SENTIMENTS EN DONES I HOMES. DIFERÈNCIES POLÈMIQUES I ESCLARIDORES

Els homes tenen més por als seus sentiments que les dones? O són uns sentiments de divers tipus? Els dels homes serien més explosius, simples, directes, violents, egocèntrics i individualitzats; els de les dones més subtils, complexos, dilemàtics, reelaborats, relacionals i vinculats a altri?

Tradicionalment s’ha considerat que hi ha dos sistemes molt diferenciats de gestió dels sentiments en funció del gènere masculí o femení. Inclús alguns consideraven que el “masculí” pròpiament no tenia a veure amb els sentiments, sinó en tot cas a les passions, En canvi, tot allò sentimental era més pròpiament patrimoni “femení”. 

Ara bé, afectes, qualitats i comportaments tradicionalment considerats “masculins” com l'amor propi, el coratge, l’atreviment, la valentia, l’agressivitat, l’orgull, l’autonomia, la valoració del propi honor, la vanitat, la gelosia... són també sentiments o tenen molt clares relacions amb els sentiments. De fet en el món grec, el descontrol i la hybris són potestat del poderós, però se li critiquen (p.e. Agammenó o Creont) perquè tots els humans són mortals i sotmesos als déus i les parques.

Ara bé, les anomenades “passions fortes” són pulsions emotives i sentiments profundament arrelats igual que les "tristes", per molt que s'insisteixi que "els homes no ploren". En això no es diferencien gaire dels considerats “sentimentalismes” dèbils i “femenins” com: l’amor, la caritat, la cura, la pietat, la tendresa, la confiança o sentiment de dependència... Malgrat que hi ha moltes deesses guerreres, tradicionalment s’han associat els homes a sentiments i virtuts guerreres, i les dones a sentiments i virtuts amoroses o de cura. Per això va esdevenir un tòpic –fins convertir-se en títol d’un bestseller- que els homes són de Mart i les dones de Venus. 

Significativament i especialment en fòrums masclistes i ultres, es va fer famós i molt viralitzat un mem que deia "Pregunta a una dona què és un home i observa com descriu un esclau...". Clarament remet a la percepció que esposes, mares, companyes i amigues intenten pacificar les passions masculines en direccions menys agressives i més properes al model sentimental majoritari femení. També mostra que molts homes poden sentir aquest intent de pacificació com una repressió i -tal vegada- un xantatge. En tot cas, és una mostra més de la dificultat de comprendre l'altre model emotiu des del propi que -a més- ha estat definit precisament sobre aquesta oposició.

La versió tradicional hegemònica solia diferenciar estrictament entre els sentiments, virtuts i comportament adequats als “homes” i a les “dones”. La diferència feia que als homes se’ls concedia (quan els era permès) comportaments emotius expressats de forma més explosiva, concentrada, simple, directa, violenta, autocentrada i individualitzada. En canvi a les dones se les exigia comportaments i expressions sentimentals més matisades, subtils, complexes, dilemàtiques, reelaborades, relacionals i vinculades a altri. 

Aquesta molt perllongada adscripció dual, normalitzadora i normativitzadora dels sentiments considerats permissibles ha provocat que sovint els homes gestionin pitjor els seus sentiments que les dones. Però també les dones pateixen força per les exigències que els imposa la seva adscripció social de gènere. En tot cas la tendència més general és que la societat els demani als homes que bàsicament reprimeixin i amaguin tot sentiment, mentre que és una mica més permissiva amb les dones, segons en quines situacions. 

Ara bé, tampoc les dones no poden manifestar qualsevol sentiment: p.e. solen ser durament reprimits l’amor o el simple interès per qualsevol altre home que no sigui el seu marit (i de vegades el pare!). Ja hem apuntat que els sentiments de venjança, gelosia o l'honor ferit (i les seves conseqüències violentes) solen ser força més consentits en els homes que no en les dones. S'arriba a l'extrem de justificar l'assassinat per l'honor i la propietat: "¡la maté porqué era mía!".

Certament les societats tradicionals han adscrit les emocions als diferents  gèneres de forma molt oposada. Unes eren definides com a "masculines" i unes altres "femenines". Malgrat això -si ens hi fixem- hi ha sentiments, emocions o pulsions que tradicionalment han compartit homes i dones. 

Darrera la dualitat de gènere, es pot veure que el desig i l'obligació de protegir és quelcom comú a tota la humanitat i als dos gèneres normatius tradicionals. Hi ha doncs una unitat profunda, malgrat que se sol exercir de dues maneres diferenciades: als “homes” se'ls demana que protegeixin sobretot prenent les armes, sortint al camp de batalla, usant la violència i -com a molt- exercint la benevolència paternal.

En canvi a les “dones” se les incita a expressar la "protecció" a través del càlid amor, el sacrifici abnegat, el perdó pacient, la cura esforçada i la pietat maternal. Els models literaris masculins poden ser el Cid o Ulisses (malgrat les aventures d'aquest) i en les dones les sacrificades Penèlope, Andròmaca i Ariadna (traïda per Teseu), però no en absolut les més lliures i venjatives Medea o Circe.

També doncs, la fidelitat sembla comuna als dos gèneres però focalitzada en els homes vers el senyor, l’autoritat político-militar i els amics de lluites i celebracions; mentre que en les dones se'ls exigeix ser fidels sobretot vers el marit, el pare, el germà -en moltes cultures- i la pròpia família. 

També hi ha exigències emotives d'equitat i justícia, sentiments d’empatia i pressions per a mostrar la pròpia salut i bellesa que són permesos, fomentats i normalitzats en els dos gèneres. Però que -certament- també són matisats dualment segons el gènere com en els exemples anteriors. 

Tradicionalment la salut i la bellesa cercada en les dones es basava en la capacitat reproductiva, mentre que en els homes en defensar i mantenir la família. Per això es considerava que els homes eren socialment atractius fins edats superiors que les dones. Però potser l'estricte atractiu sexual ja no és tan diferenciat i és concentra en la joventut, la vivacitat, la disponibilitat al sexe, la sensualitat i els cossos proporcionats.

Com veiem, hi ha importants sentiments compartits per tota la humanitat i -per tant- pels gèneres. Ara bé, són inculcats, especificats, matisats i desenvolupats de forma diversa segons cada gènere i cultura. Això fa què sentin de forma diversa o què creguin sentir oposadament? En la sempre molt complexa gestió de les emocions i els sentiments, s'acaben definint un models diferenciats? Només en l'expressió pública o molt més profunds i interioritzats? Fins on són determinants les bases biològiques i hormonals, més vinculades a la testosterona i l'adrenalina o a l'oxitocina i els estrògens?

Aquest és el tema dels Debats Macrofilosòfics del dimarts 10 de març a les 17 hores a la Sala Prat de la Riba de l’Ateneu Barcelonès.

Evidentment avui experimentem una ampliació de possibilitats de gènere: gay, lesbiana, transsexual i d’altres de tipus queer. És possible que també aquí –en contra de la voluntat manifesta d’una part dels respectius moviments- hi hagi una certa adscripció més o menys normativa de sentiments i virtuts associades als nous tipus de gènere. 

Aquesta és una qüestió que prometem tractar en un proper Debat Macrofilosòfic i per això aquesta vegada ens centrarem en la versió tradicional, heteronormativa, tòpica i segurament superada per la darrera evolució social.