Ja hem exposat l’exemple del seu desplaçament davant la sang, la bilis, la
limfa i fins i tot un líquid del tot inexistent en la realitat que es va
anomenar “atrabilis”, que durant mil.lenis es va considerar que marcaven els
caràcters o humors humans; mentre que en va ser totalment exclosa l’aigua com a
tal o com a component essencial d’aquells, malgrat ser sens dubte el líquid més
important, bàsic i omnipresent[2].
Encara més, dins del dualisme tradicional cos – ànima, ens trobem que el cos
(que sabem que és bàsicament aigua) se l’ha considerat tradicionalment sobretot
com a terra; mentre que d’altra banda tradicionalment l’ànima és considerada
formada bàsicament d’aire i foc, mentre que la component humida és considerada
aliena i alienadora: emborratxa, entorpeix, idiotitza. Només cal recordar el
que ja hem dit d’Heràclit.
¿Què no hi pinta res de positiu l’aigua en el
simbolisme anímic?! Realment és sorprenent des d’aquesta perspectiva el destí del
quart element dins de l’imaginari col.lectiu dominant a Occident. Tot i que en absolut no ens apartem de la percepció
d’aquesta sorprenent marginació, cal reconèixer que és relativa perquè hi ha
almenys dos grans, molt importants, essencials, inclús imprescindibles papers
que la simbologia tradicional ha atorgat a l’element aquós. Són dos complexes
“metafòriques” amb enormes i esteses implicacions.
Un dels papers clau que la simbologia tradicional ha atorgat
a l’aigua és la de fer de mitjancer, mediador, comunicació, transport, vehicle i
àmbit de traspàs. S’ha destacat i és una constant indiscutible que l’aigua
transporta, flueix, ajuda a portar les coses necessàries per a la vida (tant
dins del cos, com en el comerç). Però una vegada més, sovint s’oblida que ella
és el més important i fàcilment se la dóna per suposada. El transportat és
destacat per damunt del transportador, així com el resultat ho és més que no el seu
mediador o possibilitador.
Recordem que l’aigua és imprescindible en moltes religions per a les ablucions
rituals i que aquestes són capaces de netejar greus crims: “Fan falta fins a
quaranta fonts per a purificar-se d’un assassinat” diuen les Suides islàmiques[4].
També és capaç de transportar i lliurar simbòlicament virtuts espirituals com
en el bateig cristià o en l’aigua “beneïda” o “beneita”.
“¡Per les aigües estígies!”. Entre el món dels vius
i dels morts
També dins del paradigma de la comunicació espiritual entre
els humans i els déus, moltes fonts han estat vistes com a màgiques i
atorgadores de dons espirituals, pel simple fet de beure o banyar-se en les
seves aigües. Així la llegenda afirma que les aigües de la font Castàlia, a
Delfos (on es va ofegar una casta donzella perseguida per Apol.lo), fa que les muses
inspirin els poetes. L’aigua –millor dit, certes aigües- poden atorgar
inspiració, creativitat, talent, geni.
Lloc, àmbit i medi de la generació i corrupció
El segon gran paper que la tradició simbòlica ha atorgat a
l’aigua és ser el lloc, l’àmbit, el medi (una altra vegada el decisiu paper
medi-ador) dins del qual es produeix la generació, la metamorfosi del mort o innert
en viu. Aquí, metafòricament, l’aigua és alhora semen i matriu, és a dir a la
vegada la llavor generadora (el principi tradicionalment masculí) i també el si
on es produeix la generació (el principi femení). Aquest darrer però ha estat
més decisiu i desenvolupat que no el primer ja que és especialment i només en
la humida matriu on pot néixer nova vida; només el o en el principi femení és
on l’innert pot posar-se a palpitar i el mineral esdevenir vegetal, animal o
fins i tot humà.
