Es pot escollir el joc que
hom vulgui. Inclús se’n pot fer ironia i juganerament transformar-ne les
regles. Però, no hi ha cap joc –digne
d’aquest nom- completament anormatiu.
Els jocs tenen lleis i, només alliberen i diverteixen si se les
accepta. Sotmetre’s a les normes del joc, és la condició de possibilitat
de... jugar-hi!
Com en l’art, la filosofia i tantes altres coses cal assumir el repte de “ballar amb cadenes”.
Llavors el que sembla una tortura
tantàlica pot esdevenir una experiència alliberadora.
Els nens són qui millor ho
entenen. Són capaços de convertir qualsevol cosa en joguina i immergir-s’hi
totalment. Llavors sorprèn la humanitat, la felicitat, els ulls i els somriures
tan grans que poden encabir-se en uns cossos tan menuts.
“Seria com...”, “jo faria
de...” “...i llavors tu estaries...” Establir
les regles del joc, en forma part essencial. És l’inici del gaudi i alhora la seva radical condició de possibilitat. Institueixen cooperativament el seu joc, usant alegrement el que ells pensen que és un 'metge' o una 'artista'. I llavors amb gran creativitat i subversivament, com en el gràfic adjunt, un nen prefereix fer volar una infermera com si fos un superheroi que no al propi Batman!
Llàstima que no passi més! Per què no hi pot una superinfermera voladora ajudant els malalts més ràpidament que la millor ambulància?
Cooperar
en la creació del joc és segurament la llibertat més primigènia experimentada
mai pels humans. Seduir altri perquè adori –sense
coacció!- el marc normatiu d’uns instants de plaer, és la creació i l’autoritat
més legítimes que mai experimentarem.
Ens fem vells quan perdem
la màgia del joc. Quan preferim fer trampa
i manipular-ne barroerament les regles... Llavors matem gran part de la partida, de la
diversió, de l’esperit del joc...
Respecto tots els jocs, però sembla que hem perdut alguna cosa important quan -a diferència dels petits- ja només podem jugar a jocs ja instituits, molt legitimats, molt seriosos... I es que en el fons sinó ens sentiríem ridículs com molts se senten en veure la imatge del nen fent volar una infermera com si fos un superheroi. Alguns fins i tot ho consideren un perill per a la seva... masculinitat!
Tots els jocs tenen les seves normes, per exemple el nen del gravat incorpora amb gran innovació -diguem-ne feminista- la superinfermera dins del joc sovint excesivament masculinitzat dels superherois exageradament musculosos. Sens dubte, a l'incorporar la superinfermera -amb uniforme, mascareta i còfia!!!!- està instituint inevitablement un nou joc.
Cal que notem, però, que alhora sol respectar moltes de les regles del joc de partida i això li permet potenciar o fer possible la creativitat d'imaginar la superinfermera. Aquest nen tan subversiu amb el patriarcalisme està 'ballant amb cadenes', està instituint revolucionàriament nous jocs! I molts s'hi senten avergonyits, violentants i -per tant- sovint hi reaccionen violentament! No són capaços ja de crear certs nous jocs i de fer nous balls amb les velles cadenes.
Crec que quan passa això, hom ja interpreta massa reductivament el 'ballar amb cadenes' i es limita a només voler ballar certs balls prèviament instaurats, legitimats, respectats, valorats com a dignes, etc. Llavors certes cadenes mentals els impedeixen imaginar nous jocs, nous balls ballables.
Segurament és llavors quan s’entra a l’avantsala de la
pragmatista edat adulta i es passa a preferir les dogmàtiques receptes religioses,
ideològiques o morals a l’impuls del joc. Llavors ja no instaurem nous jocs i hom només mira com es juga en la societat on viu, per a copiar-ne el joc... i fer veure que juga. Llavors, sí que unes cadenes socials i mentals impedeixen ballar nous balls i simplement legitimen i obliguen a ballar d'unes maneres molt concretes.
Quan s’avantposa la lletra de la llei –dictaminada sempre pel poder- a l'esperit del joc, amb tot el que implica, llavors l’obediència
instrumentalitzadora i mecànica de les lleis bloqueja el joc, al menys el joc instituent que és tant o més important -crec- que l'instituit per a la condició humana.
