Jan 15, 2019

AIGUA PODEROSA CONTRA PODER HIDRÀULIC

El simbolisme i l’imaginari col.lectiu va conceptualitzar l’aigua com a poderosa, màgica, senyora generatriu de tota riquesa i vida, alhora que també senyora capritxosa de la mort (tant per negar-se com per donar-se en excés). Fou mentre la humanitat va viure en un món on misteriosament l’aigua queia benèfica o cruel del cel, misteriosament brollava o deixava de brollar de la terra, corria misteriosament i poderosa pels rius, o formava una perillosa immensitat oceànica misteriosament sense fi.

Hi havia aquí respecte, por i admiració. Això va canviar força quan l’home va començar a dominar-la, quan la va canalitzar en un regadiu tan productiu com previsible. Llavors i malgrat la seva importància, l’aigua va començar a deixar de ser misteriosa i màgica, va començar a deixar de fer por i, en certa mesura, se li va anar discutint el seu poder de vida o mort. Encara més, aquest poder i la capacitat de decidir entre la vida o la mort la van usurpar els homes que l’havien canalitzada[1], que havien planificat i executat la canal on –la major part de les vegades- l’aigua no podia sinó relliscar mansament. 

En una espècie de “cop d’Estat” civilitzatori, se li negava a l’aigua –per ella mateixa- el poder i el principi generatriu, sinó que es considerava que l’autènticament poderós i productiu ho era aquell capaç de canalitzar-la i dominar-la oportunament; fins l’extrem que s’obviava l’aigua com a condició de tot plegat.

Amb les grans obres hidràuliques, l’aigua semblava perdre el poder, alhora que es va crear un immens poder en mans dels homes i institucions que les construïen i gestionaven. Karl Wittfogel va fer famosa la tesi dels imperis hidràulics de l’antiguitat[2]. Afirmava que la condició de possibilitat i la font del poder d’aquests imperis era la vital tasca de planificar, construir, defensar i gestionar els regadius i obres hidràuliques en què es basava aquella societat agrària. Aquí arrelava l’immens poder d’aquells imperis i de la seva elit. 

“¡Deixeu de moldre, vosaltres, dones que us afanyeu en el molí!”


D’altra banda, cal reconèixer d’acord amb Wittfogel (1996:29) que: “Un salt d’aigua interessava molt poc[3] a l’home primitiu, excepte com a frontera o objecte de veneració.” Evidentment els caçadors i recolectors no el percebien com l’oportunitat d’un regadiu i encara menys de construir-hi un molí. No era aquesta la seva mentalitat, no era així la seva vida. 


Això, però, va canviar profundament amb l’home sedentari i agricultor que va canalitzar l’aigua, va aprendre a veure en el “salt d’aigua” l’oportunitat d’un canal, un regadiu... Finalment va omplir de molins les ribes dels rius i va començar a fer el pas a la indústria. Ara, malgrat que l’aigua era valorada sobretot com a font d’energia motriu, hom pot pensar que la seva importància augmentava més que no disminuïa. Inclús creiem que es pot detectar una certa èpica renovada sobre o al voltant de la potència motriu de l’aigua. 

Un dels casos més antics i bells és el del text del Segle I a.C. en què, davant dels primers molins d’aigua romans, Antípater de Tesalònica[4] cantava amb força ingenuïtat: “Deixeu de moldre, vosaltres, dones que us afanyeu en el molí; dormiu fins més tard tot i que els galls anunciïn l’alba. Doncs Dèmeter ha ordenat a les nimfes {deitats menors de les aïguës i les fonts} que facin el treball de les vostres mans, i elles, saltant al més alt de la roda, fan girar el seu eix que {...} fa que girin les pesades moles {...}. Gaudim de nou les joies de la vida primitiva, aprenent a fruir amb els productes de Dèmeter sense treballar.”

Sembla doncs que l’evolució de la simbologia no era tan cruel i menyspreadora de la vella aigua, ja que encara se la pot imaginar plena de forces divines que salten alegrement fent moure la roda del molí.  Però, el procés era només en les beceroles i camí de la plena industrialització -ens recorda Wittfogel-, la humanitat va descobrir el “potencial tècnic inherent al carbó”. Llavors s’esdevingué el domini total d’una nova tecnologia basada en l’energia continguda en els combustibles fòssils, que relegava a un lloc secundari la força hidroelèctrica –i amb ella encara més la mítica de l’aigua-. 

Llavors s’imposà una nova mítica on la geologia, l’extracció minera dels tresors del fons de la terra i la potència de les màquines mogudes pel carbó i el petroli va desplaçar encara més la de l’aigua[5]. Certament, el molí d’aigua va passar de ser l’esperança motriu que havia d’alliberar-nos de tots els treballs pesats “a ser un record romàntic en el paisatge industrial” –ens diu Wittfogel- i el canal d’aigua que permetia moure les seves rodes a ser una espècie de bell capritx humà. D’aquesta manera, el molí que fou signe del progrés i de la indústria, va passar a ser element decoratiu d’escenes campestres i pintoresques (que literalment vol dir: dignes de ser pintades). 