“S’hi ofega el meu pensar i el naufragar m’és dolç
... en aquest mar”
Ara bé així com l’aigua engendra vida, també és el medi
aquós o humit el magma on la vida es transforma en mort[8],
ja que accel.lera la putrefacció, la corrosió, la corrupció, la descomposició
química i la perversió anímica[9],
la fermentació biològica i la subversió espiritual[10],
la infecció i la contaminació, inclús sovint s’insinua que accelera el pas del
temps o l’envelliment. És una experiència socialment generalitzada i quotidiana
que el sec conserva o preserva, mentre que l’humit degrada i sovint penetra
vers l’interior passant a podrir des d’allí.
i acaba amb un renovat i sorprenent esclat vitalista:
L’aigua també té la tasca d’endur-se coses, especialment el
negatiu: la brutícia, el mal, el pecat. És conegut que en l’aspecte simbòlic,
ritual i religiós l’aigua purifica; és a dir que, sent capaç d’arrossegar el
mal (corporal i espiritual), prepara el cos i l’ànima per a rebre l’esperit i
el bé. S’endú el mal i el pecat, per això purifica. Tant és així que en èpoques
primitives on la dèria de la neteja no era tan important com avui dia, es
produïa la paradoxa que hom només “es rentava el cos quan tenia l’ànima bruta”[3].
Precisament perquè l’aigua té virtuts de comunicar el món terrenal
i corporal amb el món espiritual i diví, també juga un gran paper en la
mediació entre el món dels vius i el món dels morts. Segurament per la seva
dinamicitat (que ho és de l’aigua), els rius han estat també usats com a
metàfora dels llocs de traspàs, de les fronteres de la vida. No és ara el
moment de tornar a insistir-hi, però una vegada més, ens trobem en què
insensiblement passem a parlar més de les virtuts “d’unes aigües determinades i
concretes” que no de l’aigua com a tal.
Pensem per exemple en el riu Leteu per
on Caront passava en barca les ànimes dels morts, les quals en beure les seves
aigües perdien la memòria –diu la llegenda- de la seva vida passada[5].
També a l’Hades o infern grec, hi
havia la llacuna Estígia. Per les seves ribes d’aigües negres i verinoses
erraven les ombres dels morts que no havien estat enterrats (que era un
terrible crim contranatura, recordem la tragèdia de Sòfocles Antígona). Per això, els juraments “¡per
les aigües estígies!” eren especialment solemnes i els pronunciaven fins i tot
els mateixos déus.
Un medi aquós –una humida matriu- és imprescindible per a que
sorgeixi la vida, no només –com tots tenim en ment- amb el fetus humà, sinó que
en general (des d’Aristòtil fins els descobriments de Pasteur[6])
s’ha acceptat la teoria de la generació espontània de la vida. I, de nou,
científicament s’accepta avui dia que l’origen i les primeres etapes de la vida
en la primitiva Terra es van fer necessàriament en un si aquós.
Per això l’aigua ha estat considerada sempre com un principi
femení: “la profunda maternitat de
les aigües. L’aigua infla els gèrmens i fa sorgir les fonts. L’aigua és una
matèria que per totes bandes veiem nàixer i créixer. La font és un naixement
irresistible. Un naixement continu.”[7]
Arribats a aquest moment del nostre discurs no podem descartar (com ja deuen haver sospitat moltes pensadores feministes) que aquesta filiació femenina de l’aigua, hagués estat decisiva per a que la tradició més estesa (potser dominada per cert patriarcalisme més o menys residual) reduís o obviés la importància de l’aigua en el simbolisme i l’imaginari col.lectiu.
Arribats a aquest moment del nostre discurs no podem descartar (com ja deuen haver sospitat moltes pensadores feministes) que aquesta filiació femenina de l’aigua, hagués estat decisiva per a que la tradició més estesa (potser dominada per cert patriarcalisme més o menys residual) reduís o obviés la importància de l’aigua en el simbolisme i l’imaginari col.lectiu.
Moltes d’aquestes idees i
simbologies han estat destacades i explotades per la novel·la gòtica, sense
anar més lluny només cal recordar algunes dels seus escenaris predilectes:
maresmes, runes plenes de molsa i líquens, estances fredes i humides,
soterranis, tempestes i pluges, etc. La psicoanalista Marie Bonaparte[11]
associa amb encert la devoció d’Edgar Allan Poe pels escenaris “d’aigües
mortes” amb la morbositat del seu esperit i art literari. Recordem la confessió
clau de Poe:
“No he pogut estimar sinó on la
Mort
barrejava el seu hàlit amb el de
la Bellesa”.
