DEULOFEU, LLIUREPENSADOR I NO ACADÈMIC

6) Es pot considerar Alexandre Deulofeu com un filòsof de la història? Em segueix preguntant l'Arnau Sanuy Suz.

Des de fa unes dècades, s’ha desenvolupat la distinció entre filòsof de la història i teòric de la història. Deulofeu seria més bé un filòsof com Vico, Spengler o inclús Toynbee. Certament algunes persones el poden considerar un teòric o inclús un científic de la història però crec que –si bé Deulofeu ho intenta- és quelcom que no pot desenvolupar plenament. Li calen mètodes matemàtics més potents i segurament el seu projecte necessitaria de tot un gran estol de col.laboradors amb talent per a ser mínimament desenvolupat.

Aquests tipus de límits en els elucubradors de ambiciosos projectes no són gens rars. Els hi passa de forma similar a Ramon Llull o –inclús- Gottfried Leibniz en tant que inspiradors dels actuals ordinadors. Podrien arribar a concebre la seva potència, però no desenvolupar-los de forma real i concreta. En serien antecedents, elucubradors i inclús llunyans impulsors.

Quelcom similar li passa a Deulofeu. Avui dia se’ls podria considerar tal vegada l’antecedent dels molts historiadors i estudiosos que utilitzen tècniques i mètodes matemàtics en les ciències socials. Ara bé, les eines matemàtiques actuals són molt més avançades que les anteriors. Eren inclús impensables a l’època de Deulofeu. S’ha produït un salt molt important. No obstant, Deulofeu és un antecedent inequívoc de la ciència actual de la història, potser en la perspectiva comparativa. Una de les formes d’analitzar la història és a partir de la branca estadística de la història, que pretén estudiar fets com els que centren l’atenció de Deulofeu i que tenen un clar impacte fascinador.

7) Podria fer-se un símil o comparació amb l’origen dels ordinadors i la seva evolució?

Sí, mentalment i pel que fa a la idea bàsica podem considerar a Ramon Llull i Leibniz com els antecedents més claus de la informàtica, però els detalls i desenvolupaments tecnològics concrets apareixen posteriorment. Ells no serien tant tècnics o desenvolupadors com elucubradors de les noves idees. El paper de Deulofeu en aquesta evolució seria d’imaginació i concebre que hi havia una possibilitat prou poderosa però no explorada. Però no la pot dur plenament a la pràctica, ja que li manquen moltes tècniques, desenvolupaments i coneixements encara no assolits. Potser avui en dia s’ha arribat a aquesta tècnica, basada en bases estadístiques i estudis comparatius molt profunds. La pregunta però és que resta de la “matemàtica de la història” de Deulofeu i quin reconeixement se li ha de fer?

Relacionat amb això, ja he citat l’historiador economista Piketty, que recentment ha escrit El capital del segle XXI. En aquest llibre estudia i analitza el creixement de la desigualtat econòmica partint de les dades conegudes des de 1880. Presenta una teoria amb estadístiques matemàtiques molt sòlides i essencials per a l'evolució econòmica. Piketty és un gran exemple d’interpretar la informació econòmica i expressar-la didàcticament amb la intenció de preveure el futur.

8) Si li digués que el senyor esmentat va preveure als anys quaranta gràcies a la seva teoria l’enfonsament de Iugoslàvia, la reunificació alemanya i l’enfonsament de l’URSS i que tot succeiria més o menys als mateixos anys i es trobarien entrellaçats, s’ho creuria? Seria fruit d’una gran sort o més bé de la fiabilitat de la seva teoria?

Trobo que Deulofeu va tenir sort a aquest nivell, encara que clarament la va buscar i va saber intuir profundes tendències històriques. Huntington és qui analitza millor aquests fets. Ell parla d’un trencament civilitzatori que passa per Iugoslàvia, puja per les inestable frontera entre Ucraïna o Bielorússia i Rússia, i acaba a les Repúbliques bàltiques. Huntington considera que els conflictes venen determinats perquè són zones de xoc entre la civilització cristiana europea (en el sud catòlica i més al nord reformada) i l’ortodoxa eslava. Segons Huntington el xoc d’aquestes religions, cultures, civilitzacions i projectes imperials són a la base de molts dels conflictes posteriors a la caiguda de la URSS. Sembla que Deulofeu també va intuir la gran conflictivitat que hi ha en tota aquesta zona.

