NACIONALISME MONÀRQUIC?

Tres grans mecanismes (alhora “reals” i “imaginaris”) van permetre durant més de quatre segles construir els moderns Estat-nació, els diversos tipus de nacionalisme i el poderós imaginari que definia els Estats-nació com a omnipotents, Déus o Leviathans en la Terra. La fórmula històrica concreta sobre la qual es constitueix cada Estat-nació varia, però en general hi podem destacar tres elements que corresponen a tres etapes històriques i tres camins de construcció relativament diversos.

Com veurem, alguns van sumar tots tres processos en diverses proporcions, mentre que d’altres sobretot es van basar en un o dos d’ells. En tot cas i al nostre parer, funcionen com a condició històrica de possibilitat dels Estats-nació. Així, també les actuals nacions sense Estat poden ser analitzades com el reste històric que resulta del seu fracàs per a culminar adequadament al menys un d’aquests processos.

Malgrat ser diversos i sovint contradictoris, els tres mecanismes que esbossarem conjuminen alhora pràctiques històriques, polítiques, econòmiques, socials i culturals, i inclouen sempre destacables components simbòliques, propagandístiques i imaginàries. Analitzem breument –doncs- els tres processos al voltant dels quals creiem que l’Estat-nació modern va construir-se.

Segurament, els primers i ja reeixits processos d’Estat-nació es fan al
voltant d’un rei “absolutista”, la seva acció de govern i la seva poderosa simbologia. Segurament el seu poder efectiu no era realment “absolut” i no era comparable als Estats actuals, que tenen un poder superior que penetra en els darrers racons de la societat. En canvi, l’absolutisme del XVI al XVIII no tenia un govern realment unitari, sinó que era un mosaic mal conjuntat de lleis i instàncies, i s’havia d’exercir a través d’elits territorials i mediacions que tenien la seva pròpia agència. 

Sovint passava el que diu Pierre Goubert sobre Lluís XIV: “Les ordres venien de Versalles a la velocitat màxima d’un cavall al trot, i depenia de les autoritats locals, i sobretot dels capellans, que es donessin a conèixer als seus administrats en la llengua del lloc, que en dos casos de cada tres no era pas el francès. El poble, a més (…), des del moment en què se sentia amenaçat per una nova càrrega, cercava els mitjans més hàbils per salvar-se’n: la passivitat, la ignorància simulada, el silenci i el frau”.

En tot cas l’imaginari era clar i moltes de les pràctiques efectives partien del pressupòsit d’un “poder absolut”. Aquest és el cas de la primera versió d’Estat-nació a Anglaterra i França, però també de Castella posterior als Comuneros (i amb ella el que després esdevindrà Espanya) i més tard Rússia, Prússia... Evidentment el fort comandament i simbolisme de la monarquia en els primers Estats-nació fou un element inseparablement imaginari i real, supraestructural i infraestructural, basat en simbologia però també en pràctiques de poder concretes i empíricament constatables.

En el cas anglès va ser clau per exemple el molt conegut encadenament de fets del nomenament -en 1532- d’Enric VIII com a Cap Suprem de l’Església d’Anglaterra i de què Thomas More hagués de renunciar a la cancelleria i fos ajusticiat en 1535. Fou un molt complex procés en lluita amb el Papat i l’Imperi espanyol, marcat per la necessitat d’un hereu al tro i moltes circumstàncies -inclús personals- del rei i implicats. 

Ara bé, un dels resultats més clars va ser la consolidació d’un imaginari nacional (i per tant d’un nacionalisme) al voltant d’Enric VIII, qui es va mostrar capaç de controlar absolutistament el seu regne en pugna amb els principals poders del seu temps. D’una manera molt contundent, potser no del tot prevista però sí conduïda amb mà de ferro, es va produir un salt qualitatiu en la percepció que els seus súbdits tenien de la monarquia anglesa.

Tots van interioritzar que havia assolit amb força (si bé encara en part inconscientment) un nou nivell: d’Estat-nació. Valorant el resultat de tot aquest complex procés, Liah Greeenfeld (2005: 38) conclou: “La perspectiva de Sir Thomas [More] era la de una época prenacionalista. La posición de sus jueces le parecía incomprensible. No se daba cuenta de que ya habían cambiado, de que, al contrario que para él, para ellos, el hecho de ser inglés ya no era una lealtad accidental, sino que se había convertido en la propia esencia de su ser.”

