A la manera de les famoses "lleis de Murphy", he redactat unes humils i iròniques, si bé també lúcides i realistes, reflexions sobre l'experiència de dur a terme un doctorat acadèmic i les complexes relacions que l'acompanyen. S'estructuren en diversos posts (concretament en el nombre "màgic" de 7). Reflecteixen la "saviesa", els pensaments i les experiències d’un ja força vell director de tesis doctorals o Doktorvater, que també és un escriptor bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat...
IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"
1. S’ha
d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit
i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a
conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!
a. Una bona tesi
doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les
conclusions. Ha de conduir els lectors del sentit comú cap a la novetat encisadora de l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".
b. Una tesi és un discurs i una narració. No és cap mera acumulació de dades, cites i erudició, ni tampoc una intuïció vaga i boirosa. Ha de tenir desenvolupament argumentatiu, enjolit i climax dramàtic, tot resolt satisfactòriament en les conclusions.
b1. Tenir un tema de doctorat no vol dir tenir la "tesi de la tesi". Haver escollit una temàtica i -inclús- estar-hi molt forta i personalment implicar no vol dir tenir clara la tesi sobre la qual construir el doctorat.
b2. La "tesi de la tesi" ha de ser clara, precisa, seductora, factible (en el temps disponible) i ha d'aportar alguna novetat rellevant. I això costa molt!
b3. Amb una bona "tesi de la tesi" l'escriptura flueix pràcticament sola. Les idees s'estructuren, clarifiquen i desenvolupen "per elles mateixes". Com si nosaltres no féssim res. Com si fossin elles o les musses les que ens dictessin els mots.
b4. Molts escriptors i pensadors han tingut aquesta sensació. Llavors apareix una "lògica", "dialèctica" o "narrativa" que guia de forma quasi necessària l'escriptura, la reflexió, el pensament, el treball, l'ordre... Al final som "escrividors" a les ordres d'aquesta "lògica" més que no escriptors que "fan el que volen" o "prenen decisions a partir del no-res".
b5. Una vegada formulada la "tesi de la tesi" tot és clarifica. Tot adquireix un "sentit", mostra una linealitat argumentativa i explicita unes "condicions o obligacions" a satisfer. Com apuntaven Deleuze i Guattari, la tesi de la tesi ens converteix en màquines rizomàtiques que ens permeten orientar-nos per selves conceptuals on -sense ella- ens perdríem o encallaríem.
b6. Per això, segurament la funció més important del Doktorvater és -com ja deia Sòcrates- fer de partera i ajudar al doctorand a explicitar la "tesi de la tesi". Una vegada ho aconsegueix el doctorand s'empodera de si mateix i de la seva tesi doctoral, adquirint una autonomia i velocitat de creuer que ja li permeten albirar la fi de tot plegat.
c. El tribunal, l'orientador o Doktorvater i el públic en general agraeixen molt que la "tesi de la tesi" sigui clara i que “el culpable” sigui convenientment assenyalat des del principi. Això ho facil.lita tot. Ara bé, ofèn la intel.ligència d'inclús els lectors més distrets i benevolents la reiteració exagerada (quan no pretenciosa) del "culpable" i "com d'ingeniosament" l'ha posat en descobert el doctorand. Llavors no només desapareix "l'enjòlit" sinó tot interès per part del lector. A partir d'aleshores, l'avorriment generat (al que el lector respon fàcilment amb zapping) impedeix que hom percebi inclús les aportacions més interessants fetes pel doctorand.
d. Si no sospites qui és “el culpable” ni com pots demostrar-ho, dedicat a una altra cosa. Si només vagament ho sospites, has d'estudiar ja que no tens "la tesi de la tesi" i encara no pots escriure.
e. Anomeno "tesi de la tesi" a la conjectura fonamentada de qui és “el culpable” i com és possible demostrar-ne "la culpabilitat". El Doktorvater només creurà veritablement en el doctorand quan hi hagi una bona "tesi de la tesi" i, només llavors, el doctorand aconseguirà avançar realment.
f. La inspiració només apareix si hi ha molta transpiració. Busca la inspiració a través del treball, mai no a l'inrevés. Tem tant la falsa inspiració com el treball mal fet, tots dos t'acabaran martiritzant. La rapidesa en fer les coses dificulta que quedin bé i -encara més- corregir-les després.
g. Com la respiració, un doctorat té dues grans fasses complementàries: inspiració i expiració.
