EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

Hegel lidera doncs una tradició que converteix la dialèctica conflictiva d’Eros i Thanatos en la clau de la humanització. Sens dubte, la por a la mort és quelcom que defineix els humans, inclús com a consciència de la seva inevitabilitat i de la radical vulnerabilitat vital en què situa el propi ésser. Com apunta Heidegger: obre a la porta a lucidesa existenciària de la pròpia falibilitat i mortalitat; així hom esdevé Dasein que sap que és un “ésser-per-a-la mort”.

Si en la por a la mort, Hegel hi veu un salt qualitatiu i radical de l’específicament humà respecte l’animalitat, Heidegger hi veu –seguint Nietzsche- quelcom que ja va més enllà de l’humà, de l’humanisme religiós o inclús il.lustrat modern. En una línia més naturalista i monista, per contra, Spinoza i Schopenhauer suavitzaran el “salt” hominitzador. 

 
El conatus (literalment el nascut amb el propi naixement, el co-nascut) és per a ells el desig més consubstancial a tot ser viu: persistir en el propi ésser. Com que la força del desig conascut defineix totalment el ser, el valor, la potència, etc., dirà Spinoza a l’Ètica (part III, prop. VII. edició de Vidal Peña, Madrid, Editora Nacional, 1979) que “El esfuerzo con que cada cosa intenta perseverar en su ser no es nada distinto de la esencia actual de la cosa misma.”

Més tard Schopenhauer identifica la veritable “voluntat” amb l’obscura i determinadora energia natural que constitueix a tots els ens i els fa persistir en el propi ésser. Inclús Nietzsche considera la força o potència que cada ésser-viu atresora com el que és determinant i els fa ser el que son; és a dir: la seva “Wille zur Macht”. Per entendre la radicalitat de la fórmula nietzscheana, cal traduir-la com a “voluntat de potència” i no forçar la interpretació reductiva “de poder” i la completament errònia “de domini” (vegeu l'estudi preliminar de G. Mayos a F. Nietzsche. El nihilismo: Escritos póstumos. Península, 2006). 

Dit això, ni Hegel ni Nietzsche neguen que Eros i Thanatos –com a aspectes inseparables del conatus- remeten a una dialèctica que mai no és completament angèlica ja que pot barrejar potència llibèrrima, però també domini opressor sobre altri.

També ho sabia Spinoza, el qual vincula el conatus no només al desig de romandre en el propi ser sinó també de realitzar plenament i de culminar les pròpies potencialitats, de maximitzar la pròpia possibilitat d’ésser. La qual cosa –diu- provoca el més íntim i consubstancial sentiment de joia, goig o gaudi de viure (traduccions que cal afegir a la habitual d'alegria, perquè posen més de manifest la radical i profunditat de la perspectiva spinozista). 

D'altra banda, però, no oblidem que el conatus -i la plenitud vital que sorgeix de la seva realització i expansió- han d’evitar el gran perill: la mort, ja que aquesta colapsa radicalment el propi ser i totes les seves expectatives.

Epicur deia sàviament: no es viu la pròpia mort perquè, quan nosaltres som, ella no és i, quan ella és, nosaltres no som. Seguint-lo, Spinoza considera més real per al propi subjecte la por a la mort, és a dir l’aflicció, el patiment, la depressió, la pena i la profunda tristor que podem qualificar de “dol vital”. És la mort com a amenaça de la fi del propi ésser, que estronca i frustra les expectatives vitals de la pròpia natura o ser. 

Spinoza considera tan bàsiques la joia i la tristor vitals que -tota la resta de sentiments, passions i afeccions- deriven d'elles, ja que son font radical de tot amor i odi, qualsevol orgull i enveja, tota benevolència i malevolència. En relació a elles sorgeix tot: ira, venjança, agraïment, por, esperança, humilitat, amor propi, etc.

Per això Spinoza fa partir (Ètica, III, XVI) tota estimació del que dóna joia vital, paral.lelament hom odia el que desempodera i entristeix. A Ètica, III, XXXVIII, escoli, diu: “Por `bien’ entiendo aquí todo género de alegría y todo cuanto a ella conduce, y, principalmente, lo que satisface un anhelo, cualquiera que éste sea. Por `mal’ en cambio, todo género de tristeza, y principalmente, lo que frustra un anhelo.” 

En definitiva, (Ètica, III, LVI) “Hay tantas clases de alegría, tristeza y deseo y, consiguientemente, hay tantas clases de cada afecto compuesto de ellos –como la fluctuación del ánimo-, o derivado de ellos –amor, odio, esperanza, miedo, etcétera-, como clases de objetos que nos afectan.” Llavors, considera Spinoza que és el lloc adequat per sintetitzar una llarga i precisa llista de definicions dels afectes (Ètica, III, prop. LIX).

Vegeu els posts:

-      DESIG I MORT A LA 'DIALÈCTICA DE L'AMO I L'ESCLAU'

-      EROS I THANATOS: CLAU DE VOLTA DE L'HUMÀ

-      EXPERIÈNCIES QUE CONSTITUEIXEN EL SUBJECTE

-      EL DESIG FA EL SENYOR; LA POR A LA MORT, EL SERF

-      EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA

-      DOMINI INSTRUMENTAL I RECONEIXEMENT

-      SERF COM A AMO, EN L'ACTUALITAT

Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos publicat a Eros y Thanatos, Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.