s)” circumstancials, sinó que volen deixar una petjada significativa i crear veritable futur. “Poder(s)” encara sense nom i dels “sense nom” han de demostrar que generen potents “àgores i agonismes polítics”.

Angoixats sota les "polítiques del desconcert" presenciem com, juntament a nous “Poder(s)”, apareixen o reneixen igualment “contra-poders” que també són “potència(es)”... Són dissidències del “Poder” macrofísic que també tenen els seus microfísics “poder(s)”.

Se'ns diu que nns “Poder(s)” no són comparables als altres! D'acord. Però ja Maquiavel (1469 – 1527, a El Príncep) va ensenyar que el poder no és una possessió divina ni assegurada per sempre. Al contrari, és una realitat molt flexible i volàtil; permetent que un simple home amb “virtus” el pugui conquerir, capturar, exercir... fins esdevenir “príncep nou”.

Com va explicar Michel Foucault (1926-84), no hi ha tant “macrofísica”, única, inqüestionable i totalment “sobirana” del poder; sinó més aviat ”microfísica”, multi-física, joc d’accions i reaccions múltiples,  infinits i diversos tipus de poder(s).

Són “Poder(s)” necessàriament situats en relacions inestables, canviants, agonistes, d’aliances sorprenents i inversemblants, de tramposes conseqüències i danys col.laterals que sempre s’han d'analitzar detalladament. Per tant: “Poder(s)”.

Com veiem, tot s’ha complicat molt en les darreres dècades i cada vegada hem de parlar i –sobretot PENSAR- en termes de “Poder(s)”. Inclús Samuel P. Huntington (1927-2008) a El xoc de civilitzacions va mostrar que la “geopolítica” no pot prescindir d'elements culturals molt poderosos que sovint es menyspreaven. Inclús Paul Ricoeur (1913-2005) va dedicar la seva vida a parlar del(s) “Poder(s)” de la paraula, el diàleg, la narració, la interpretació... La llista és infinita.

En definitiva: “Poder(s)” més que no simplement “Poder” o “EL PODER”. Avui cal pensar el(s) “Poder(s)”.