Hi havia aquí respecte, por i admiració. Això
va canviar força quan l’home va començar a dominar-la, quan la va canalitzar en
un regadiu tan productiu com previsible. Llavors i malgrat la seva importància,
l’aigua va començar a deixar de ser misteriosa i màgica, va començar a deixar
de fer por i, en certa mesura, se li va anar discutint el seu poder de vida o
mort. Encara més, aquest poder i la capacitat de decidir entre la vida o la mort
la van usurpar els homes que l’havien canalitzada[1],
que havien planificat i executat la canal on –la major part de les vegades- l’aigua
no podia sinó relliscar mansament.
En una espècie de “cop d’Estat”
civilitzatori, se li negava a l’aigua –per ella mateixa- el poder i el principi
generatriu, sinó que es considerava que l’autènticament poderós i productiu ho era
aquell capaç de canalitzar-la i dominar-la oportunament; fins l’extrem que
s’obviava l’aigua com a condició de tot plegat.
Amb les grans obres hidràuliques, l’aigua semblava perdre el
poder, alhora que es va crear un immens poder en mans dels homes i institucions
que les construïen i gestionaven. Karl Wittfogel va fer famosa la tesi dels
imperis hidràulics de l’antiguitat[2].
Afirmava que la condició de possibilitat i la font del poder d’aquests imperis era
la vital tasca de planificar, construir, defensar i gestionar els regadius i obres
hidràuliques en què es basava aquella societat agrària. Aquí arrelava l’immens
poder d’aquells imperis i de la seva elit.
“¡Deixeu de moldre, vosaltres, dones que us afanyeu en el molí!”
Això, però, va canviar profundament amb l’home sedentari i
agricultor que va canalitzar l’aigua, va aprendre a veure en el “salt d’aigua” l’oportunitat
d’un canal, un regadiu... Finalment va omplir de molins les ribes dels rius i
va començar a fer el pas a la indústria. Ara, malgrat que l’aigua era valorada sobretot
com a font d’energia motriu, hom pot pensar que la seva importància augmentava
més que no disminuïa. Inclús creiem que es pot detectar una certa èpica
renovada sobre o al voltant de la potència motriu de l’aigua.
Un dels casos més
antics i bells és el del text del Segle I a.C. en què, davant dels primers
molins d’aigua romans, Antípater de Tesalònica[4]
cantava amb força ingenuïtat: “Deixeu de moldre, vosaltres, dones que us
afanyeu en el molí; dormiu fins més tard tot i que els galls anunciïn l’alba.
Doncs Dèmeter ha ordenat a les nimfes {deitats menors de les aïguës i les
fonts} que facin el treball de les vostres mans, i elles, saltant al més alt de
la roda, fan girar el seu eix que {...} fa que girin les pesades moles {...}.
Gaudim de nou les joies de la vida primitiva, aprenent a fruir amb els
productes de Dèmeter sense treballar.”
Nosaltres hi afegim que llavors la naturalesa i l’aigua són valorades
per la humanitat en la tradició simbòlica de forma molt diversa, perquè
certament, en un altre sentit força divers al d’Heràclit, ja no és la mateixa
aigua (aquella misteriosa i generatriu) la que mou les noves turbines. Aquí l’aigua
ja s’ha desencantat o desacralitzat (com deia Weber del món en la modernitat) i
com a tal ha perdut tot el seu vell i misteriós poder; i una vegada més en la
mateixa mesura que -precisament i paral.lelament- un nou poder s’edifica sobre
el control i domini de l’aigua.
La creixent desacralització i àdhuc banalització de l’aigua, a mesura que s’aprenia a dominar-la cada vegada més, s’atenua relativament en la cultura islàmica[7]. Pel seu origen en el desert, la cultura islàmica sempre ha privilegiat el verger i el jardí, a més amb l’especificitat de l’ostentació visual i auditiva de l’aigua (els sortidors, les fonts, els reguerons, etc.). Cal recordar que el paradís i el “cel” en el món islàmic són imaginats molt més com un verger ple de sortidors que no des de la mística del desert (que en canvi fascina els turistes).
Si la cultura i el simbòlic islàmics són especialment addictes a
l’aigua i sensibles a la seva presència vivificadora però també visual i
auditiva, cal dir, que en puresa no hi ha hagut cultura immune a l’encís de
l’aigua. Totes les civilitzacions han comprès i valorat la necessitat de l’aigua, totes han elogiat la pau que inspira la seva remor i la bellesa dels seus salts; i potser aquests darrers aspectes bàsicament estètics s’han reivindicat més a mesura que se la dominava, se la canalitzava, se la domesticava i ja es podia jugar amb ella, enlloc que fos ella la que “jugués” amb les vides humanes.
No obstant això, és també indiscutible que en conjunt i progressivament disminueix la gran importància que se li va atorgar en la prehistòria i en les primeres civilitzacions, en les cosmogonies i en els presocràtics. A mesura que es van edificant grans ciutats aparentment separades de la naturalesa, que es van canalitzant els torrents cap els seus carrers i mercats, i que els vaixells solquen més eficaçment la mar, l’aigua va perdent el seu misteri i encant, se la desacralitza, se li regateja la seva aportació i s’oblida la seva potència.
Definitivament, ja no és la mateixa aigua que abans. Els homes d’avui no en tenen en absolut la mateixa experiència i vivència que els homes del passat. I sembla lògic que l’imaginari que entre tots construeixen respongui a una simbologia força diversa.
[1] En justícia caldria dir que la van usurpar aquells que dominaven la humanitat que –ella sí- l’havia canalitzat.
[2] Despotismo oriental. Estudio comparativo del poder totalitario, Madrid, Ed. Guadarrama, (1963) 1996. Aquesta tesi ha estat molt criticada darrerament, però a efectes del que aquí tractem les referències que en fem ens semblen força vàlides.
[3] S’ha
d’entendre que interessava molt poc en l’aspecte que avui anomenaríem econòmic
o energètic.[1] En justícia caldria dir que la van usurpar aquells que dominaven la humanitat que –ella sí- l’havia canalitzat.
[2] Despotismo oriental. Estudio comparativo del poder totalitario, Madrid, Ed. Guadarrama, (1963) 1996. Aquesta tesi ha estat molt criticada darrerament, però a efectes del que aquí tractem les referències que en fem ens semblen força vàlides.
[4] Citat per Lewis Mumford, Tècnica i civilització, Barcelona, Altaya, (1963) 1998:I,132.
[5] No ens sembla accidental la mentalitat “petrolera” de Bush i el seu entorn per a explicar al menys part de la seva incompetent reacció davant les sol.licituds dels experts de no eliminar el finançament dels reforços en els dics de Nova Orleans. Evidentment no entrava en la seva mentalitat la possibilitat que l’aigua marina i els vents poguessin amenaçar les conquestes de la societat industrial.
[6] Tot i partir del mateix principi físic.
[7] Encara que cal preguntar-se si i fins a quin punt l’evolució petrolera i industrial d’alguns pobles islamitzats han modificat ja ara part d’aquesta perspectiva.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts: 
No comments:
Post a Comment