Malgrat que tot joc pressuposa alguna regla, llavors ja no es balla amb cadenes i normes que hom pot subvertir creativament, sinó que unes certes cadenes s'imposen dogmàticament
Aleshores es trenca la dinàmica paradoxal i alliberadora del joc infantil: hom deixa de posar en joc les normes i –alhora-
d’implicar-s’hi a mort. Se n’impedeix la revitalització lúdica.
S'imposa la ideologització manllevada als mitjans d'opinió (que juguen i opinen per nosaltres). Deixem de creure en la màgia del joc i ens hi distanciem amb un posat de superioritat que es pretén irònic i sarcàstic, però sobretot esdevé trist i fred. Hem passat de les passions alegres d'Spinoza al domini de les passions tristes i esclavitzants.
S'imposa la ideologització manllevada als mitjans d'opinió (que juguen i opinen per nosaltres). Deixem de creure en la màgia del joc i ens hi distanciem amb un posat de superioritat que es pretén irònic i sarcàstic, però sobretot esdevé trist i fred. Hem passat de les passions alegres d'Spinoza al domini de les passions tristes i esclavitzants.
Llavors -com que ens creiem
republicans- argumentem sense
convicció que el rei dels escacs hauria de tenir el mateix valor que un peó. Com
que som monàrquics, els considerem
un joc perillós perquè acaba necessàriament amb la mort d’un rei. O -com que
ens volem feministes- lamentem que
l’escac i mat no s’hagi de fer en contra de la reina. Són idees agudes que jo de vegades comparteixo, però que tenen l'efecte d'eliminar l'homo ludens que teoritzà Johan Huizinga.
Similarment, sospito que la bona notícia -en principi- d'acabar la carrera i obtenir el tan anhelat títol universitari té en molts bons estudiants un similar efecte anestesiador que adorm l'impuls lúdic i vocacional. Game over, s'ha acabat el joc... ara a treballar! La major part de les vegades en coses que poc tenen a veure amb la filosofia.
Similarment, sospito que la bona notícia -en principi- d'acabar la carrera i obtenir el tan anhelat títol universitari té en molts bons estudiants un similar efecte anestesiador que adorm l'impuls lúdic i vocacional. Game over, s'ha acabat el joc... ara a treballar! La major part de les vegades en coses que poc tenen a veure amb la filosofia.
Mentrestant, els nens no poden viure sense l'impuls al joc. I si conceben possibilitats rares com les que hem plantejat -i volen
gaudir-les, cosa molt rara donada la seva idiosincràsia- es posen a
jugar-hi immediatament.
Per a ells, no hi ha temps a perdre, ni res és més vital, ja que el joc no només prepara per a la vida, és la vida i li dóna sentit!
Play it again! o dit d'una altra manera: Play it again, Sam!
Per a ells, no hi ha temps a perdre, ni res és més vital, ja que el joc no només prepara per a la vida, és la vida i li dóna sentit!
Play it again! o dit d'una altra manera: Play it again, Sam!
* * *
Ampliació del llibre Poesofemes – Poemes visuals
de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp,
ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes
Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos
- ELS JOCS, LES REGLES I LA VIDA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- BIG DATA I PETJADA DIGITAL
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
22 comments:
Haig de dir que discrepo de la teva tesi sobre “les normes”...
Tu dius: “Els jocs tenen lleis i, només alliberen i diverteixen si se les accepta. Sotmetre’s a les normes del joc, és la condició de possibilitat de... jugar-hi! Com en l’art, la filosofia i tantes altres coses cal assumir el repte de “ballar amb cadenes”. Llavors el que sembla una tortura tantàlica pot esdevenir una experiència alliberadora”
si s’accepten aquestes “normes” s’accepta automàticament la manca de creativitat... i ni en l’art, ni en la filosofia ni en tantes altres coses hi pots trobar res més que un simple divertiment...
però no crec que els artistes esperin això de l’art... -parlo per a mi- sinó precisament el contrari -en respecte a les normes-
els artistes – de qualsevol mena- solen buscar la transgressió i la innovació... – sort que en el paràgraf següent sembla que també hi estiguis d’acord amb això últim que dic...-
“Els nens són qui millor ho entenen. Són capaços de convertir qualsevol cosa en joguina i immergir-s’hi totalment. Llavors sorprèn la humanitat, la felicitat, els ulls i els somriures tan grans que poden encabir-se en uns cossos tan menuts.