g1. Primer cal "inspirar-se" i "aspirar" àmpliament i de forma "macro" al voltant de la temàtica escollida. Cal obrir la mirada "macroscòpicament" i atrevir-se a internar-se -i potser a perdre's una mica- en àmbits propers. Cal assegurar-se que el buscat ja no ho ha dit algú, per a no viure la frustrant experiència de que sigui el tribunal qui ho descobreixi. També cal assegurar-se que no hi ha cap altra "temàtica" propera que no sigui molt més interessant i productiva. Se sap que la fase d'inspiració ha conclòs adequadament quan s'ha formulat detalladament una bona i clara "tesi de la tesi".
g2. Llavors cal concentrar-se microscòpicament a demostrar i redactar la "tesi de la tesi" escollida. És el moment de la expiració o "de la veritat" per al doctorand i inclou la defensa oral i pública de la tesi.
g3. Hi podem afegir una tercera fase de valor molt menor a les altres dues: "aguantar el tipus" en l'exercici oral i "la respiració" sense ofegar-se mentre el tribunal delibera la qualificació que hom rebrà.
h. A l'igual que el més pràctic és una bona teoria, és millor "tesi de la tesi" un eteri "model" clar i distint que no una profundíssima "realitat" obscura i llefiscosa.
i. Interpretant un famós i intel.ligent acudit: El científic busca la clau on hi ha llum encara que l'hagi perdut força lluny. En canvi el filòsof la cerca on l'ha perdut encara que sigui un lloc molt molt fosc. En tota investigació i doctorat, sempre cal començar com un filòsof però hi ha un moment en què cal començar a encarar-la com un científic. Inclús en una tesi de filosofia!
b. Una tesi és un discurs i una narració. No és cap mera acumulació de dades, cites i erudició, ni tampoc una intuïció vaga i boirosa. Ha de tenir desenvolupament argumentatiu, enjolit i climax dramàtic, tot resolt satisfactòriament en les conclusions.
b1. Tenir un tema de doctorat no vol dir tenir la "tesi de la tesi". Haver escollit una temàtica i -inclús- estar-hi molt forta i personalment implicar no vol dir tenir clara la tesi sobre la qual construir el doctorat.
b2. La "tesi de la tesi" ha de ser clara, precisa, seductora, factible (en el temps disponible) i ha d'aportar alguna novetat rellevant. I això costa molt!
b3. Amb una bona "tesi de la tesi" l'escriptura flueix pràcticament sola. Les idees s'estructuren, clarifiquen i desenvolupen "per elles mateixes". Com si nosaltres no féssim res. Com si fossin elles o les musses les que ens dictessin els mots.
b4. Molts escriptors i pensadors han tingut aquesta sensació. Llavors apareix una "lògica", "dialèctica" o "narrativa" que guia de forma quasi necessària l'escriptura, la reflexió, el pensament, el treball, l'ordre... Al final som "escrividors" a les ordres d'aquesta "lògica" més que no escriptors que "fan el que volen" o "prenen decisions a partir del no-res".
b5. Una vegada formulada la "tesi de la tesi" tot és clarifica. Tot adquireix un "sentit", mostra una linealitat argumentativa i explicita unes "condicions o obligacions" a satisfer. Com apuntaven Deleuze i Guattari, la tesi de la tesi ens converteix en màquines rizomàtiques que ens permeten orientar-nos per selves conceptuals on -sense ella- ens perdríem o encallaríem.
b6. Per això, segurament la funció més important del Doktorvater és -com ja deia Sòcrates- fer de partera i ajudar al doctorand a explicitar la "tesi de la tesi". Una vegada ho aconsegueix el doctorand s'empodera de si mateix i de la seva tesi doctoral, adquirint una autonomia i velocitat de creuer que ja li permeten albirar la fi de tot plegat.
c. El tribunal, l'orientador o Doktorvater i el públic en general agraeixen molt que la "tesi de la tesi" sigui clara i que “el culpable” sigui convenientment assenyalat des del principi. Això ho facil.lita tot. Ara bé, ofèn la intel.ligència d'inclús els lectors més distrets i benevolents la reiteració exagerada (quan no pretenciosa) del "culpable" i "com d'ingeniosament" l'ha posat en descobert el doctorand. Llavors no només desapareix "l'enjòlit" sinó tot interès per part del lector. A partir d'aleshores, l'avorriment generat (al que el lector respon fàcilment amb zapping) impedeix que hom percebi inclús les aportacions més interessants fetes pel doctorand.
