Les imatges taquen i els signes embruten les mans. No ens
referim a les males fotocòpies o quan, en un laboratori fotogràfic, revelem una
foto a través d'uns reactius líquids.
S’anomena “sinestèsia” quan percebem
barrejades sensacions de diversos sentits: per exemple associant estimulacions
tàctils com a resposta a d’altres de visuals. Així l’aigua que veiem en un
televisor, sembla que mulla.
Pensem que ens hi podem banyar o -almenys- notem
d'alguna manera la seva fresca humitat! Per tant no ens referim al hardware o a
la materialització química d'una imatge, sinó a la informació, els fotons
organitzats o el software que la defineixen com a signe, simulacre i
representació. Ens referim a la nostra vivència de la imatge. D'una manera
folla, sentim que "bevem" l'aigua d'un miratge en el desert, encara
que no ens faci passar la set!
Regalima la idea platònica "oceà" quan només existeix en el món de les idees i no de les coses materials? És humit el concepte universal, abstracte i merament intel·lectiu "mar", com certament ho són els mars concrets i sensibles? Semblen preguntes absurdes que només es poden contestar amb un rotund: No! Ara bé –com va intuir Plató- pels humans les idees tenen gran poder inclús quan són merament ideals abstractes i independents de tota materialitat.
La imatge d’una ona marina ens refresca encara que només sigui píxels en el televisor. Ens venen ganes de banyar-nos-hi i, en la profunditat del nostre ésser, ja ens hi banyem només mirar el signe i desitjar fer-lo realitat. És una manera com els humans existim!
Els humans són éssers estranys, capaços de nedar en les pròpies idees. Hi
naveguen, com es diu en el món digital. Viuen i transformen la realitat gràcies
a signes i mers simulacres. Inclús es podem ofegar en els miratges que entre
tots s’han creat.
Vegeu les Poesofies:
- PORTA D'OBERTURA DOBLE?
- MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
- POESOFEMES - POEMES VISUALS
-
LES
FOTOS TAQUEN, ELS SIGNES EMBRUTEN - MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ
- POESOFEMES - POEMES VISUALS
-
VÍDEO:
POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT
- BIG
DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
 |
| Gentilesa de Toni Prat |
16 comments:
Hola... Bon dia... després de tants dies d'estar penjat aquest hipotètic "poema filosòfic... visual" crec que amb intenció de burxar als filòsofs, des de la metàfora, per poder-ne extreure les seves aportacions sobre el que aquesta imatge els pot suscitar... veig que el resultat és "0".
La meva pregunta és que si hem arribat a una època que ens sembla que ja està tot dit... i per tant no cal arriscar amb idees pròpies...??? o el problema és un altre... ???
La veritat és que generar una mínima idea interessant i coherent costa molt. Per això predominen les opinions estereotipades i viscerals. Tots ens creiem -en la intimitat- que tenim moltes idees genials, però la realitat ens demostra el contrari.
Totalment d‘acord... a mi em passa sovint que una cosa que al vespre em sembla genial, l’escric i al matí quan la llegeixo em cau de les butxaques...
però també haig d’admetre que m’agrada polemitzar (“sense crosses” que diria en Martí Pol...).
ho dic perquè l’altra dia que parlàvem, em vas deixar anar una frase cèlebre de Sòcrates...
Si... la que diu: “només sé que no sé res” i la vaig anar mastegant a poc a poc perquè no ho veia clar i vaig arribar a la conclusió de que era una pura paradoxa...
m’explico... “només sé” implica que un pensa que dintre de tot el que se sap, ell “només” en coneix una petita part.
“que no sé res” voldria acaparar el “no res” del saber... Per tant les dues expressions de la mateixa frase xocan entre si... són antagòniques... (Crec...)
potser l’expressió més afortunada hagués estat : “només sé molt poca cosa de tot el que jo crec que es coneix...”
i no ho dic per “tocar els nassos” sinó per fer reflexionar que hi poden haver axiomes... manifests... sentències... ... de gent que els hem deïficat que potser no són inamovibles... sinó que ningú els ha gosat qüestionar... (perquè està escrit...)
És que la provocació (sense insultar i en el bon sentit del terme) forma part de la filosofia, Toni. Sòcrates ho sap i per això ho diu d'una manera que et provoca a continuar pensant. Encara que amb el temps te n'adones que tenia molta raó (tant en el que deia, com per la forma com ho deia).
ÉS equivalent a pontificar de manera provocativa i irònica que: "tota afirmació absoluta és falsa, inclús aquesta".
contestaré per parts... si et sembla bé Gonçal...
amb això d'insultar vols dir no poder fer servir vocables que el diccionari contempla per definir accions, actituds, mareres de ser, o de fer... etc. ???
dir que la frase "només sé que no sé res" a mi em sembla paradoxal i mal construïda... es pot considerar un insult...???
