Feb 8, 2021

INICIAR LA RECERCA: TFG, TFM, DOCTORAT...

 
Iniciar-se en la recerca no és fàcil i pot ser angoixant. Hom es pregunta: Què fer?  Què s'espera que faci? Quins objectius inicials són vàlids? En què s'acaba concretant tot el treball? 

Sovint la dificultat és entendre quin tipus d'aportació hom pot fer eficaçment en un moment donat. És la qüestió clau més enllà de si es tracta de recerca estricta, difusió, assaig, l’anàlisi d'uns textos o de fenòmens socials, d'un estudi sistemàtic, comparatiu o històric de conceptes, de concepcions filosòfiques o autors...

Per ajudar a plantejar, definir i desenvolupar els primers passos en la recerca, proposo tres models que són subjacents arreu. Els clarifiquem de forma pedagògica, perquè cal especialment assumir-ne els condicionants objectius-disciplinars i els subjectius-existencials:

1. Model ‘Estat de la qüestió’. Presenta i desenvolupa la situació actual d'un concret debat públic i reconegut.

2. Model ‘Article estàndard de revista’. Analitza i investiga una qüestió dins d’un marc disciplinar concret tot demostrant una aportació valuosa.

3. Model ‘Article o Estat de la qüestió que, a més, és un ‘tast’ d’una possible recerca posterior’. Afegeix als requisits d’1 o 2, un ‘tast’ rigorós o una prospecció directa d’alguna possible línia d’estudi en el futur.

La diferència entre aquests tres models no és de llargada ni necessàriament de rigor, sinó de concepció, de plantejament, del que el recercador pot fer ara mateix i pot aportar creativament

Per tant s'ha d'escollir entre els tres models en funció de la pròpia capacitat en aquell moment concret per a argumentar, desenvolupar i presentar una investigació personal, sent conscient que aquesta gairebé mai no és un àtom aïllat sinó un procés obert a mig i llarg termini. Sovint els resultats futurs només seran possibles si es fan els adequats passos avui, però això requereix també un cert plantejament global, a mig termini i objectivament testat per a comprovar que no és merament quelcom utòpic, ingenu o fantasiós. 

Per tant cal ser capaç de dissenyar testeigs rigorosos del que hom vol investigar en el futur. Cal ser capaç de posar a prova els propis projectes i preveure tot el que es necessitarà per assolir-los. Així per exemple en filosofia, cal descobrir la pròpia 'veu' i explicitar l'aportació que hom és capaç de fer.  

Sovint els recercadors novells formulen les seves bones idees de la següent manera: "el genial autor A pensa X1, X2 ... pels motius Y1, Y2 ..." Si es fa així exclusivament, no es veu quina és l'aportació del recercador. Per tant, el tribunal o els lectors poden pensar que això ho ha dit tothom. Que el jove recercador es limita a repetir el que diuen tots. Que és un simple erudit o un repetidor de tòpics... 

Per això funciona millor quan hom expressa la pròpia tesi com: "fins ara s'ha dit que 'el genial autor A pensa x1... per y1...' (com es veu en les cites z1....); però nosaltres demostrarem que en realitat 'el genial autor W pensa a1... per b1...' (i ja en la nostra línia de reflexió van les reveladores cites c1...), perquè cal tenir en compte els arguments d1... que fins a nosaltres ningú ha analitzat a fons." 

Així es formula la pròpia tesi en relació al debat acadèmic previ o l'estat de la qüestió que hom pot explicitar objectivament. Així s'aconsegueix que s'evidenciï inequívocament la rellevància de la pròpia aportació i que es facin visibles les millores que la pròpia recerca introdueix en el coneixement resultant. A més, facilita que hom anticipi els passos successius per a desenvolupar tots els aspectes implícits en el projecte. 

Tenint en compte la manera mencionada d'evidenciar la rellevància de la pròpia recerca, definim concisament i a efectes indicadors els tres models bàsics mencionats. Avisem, però, que cadascú pot adaptar-los als seus objectius concrets (aquí ofereixo la meva ajuda com a professor de la UB, la UOC i altres universitats):
 

Presenta i desenvolupa la situació actual del debat públic i reconegut sobre un tema concret. Investiga el que s’ha fet de rellevant, en fa una anàlisi crítica global i conclou valorativament la situació més actualitzada del debat. Podem dir que sintetitza els darrers desenvolupaments del paradigma disciplinar (Thomas Kuhn) vigent en un cert àmbit o inclús -també- en disciplines properes i similars.
 