d. Si no sospites qui és “el culpable” ni com pots demostrar-ho, dedicat a una altra cosa. Si només vagament ho sospites, has d'estudiar ja que no tens "la tesi de la tesi" i encara no pots escriure.
e. Anomeno "tesi de la tesi" a la conjectura fonamentada de qui és “el culpable” i com és possible demostrar-ne "la culpabilitat". El Doktorvater només creurà veritablement en el doctorand quan hi hagi una bona "tesi de la tesi" i, només llavors, el doctorand aconseguirà avançar realment.
f. La inspiració només apareix si hi ha molta transpiració. Busca la inspiració a través del treball, mai no a l'inrevés. Tem tant la falsa inspiració com el treball mal fet, tots dos t'acabaran martiritzant. La rapidesa en fer les coses dificulta que quedin bé i -encara més- corregir-les després.
g. Com la respiració, un doctorat té dues grans fasses complementàries: inspiració i expiració.
g1. Primer cal "inspirar-se" i "aspirar" àmpliament i de forma "macro" al voltant de la temàtica escollida. Cal obrir la mirada "macroscòpicament" i atrevir-se a internar-se -i potser a perdre's una mica- en àmbits propers. Cal assegurar-se que el buscat ja no ho ha dit algú, per a no viure la frustrant experiència de que sigui el tribunal qui ho descobreixi. També cal assegurar-se que no hi ha cap altra "temàtica" propera que no sigui molt més interessant i productiva. Se sap que la fase d'inspiració ha conclòs adequadament quan s'ha formulat detalladament una bona i clara "tesi de la tesi".
g2. Llavors cal concentrar-se microscòpicament a demostrar i redactar la "tesi de la tesi" escollida. És el moment de la expiració o "de la veritat" per al doctorand i inclou la defensa oral i pública de la tesi.
g3. Hi podem afegir una tercera fase de valor molt menor a les altres dues: "aguantar el tipus" en l'exercici oral i "la respiració" sense ofegar-se mentre el tribunal delibera la qualificació que hom rebrà.
h. A l'igual que el més pràctic és una bona teoria, és millor "tesi de la tesi" un eteri "model" clar i distint que no una profundíssima "realitat" obscura i llefiscosa.
i. Interpretant un famós i intel.ligent acudit: El científic busca la clau on hi ha llum encara que l'hagi perdut força lluny. En canvi el filòsof la cerca on l'ha perdut encara que sigui un lloc molt molt fosc. En tota investigació i doctorat, sempre cal començar com un filòsof però hi ha un moment en què cal començar a encarar-la com un científic. Inclús en una tesi de filosofia!
Estructura completa i ordenada del discurs en els posts: DIR LA "TESI DE LA TESI", PREVENIR EL PITJOR, FER ARRIBAR EL MISSATGE, LLUITAR AMB EL TEXT, EVITAR ERRORS I GUERRES, SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS i HI HA ALTERNATIVA?
Estructura completa y ordenada del discurso en los posts: TESIS SOBRE LAS TESIS, INSPIRACIÓN Y TRANSPIRACIÓN, ANTICIPAR LA RECEPCIÓN, RESPONDER CON UNA ESTRATEGIA ARGUMENTATIVA, PREVENIR LO PEOR, ACTIVAR HABILIDADES… ¡CONTRADICTORIAS!, IMPONER EL MENSAJE, TEXTUALIDAD COMO ARMA, EVITAR ERRORES Y GUERRAS, SEDUCIR CON PALABRAS Y ARGUMENTOS, ¿HAY ALTERNATIVA A LA TESIS? y DEFENSA ORAL DE LA TESIS Y ¡MÁS ALLÁ!
Ver también: INICIAR LA RECERCA: TFG, TFM, DOCTORAT... y 3 MODELOS DE INICIO EN LA INVESTIGACIÓN
3 comments:
Qui té un sensei....té un tresor!
Només un savi, sap reconèixer les savieses. Afortunat qui és escoltat i comprès! Per què es lliurarà de la frustració de parlar molt i -inclús- bé... en el buit!
Jo, que estic endinsat a la construcció tesínica de la meva tesi...subscric les sàvies paraules del Dr. Bukowski: "El problema amb el món és que la gent intel·ligent està plena de dubtes, mentre que la gent ignorant és plena de certeses..."
Post a Comment