"Encara que amb el temps te n'adones que tenia molta raó (tant en el que deia, com per la forma com ho deia)"
jo... sincerament hagués preferit que hagués dit: “només sé molt poca cosa de tot el que jo crec que es coneix...” ho trobo més sensat i gens sensacionalista... (ja sé que cal exagerar el que vols dir sempre, perquè la gent pugui processar una part del que dius... com en el cinema... però per un altra cantó crec que és una desconsideració a la intel·ligència dels altres...) (d'això jo entenc que és considerar a molta gent
com a "massa"...)
Toni, pensa que els teus "poemes visuals" poden ser considerats per alguna gent (entre la qual no em trobo precisament jo) com a paradoxals i mal construïts.
Poemes sense paraules, ni rimes... Imatges paradoxals i mal construïdes com pantalles que regalimen...
Algú segur que es pot sentir insultat... Però definitivament és el seu problema... si no és capaç d'entendre-ho, és ell qui s'insulta a ell mateix.
Seguint amb la comparació que estic improvisant: tots dos hem constatat que en les teves exposicions apareix gent que (legítimament) pot considerar que els teus poemes visuals són poc sensats i massa sensacionalistes... ja que no "cal exagerar el que vols dir sempre, perquè la gent pugui processar una part del que dius..." i que en cert sentit "és una desconsideració a la intel·ligència dels altres".
ÉS equivalent a pontificar de manera provocativa i irònica que: "tota afirmació absoluta és falsa, inclús aquesta".
aquí hem arribat crec, a la insensatesa del debat... jo crec que les paradoxes existeixen i te'n puc enumerar un munt... (no per això deixa d'existir la lògica matemàtica...)
Sebastià Serrano:
Els problemes de les paradoxes han exercit des de sempre una gran fascinació. La paradoxa és a la base de la dialèctica, de la matemàtica i dels sistemes lògics més sofisticats. Tanmateix, per Sebastià Serrano, ... https://www.grup62.cat/llibre-la-paradoxa/100559
En la filosofia, en poesia visual i -segurament en totes les coses interessants- el més decisiu es aconseguir entrar en el joc profund que s’hi juga en cada cas. Si es miren des de fora i sense entendre'l, tot queda incomprensible, obscur, rar i sovint ridícul.
Mira Gonçal... quan tens raó... (o almenys així ho crec), te l’hauria de donar... però tinc dues consideracions a fer...
Una és que seguint en la línia del que dius... l’altre dia vaig publicar una frase que diu “ si prescindíssim dels matisos no existiria l’infinit”... i és perquè pensava que com molt bé dius tu “Si es miren des de fora i sense entendre'l, tot queda incomprensible, obscur, rar i sovint ridícul.”
I... tornem amb el tema de la informació... doncs a mida que es van sabent més coses d’un tema en concret hi descobrim més profunditat per anar-nos-hi endinsant... El futbol, en principi, es podria resumir com a “tirar cosses a una pilota”, la medicina en curar malats, la ramaderia en criar bestiar, la poesia en escriure coses fent ratlles de paraules que respecten una mètrica i una rima... però no... no és així... si ens comprem unes ampolles d’oxigen i un vestit de bussejar podrem submergir-nos en cada assumpte fins a unes profunditats insospitables...
L’altra... i és la que em preocupa més a mi, és la de cabdellar en troques, fils trencats i d’heterogeneïtats considerables... llavors és quan crec que quedes desballestat volent fer coherent la teva expressió: “ el més decisiu es aconseguir entrar en el joc profund que s’hi juga en cada cas.” No tothom, des del meu punt de vista, juga amb el mateix joc ... i pot ser que quan tu tires l’as de bastos sobre el tauler de joc l’altre hi posi la doble sis...
Però probablement m’estigui ficant en un altre atzucac... Que és la lògica...??? la coherència...??? la il·lació...??? la concordança...??? el raonament...??? el raciocini...??? ... tots en tenim el mateix concepte...??? o tots en tenim el mateix plantejament... ???
Cadascú pot jugar al que vulgui. I al joc que vulgui.
Però realment fa la guitza i fastigueixa que algú (més enllà de potser posar de manifest momentània i juganerament una sàvia ironia) insisteix:
que -com que és monàrquic- ha decidit que el rei dels escacs es mou i té el mateix valor que un peó.
o que -com que és feminista- a partir d'ara al jugar a escacs ell o ella farà l'escac i mat en contra de la reina i no del rei...
Evidentment són només uns exemples que se m'acaben d'acudir. En tot cas superen el paper de la inconoclàssia i esdevenen una mica ridículs.
Crec que fins i tot s'hi pot fer algun brillant poema visual.
felicitats pel poema... !!!
És una cocreació!!!
gràcies però jo només hi he posat el photoshop...
Post a Comment