“Seria com...”, “jo faria de...” “...i llavors tu estaries...” Establir les regles del joc, en forma part essencial. És l’inici del gaudi i alhora la seva radical condició de possibilitat.
Cooperar en la creació del joc és segurament la llibertat més primigènia experimentada mai pels humans.”
Em costa de no veure una certa contradicció entre el primer paràgraf i el conjunt dels tres anteriors...
La gràcia rau en què la creativitat és posar noves normes. No eliminar-les totes en un caos amorf.
Tot joc comporta unes regles, per mínimes que siguin. No obstant això, sempre pots canviar -creativament- de joc o canviar -creativament i se suposa que democràticament- les normes del propi joc.
Per això els nens són tan creatius i passen d'unes normes a altres amb gran alegria i eficàcia. Crec que quan més creatius són els nens (i quan gaudeixen més!) és quan fixen les normes del joc a què volen jugar.
En canvi, als adults això els provoca angoixa i solen tendir més a les normes estables per a tota la vida. No volen crear els seus jocs, sinó agafar les normes i jocs ja creats des de sempre i cenyir-se totalment a elles.
Són dues maneres diverses de "jugar": 1) el jugar instituent (que primer en determina les normes) i 2) el jugar instituït (que ràpidament va a cercar el manual que diu com cal jugar sempre).
Crec que tornem a estar en discursos antagònics...
per a mi, la creativitat se sol donar en gent que li agrada la llibertat... llavors em veig en total desacord en “ què la creativitat és posar noves normes” ( crec que per inèrcia i per coherència intel·lectual...el que vol lliurar-se de les cadenes que a ell li volien imposar... no intenta fabricar-ne d’altres per encadenar a ningú més... )
També penso que estem barrejant el “joc” com a passatemps amb la diversió i satisfacció que pot i hauria de comportar al creador qualsevol intent d’expressió -com més reeixit millor-
“En canvi, als adults això els provoca angoixa i solen tendir més a les normes estables per a tota la vida. No volen crear els seus jocs, sinó agafar les normes i jocs ja creats des de sempre i cenyir-se totalment a elles” En aquesta afirmació hi trobo molta gosadia... Qualificar a la TOTALITAT dels adults de “conformistes” o “panxacontents” que només volen distracció per allò de que “qui dia passa anys empeny”... em fa pensar de que tenim amics i coneguts diferents...
un dia vaig publicar a les xarxes...
crec que normalitzar
l’art (poesia)
és com disbauxar
la ciència...
un altre dia ...
moltes vegades
la POESIA
no et deixa fer
un poema
un altre dia ...
en els llocs on hi falta
CREATIVITAT
se solen dedicar
a comptar síl·labes ...
Cal evitar confondre els "adults" amb els "nens grans", "adolescents perpetus", "artistes", "bohemis", "snobs", "dandis", "nihilistes", "avanguardistes", "dadàs", "surrealistes", "beats", "situacionistes", "hippies", "punks, "postmoderns", "hipsters", "hackers"... i molts altres tipus de persones que numèricament tenen un certs anys.
No són iguals.
També cal no confondre la "creativitat" amb destruir-ho tot i generar un caos absolut i anòmic.
Però... qualificar a la TOTALITAT dels adults -ecceptuant els "nens grans", "adolescents perpetus", "artistes", "bohemis", "snobs", "dandis", "nihilistes", "avanguardistes", "dadàs", "surrealistes", "beats", "situacionistes", "hippies", "punks, "postmoderns", "hipsters", "hackers"... i molts altres tipus de persones que numèricament tenen un certs anys-. de “conformistes” o “panxacontents” que només volen distracció per allò de que “qui dia passa anys empeny”... em fa pensar de que tenim amics i coneguts diferents... i també em sembla que és una temeritat...
