La subjectivació
humana es juga en primer lloc, pensa Hegel, que hom fixa el propi caràcter i el determina sota un pathos dominant.
Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).
Així, en el xoc entre el propi desig i el desig d’altri, el propi ésser es manifesta, aprofundeix i s’interioritza[1] o bé com a lliurar-se a una lluita a vida o mort per imposar el propi desig i confirmar-se com a únic jo (Senyor), o bé claudicar davant la por a la mort i sotmetre’s al desig altre que passarà a ser “putativament” el propi desig (Serf).