I l’aigua està sempre present on la bellesa dóna vida i on
la be-vellesa la manlleva. En un altre ordre de coses i com a signe de la força
corrosiva de l’aigua, cal destacar que la seva corrosió està posant en greu
perill els restes de cultura industrial i maquinista. Hi ha aquí –pel que direm
més endavant i malgrat que enfadi els moderns arqueòlegs industrials- una certa
venjança poètica de l’aigua respecte l’orgullós mecanisme industrial. I és que
el ferro és molt menys resistent a la corrosió de l’aigua que no la pedra i els
materials tradicionals “nobles” de construcció[12],
de tal manera que moltes edificacions i maquinàries metàliques modernes tenen
molta menys esperança de vida que no vetustes construccions antigues en pedra.
Sembla que les romàntiques i humides runes de catedrals i temples antics,
sobreviuran a les modernes i també humides runes de metall.
L’aigua també està vinculada amb la mort o el perill de mort
per tota la simbologia vinculada amb l’ofegament o el naufragi. Ho estudia
aquesta petita meravella que és Naufragi
amb espectador. Paradigma d’una metàfora de l’existència de Hans Blumenberg[13].
I és clarament manifest en aquell infinit i inquiet “Cementiri marí” de Paul
Valery[14]
que s’inicia entre angoixat i melangiós:
“La mar, la mar sempre de nou
començada!
Oh, després d’un pensament,
recompensa”
i acaba amb un renovat i sorprenent esclat vitalista:
“¡Trenqueu onades! ¡Trenqueu
aigües joioses!
“s’hi ofega el meu pensar
i el naufragar m’és dolç ... en
aquest mar”.
Matisant la nostra sorpresa i tesi central, cal reconèixer
doncs que no és gens menyspreable el paper simbòlic i metafòric atorgat per la
tradició occidental a l’aigua. Però no sembla prou com per a invalidar la
nostra tesi de què no s’acaba de fer-li justícia filosòfica; especialment si
tenim en compte –com demostrarem- que aquesta injustícia no fa sinó augmentar
en la mesura que ens allunyem de la filosofia grega, de la simbologia literària
i penetrem en altres simbologies (d’altra banda també amb un important correlat
cultural i literari).
[1] Crec que aquest important i significatiu fenomen cultural i social és un dels grans arguments justificatius del cicle organitzat per la Fundació Joan Maragall, on s’inscriu aquest discurs.
[2] I avui dia és pot assegurar que la base científica real d’aquella pretesa determinació dels humors sobre el caràcter era terriblement dèbil, si bé ho era per igual i no justificava la discriminació. Evidentment l’explicació d’aquest divers èxit en el simbolisme no la trobarem en les causes avui científicament comprovades.
[3] Bachelard 2002:214.
[4] Bachelard, 2002:215. És clar que aquest text, d’una banda, emfasitza la dificultat de purificar-se d’un crim tant terrible (el nombre concret de “40” pot voler significar un nombre indefinidament alt), ara bé, d’altra banda, també pressuposa la capacitat de l’aigua de les fonts de purificar dels més terribles crims.
[5] Potser bàsicament oblidaven els detalls o la vivesa de les seves experiències, potser simplement oblidaven el camí de retorn a la vida.
[6] Ja en les darreres dècades del segle XIX.
[7] Bachelard, 2002:27.
[8] Ara prescindim aquí del fet que la mort acaba engendrant nova vida ja que, des d’aquesta perspectiva, retornem a l’aspecte generatriu ja comentat.
[9] Hi ha molts exemples que destaquen la insalubritat mèdica o bacteriològica (però també la insania per a una vida honorable i de treball) de l’humit clima tropical. Tradicionalment i especialment dins de l’òptica del colonialisme, s’havia considerat aquesta una de les causes del pretès poc desenvolupament cultural i econòmic dels països tropicals. És percep aquesta idea des del ben intencionat Montesquieu, fins a algunes de les teories racistes més execrables.
[10] Tradicionalment s’ha destacat l’aspecte humit (suor, secrecions, etc.) del sexe. I sembla que darrerament del món oriental (bàsicament Japó crec) està arribant un tipus de cinema de terror molt vinculat a l’aigua, als medis terriblement humits. No podem desenvolupar aquí aquestes qüestions.
[11] Bachelard diu (2002:105 i ve a ser la tesi de tot el capítol): “para comprender a Edgar Poe es necesario, en todos los momentos decisivos de los poemas y de los cuentos, hacer la síntesis de la Belleza, de la Muerte y del Agua.”
