D’aquesta manera l’aigua es presentava com a principi material de l’ésser, esdevenia
la substància de la vida o, al menys, el seu si matern i originari. Conceptualment,
ésser i aigua coincideixen metafòricament en significar la proto-determinació, alhora
la primera i incipient determinació, i també la més darrera i conclusiva.
D’una
banda la mera afirmació que no és que res no sigui o -formulat en positiu- que hi ha ésser, que hi ha un existir tan indeterminat i buit de qualitats
concretes, que és el més proper al no-res, al buit... Per això, en els orígens
mítics i presocràtics, ésser i aigua eren cridats a significar metafòricament l’alfa
i l’omega, ja que apunten a un principi tan originari i bàsic que gairebé
no sembla contenir cap determinació, un principi buit, per tant –es pot dir- el
principi de no-res.
Ésser o no-res?
Glossant l’inici de la Ciència
de la lògica de Hegel, podem dir que l’aigua en la seva metafòrica
s’aproxima a la categoria metafísica de l’ésser ja que tendeix a la pura
indeterminació buida. És a dir, en tant que aigua primordial i si s’evita
cosificar-la en les múltiples “aigües”, sembla haver perdut tota determinació
i, per tant, no hi ha en ella res que hom pugui intuir, a no ser que sigui
precisament –com deia Hegel- el “pur i buit intuir en sí mateix” que la iguala
al concepte ontològic d’ésser.
Per això, després d’aquell ric començament cosmològic i
presocràtic, s’han multiplicat les metàfores sobre les aigües, mentre que
l’aigua ha quedat reduïda a un cert no-res on es perden tots els rastres.
Perquè, com diu Heidegger de l’ésser, aviat l’oblit ontològic va caure sobre
l’aigua, alhora que donaven més a pensar les aigües concretes o metafòriques (¡com
més determinades i singularitzades millor!).
Significativament, ja després de Tales, la resta de filòsofs milesis van preferir decantar-se pels altres elements com a principi ontològic: Anaxímenes optarà per l’aire, més tard Heràclit privilegiarà el foc. I aquí ja tenim un primer avís de l’evolució futura de la sort que li pertocarà a l’aigua en la metafòrica dominant a Occident, perquè Heràclit -amb la meravellosa capacitat dels presocràtics per a unir el més abstracte, transcendent i sublim, amb el més concret, quotidià i experimentable- afirma que quan en l’ànima augmenta la humitat (en detriment del sec foc) queda destruïda i es comporta literalment com un borratxo.
Precisament d’aquí brolla el problema per pensar-la, ja
que si passem, de les “aigües” concretes i de múltiples significacions, a
l’aigua absent de tota determinacions i com a buit intuir, no hi ha res en ella
que hom pugui pensar, com no sigui –una vegada més diu Hegel- precisament el
mer “pensar buit”. Però això, quan renunciem a parlar de “les aigües” i ens
proposem parlar de “l’aigua”, una part del llenguatge fa fallida i ens trobem
amb un no-tema. Ens hem condemnat a una problemàtica tant primigènia, tant immediata
i indeterminada, que no sembla tematitzable, que és un no-tema, que amenaça ser
“el no-res, ni més ni menys que el no-res.”
No és estrany doncs que, així com hi ha oblit de l’ésser,
també l’aigua hagi patit un oblit similar, ja que s’oculta i es difereix (diria
Derrida) darrera de les plurals i metafòriques “aigües”, és a dir darrera de
cadascun dels concrets aparèixer, dels fenòmens, de les coses o dels ens
“aquosos”. L’aigua va deixar de ser tema filosòfic amb majúscules, precisament en
la mesura que la mirada es va dirigir sobre les riques aigües de la cultura,
dels símbols i metàfores.
Cal reconèixer que això va significar un cert
enriquiment que ha alimentat poetes i erudits, però també va comportar un cert
empobriment ja que, com diu Bachelard, “L’aigua és en aquest cas un adorn dels
paisatges; no és realment la ‘substància’ dels seus somnis.”[1]
Significativament, ja després de Tales, la resta de filòsofs milesis van preferir decantar-se pels altres elements com a principi ontològic: Anaxímenes optarà per l’aire, més tard Heràclit privilegiarà el foc. I aquí ja tenim un primer avís de l’evolució futura de la sort que li pertocarà a l’aigua en la metafòrica dominant a Occident, perquè Heràclit -amb la meravellosa capacitat dels presocràtics per a unir el més abstracte, transcendent i sublim, amb el més concret, quotidià i experimentable- afirma que quan en l’ànima augmenta la humitat (en detriment del sec foc) queda destruïda i es comporta literalment com un borratxo.
“Un
home quan està ebri és conduït per un nen imberbe i dóna voltes, sense saber
per on va amb la seva ànima humida”, ja que –com dirà també- “Per a
les ànimes és mort convertir-se en aigua”[2].
Molt agudament, Anaximandre va preferir
evitar les referències populars i construir un nou concepte més abstracte: l’apeiron, l’ilimitat, l’indeterminat;
aixecant a concepte la manca d’indeterminació que el seu mestre Tales ja havia
intuït darrera la humil, incolora, inodora, insípida, transparent, però sempre
present i necessària ... aigua.
Sentim vibrar encara aquesta idea darrera la definició
aristotèl.lica de matèria com a hyle
que concreta i assigna a espai-temps qualsevol forma (segons deien els escolàstics
medievals). Cal recordar, però, que aquest substrat material informe és el que
fa que quelcom (incloent la forma) sigui realment, sinó romandria com a
merament abstracta, potencial...
[1] Gaston Bachelard El agua y los sueños. Ensayo sobre la imaginación de la materia, México, FCE, (1942) 2002:14.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
En aquest sentit l’aigua és la matèria de la
vida tal com l’entenem i està darrera de tota vida, ja que tota “forma” vital
la pressuposa necessàriament. Per això hi ha consens científic en què la millor
manera de cercar vida a l’univers, millor que no esperar algun missatge xifrat
com a senyal de vida intel.ligent, és començar per cercar aigua, H2O, aquest
insípid, inodor i incolor líquid sense el qual no es pot donar la nostra altiva
i “intel.ligent” vida.
[1] Gaston Bachelard El agua y los sueños. Ensayo sobre la imaginación de la materia, México, FCE, (1942) 2002:14.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
No comments:
Post a Comment