Radicalitat existencial del desig i de la por a la mort.
Eros i Thanatos
són sens dubte dues de les realitats més importants i radicals per a l’ésser
humà. Té raó Freud quan diu que són les dues pulsions més bàsiques: la que hi
darrera de totes les vessants –d’una banda- de l’amor i el desig, i –d’altra
banda- de l’agressivitat , la violència i la mort. Acceptant inclús que hi ha
una intersecció important entre Eros i Thanatos.
Però, força
abans que el pare de la psicoanàlisi, ja ho va posar profundament de manifest
Hegel. Inclús forma part del que podem anomenar el “panagonisme” hegelià que
mostra precisament que tant Eros com Thanatos es manifesten dialècticament a través de la
lluita, l’alienació, el pas per la negativitat i l’exterioritat.
En l’anomenada
“dialèctica del senyor i l’esclau” de la Fenomenologia de l’esperit[1],
Hegel posa de manifest la importància decisiva per a la humanització (l’evolució
de primats a humans) de l’experiència inevitablement traumàtica del xoc i
domini entre desigs i de la necessitat d’autocontrol del propi desig.
En tots els casos són una complexa experiència de la mort, inclús més enllà de què precisament es desenvolupen a través de la por a la mort. A la “dialèctica de senyor i serf”, Hegel analitza el primer moment d’humanització pròpiament social, el punt de partida de tota experiència humana col.lectiva i l’inici de la cultura, la història i la civilització.
En tots els casos són una complexa experiència de la mort, inclús més enllà de què precisament es desenvolupen a través de la por a la mort. A la “dialèctica de senyor i serf”, Hegel analitza el primer moment d’humanització pròpiament social, el punt de partida de tota experiència humana col.lectiva i l’inici de la cultura, la història i la civilització.
Aquí interpretarem
lliurement la dialèctica hegeliana[2],
parlarem molt àmpliament d’eros com a desig que no té perquè ser carnal
ni exclusivament amorós. Inclús veurem que l’amor és el gran oblidat en la
dialèctica del senyor i el serf, quan precisament poc abans Hegel l’havia
contemplat com a concepte “absolut” del seu pensament.
Més enllà de la
simple mort biològica, també ens referirem sobretot a experiències “mortals”
que són –pels humans- igualment reals, simbòliques i amenaçadores.
Argumentarem com aquestes experiències són essencials per a la constitució i
definició del subjecte de domini modern.
En oposició –per
exemple- al seu amic Hölderlin, Hegel imposarà una tradició que esdevindrà majoritària a
Occident on amor i amistat perden el seu estatus absolut, constitutiu i
d’experiències primeres. Al contrari passaran a definir-se, desenvolupar-se i a
pressuposar les seves experiències –aparentment contràries- de la lluita, del domini,
del conflicte, de l’alienació i de la negativitat dialèctica.
Occident ha
considerat “desig” i “por a la mort” com a experiències humanes constitutives i
com les pulsions més bàsiques de la humanitat. Solem dir que “tenim” un desig o que "tenim" por de la mort, però com Hegel avança i Nietzsche
i Heidegger confirmaran: en realitat són el desig i la por a la mort els que “ens tenen” a nosaltres.
Per això els humans són éssers desitjants i éssers-per-a-la-mort. És significatiu que el llenguatge quotidià rebutgi utilitzar el verb
“tenir” directament referit a la mort, a la pròpia mort, perquè apareix com impossible dir jo "tinc la meva mort" i mostra la pressumptuositat continguda en frases com "jo tinc el meu desig o por a la mort".
En cap cas
dominem el desig i la por a la mort, sinó que aquests ens dominen. De
cap manera decidim tenir-los o no, sinó que ells decideixen quin és el nostre
ésser i caràcter. Desig i por a la mort ens fan ser el que som, ens
constitueixen, són experiències cabdals en la vida. Per això i com a realitat radical, no tenim el desig, ans ell ens té;
tampoc no tenim la por a la mort, ans ella ens té.
Per a Hegel,
Nietzsche i la tradició que conformen, la relació entre desig i por a la mort
són elements constitutius de l’existir humà, ja que determinen quin tipus d’humà i de subjecte hom és. Així Hegel
mostrarà que el “senyor” esdevé tal
perquè, en ell, el desig s’imposa a la por a la mort. En canvi, el “serf” esdevindrà tal perquè la por a morir
s’imposa al desig (el qual pressuposa continuar amb vida).