Jo entenc la CREATIVITAT com la "Capacitat per a trobar la solució òptima a un problema per mitjà de la combinació d'elements, coneixements i tècniques de forma nova i imaginativa. [...]"
Molta de la gent gran que només havien escoltat música clàssica... quan van sentir els Beatles... van pensar que venien a "destruir-ho tot i generar un caos absolut i anòmic."...
Dia vaig publicar a les xarxes...
“per fer creure a la gent
que el que es presenta
és una obra d’art...
no cal mostrar res escandalós,
ni escabrós, ni llicenciós,
ni repugnant, ni difamatori,
ni immoral, ni depravat,
ni petulant, ni tètric,
ni sinistre, ni fastigós,
ni desagradable, ni pervers,
ni virulent, ni improbable,
ni infame, ni res de tot això...
(però malauradament els caps
grossos que regenten aquest món
sembla que no s’ho creguin...)”
però un altre dia vaig publicar això també sense ànim de contradir-me...
"les normes
són els barrots
de les reixes
que empresonen
els sentiments"
i encara un altre en aquest sentit...
"musicar la pesca
no fa més saborosos
els peixos capturats"
No entens que la creativitat comporta canviar les normes, aportant-ne de noves?!
La "solució òptima a un problema per mitjà de la combinació d'elements, coneixements i tècniques de forma nova i imaginativa", no t'adones que és descobrir les regles adequades al problema?! Hi ha lògica sense regles lògiques?????!!!!
Igual com la "música clàssica" té normes, les normes "clàssiques", els Beatles n'aporten de noves. I per tant si es van pensar que "venien a "destruir-ho tot i generar un caos absolut i anòmic" es van equivocar molt, però que molt!!!!
I aquest altre...
“parlant de cant/música... em pregunto:
perquè els “galls” no són macos... ???
perquè a cap impostor de “normes”
sobre el que és la bellesa o la lletjor
no li ha “picat” mai per ordenar-los
classificar-los pel què sigui...
i “vendre’ls” com a Grans Troballes
de les disharmonies no harmòniques...
creant una escola/granja de “galls”...?
Com que no som Déus, ni infinits, ni tot poderosos, ni omniscients... hem de BALLAR AMB CADENES!!!!!
Per això m'agrada tant aquesta expressió de Nietzsche.
Crec que és una excel.lent definició de poesia. Però també de moltes coses humanes.
Llàstima que hi ha gent que s'entesta en no voler entendre-ho.
Pitjor per ells. No seran capaços de BALLAR ni amb cadenes!
chi lo sa...
De fet... com sol passar -a vegades- crec que hi ha hagut una intoxicació del diàleg...
estavem parlant de si "La gràcia rau en què la creativitat és posar noves normes."
i no hi acabo de veure la relació... amb que "Com que no som Déus, ni infinits, ni tot poderosos, ni omniscients... hem de BALLAR AMB CADENES!!!!!"
(a mi també m'agrada molt l'expressió poètica de Nietzsche... BALLAR AMB CADENES!)
"Ballar amb cadenes" vol dir ballar i jugar amb regles... que nosaltres ens donem per substituir d'altres regles que ja ens oprimeixen.
Per què un estadi sense absolutament cap regla és impossible.
tot es tracte només d’eixamplar l'abast del significat de la paraula "regla"...
(si ho plantegem així... respirar també s’ha de fer sota “regles” que obliguen a fer una expiració rere d’una inspiració...)
crec que encara no hem desintoxicat el diàleg...
Es que per "desintoxicar" també calen unes mínimes regles... ;-)
Dit d'una altra manera més entenedora potser:
Estem obligats a pensar i actuar a través de conceptes abstractes i lingüístics!
Cal ballar amb cadenes!
És una condició humana que funciona -amb petites variacions- tant en el passat, el present com en el futur. No t'enganyis.
Pensar que algun dia viurem amb absoluta llibertat en tots els aspectes... no és optimisme, és ja una ingenuïtat culpable (que diria Kant).
No som Déus i "ballarem amb cadenes" o ni tan sols ballarem.
Però té certa gràcia i aquí es veu l'enginy, la imaginació, el talent, la creativitat, l'art, l'originalitat... de cadascú.
Post a Comment