Tant és així que, com va
demostrar el psicòleg Jean Piaget, només a partir d'una etapa determinada del
desenvolupament infantil es té noció de la conservació de la matèria i s’eviten
els errors típics dels nens en l’estadi anterior. És un experiment fàcil de
reproduir: s’agafa un gerro de vidre ple d’aigua i es vessa sobre una proveta
molt alta i prima. I es pregunta al nen si hi havia més aigua en la gerra del
principi o, ara, en la proveta. Tots els nens que encara no han desenvolupat la
noció de conservació de la matèria, afirmen que hi ha més aigua en la proveta,
malgrat que han vist que s’ha omplert només de la gerra. L’experiment es pot
repetir, retornant l’aigua de la proveta al gerro, començant de nou i mantenen
la seva opinió.
La manca de pròpia forma macroscòpica de l’aigua desorienta els
nostres sentits i nosaltres també erraríem si no fos que ja sabem que la
matèria no es crea ni desapareix simplement amb el moviment espacial (i el
canvi de recipient, només és això).
L’aigua no té forma i pot adquirir-ne qualsevol, i se l’ha
de congelar per a que cristal.litzi i esdevingui aquells flonjos, meravellosos
i calidoscòpics flocs de neu; o bé els pesats i rígids blocs de gel. Ara bé,
hom pot pensar que això passa exactament igual amb tots els líquids, i és cert.
Cura però, aquí estem parlant de la metafòrica i la simbologia conceptuals de
l’aigua, on sí que hi ha importants diferències discriminatòries.
Per exemple i és una de les més sorprenents, malgrat que el cos humà és aigua en més d’un 90%, resulta que quan al llarg de la història s’ha pensat la influència dels fluids corporals en la naturalesa dels caràcters, temperaments o “humors” humans, l’aigua n’és la gran absent. No n’hi ha cap d’específicament “aquós”.
Per exemple i és una de les més sorprenents, malgrat que el cos humà és aigua en més d’un 90%, resulta que quan al llarg de la història s’ha pensat la influència dels fluids corporals en la naturalesa dels caràcters, temperaments o “humors” humans, l’aigua n’és la gran absent. No n’hi ha cap d’específicament “aquós”.
Segons la doctrina dels “humors” (d’umorem, líquid) tant important des d’Hipòcrates (Vè a.C.) i que va
tenir defensors fins els inicis del XIX: la malaltia provenia del desequilibri
d’un dels humors corporals per damunt dels altres. Més enllà de la malaltia
però, ja la simple tendència o lleugera preponderància de la bilis es pensava
que generava el caràcter o temperament biliós, que és violent, col.lèric, irat,
irritable, inclús zitzanyós.
Si predomina la sang, és sanguini, és a dir: pletòric,
sempre disposat a posar-se a prova i al límit de les seves forces, avui
vinculat a la hipertensió o a l’esportista. Si la limfa[1],
el caràcter limfàtic (mancat d’energia, acontentadís, passiu); si l’atrabilis[2]
(o bilis negra), el malenconiós (d’esperit tristoi, melangiós, ensimismat,
solitari, sempre preocupat i mai no ocupat[3],
avui el vinculem a la hipocondria).
On és l’humor i el temperament aquós?! Brilla per la seva
absència i això és molt significatiu! Segurament sens dirà que, en canvi, dins
de l’astrologia, el símbol aquós ha estat millor tractat i té una part de
“poder” alíquota amb els elements de foc, aire i terra. Però no deixa de ser
espectacular que el component essencial de la vida i del nostre cos, no hagi
merescut un lloc en l’imaginari grecooccidental dels humors corporals i dels
correlatius “humors” o temperaments anímics!
Així com hem vist abans que
culturalment les “aigües” desplacen l’atenció de l’aigua, ara ho fan els
“humors” corporals. Una vegada més l’aigua, precisament per ser la base
d’aquells líquids (¡què són la sang, la bilis... sinó aigua i poc més!) i
inclús el líquid per antonomàsia, se la conceptualitza com a totalment mancada
de característiques o atributs propis i específics.
