AMOR CONTEMPORÁNEO, ANTIHÉROE Y PIGMALIÓN

 

¿Pigmalión se enamora de su creación o crea aquello de lo que quiere enamorarse, de lo que ya está previa y perdidamente enamorado? ¿La belleza que enamora es el resultado del perfeccionismo y del dominio técnico o, más bien, es fruto de descubrir una profunda ausencia o vacío en el propio ser? 

Formulado dentro de la simbología hegemónica en Occidente ¿Es un enamoramiento perfeccionista que busca ascender platónicamente hasta la belleza, el bien y -en cierto sentido- la verdad ideales y supremos? O más bien ¿es el descenso hacia las pulsiones, impulsos y urgencias más carnales?

AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD

L’amor neix de la similitud? L’igual estima l’igual? O més aviat la més gran adoració només brolla quan -en mig de l’idèntic i sobre la seva proximitat tranquil.litzadora- destaca una subtil diferència que ens corprèn?

Sens dubte l’estimació requereix una certa proximitat i semblança. Mentiríem si diguéssim el contrari. L'amor entre els que són absolutament diversos és un conte de fades. 

EL SERF: LA CONSCIÈNCIA MÉS HOMINITZADA

El descobriment de la superioritat de la vida respecte el desig tindria un valor i un resultat absolutament diversos en unes altres circumstàncies, que no en el context d’una lluita. 

Com hem apuntat, precisament en el període de La Fenomenologia de l’Esperit, Hegel va optar –en contra per exemple del seu gran amic Hölderlin- per considerar menys essencials, hominitzadores i històricament rellevants les experiències de l’amor, la Philia grega o de l’amistat (per posar els exemples més radicals). Són obviades, desplaçades i substituïdes per la dialèctica de l’enfrontament, de la més desfermada competitivitat i de la voluntat de domini. 

FOUCAULT: SEXUALITAT, MASOQUISME I NARRATIVITAT

¿Tenen raó els narrativistes i certs pensadors postmoderns? ¿El darrer Foucault hi coincideix? ¿Inclús la sexualitat i els desigs humans responen a una narrativitat i es construeixen discursivament i imaginativa? ¿El sadisme, el masoquisme i moltes altres formes sexuals són construccions narratives eròtiques? ¿Els humans no en tenen prou amb l’anomenada “genitalitat” i en “fer l’acte” sinó que necessiten embolcallar-los de narrativitat i simbolisme? ¿El sexe és al cervell –com es diu- fins aquest punt?
 

Foucault va afirmar en entrevistes y es pot llegir sobretot en les darreres obres, que la sexualitat no és només una realitat biològica, clara i inequívoca, sinó el resultat de complexos processos de construcció del desig i –inclús- de la subjectivitat. Foucault s’aproximava a l’homosexualitat no com una veritat científica, sinó com una part de la seva llibertat i de la seva pròpia forma de viure.
 

La sexualitat és doncs per a Foucault –i sóc conscient de la provocació- quelcom relativament semblant a la filosofia com a forma de vida, que destacava el seu amic Pierre Hadot. Ambdues són formes de relacionar-se amb altri, amb un mateix i també amb el món. La filosofia, la ciència, la literatura... són formes culturals creatives i de llibertat. Doncs bé, crec poder concloure de les tesis foucaultianes que la sexualitat també ho és. Incloent fins i tot l’homosexualitat, el masoquisme... sempre en la mesura que no cauen en el crim ni van contra la llibertat d’altri.