¡No és la mateixa “aigua”!

Una nova oportunitat se li conferia a l’aigua per a ocupar finalment el seu lloc en la simbologia i la metafòrica humanes, quan en “descobrir les energies productores d’electricitat” l’home va tornar a prestar atenció als salts d’aigua, inclús va aprendre a magnificar-los en una escala abans impensable. “Però, -ens avisa Wittfogel- fins i tot quan l’enginyer del segle XX erigeix la seva planta d’energia en el mateix lloc que abans ja va suportar un molí tèxtil, actualitza noves forces en l’antic lloc[6]. La naturalesa adquireix una nova funció; i poc a poc assumeix també un nou aspecte.” 

Nosaltres hi afegim que llavors la naturalesa i l’aigua són valorades per la humanitat en la tradició simbòlica de forma molt diversa, perquè certament, en un altre sentit força divers al d’Heràclit, ja no és la mateixa aigua (aquella misteriosa i generatriu) la que mou les noves turbines. Aquí l’aigua ja s’ha desencantat o desacralitzat (com deia Weber del món en la modernitat) i com a tal ha perdut tot el seu vell i misteriós poder; i una vegada més en la mateixa mesura que -precisament i paral.lelament- un nou poder s’edifica sobre el control i domini de l’aigua.

La creixent desacralització i àdhuc banalització de l’aigua, a mesura que s’aprenia a dominar-la cada vegada més, s’atenua relativament en la cultura islàmica[7]. Pel seu origen en el desert, la cultura islàmica sempre ha privilegiat el verger i el jardí, a més amb l’especificitat de l’ostentació visual i auditiva de l’aigua (els sortidors, les fonts, els reguerons, etc.). Cal recordar que el paradís i el “cel” en el món islàmic són imaginats molt més com un verger ple de sortidors que no des de la mística del desert (que en canvi fascina els turistes).

Si la cultura i el simbòlic islàmics són especialment addictes a l’aigua i sensibles a la seva presència vivificadora però també visual i auditiva, cal dir, que en puresa no hi ha hagut cultura immune a l’encís de l’aigua. Totes les civilitzacions han comprès i valorat la necessitat de l’aigua, totes han elogiat la pau que inspira la seva remor i la bellesa dels seus salts; i potser aquests darrers aspectes bàsicament estètics s’han reivindicat més a mesura que se la dominava, se la canalitzava, se la domesticava i ja es podia jugar amb ella, enlloc que fos ella la que “jugués” amb les vides humanes.

No obstant això, és també indiscutible que en conjunt i progressivament disminueix la gran importància que se li va atorgar en la prehistòria i en les primeres civilitzacions, en les cosmogonies i en els presocràtics. A mesura que es van edificant grans ciutats aparentment separades de la naturalesa, que es van canalitzant els torrents cap els seus carrers i mercats, i que els vaixells solquen més eficaçment la mar, l’aigua va perdent el seu misteri i encant, se la desacralitza, se li regateja la seva aportació i s’oblida la seva potència. 

Definitivament, ja no és la mateixa aigua que abans. Els homes d’avui no en tenen en absolut la mateixa experiència i vivència que els homes del passat. I sembla lògic que l’imaginari que entre tots construeixen respongui a una simbologia força diversa.

[1] En justícia caldria dir que la van usurpar aquells que dominaven la humanitat que –ella sí- l’havia canalitzat.
[2] Despotismo oriental. Estudio comparativo del poder totalitario, Madrid, Ed. Guadarrama, (1963) 1996. Aquesta tesi ha estat molt criticada darrerament, però a efectes del que aquí tractem les referències que en fem ens semblen força vàlides.
[3] S’ha d’entendre que interessava molt poc en l’aspecte que avui anomenaríem econòmic o energètic.
[4] Citat per Lewis Mumford, Tècnica i civilització, Barcelona, Altaya, (1963) 1998:I,132.
[5] No ens sembla accidental la mentalitat “petrolera” de Bush i el seu entorn per a explicar al menys part de la seva incompetent reacció davant les sol.licituds dels experts de no eliminar el finançament dels reforços en els dics de Nova Orleans. Evidentment no entrava en la seva mentalitat la possibilitat que l’aigua marina i els vents poguessin amenaçar les conquestes de la societat industrial.
[6] Tot i partir del mateix principi físic.
[7] Encara que cal preguntar-se si i fins a quin punt l’evolució petrolera i industrial d’alguns pobles islamitzats han modificat ja ara part d’aquesta perspectiva. 

A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise) (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28. 
Vegeu els posts:

-        METAFÒRICA DE L’AIGUA

-        TRIOMF INICIAL DE L'AIGUA












No comments:

Post a Comment