Sintetitzar ‘l’Estat de la qüestió’ no és ressenyar cap llibre en particular, però sí que es pot destacar i analitzar aquelles publicacions que precisament marquen l’opinió majoritària, més autoritzada i més actualitzada en el paradigma. Per tant cal detectar les obres que són més importants, influents i al dia, aprofundint en el seu sentit i destacant els arguments més decisius que aporten.
 
Els ‘Estats de la qüestió’ són especialment valuosos en contextos disciplinars emergents (on potser no hi haurà encara cap paradigma indiscutit). Això es dóna p.e. en àrees científiques limítrofes, transversals, inter i multidisciplinars que fins el moment no han estat massa estudiades

En les àrees més tradicionals ja solen haver-se realitzat molts ‘Estats de la qüestió’, actualitzats, contrastats i sovint disputant-se la interpretació majoritària. Això fa que, en aquests contextos més tradicionals, sigui menor la innovació a la recerca que pot representar fer un nou ‘Estat de la qüestió’. 

A més, hom haurà d’incloure molt material, depassant les possibilitats dels 6 i inclús dels 12 crèdits acadèmicament destinats als 'treballs de final de grau' TFG o inclús de máster TFM. En aquests casos, sempre es pot, centrar-se en una part poc treballada o millorable d’un ‘Estat de la qüestió’ tradicional (en cas que penseu en opcions similars també us puc assessorar).
 
Exemples ‘d’Estat de la qüestió’:

Potser l’exemple més famós i influent és el llibre  Sic et non (1122) del filòsof Pere Abelard que, sent professor catedralici a Notre-Dame de Paris (antecedent de la universitat), inaugurà el mètode escolàstic de contraposar sistemàticament les afirmacions de les grans autoritats de la tradició cristiana medieval. Va esdevenir una obra clàssica durant molt de temps, ja que plantejava molts dels conflictes filosòfics a partir dels quals generacions d’escolàstics reflexionaven les possibles reconciliacions i explicacions. 
 
Salvant les enormes diferències, són ‘Estats de la qüestió’ força clars les publicacions: "Postromanticisme? Anàlisi macrofilosòfica del 1874 al 1901" de G. Mayos (Barcelona Quaderns d'Història, núm. 16: Dilemes de la fi de segle, desembre 2010, pp. 39-60), on comparo la situació social, artística y cultural catalana amb els moviments capdavanters a Europa occidental de la mateixa època. 

"Dues modernitats a la recerca de Déu" de G. Mayos (a El Déu de les religions, el Déu dels filòsofs, A. Vega (ed.), with J. van Ess, E. Jüngel, J. López Gay, G. del Olmo, E. Pitart, R. Valls Plana, Barcelona: Editorial Cruïlla, 1992, pp. 163-8) on sintetitzo les posicions socials majoritàries davant la religiositat en la modernitat i en la postmodernitat.
 
 

És el model més habitual en els TFGs i TFMs. Analitza i investiga una qüestió dins d’un marc disciplinar concret tot demostrant una aportació valuosa, nova i personal. Naturalment per arribar aquesta conclusió, l’autor ha de conèixer ‘l’Estat de la qüestió’ on vol fer alguna mínima aportació. Ara bé, això no implica que ‘l’Estat de la qüestió’ hagi de ser explicitat tot ell, sinó només la part rellevant per a la innovació aportada.
 
En definitiva, la tasca central de ‘l’Article estàndard de revista’ és argumentar o demostrar de manera inequívoca una aportació concreta. Això comporta incloure les obres rellevants per a la innovació, sense negligir-ne cap, incloent les que argumenten rellevantment en contra de la tesi defensada en el TFG. En cert sentit, atendre als adversaris i superar-los argumentativament és l’objectiu principal de ‘l’Article estàndard de revista’. Així solen avançar normalment els coneixements.
 
Exemples d’Article amb una argumentació o demostració rigorosa i innovadora:

En 1901 i poc després d’haver-se graduat, el gran lògic Bertrand Russell va formular la paradoxa que porta el seu nom i que demostra una greu contradicció en la teoria de conjunts que aleshores desenvolupaven molt innovadorament Cantor i Frege. Malgrat ser una aportació força concreta i puntual, va obligar a replantejar angoixadament el desenvolupament de la teoria de conjunts i la sistematització de la lògica formal almenys fins l’obra de Gödel. En cert sentit, va definir gran part dels projectes de recerca en lògica durant tot aquest temps.
 
