Breument ens referirem a tres importants tendències
filosòfiques contemporànies que ho exemplifiquen:
Ecologisme: aigua per a tots, però no per a
qualsevol cosa
D’una banda, el pensament ecològic actual, del que
pràcticament no parlaré perquè tothom el tenim en la ment. En tot cas
recordar-ne algunes idees en relació a la nostra temàtica: L’incessant cicle de
la vida és inseparable del no menys incessant cicle de l’aigua. Els elements
vitals per més pròdigs, estesos i omnipresents que siguin –com és el cas de l’aigua-
poden escassejar i cal evitar malbaratar-los.
“Aigua per a tots”, és clar que
sí!. Però no per a tot. No, per a qualsevol cosa. No, per a malbaratar-la! No,
destruint les seves capacitat vivificadores! No, menyspreant les infinites
necessitats de la vida! Sempre hi ha alguna forma de vida que necessita,
aprofita i està esperant la seva part d’aigua per a sobreviure. Fins i tot
l’aigua és escassa i s’acaba, i com que és preciosa i vital, cal estalviar-la,
tenir-ne cura.
Només per vanitat, la humanitat ha pogut oblidar aquestes
veritats que antigament eren tan universalment reconegudes. Secularment la
humanitat ha aspirat a l’aigua, però sempre l’ha respectat. L’aigua
s’usufructua i això ho fem tots al nostre torn, humans i no humans; mai no es
posseeix en exclusiva, mai no s’ha de robar als que sinó no poden sobreviure i
mai no s’ha de retornar degradada o enverinada a l’immens cicle vital.
L’aigua
és màgica i generatriu quan se’n sap respectar el cicle i la puresa. És temible
i traïdora quan se la menysprea. Desapareix, és escassa i veleïdosa, quan se la
malbarata, quan se la redueix a un factor econòmic sense importància ni valor,
esclavitzat a altres que –aquests sí!- que en tindrien de “valor”: com certs
interessos empresarials. etc.
Bachelard: “L’ésser humà té el destí de l’aigua que
corre”
Creiem que si Bachelard (2002:15ss) pensa haver aconseguit
amb la seva anàlisi del foc quelcom que no ha pogut fer amb l’aigua, és també per
la tragèdia que aquí hem analitzat de la simbòlica, metafòrica i
conceptualització postgrega de l’aigua. És també perquè no se li ha fet
justícia, ans al contrari se l’ha postposat a altres símbols i metàfores, a
altres ídols i somnis. I això malgrat que el cicle de la vida ens porta
indefectiblement al fluir cíclic de l’aigua, i que els humans mortals som també
essencialment un fluir: “l’ésser humà té el destí de l’aigua que corre. L’aigua
és realment l’element transitori. {...} L’ésser consagrat a l’aigua és un ésser
en el vertigen. Mor a cada minut, sense pausa quelcom de la seva substància s’enruna.”
Finalment, només farem una breu menció a l’existencialisme de la diferència ontològica de Heidegger, que és capaç de rescatar la “cosa” quotidiana del seu anonimat, de la seva banalitat i aparent manca d’essència. De la mateixa manera que glosa i aixeca a categoria aquelles velles botes pintades per Van Goch, es planteja “la proximitat amb la cosa” i posa el significatiu exemple de la gerra que no és sinó la creació i manteniment d’un buit que es pot omplir i buidar, que es pot traspassar, etc. L’imaginari popular aquí ha estat força imprecís i injust, ja que d’una banda pressuposa que la gerra conté un buit (quan en realitat és ple d’aire) i per això diem que “omplim” la gerra, quan simplement en canviem el contingut.
