Com hem vist la
dialèctica del Senyor i el Serf acaba duent a una subversió del punt de partida
i a una Revolució que, però, no és cap simple inversió de papers. El Senyor ha
de passar a viure en el món del Serf i –per tant- l’ha d’acceptar. En aquest
nou món, l’Esclau és converteix en “amo” i dominador tecnològic de la
naturalesa, però no en l’antic Senyor, el qual és en el fons una figura de la
consciència superada, extingida.
Podem establir doncs
una distinció entre Senyor i Amo que no és en Hegel. El nou Amo més que prioritzar
el desig ineducat, de distinció i exclusivitat (que deia: només jo sóc
subjecte!) el difereix, perllonga i potencia en una “voluntat de domini” a
llarg termini. No vol matar la resta de subjectes i desigs en una lluita a vida
o mort.
Vol incorporar tots els jos -inclús potenciant-ne subjectivacions i individualisme- en un procés còsmic, cosmovisional, compartit i productiu d’astuta voluntat de domini. També defineix tota la resta com a no-jo, però sobretot com a objecte de producció, de domini tècnic, eina, dispositiu, Gestell (Heidegger), megamàquina (Mumford) i en tot cas “màquines de guerra” (Deleuze i Guattari).
Vol incorporar tots els jos -inclús potenciant-ne subjectivacions i individualisme- en un procés còsmic, cosmovisional, compartit i productiu d’astuta voluntat de domini. També defineix tota la resta com a no-jo, però sobretot com a objecte de producció, de domini tècnic, eina, dispositiu, Gestell (Heidegger), megamàquina (Mumford) i en tot cas “màquines de guerra” (Deleuze i Guattari).
Imposa l’astúcia
de diferir, controlar i focalitzar aquí el desig per tal de realitzar-lo més
fortament allà. Així constitueix el subjecte de la modernitat occidental:
caracteritzat per una voluntat de domini tan difusa, flexible i polivalent com
omnipresent. La seva “subjectivitat” s’identifica, més que per cap
altre tret del caràcter o de la seva “persona”, per la persistent voluntat
d’esdevenir “amo” d’un món absolutament productiu.
Ara el “sacrifici” de la inicial renúncia al gaudi per a fer possible el treball és compensat pel més desenfrenat consum dels productes generats o inclús inventats per d’aquest mateix treball. S'està entrant en una societat molt propera al neoliberalisme.
Ara el “sacrifici” de la inicial renúncia al gaudi per a fer possible el treball és compensat pel més desenfrenat consum dels productes generats o inclús inventats per d’aquest mateix treball. S'està entrant en una societat molt propera al neoliberalisme.
Alhora que
s’inventen necessitats inexistents, es nega radicalment qualsevol possibilitat
de gaudi no productiva. Fins i tot es nega el necessari reconeixement d’altri, que
era el que la dialèctica hegeliana del Senyor i el Serf mantenia de la renuncia
a aquelles primigènies aspiracions a l’absolut de l’amor, la philia i l’amistat.
Precisament per
aquests oblits –que es constituiran en prejudicis gairebé permanents-, la
dialèctica de l’Amo i l’Esclau és molt primigènia i radical, però no és l’única
opció ni tampoc inevitable. Hi ha altres opcions potser encara més radicals i
bàsiques, o potser iguals en aquest aspecte però que condueixen vers d’altres
direccions.
Hegel és el culminador de l’hegemònica tradició del pathos domini, la considera l’arrel d’hominització i la base de tota cultura, subjectivació, història, societat i política. Però, ara podem veure, que no feia sinó exorcitzar i explicitar els fantasmes i pulsions més bàsiques del seu temps.
Hegel és el culminador de l’hegemònica tradició del pathos domini, la considera l’arrel d’hominització i la base de tota cultura, subjectivació, història, societat i política. Però, ara podem veure, que no feia sinó exorcitzar i explicitar els fantasmes i pulsions més bàsiques del seu temps.
Així la
dialèctica hegeliana del Senyor i del Serf esdevé un dels més profunds i
sintètics models del marc mental de la modernitat occidental dominant. Per això
les possibilitats que exclou són també les que exclou aquest marc.
El nou Amo -inseparablement productiu i consumista- necessita “distreure’s” en els més banals objectes predeterminats i massius. Així alhora manté imparablement en marxa la maquinària que ha creat i oblida qualsevol altra opció existencial (fins i tot les que va contemplar en altres moments!).
El nou Amo -inseparablement productiu i consumista- necessita “distreure’s” en els més banals objectes predeterminats i massius. Així alhora manté imparablement en marxa la maquinària que ha creat i oblida qualsevol altra opció existencial (fins i tot les que va contemplar en altres moments!).
La seva
subjectivació l’ha dut fins aquí i a això s’ha vist reduïda. Tant és així, que
no és ociós preguntar-se si el Serf no continua sent esclau, malgrat que hagi
esdevingut Amo dominador, incontestat i global del nou món que ha edificat?
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
Interessant comentari... M'agrada que mencioneu el Hegel. Sí, realment, quan l'esclau trenca les cadenes no vol un nou tirà, sinó un govern demòcrata, populista... però ara la societat de consum amenaça amb dominar al ciutadà i a fer-li fer la seva. Quin problema.
ReplyDeleteMolt bon article. Ens veurem!!
Sí tota la dialèctica s'ha trastocat, Marc. El Senyor ja no és el que era, però tampoc el Serf s'ha convertit en l'antic Senyor. Tot és més complicat, com veiem ara mateix.
ReplyDeleteHi great reading yoour blog
ReplyDeleteIt is a pleasure to have readers like you.
ReplyDelete