Salvant les enormes diferències, a l’article "Rashomon o la veritat múltiple. Cinema i experiències vitals incommensurables" (G. Mayos en Art i filosofia, Barcelona: La Busca, 2011, pp. 195-234) analitzo detalladament la pel.lícula d’Akira Kurosawa i el sentit culturalista i epistemològic que hi ha darrera de l’anomenat ‘efecte Rashomon’ (el biaig cosmovisional que marca les opinions i percepcions) que s’encunyà a partir de la pel.lícula.

 

És un model força interessant i recomanable en els moments inicials d'un recercador (per a un TFG o un TFM). Quan hom és en un moment inicial d’una possible carrera com a recercador, cal definir i testar amb cert rigor l’àmbit concret i desenvolupable a mig termini on projectar la pròpia investigació

Per tant pedagògica, acadèmica i inclús existencialment, cal un tercer model que als dos anteriors hi afegeix explícitament un ‘tast’ o prospecció directes d’una possible línia d’estudi futur. Encara que el resultat no sigui del tot concloent (com és obvi per la situació incipient de la recerca) hom fa un testatge tant del que pot trobar-se en aquella línia de recerca com també de les pròpies capacitats i habilitats.
 
Sovint ja és un resultat vàlid i de gran interès què hom constati sòlids arguments esperançadors i tendències que es mostren com a susceptibles de ser potenciades (p.e. amb aprenentatges associats, idiomes necessaris, etc.). Cal ser conscients humilment de què potser serà altri qui s’avançarà en la realització de moltes d’aquelles expectatives, però ja haver-les previst mínimament sol situar els candidats a recercadors en les línies productives i com a bons candidats per a esdevenir recercadors juniors i -a més llarg termini- seniors.
 
Com en moltes coses de la vida, sovint la millor manera de testejar una possibilitat futura i veure si interessa més que d’altres, és fer-hi un ‘tast’ treballant-hi seriosament alguna cosa concreta, a fons i de forma homologable al nivell estàndard de recerca. No obstant això, és molt important que el ‘tast’ dut a terme estigui ben plantejat, no sigui erroni, no obviï les dificultats ni que faci creure que tot és més fàcil del que realment és o enganyi d’alguna manera.
 
Això comporta que el Model ‘Article o Estat de la qüestió que, a més, és un ‘tast’ d’una recerca posterior’ no pugui obviar les especificitats que hem destacat de ‘l’Estat de la qüestió’ i de ‘l’Article estàndard de revista’, ni minimitzar-ne el rigor. El testatge ha de ser coherent amb les condicions que hem destacat en els apartats anteriors sobre l’Estat de la qüestió o l’Article. D’altra banda, com que els TFGs i TFMs no poden superar la grandària i límits habituals, cal que hom sigui sintètic en el ‘tast’ i el presenti humilment.
 
A més, dins de l’estratègia de testatge cal que hom estigui obert a deixar-se interpel·lar pels feedbacks que rebrà durant la redacció i defensa del seu Article o Estat de la qüestió. Sovint solen ser tant o més valuosos els resultats negatius que no els positius, quan són ben analitzats i diagnoticats, per ajudar a prendre bones decisions de futur -en aquest cas sobre la pròpia línia investigadora i professional-.
 

Hegel va publicar en 1801 un famós article sobre la "Diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling". Llavors Hegel treballava amb Schelling a la Universitat de Iena i semblava estar adscrit a la concepció filosòfica d'aquest. Hegel va fer una brillant anàlisi del debat entre Fichte i Schelling que aleshores eren els dos pensadors millor situats per a estructurar un sistema filosòfic que superés el kantià

Alhora però, també els va  comparar i críticar innovadorament aconseguint -sens dubte el més important- concebre, estructurar i projectar la idea nuclear del seu propi model de sistema que va desenvolupar efectivament més endavant. Més enllà de les aportacions en la comparativa entre Fichte i Schelling, l’article va esdevenir per a Hegel un testatge clau que el va portar a definir la línia de treball que el consagraria definitivament com el més important sistemàtic de la seva època.
 
Salvant les enormes diferències, l’article de G. Mayos “La Societat de la Incultura” (2009) destaca algunes conseqüències fins aleshores no prou analitzades de les tecnologies digitals de la informació i la comunicació, i de la creixent producció de coneixement en les societats avançades. Però a més, em va servir per a testar -objectivant-les per escrit i rebent molts importants feedbacks- les preocupacions que feia anys que tenia, el discurs més adequat per a desenvolupar-les i -inclús- atrevir-me a plasmar-les en una posterior sèrie d’assaigs de recerca crítica sobre les societats digitals.



No comments:

Post a Comment