Mutando mutandis, quelcom similar va passar a França una mica més tard. En lloc de convertir-se en caps directes d’una nova religió d’Estat i, per tant, en enemics totals del Papat de Roma com Enric VIII, els reis francesos –creixentment qualificables d’absolutistes- van intensificar tant la seva relació amb la religió cristiana que la incorporaren en la seva simbologia més pròpia. D’aquesta “cristiana” identitat generada pels reis francesos aviat en va sortir una incipient “identitat nacional” que després viurà altres vicissituds p.e. secularitzant-se republicanament i jacobina durant la Revolució francesa.

Per a no allargar-nos, recorrem també a Greeenfeld (2005: 125) que sintetitza: “La identidad francesa singular, la conciencia de ser francés, aunque limitada a un reducido círculo de elite, existía siglos antes de ser reinterpretada como identidad nacional. Esta conciencia, posibilitada por la continuidad, la independencia y una temprana, aunque relativa, centralización de la autoridad de unos monarcas […] fue articulada desde muy pronto por eclesiásticos. […] Posteriormente en tiempos de Richelieu [mana de 1616 a 1642], se vinculó al concepto de ‘Estado’. Sin embargo […] se centraba en y derivaba de la relación de dependencia respecto al rey, y de la lealtad hacia el mismo. […] El rey francés nombrado por Dios sustituyó a la Iglesia, de la que había sido hijo mayor; y el Estado (algo que en Francia acabó convirtiéndose en lo mismo que la nación) sustituyó al rey.”

No ens allargarem apuntant els detalls de cada cas, però és evident que -molt

més tard a Rússia- l’Estat-nació i el nacionalisme també es construiran al voltant de dos grans monarques que són tant qualificables “d’absoluts” com de “dèspotes il.lustrats” (coses aleshores no contradictòries): “Hay dos autócratas a los que se puede hacer directamente responsables de haber inculcado la idea de nación a la elite rusa y de haber despertado en ella el poderoso y estimulante sentimiento de orgullo nacional: son Pedro I y Catalina II.” (Greenfeld 2005: 263). Quelcom similar podríem dir inclús de Prússia per exemple amb Frederic II el Gran, la qual cosa no contradiu –com es pot veure en la nostra anàlisi que pensa aquests tres processos com a superposables- amb que el posterior nacionalisme alemany madur es desenvolupés sobre bases culturals.

No ens resistim a comentar breument el peculiar –però també molt significatiu- cas català, que és una de les nacions sense Estat que segurament més propera ha estat diverses vegades d’arribar a constituir-se en Estat, sense aconseguir-ho plenament. D’una banda, en un moment força primerenc la Corona catalano-aragonesa aconsegueix una sòlida estructuració quasiestatal amb la cancelleria real. Més tard, Ferran el Catòlic (saludat per Maquiavel com un dels grans prínceps del moment) podria haver estat el centre coagulador d’un procés com el que hem mostrat a Anglaterra i França. 

No obstant això, potser per l’aliança matrimonial amb Castella i les posteriors vicissituds, no va arribar a quallar com a origen d’un Estat-nació catalano-aragonès. Segurament també va ser molt decisiva la fascinació dels catalans pels equilibris medievals quasiparlamentaris en què van excel.lir: “lo senyor rei és obligat a judicar segons disposicions de dret” o “El rei amb la Cort està per damunt d’ell tot sol”. Podem sintetitzar a mode d’hipòtesi que ni catalans, ni aragonesos... van arribar a apostar a fons per una monarquia forta catalano-aragonesa (com potser si van fer al cap i a la fi els nobles castellans i lleonesos).

Vist el que acabem de dir, potser la història catalano-aragonesa resultaria d’haver intentar un procés com el segon que ara analitzarem, però massa d’hora i, en tot cas, massa dèbilment. Encara que també van tenir els seus dubtes –fruit precisament de l’imaginari que considerava el monarca imprescindible per a la guia última de l’Estat-, Cromwell i gran part del parlament anglès van ser capaços d’imposar-se en el joc polític. Així –gairebé sense adonar-se’n- van obrir una nova via vers l’Estat-nació i el reforçament nacionalista, que –aquí, però no a tot arreu- se sumava a l’anterior coagulació al voltant del rei absolutista.

De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXI, J. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88.

Ve dels posts: SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?   Continua al post: NACIONALISME PARLAMENTARI?,  NACIONALISME CULTURAL?, BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS i  IMPOTÈNCIA ECONÒMICA=BELIGERÀNCIA CULTURAL?