9) En cas contrari, quin pensa que seria el principal avantatge d’aquesta capacitat de preveure el futur?

Diria que la principal seria preveure els esdeveniments i prendre mesures, però no sóc massa optimista, ja que la humanitat és molt inconscient.

10) Podria emprar-se en un mal ús?

Sempre. Especialment si és en relació amb el domini i el poder. Tota gran aportació també comporta un gran perill, sense cap dubte. El coneixement és poder. Sempre pot haver-hi un gran perill. Per aquest motiu, entenc que alguns dels estudiosos de les teories de Deulofeu fossin militars.

Sovint, els militars es gasten milions de diners preveient fets que no es produiran. Un exemple és que els Estats Units es van gastar molts diners contra la URSS, quan ja trontollava, i en canvi no va veure prou com creixia la Xina i esdevenia el seu principal competidor. Si ho hagués previst, podria haver dedicat en contra del poder xinès part dels esforços -milers de milions de dòlars!- dedicats en contra de la URSS sobretot en els anys 1980.

Com veiem en el camp militar o en la lluita per l’hegemonia (que inclou la defensa...) hi ha moltes vides i diners en joc, i a més el poder. Per exemple, haver pogut preveure bé el decidit expansionisme i ambició japonesos en els anys 1940 podria haver anticipat –per exemple- el perill d’un atac a Pearl Harbour. L’alta política i militar necessita aquestes eines, però potser també la geopolítica, la diplomàcia i les polítiques econòmiques a mig i llarg termini.

11) El senyor Alexandre Deulofeu no va ésser mai un estudiós de la història titulat encara que si dediqués tota la vida. No va rebre mai molt bona acceptació en l’àmbit intel·lectual, creu que amb la titulació hagués pogut convèncer alguna persona o hagués continuat sent rebutjat i deixat de banda?

Considero que Deulofeu va ser tan genial, en certa mesura, per ser un aficionat en el camp històric comparatiu. No va ésser mai un professional de la història. Amb una certa tranquil·litat i apartat dels dogmes de la ciència habitual, dels paradigmes de “ciència normal” com diria Thomas Kuhn, va poder jugar i pensar més lliurement. Per tant, Deulofeu és el que és, en bo i dolent, gràcies a aquesta distància respecte els historiadors i científics professionals. Ell provenia d’un altre àmbit, i això li permetia disposar de llibertat. Això era alhora virtut i inconvenient. 

Què hauria passat si hagués fet la carrera d’història? Doncs, és possible que no s’hagués atrevit a formular la seva “matemàtica de la història”. Segurament, l’acadèmia l’hauria convençut de que era una bogeria, fins i tot abans que s’hagués desenvolupat i s’hagués vist si ho era o no. Segurament, no hauria arribat a escriure el que va escriure. Encara que podria haver escrit coses millors i més fonamentades, sovint passa que hom perd la intuïció i impulsos personals i acaba fent una obra mediocre i similar a molts altres acadèmics. Llavors desapareix la novetat, l’especificitat i la creativitat inicial.

Potser, el relatiu aïllament acadèmic de Deulofeu fou una sort. Així va poder esdevenir un modern freethinker o lliurepensador –lamentablement marginat- dintre de la història que es va fer en el seu temps. Això li va permetre una llibertat que no hauria tingut, però no sabem el costos que li va representar i el que hauria aconseguit de ser més proper a l'acadèmia.

Ara bé, a les ciències com la història sol haver-hi un cert gremialisme, per això no sol ser acceptada una persona exterior a l’acadèmia que presenta una teoria revolucionària. La llunyania de la història acadèmica va permetre Deulofeu desenvolupar lliurement la seva teoria. Aquest és el seu legat i, malgrat que crec que no la podem acceptar al cent per cent, cal calibrar millor del que s’ha fet fins ara els seus mèrits i defectes. Pensem que només amb un encert del 30 per cent –per dir alguna cosa- ja és una teoria tremendament valuosa.

D’altra banda, també hagués estat molt complicat que la seva la seva “matemàtica de la història” hagués estat acceptada generalitzadament per molt que hagués fet la carrera formal d’historiador. Pensem que Albert Einstein ja tenia una notable carrera acadèmica, però li va costar molt que s’acceptés la seva teoria de la relativitat general. Només ho va ser després d’altres molts treballs, alguns dels quals –com l’efecte fotovoltaic- li van merèixer el Premi Nobel, i després que costosos experiments li comencessin a donar suport.