Similarment el famós “superhome” (Übermensch) o, millor traduït, “transhome” de Nietzsche és com el “nen”, perquè es caracteritza per un màxim de desig i vitalitat, i un mínim de por a la mort. Per això, tant l'Übermensch, com el 'nen', són “un nou començament” i es projecten més enllà de l''humà res més que humà'.
Similarment el famós “superhome” (Übermensch) o, millor traduït, “transhome” de Nietzsche és com el “nen”, perquè es caracteritza per un màxim de desig i vitalitat, i un mínim de por a la mort. Per això, tant l'Übermensch, com el 'nen', són “un nou començament” i es projecten més enllà de l''humà res més que humà'.
No es tracta
simplement de què un desig o la por a la mort ens posseeixen totalment i anul.len
qualsevol altre estat d’ànim o voluntat, quan són forts i propers. Sinó que
necessàriament els humans són desig (com insisteix Lacan) i por a la mort
(Heidegger).
Hegel mostra que, fenomenològicament, la humanitat (dividida en amos i esclaus) sempre ha estat desig: ja sigui sotmetent altri a la por a la mort fins degradar-lo a serf tremolós; ja sigui desitjant tant el propi desig infinit que hom es sobreposa a la por a la mort i, per tant, lluita en contra d'altri cridant: sóc l'únic subjecte i senyor de desig! Com mostra Hegel, la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" parteix de la figura anomenada “Consciència desitjant” i és la base essencial a partir de la qual es constitueix l’ésser humà com a tal.
Hegel mostra que, fenomenològicament, la humanitat (dividida en amos i esclaus) sempre ha estat desig: ja sigui sotmetent altri a la por a la mort fins degradar-lo a serf tremolós; ja sigui desitjant tant el propi desig infinit que hom es sobreposa a la por a la mort i, per tant, lluita en contra d'altri cridant: sóc l'únic subjecte i senyor de desig! Com mostra Hegel, la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" parteix de la figura anomenada “Consciència desitjant” i és la base essencial a partir de la qual es constitueix l’ésser humà com a tal.
A més, malgrat que es presentin inconscients,
vagues, imprecisos, indeterminats i inclassificables, el desig i la por a la
mort sempre són presents i comanden la vida. Desig i por a la mort són
essencials a la vida i la subjectivació humanes.
L’existència humana pressuposa desig, por a la mort, independència i senyoriu, dependència i esclavitud... ja que són experiències essencials per a definir-se, tenir consciència de si i esdevenir subjecte. Per això Hegel considera la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" una de les dialèctiques cabdals de La Fenomenologia de l’Esperit, la que trenca amb el solipsisme i s’obre a l’esdevenir històric, polític i cultural vers la intersubjectivitat.
L’existència humana pressuposa desig, por a la mort, independència i senyoriu, dependència i esclavitud... ja que són experiències essencials per a definir-se, tenir consciència de si i esdevenir subjecte. Per això Hegel considera la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" una de les dialèctiques cabdals de La Fenomenologia de l’Esperit, la que trenca amb el solipsisme i s’obre a l’esdevenir històric, polític i cultural vers la intersubjectivitat.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
[1] He fet servir les edicions de Gerhard Göhler (amb una excel.lent
recopilació d’escrits clàssics sobre la Fenomenologia) G.W.F. Hegel Phänomenologie
des Geistes a Frankfurt a.M., Ullstein, 1973 i de Wolfgang Bonsipien i
Reinhard Heede a Hamburg, Felix Meiner, 1980. Hi ha traducció catalana de Joan
Leita en dos volums a cura de Ramon Valls, Barcelona, Laia, 1985, i castellana
de Wenceslao Roces, México, F.C.E., 1966.
[2] Ens remetim, però no ens hi cenyim, a les interpretacions clàssiques de
Alexandre Kojève Introduction à la lecture de Hegel. Leçons sur la Phénoménologie
de l’Esprit professées de 1933 à 1939, París, Gallimard, 1947, Jean
Hyppolite Génesis y estructura de la Fenomenología del Espíritu de Hegel,
Barcelona, Península, 1974, y Ramon Valls Del yo al nosotros. (Lectura de la
Fenomenología del Espíritu de Hegel), Barcelona, Estela, 1971.
No comments:
Post a Comment