Inhibidora del desig
D’altra banda però, és precisament això el que l’ha
convertit en tant vital, omnipresent i ... (si se’m permet) pràctica. Tots
sabem que res millor que l’aigua per a fer passar la set, perquè precisament el
nivell minúscul de sals (ja no diguem de sucres) que conté encaixa molt bé amb
les necessitats de líquid del nostre cos i evita excitar el sentit del gust.
Com la poma amb què els tastadors de vins netegen els seus sentits del gust i
l’olfacte, per a poder així calibrar-los amb precisió; per la seva natura
l’aigua és el gran inhibidor del desig, quan no es tracta de paladejar quelcom
sublim (un vi exquisit, per exemple), sinó que volem simplement “fer passar la
set” (podríem dir: des - assedegar-nos!).
Evidentment l’actual predilecció per
refrescs a base d’aigua ensucrada, colorejada, vitaminitzada, aromatitzada i
amb tot tipus d’additius, és un exemple més d’una societat on el que realment
es cerca és el consum indefinit i inacabable, més que no la satisfacció de les
necessitats. Seria terrible -per a l’actual societat de consum- un refresc que
simplement matés amb eficàcia la set i que, per tant, tallés el cicle infernal
del consum.
Però retornem a la sorprenent tragèdia poètica i metafòrica
de l’aigua, en contrast amb l’enorme riquesa del seu plural i de les seves
concrecions: les aigües, els rius, les fonts, els mars... L’aigua ha estat
històricament desposseïda dels grans atributs poètics i metafísics: ¡En cert
sentit és tan transparent com el diamant o el vidre, però aquests i no l’aigua
serà per sempre més qui sublimaran aquest arquetipus poètic!
Recordem una
escena de la genial pel.lícula de Mankiewitz (aquí estrenada sota el títol de La huella[4]),
quan s’amaga un diamant en un got d’aigua. La millor manera d’amagar quelcom
transparent és mostrar-lo però fent-lo invisible dins de quelcom també transparent;
especialment si és quelcom molt humil, ordinari i quotidià que difícilment
podem associar a quelcom tan valuós i extraordinari com un diamant.
¿¡Qui
cercaria un diamant en un got d’aigua?! Precisament perquè, com a tradició
cultural i simbòlica, hem oblidat i menystingut la puresa i transparència de
l’aigua (a part, com veurem, que l’embrutem constantment), ens sorprèn
gratament i ho considerem una meravella la transparència infinita de l’aigua en
algunes cales mediterrànies o en alguns llacs alpins.
Encara més i sense voler ofendre, estaran d’acord amb mi que
l’aigua pot ser més pura que no cap donzella o, inclús, que la mirada de cap
nen. Tots sabem de la misèria i debilitat de la condició humana, fins i tot en
els seus arquetipus tradicionals de puresa i innocència (el nen i la donzella),
per això sabem -per molt que els estimem- que cap d’ells –cap ésser humà- no és
mai tan pur com ho pot ser l’aigua. Ara bé –una vegada més- per molt que ja ens
soni sovint a carrincloneria, seran ells qui per sempre seran el símbol de la
puresa!
En un altre ordre de coses, els mariners i els pobles costaners saben
que l’aigua pot ser –quan vol- molt cruel i perillosa; però inevitablement és
el vermell de la sang i no l’incolora aigua qui retindrà per sempre més el
símbol del perill i la metàfora de la mort[5].
Hem vist que l’aigua era imprescindible per a la vida i hem convingut que
físicament la sang és poca cosa més que no aigua, però la vida –tant com la
mort i el perill- són simbolitzats tradicionalment pel roig de la sang i ens
resulta inconcebible pensar en l’aigua per a construir un símbol equivalent.
Vampirisme com a símptoma
Veiem un símptoma força significatiu de l’evolució històrica
tendent a banalitzar l’aigua i menysprear els seus poders, en la decadència
d’un mite tant arcaic com bell (el de la font de l’eterna joventut), davant de l’èxit
de mites posteriors més tenebrosos com els vampirs. El mite d’aquests –molt més
modern i d’èxit popular molt recent[6]-
basa l’estranya perllongació de la vida dels vampirs gràcies a la potència de
la sang que xuclen i roben a altres humans –fins i tot assassinant-los-.