També només faré una molt breu referència al pouar (mai
millor dit) de la psicoanàlisi, on l’aigua i les aigües continuen tenint el
mateix misteri i sorprenents significats. Des de la perspectiva psicoanalítica,
l’aigua ha donat tant a pensar que és potser un dels símbols més complexos i
persistents de la humanitat. Aquí destaco a més dels estudis freudians
clàssics, la recerca en la línia junguiana del grup d’Eranos i l’obra d’aquest
estrany racionalista sense por ni prejudicis i, per tant, també investigador de
l’irracional que és Gaston Bachelard. En 1942 va fer una anàlisi força
enciclopèdica a L’aigua i els somnis. Assaig sobre la imaginació de
la matèria, malgrat que confessa no haver pogut fer-la tan profunda i
sistemàtica com en el seu llibre paral.lel Psicoanàlisi
del foc.
Llàstima! Aquí Bachelard ha perdut l’oportunitat de dir molt gràficament i
oportuna que la seva substància es vessa, regalima o s’escola; perquè, sens
dubte, a cada instant vessem el nostre temps i s’escola la nostra vida, els
quals gotegen regalimant com l’aigua d’una clepsidra. Però a canvi, Bachelard
ens brinda una altra meravellosa metàfora: “la mort quotidiana és la mort de
l’aigua. L’aigua corre sempre, l’aigua cau sempre, sempre conclou en la seva
mort horitzontal.”[1]
Heidegger: retorn a la cosaFinalment, només farem una breu menció a l’existencialisme de la diferència ontològica de Heidegger, que és capaç de rescatar la “cosa” quotidiana del seu anonimat, de la seva banalitat i aparent manca d’essència. De la mateixa manera que glosa i aixeca a categoria aquelles velles botes pintades per Van Goch, es planteja “la proximitat amb la cosa” i posa el significatiu exemple de la gerra que no és sinó la creació i manteniment d’un buit que es pot omplir i buidar, que es pot traspassar, etc. L’imaginari popular aquí ha estat força imprecís i injust, ja que d’una banda pressuposa que la gerra conté un buit (quan en realitat és ple d’aire) i per això diem que “omplim” la gerra, quan simplement en canviem el contingut.
No obstant això,
des d’una altra perspectiva, l’imaginari popular ha pensat molt bé la qüestió
perquè, certament, la gerra crea un buit o quasibuit que, encara que estigui
ple d’aire, serveix per a que cedeixi el seu lloc a un líquid que d’altra
manera es perdria en el seu fluir natural, en la seva “mort horitzontal” (que diria
Bachelard). Precisament en aquest cercar la proximitat a la cosa a través del
pensament ontològic, Heidegger ens parla de l’obsequi d’aquest buit emplenable
que és la gerra.
En cert sentit l’obsequi de la gerra és una aigua retinguda en
el seu fluir però que -a més- remet i conserva la virtualitat de la font, fins i
tot del rocam d’on aquesta brolla, -més enllà encara- de la terra que recull la
rosada i la pluja, i finalment ni més ni menys que de les mítiques “noces del
cel i la terra”[2]. Tot això
ens ho reté i obsequia la gerra plena d’aigua.
Noces del cel i de la terra
Quin elogi més magnífic! I fet des de la “proximitat” al més
humil i “real”, a la humil “cosa”. A ple segle XX, l’aigua semblava haver
perdut (evidentment érem nosaltres els que l’havíem perdut) la capacitat de
meravellar amb el seu misteri.
[1] Bachelard 2002:15.[2] Martin Heidegger Conferencias y artículos, Barcelona, Ed. Del Serbal, 1994:143ss. (especialment 149s.).
Vegeu els posts:
Malgrat tot encara podem copsar el misteri d’una
simple gerra que és capaç -aparentment- de retenir la dialèctica heracliteana i
evitar la seva “mort horitzontal”. És a dir acull, manté i obsequia una
“mateixa” aigua que no és sinó, en darrer terme, el fluir de les “noces del cel
i la terra”.
[1] Bachelard 2002:15.[2] Martin Heidegger Conferencias y artículos, Barcelona, Ed. Del Serbal, 1994:143ss. (especialment 149s.).
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
No comments:
Post a Comment