[12] Evidentment la fusta i els materials orgànics no gaudeixen d’aquest avantatge.
[13] Hi ha traducció castellana a Madrid, Visor, (1979), 1995.
[14] “La mer, la mer toujours recommencée! / Ô récompense après une pensée {...} Rompez, vagues! Rompez d’eaux réjouies! / Ce toit tranquile” a “Le cimentíère marin”, Paul Valéry, El cementerio marino, Madrid, Alianza, 1970:40s i 64s.
[15] On s’aixopluga el poeta. Té per tant un cert sentit de “cau”, “amagatall”, “cobert”.
[16] “s’annega il pensier mío: / El il naufragar m’è dolce in questo mare.” “L’infinito”, Giacomo Leopardi Poesía y prosa, Madrid, Alfaguara, 1979:106.
Certament la filosofia medieval, la renaixentista, la
moderna i la contemporània han accentuat aquesta injustícia. Intentaré apuntar
una tesi que expliqui (o hi ajudi) aquest creixent desconeixement,
desacralització, menyspreu i, inclús, banalització del principi de tota vida
que és l’aigua.
[1] Crec que aquest important i significatiu fenomen cultural i social és un dels grans arguments justificatius del cicle organitzat per la Fundació Joan Maragall, on s’inscriu aquest discurs.
[2] I avui dia és pot assegurar que la base científica real d’aquella pretesa determinació dels humors sobre el caràcter era terriblement dèbil, si bé ho era per igual i no justificava la discriminació. Evidentment l’explicació d’aquest divers èxit en el simbolisme no la trobarem en les causes avui científicament comprovades.
[3] Bachelard 2002:214.
[4] Bachelard, 2002:215. És clar que aquest text, d’una banda, emfasitza la dificultat de purificar-se d’un crim tant terrible (el nombre concret de “40” pot voler significar un nombre indefinidament alt), ara bé, d’altra banda, també pressuposa la capacitat de l’aigua de les fonts de purificar dels més terribles crims.
[5] Potser bàsicament oblidaven els detalls o la vivesa de les seves experiències, potser simplement oblidaven el camí de retorn a la vida.
[6] Ja en les darreres dècades del segle XIX.
[7] Bachelard, 2002:27.
[8] Ara prescindim aquí del fet que la mort acaba engendrant nova vida ja que, des d’aquesta perspectiva, retornem a l’aspecte generatriu ja comentat.
[9] Hi ha molts exemples que destaquen la insalubritat mèdica o bacteriològica (però també la insania per a una vida honorable i de treball) de l’humit clima tropical. Tradicionalment i especialment dins de l’òptica del colonialisme, s’havia considerat aquesta una de les causes del pretès poc desenvolupament cultural i econòmic dels països tropicals. És percep aquesta idea des del ben intencionat Montesquieu, fins a algunes de les teories racistes més execrables.
[10] Tradicionalment s’ha destacat l’aspecte humit (suor, secrecions, etc.) del sexe. I sembla que darrerament del món oriental (bàsicament Japó crec) està arribant un tipus de cinema de terror molt vinculat a l’aigua, als medis terriblement humits. No podem desenvolupar aquí aquestes qüestions.
[11] Bachelard diu (2002:105 i ve a ser la tesi de tot el capítol): “para comprender a Edgar Poe es necesario, en todos los momentos decisivos de los poemas y de los cuentos, hacer la síntesis de la Belleza, de la Muerte y del Agua.”
[12] Evidentment la fusta i els materials orgànics no gaudeixen d’aquest avantatge.
[13] Hi ha traducció castellana a Madrid, Visor, (1979), 1995.
[14] “La mer, la mer toujours recommencée! / Ô récompense après une pensée {...} Rompez, vagues! Rompez d’eaux réjouies! / Ce toit tranquile” a “Le cimentíère marin”, Paul Valéry, El cementerio marino, Madrid, Alianza, 1970:40s i 64s.
[15] On s’aixopluga el poeta. Té per tant un cert sentit de “cau”, “amagatall”, “cobert”.
[16] “s’annega il pensier mío: / El il naufragar m’è dolce in questo mare.” “L’infinito”, Giacomo Leopardi Poesía y prosa, Madrid, Alfaguara, 1979:106.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts: 
No comments:
Post a Comment