Sembla
com si, en la societat actual, ja no fos possible creure que la vida pogués ser
regalada, de manera natural i inesgotable, per un vehicle tan banal com l’aigua
que mana mansament de certes fonts (històricament n’hi ha moltes que
reivindiquen la capacitat rejovenidora). En canvi cada vegada sembla més
plausible creure el mateix per la potència de la sang, màximament si és fruit
d’una violenta i criminal apropiació, ja que aquí la vida “guanyada” –per
dir-ho així- pel vampir és equivalent a la que perd la seva víctima (és un joc
de “suma zero”[7], davant la
misteriosa i inesgotable riquesa de les fonts de l’eterna joventut o el gratuït
brollar també atorgador de vida d’una font[8],
en què només t’hi havies d’atansar i beure).
Insubtancialitat de l’aigua, substancialitat de
mars i rius
Ara bé, més enllà de la postsocràtica minusvaloració
simbòlica de l’aigua -que intentarem explicar més endavant-, és clar que els
homes hem construït la nostra metafòrica, els nostres símbols i models, els
nostres paradigmes i arquetips, amb un èmfasi de raresa, sublimitat i
especificitat que ha marginat força aquest element primordial i omnipresent.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
Com sol passar l’humil i vulgar no és font d’inspiració per a certa poesia
èpica que sembla cercar només la gran gesta i la singularitat més sublim. Això
pot explicar que, en la metafòrica humana, l’oceà o el mar que es presten molt
més a l’èpica, són normalment molt més tractats com una substància que no
l’aigua. ¡I això malgrat que aquesta n’és el component substancial, que sempre
s’ha sabut que oceans i mars bàsicament només són una immensa massa de gotes!
De manera semblant passa també amb els rius. Són definits
pel seu poder i impetuositat (especialment quan es desborden), i en tant que
part més dinàmica i visible del cicle de l’aigua, els rius han estat sempre la
metàfora més usada del cicle de la vida: les nostres ànimes són els rius que
van a donar al mar, que és el morir. La meravellosa permanència de la vida en,
dins i a través del canvi ha estat relacionada –l’exemple clàssic és Heràclit-
amb el fluir del riu, en la mateixa aigua del qual no ens podem banyar mai.
Però una vegada més, escandalosament, l’aigua fluent és –segons sembla- l’accident,
mentre que el riu (que només és aquell fluir o la canal buida per on fluiria) apareix
com el substancial. Hem substancialitzat la canal per on flueix l’aigua, mentre
que hem reduït aquesta a una espècie de farcit o accident. Per això diem habitualment “el riu és sec”, malgrat
que hi ha una part de nosaltres que s’exclama: No! Un riu sense aigua no és –en
el fons- un veritable riu!
[1] També anomenada pituita.
[1] També anomenada pituita.
[3] No cal
confessar la meva simpatia pels melangiosos tradicionalment assimilats als
esperits filosòfics, poètics i hiperreflexius (hamletians).
[4] Hauria estat més correcte titular-la “Detectiu” o, encara molt millor, “Fisgoneador” ja que el terme anglès “Sleuth” em sembla que és usat en un clar sentit menyspreador.
[5] Evidentment, com veurem, tota una altra cosa és quan ens referim a “la mar” o a “l’oceà”.
[4] Hauria estat més correcte titular-la “Detectiu” o, encara molt millor, “Fisgoneador” ja que el terme anglès “Sleuth” em sembla que és usat en un clar sentit menyspreador.
[5] Evidentment, com veurem, tota una altra cosa és quan ens referim a “la mar” o a “l’oceà”.
[6] Recordem
que la publicació de la novel.la de Bram Stocker és de 1897 i que marca l’inici
de la “moda” a Occident, malgrat que certament el mite té antecedents molt més
antics i llunyans.
[7] Expressant tal vegada que en l’actualitat la vida i la totalitat de l’existència cada vegada més des d’una lògica competitiva.
[7] Expressant tal vegada que en l’actualitat la vida i la totalitat de l’existència cada vegada més des d’una lògica competitiva.
[8] Davant els
moltíssims exemples del gènere vampíric i d’altres similars, només recordo ara
–en canvi- la filmació –a partir d’una llegenda medieval- del Manantial de la donzella de John Hudson.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
No comments:
Post a Comment