Sens dubte Einstein era considerat molt intel·ligent i preparat, però entre aquest fet i acceptar la relativitat general hi havia un abisme. Això també va succeir-li a Galileu, Max Planck i molts altres “científics revolucionaris”. Sembla que a Deulofeu encara li hagués costat més. Considero que si Deulofeu hagués entrat massa en l’acadèmia, aquesta se l’hagués "menjat", prenent-li la genialitat que tenia. I ja hi havia molts altres historiadors capacitats per a desenvolupar els paradigmes de “ciència normal” a l’època. Com que Deulofeu no va arribar a pertànyer a l’acadèmia, ara ens el podem mirar amb distància i veure quina part tenia d’encert i d’error. L’acadèmia s’hagués "menjat" a un Deulofeu condemnat a la solitud, especialment després del triomf del cop d’Estat de Franco.

12) Especialment en aquella època?

Sí. En aquella època hi havia molt dogmatisme. Mirant-ho amb distància potser va ser una sort per Deulofeu no haver entrat en l’acadèmia. Hi havia un clar perill que el dogmatisme l’acabés dominant, desanimant-lo molt més que el relatiu aïllament patit en el desenvolupament de la “matemàtica de la història”.

13) En filosofia també hagués succeït tot el que vostè pensa?

Una mica menys; la filosofia sempre ha sigut més libèrrima, perquè (els filòsofs) estem acostumats i condemnats al debat i sempre hi ha mil filosofies disputant-se. Dins de la filosofia s’hagués acceptat una mica més les teories de Deulofeu, però tampoc molt més.

14) Anteriorment, li he parlat de la relació entre Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu; coneix algun vincle més proper entre tots dos?

Francesc Pujols i Salvador Dalí

De directe no m’atreveixo a destacar-ne cap especialment, però tenen unes dues o tres característiques comunes. Pujols i Deulofeu són dos enormes “aficionats”, cultes, d’una genialitat clara i que estan fora dels àmbits acadèmics estipulats i hegemònics de l’època. Són dos lliure-pensadors que es poder pagar les seves recerques i idees. Les desenvolupen en una relativa solitud acadèmica però amb potents debats amb amics també força genials (com p.e. Dalí).

Destaco que tenien una capacitat econòmica que els permetia no ser esclaus de ningú i, per tant, poder pensar amb la màxima llibertat. Un freethinker apareix quan pot pagar-se el pensar lliurement. Pujols i Deulofeu comparteixen aquesta característica i són homes que es fan a sí mateixos. Són genials i dediquen molt de temps a les seves idees, cosa que és envejable. Potser Deulofeu va ser condemnat a ser un pensador que va acabar més tancat a comarques (Figueres), però tots dos enllaçaven amb una libèrrima cultura catalana no estrictament acadèmica (aleshores molt controlada pel franquisme), on trobaven un gran escalf.

Van poder bolcar-se plenament a les seves idees, i això s’ha de veure com un aspecte positiu en comptes d’un de negatiu. Què certa cultura acadèmica i més oficial no els fes el cas que es mereixien? I què. Van quedar una mica excèntrics, però ara tenim uns pensaments lúcids i profunds per avaluar. Si haguessin entrat massa a l’acadèmia castradora, potser se’ls hagués fagocitat i haurien acabat sent mediocres.

15) Com a conclusió, podria resumir amb una sola frase la teoria del senyor Deulofeu?

Hi ha unes constants estructurals matemàtiques en l’evolució de les civilitzacions i dels imperis. Jo ressaltaria el terme de constants. Deulofeu veu similituds, analogies estructurals sovint molt gràfiques. Això és una gran veritat: hi ha munió de patrons de comportaments similars sobretot a llarg termini i en contextos tan amplis com les civilitzacions i els imperis (potser és per la llei estadística “dels grans nombres”). 

Entrevista a G. Mayos d'Arnau Sanuy Suz per al seu treball "El futur ja està escrit? És possible una prospecció científica històrica?" pramiat amb un premi AGAUR 2020.

Ve del post:

-      -  DEULOFEU I LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

-